Martí58

2012-02-13T22:27:00.001+01:00

RT @RosaSensat: Us recomanem bloc molt interessant: "Educació en càpsules legals" de Ramon Plandiura. Feu una ullada! http://t.co/L8Yijv75 -- annitabo (@annitabo)

Katmandú

2012-02-11T23:24:00.002+01:00

La història de la mestra catalana que va fundar una escola per als més desafavorits a la capital del Nepal: els seus intents pedagògics, les classes montessorianes, i també el seu matrimoni de conveniència, la relació amb la seva companya mestra nepalí, les nenes i els nens i les seves circumstàncies... . la idea és bona i les muntanyes precioses evidentment però tot plegat al final és una mica massa acaramelat.

http://criticas-de-cine.labutaca.net/katmandu-un-espejo-en-el-cielo-buscando-un-lugar-para-la-denuncia/

El mapa i el territori, de Michel Houellebecq

2012-01-22T12:36:00.003+01:00

"Jeff Koons s’acabava d’aixecar del seient amb els braços estesos cap endavant en un gest impulsiu d’entusiasme. Assegut davant seu en un sofà de cuir blanc parcialment recobert de sederies, una mica enclotat, Damien Hirst semblava a punt d’emetre una objecció;mostrava una cara enrojolada, ensopida. Tots dos duien un vestit negre —el de Koons, de ratlles fines—, una camisa blanca i una corbata negra. Entre els dos homes, hi havia una tauleta baixa amb un cistell de fruita confitada al qual no prestaven gens d’atenció; Hirst bevia una Budweiser Light."

Es llegeix fàcil des del començament , però la primera part em deixa un regust de literatura de poca contundència: el personatge, l'artista modern, i el seu ambient són seductors és veritat, vistos amb ironia (ah! aquestes exposicions de fotografies de mapes Michelin) però la trama es desenvolupa de manera una mica pla, aquesta russa despampanant enamorada d'un franceset fràgil! En tot cas després la cosa s'anima i la novel·la apareix original amb el recurs del propi Houellebecq ficat per allí enmig i hi ha prou canvis de plantejament (de cop, tercera part, es torna una novel·la policíaca) i perspectives curioses (l'acusen d'haver plagiat la Wikipedia) perquè em sedueixi prou. Final fluix, per mi.

una bona crítica a Revistadeletras.net

La dama de ferro

2012-01-16T23:33:00.006+01:00

Amb el doble interès de l'apropament al personatge polític i a la dona dement (i l'actuació oscaritzable de la Meryll Streep). Diuen que la humanitza massa però jo més aviat trobo que se'n podria criticar la caricatura, especialment i precisament en tant que política i primera ministra. Per mi el millor, la dona gran, perduda en les seves al·lucinacions i desrecords i el contrapaper, difícil en la realitat i en la ficció del seu marit.

Estic d'acord, en això, amb David Cameron "Meryl Streep tiene una actuación fantástica. (...) Es más una película sobre el envejecimiento y elementos de la demencia que sobre una extraordinaria primera ministra", (això d'extraordinaria ho diu ell és clar). A mi que la pel·lícula sigui això no em sembla malament en si.

Iaixò: (http://www.expansion.com/2012/01/10/entorno/1326225808.htm)No es solo que esté bien caracterizada, maquillada, iluminada, vestida y retratada, es que hay momentos en los que esa boca entreabierta de dentadura inglesa, esa mirada fría y distante, y esos pasos seguros en los momentos más difíciles, son los de Margaret Thatcher. (això no ho diu Cameron)

Màxim Gorki, La meva infantesa

2012-01-06T21:21:00.003+01:00

Lectura mítica de la meva adolescència, evidentment no en recordava res excepte la figura de l'avi dèspota i maltractador. M 'endinso en la Rússia profunda pre-soviètica i degusto boníssimes descripcions però com sempre em passa no retrobo l'emoció en les desventures d'un pobre infant miserable que vaig sentir llavors ( paral·lela ara se m'acut a l'experimentada vers un David Copperfield)

http://lletraferit.blog.cat/2008/06/16/la-meva-infantesa/

Baruc en el rio

2012-01-02T00:37:00.002+01:00

Història que passa bé, aquest noi que fuig de casa per una cleca de la seva mare. Ambientada al Valladolid dels anys 80, algunes coses ja semblen tan passades de moda! Ho explica el germà petit que ha estat còmplice de les aventis de l'altre i que no entén això de quedar orfe de germà (hi queda?). Està bé llegir-se llibres dels quals no saps res (ni tu ningú em penso) i que apareixen a la teva tauleta de nit de manera sorprenent. El dia que vegi a la mare de la C. li he de preguntar perquè me'l va regalar.

http://www.planetadelibros.com/baruc-en-el-rio-libro-53312.html

Un mètode perillós

2011-12-31T17:23:00.003+01:00

Freud i Jung i una Keira Knightley sobreactuada però a mi la pel·li se'm fa interessant, malgrat les meves prevencions contra la psicologia i la psicoanàlisi i totes aquestes falòrnies. M'agrada la tensió pacient-doctor, la relació mestre-deixeble, el Freud que defensa les seves tesis i el seu cientifisme , la Viena de començaments de segle, els seus cafès i els seus carruatges , i sobretot la insòlita evolució malalta psiquiàtrica- reconeguda doctora en psiquiatria i trobar que aquest personatge va ser real.

La millor lectura del 2011

2011-12-31T12:03:00.002+01:00

"I les companyies i els bancs, van anar forjant la seva pròpia perdició sense saber-ho. Els camps eren fèrtils i els homes morts de gana avançaven pels camins. Els graners estaven ben plens i els nens dels pobres creixien raquítics, mentre en els seus costats s'inflaven les pústules de la pelagra. Les companyies poderoses no sabien que la línia entre la gana i l'ira és molt prima. I els diners que podien haver-se emprat en jornals es va destinar a gasos verinosos, armes, agents i espies, a llistes negres i instrucció militar. A les carreteres la gent es movia com formigues a la recerca de treball, de menjar. I l'ira va començar a fermentar."

El raïm de la ira, de John Steinbeck

Les millors lectures del 2011

2011-12-31T11:53:00.003+01:00

Els 5 nominats són:

El raïm de la ira i els altres Steinbeck però només s'accepta un llibre per autor.

Mirall trencat de Mercè Rodoreda

La pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhardt

Tom Jones, de Henry Fielding

Viatge al fons de la nit, de Céline

and the winner is.....

Tres cants fúnebres per Kosovo, d'Ismail Kadare

2011-12-30T22:40:00.004+01:00

tres petits relats, bonics, amb el teló de fons de la batalla de Kosovo que l'any 1300 i "pico" va facilitar l'expansió dels otomans pels Balcans. però el rerafons històric és l'excusa per mostrar, i lamentar, de manera poètica la impossible unió i la difícil convivència dels pobles balcànics confirmada pels fets de finals del segle XX. El llibre és escrit per un albanès i, això, destil·la tristesa i bellesa a la vegada.

Confessió, de Tolstoi

2011-12-30T16:45:00.000+01:00

«Mi vida es una broma estúpida y cruel que alguien me ha gastado»

Malgrat la meva simpatia per Tolstoi, i malgrat la consciència que cal tenir en compte la distància històrica i geogràfica, això ha estat una petita decepció. En els meus temps en dèiem una palla mental. En algun lloc he llegit alguna cosa així com lògica contundent i ingènua , en tot cas Tolstoi apareix aquí com un il·luminat peculiar, que és el que sembla que era realment.

En tot cas admiro la valentia que devia representar escriure tot això allà i en aquell moment i valoro el progressisme de la seva fe propera a les classes populars i trencadora i enfrontada amb els rites de la jerarquia ortodoxa.

Després Tolstoi va fundar el primer Summerhill.

Tot un personatge, això està clar!

algú ha dit:

Me he sentido confesado quizás con el libro mas sincero del mundo (blogalejandragodoyh.bligoo.com/)

Es un itinerario espiritual magistralmente narrado por mano experta (www.clubdellector.com

i un que no era qualsevol: "Las palabras de Tolstoi acuden a mi mente una y otra vez. En su momento fue esta obra la que realmente me mantuvo en vida." (Ludwig Wittgenstein) http://www.acantilado.es/catalogo/confesion-368.htm

Pieces et main d'oeuvre

2011-12-30T11:44:00.001+01:00

Nul à ce jour n’a trouvé d’autre moyen de transformer les idées en force matérielle, et la critique en actes, que la conviction du plus grand nombre.

la campana de vidre, Sylvia Plath

2011-12-22T17:57:00.003+01:00

Sembla que és l'única novel·la que va escriure la poetessa Sylvia Plath. Esther, una noia que treballa en una revista de modes, va embogint i va passant de psiquiàtric en psiquiàtric mentre rumia mètodes diversos de suïcidar-se. Diu la contraportada que un mes després de la publicació, la Plath es va suïcidar i ha quedat per a la història de la literatura feminista com un mite, realçat pel paper galdós del seu marit.

comentari al bloc Tinta xinesa

L'acabadora, de Michela Murgia

2011-12-17T19:57:00.000+01:00

Una novel·la que em fa venir ganes d'anar a Sardenya. La història de la Bonaria Urrai, una vella que es dedica a aplicar l'eutanàsia als moribunds seguint una antiga tradició sarda. Narrat des del punt de vista de la seva filla adoptiva, la Maria Listriu adoptada també segons una tradició d'afillament, que no només és sarda. Tot plegat molt rural i molt tradicional. Està bé, jo trobo que apunta una trama molt interessant perquè la situació dóna molt de sí, però després per mi no acaba de confirmar-se. En tot cas, recomanable. Per cert, avui en parla el Time out

Fillus de anima. És així com en diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d’una dona i de l’esterilitat d’una altra. Maria Listru, fruit tardà de l’ànima de Bonaria Urrai, era filla d’aquest segon part. Quan la vella es va aturar sota el llimoner a parlar amb la seva mare, Anna Teresa Listru, la Maria tenia sis anys i era l’error després de tres encerts. Les seves germanes ja eren unes senyoretes i ella jugava tota sola per terra, fent un pastís de fang pastat amb formigues vives, amb la cura d’una doneta.Movien les potes vermelloses en la massa, i morien lentes sota la decoració amb flors silvestres i el sucre de sorra. Sota el sol violent de juliol el dolç li creixia a la mà, bonic com ho són de vegades les coses dolentes.Quan la nena va aixecar el cap del fang, va veure al seu costat la Tzia Bonaria Urrai que somreia, a contrallum, amb les mans descansant sobre el ventre pla, sadolla d’alguna cosa que li acabava de donar Anna Teresa Listru.

la traductora en parla aquí

cop d'estat financer

2011-12-12T20:43:00.004+01:00

La UE es el último territorio en el mundo en que la brutalidad del capitalismo es ponderada por políiticas de protección social. Eso que llamamos Estado de bienestar. Los mercados ya no lo toleran y lo quieren demoler. Esa es la misión estratégica de los tecnócratas que acceden a las riendas del gobierno merced a una nueva forma de toma de poder: el golpe de Estado financiero.

Ignacio Ramonet a Le Monde diplomatique

article sencer

Melancholia, de Lars von Trier

2011-12-10T00:54:00.001+01:00

Una noia rica, guapa, rossa, aristocràtica es casa en vigílies de la fi del món. Quan el fet culminant es va apropant la trobem convertida en una desferra humana que viu a càrrec de la seva germana rica, no tan guapa, morena i encara més aristocràtica en un castell aïllat del món en mig de la gespa d'un camp de golf surrealista i preciós. El planeta, Melancholia, es va fent gran a l'horitzó...

Lars von Trier no deixa indiferent. a mi la primera part, el casament se'm fa pesadeta però en canvi, la segona, on exploten els personatges abans que exploti el tot, m'enganxa completament. cinema bergmanià, astronàutic, filosòfic: la depressiva, la melancòlica, és la lúcida evidentment, la que té clar com cal enfrontar-se al final.

I Wagner!...

i sí, fa pensar en El árbol de la vida

Por otro lado, está claro que el cosmos del danés no tiene nada que ver con el deTerrence Malick, ni la visión de la vida de uno con la del otro, pues si el primero mira a la tragedia y busca la provocación, el segundo prefiere la poesía y atiende más a la meditación serena; y si uno entierra al hombre porque no tiene remedio, el otro lo eleva a la contemplación con una luz de esperanza. Ambos son cineastas poderosos y visionarios, genios y artistas, con un mundo interior interesante y una exquisita sensibilidad. La diferencia está en que uno vive con el cielo encapotado mientras el otro respira aire fresco y trascendencia, y en que uno baila la danza de la muerte mientras que el otro planta el árbol de la vida.

(http://criticas-de-cine.labutaca.net/melancolia-la-danza-de-la-muerte/)

Un déu salvatge, Roman Polanski

2011-12-04T13:49:00.002+01:00

tancats en un pis dues parelles discuteixen sobre la baralla que ha enfrontat els seus dos fills. Al començament la trobada és absolutament civilitzada, però no cal ser gaire espavilat per preveure que la cosa s'espatllarà. Plantejament molt teatral, alguns moments molt divertits, però en general surts pensant sort que és curta perquè ja començava a estar-ne ben cansat!

Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff

2011-12-04T13:00:00.004+01:00

Podria tenir interès, perquè realment desconeixem molt el món dels nostres veïns francesos/nord-catalans. A mi em fa gràcia la coincidència generacional, hi surt la revista Pif, Eddy Mercx i Raymond Poulidor, Tintín... L'autor és un tio que et cau bé però ell mateix accepta que la seva vida no té res d'especial. El llibre, per tant, tampoc. Premi Lletra d'Or 2010, això dels premis què vols que et digui...

Els infants terribles

2011-11-26T17:19:00.005+01:00

Un llibre de culte, una pel·lícula que recordo haver vist de molt jovenet. Les relacions quasi incestuoses de dos germanets tancats dins de l'habitació que comparteixen; els amics que els observen i tots plegats intenten fer-se adults sense aconseguir-ho gaire o més aviat gens. Jean Cocteau, provocador. Una traducció dels anys 30 tant però tant passada de moda que el fa quasi il·legible! La pel·li em va impactar més em penso; potser és que jo també era molt més impressionable.

Al you tube hi és tota! Aquí veureu l'habitació! i una lliçó de cinema...

La balada de Iza

2011-11-14T21:30:00.004+01:00

De fet la balada de la mare d'Iza, aquesta vídua hongaresa que es veu trasllada de la ruralitat a Budapest a la mort del seu marit. Les dificultats de la vida domèstica, de la relació amb la filla, amb l'ex-gendre, amb les veïnes... i el difícil sentit de la vida quan ja res no és el que era i sabem que no ho tornarà a ser mai més. Una història preciosa.

Recomanada pel Sandor Marai, era tota una garantia.

http://www.aceprensa.com/articles/la-balada-de-iza/

http://elblogdeauzolan.blogspot.com/2009/01/la-balada-de-iza-de-magda-szabo.html

Pina Bausch

2011-11-13T13:48:00.003+01:00

Doncs un plaer estètic de dues hores sensacional. La dansa contemporània no té el toc de ridiculesa dels tutús del Llac dels cignes i al mateix temps no té la punta de lletjor difícil, de cosa desagradable de la música clàssica del segle XX.

Coincidim amb la Marta que a la pel·li li falta, però, una mica més de Pina.

http://www.wim-wenders.com/movies/movies_spec/pina/pina.htm

PINA - Dance, dance, otherwise we are lost - International Trailer from neueroadmovies on Vimeo.

Chomsky: Política y cultura a finales del siglo XX

2011-11-11T20:43:00.001+01:00

Chomsky sempre queda bé i segur que fa pujar el número d'entrades en el bloc (no tant com si poses Scarlett Johansson nude). Com que és impossible de resumir ni en tinc ganes, copio frases: (sobre les ciencies naturals i les ciencies humanes)

Mucho de lo que nos parece evidente no es cierto.
Los actos humanos son coherentes y adecuados pero no son causados.
El movimiento terrestre planetario se halla regido por un principio de "actuación a distancia" que es completament contrario al sentido común.
No hay razón alguna para suponer que la naturaleza nos haya dotado de la capacidad de resolver los problemas que somos capaces de plantear.
La mayor parte de los problemas en los que se ejercitó la Grecia clásica continúa siendo impenetrable.
De todas formas parece que se ha producido un cierto progreso moral (...) Para dar un ejemplo, hace no demasiado tiempo la esclavitud humana se consideraba legítima.

Ja està bé

Tintín

2011-11-01T12:41:00.001+01:00

Als tintinòfils suposo que ens deixa amb una certa decepció, si és que no hi anàvem sabent ja que això era inevitable. No critico la barreja de títols, l'eliminació de tot un llibre (ah aquell fantàstic i mític submarí en forma de tauró del professor Tornasol!, de fet l'eliminació del mateix personatge del professor Tornasol, un dels grans caràcters de la saga), al cap i a la fi no es tractava de ser fidel a l'original. Spielberg li dóna el toc Indiana Jones això és clar i a mi m'agrada l'espectacularitat de les escenes de pirates, la persecució pel poble marroquí, o la boníssima batalla final de les grues, un invent absolut però que trobo magnífic!. Tot plegat no està malament però que Milú es digui Snowy, que Dupont i Dupond es diguin Thompson i Tompson ...no és el meu Tintín.

ja ho diu Spielberg:

"Tintín se parece a Indiana Jones" http://www.20minutos.es/noticia/1198761/0/entrevista/steven-spielberg/tintin-indiana-jones/ http://www.20minutos.es/noticia/1198761/0/entrevista/steven-spielberg/tintin-indiana-jones/

Nader i Simín Una separació

2011-10-24T19:19:00.001+01:00

Iran avui en dia. Un matrimoni se separa. Tenen una filla d'11 anys i un pare malalt d'Alzheimer a qui cuida una dona de mentalitat integrista. Un embaràs, una caiguda, un avortament i un jutge, fantástic personatge secundari! Diuen que és un thriller i potser si. Diversos girs argumentals imprescindibles per a no fer-nos caure en l'avorriment. A mi m'agrada sense entusiasmes. Ja vaig valorar la normalitat del Teheran actual en una pel·licula del mateix director.

http://www.cines-verdi.com/archivos/p_peliculas/nader_y_simin.pdf

Farhadi es capaz de retratar con sutileza y profundidad la opresiva sociedad iraní sin caer en los tópicos del cine del país. (cinemania)

Rodoreda

2011-10-21T17:57:00.001+01:00

Literàriament setmanes amb intensitat Rodoreda. Ara escric amb l'eufòria per la finalització de Mirall trencat, no eufòria perquè s'hagi acabat sinó eufòria per la meravella de novel·la, pel gaudi estètic i pel final espaterrant: genial, la rata! Vaig arribar-hi des de les cartes Sales-Rodoreda, de vegades pesadetes però amb moments molt interessants de comentaris literaris molt suggestius, , de vivències molt directes del catalanisme cultural de l'època franquista (quina mania tenen a en Pedrolo, a l'Espinàs, a en Porcel, a en Benguerel... tots són dolents excepte ells dos! i els que publica el Club editor - en Vilallonga, doncs-)
Després la decepció del Carrer de les Camèlies que em va semblar casposa i passada de moda com els anys 50s i 60s que retrata: aquella noia que passa d'home en home, de pis en pis, aquella "pàmfila" com l'anomena en Sales se'm fa antipàtica i poc interessant.
En canvi la Teresa de Mirall Trencat un personatge de primera! I el jardí i la torre.... quin decorat més espectacular per al drama de tres generacions! Un plaer pel que explica, però sobretot per com ho explica i per com planteja els personatges, els llocs, els ambients... ah, aquest llorer esqueixat per un llamp!
ah! aquest estany al mig del jardí amb una branca al terra en forma de forca! ...
I ara me'n vaig a veure què en diu la Carme Arnau.

Sabato: Antes del fin

2011-10-14T18:15:00.004+01:00

Sabato fa una passejada a tota pastilla per la seva vida quan veu que n'hi queda poca. M'interessa especialment l'episodi del seu abandonament de la ciència per la literatura i la politica i per desgràcia els roblemes que li comporta la seva miltància excomunista entre els propis comunistes és una pel·licula masa coneguda. I la història de El tunel i les seves dificultats d'edició fins que no la va valorar Camus.

Sólo quienes sean capaces de encarnar la utopía serán aptos para el combate decisivo, el de recuperar cuanto de humanidad hayamos perdido.

Competències bàsiques

2011-10-11T19:07:00.000+01:00

el problema és com aquestes (les competències ) encaixen amb els continguts de les diferents àrees: les competències comencen a estar clares teòricament però el que caldria marcar és quin pes i quina prioritat ha de tenir el seu treball a l’aula. Les competències i les àrees formen un teixit que s’entrecreua però amb connexions irregulars: competències que es basen en una sola àrea, d’altres transversals, àrees difíclment relacionades amb una competència (l’educació física), competències difícilment relacionades amb una àrea... és com una roba amb bonys i forats a la vegada. Això dificulta la concreció de les activitats que s’han de fer a l’aula i el canvi de xip a que s’obliga a molts mestres.

(Martí Casares, estiu 2011)

El fet que la LOE hagi concretat el currículum des de dos referents, d'una banda un desplegament a partir d'unes àrees i matèries corresponents a les disciplines tradicionals, i, de l'altra, la identificació de vuit competències bàsiques, ha creat un veritable problema en el procés de derivació i concreció d'aquestes declaracions generals en els projectes educatius i curricular de centre i en les programacions d'aula. Aquesta dificultat s'agreuja en donar per fet que l'aplicació del currículum de cada una de les àrees ja dóna resposta a l'aprenentatge de les CCBB(...)

(Antoni ZABALA: Què, quan i com ensenyar les competències bàsiques a Primària, Biblioteca de Guix 179, setembre 2011)

No sé perquè no m'hi dedico jo a això de teoritzar sobre la Pedagogia.

L'arbre de la vida, de Malick

2011-09-18T11:41:00.001+01:00

Comença amb el dolor; dolor de mare, dolor de germà... i després un no-som-res, pols d'estels, fruit de Big-bang, llavor de no-se-sap-què. Brad Pitt, paper esplèndid de pare despòtic en aquesta època tan filmada dels anys cinquanta americans. les altres actuacions molt bones també, la mare, el nen... Una pel·lícula que hipnotitza i que en alguns moments m'ha cansat una mica. Bon cinema evidentment! Pel·lícula pretensiosa, sí , però "porque se puede".

critica a Labutaca.net

Malick lleva al límite su actitud contemplativa y espiritualidad (en la que se aprecia un abandono del paganismo en pos de pensamientos de calado más cristiano), y la jugada le sale casi redonda. Retomando los textos sagrados, este cineasta sin igual extrae de ellos una concepción bicéfala del mundo que nos rodea. La naturaleza o la gracia divina; el aceptar y saber ver /convivir con la belleza y bondad que nos rodea, o luchar para ser dueños de nuestro propio destino; la madre o el padre. (Víctor Esquirol Molinas a www.elseptimoarte.net )

Olive Kitteridge

2011-08-29T11:14:00.000+01:00

Curiós. Al voltant d'aquesta mestra jubilada antipàtica que viu en un poblet de la costa Est es teixeix un conjunt d'històries interessant, original, àgil. Relats sobre els moments intensos de la vida de la gent normal: morts, separacions, anorèxies, accidents, enamoraments. M'agrada el to poc dramàtic d'explicar fets tan potents.

http://www.lalibreriadejavier.com/?p=5950

Lectures d'estiu

2011-08-28T17:30:00.008+01:00

Sukkwan Island, de David Vann

Un home se'n va amb el seu fill a una illa deserta d'Alaska i tot acaba és un drama.

Em sap greu per la Núria perquè li vaig regalar jo, però fluixet. Ella em penso que és més bona regaladora que jo

Baltazar, de Lawrence Durrell

segona part del quartet d'Alexandria, continua sent un plaer. Hi retrobo el carnaval recordat.

Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, gràcies Clara

m'hi agraden Jaume I repartint les terres conquerides, les fronteres lingüístiques nacionals o no, el país que és només una capital, els intents dels veïns de l'Oest i del Sud de desnacionalitzar les terres frontereres ... Pobre Joan Fuster si aixequés el cap!

L'assaig planteja que la conformació actual del País Valencià parteix, des dels orígens, d'una "dualitat nacional insoluble" —segons l'expressió utilitzada per Fuster per referir-se a la convivèn

cia de colons catalans i aragonesos assentats històricament en territori valencià,—.^[23] Fuster va tractar aquesta problemàtica argumentant que aquestes comarques castellanoparlants, si bé han aportat figures comBlasco Ibáñez^[24], no haurien tingut sinó una influència marginal en la configuració de la personalitat col·lectiva dels valencians quant a poble, perquè entèn que aquesta personalitat col·lectiva està conformada, exclusivament, per les comarques de parla catalana.^[25] Per això els territoris de parla castellana són tractats com un mer apèndix adossat per raons administratives, fiscals o d'una altra mena, i fins i tot representarien un destorb de cara a una futura unió del País Valencià amb la resta de territoris de parla catalana, que segons ell serien el seu marc nacional natural. El mateix rebuig va plantejar a la població morisca assentada històricament al territori, considerant fins i tot que la seva expulsió va ser un fet positiu.^[8]^[26]

Viquipèdia dixit.

Thomas Bernard: L'origen. El soterrani

Dos relats autobiogràfics esplèndids: amb un llenguatge originalíssim i amb un interès psicològic i històric que m'impressiona. Des del Salzburg dels finals del nazisme a l'immediatament posterior a la Segona Guerra Mundial Bernhardt et deixa clavat amb aquest personatge, ell, lúcid i torturat . Esperant algun dia llegir la continuació de la tetralogia.

aquí podeu llegir el començament del segon llibre i veure que no estic parlant de qualsevol cosa: http://www.edicionsdelsalobre.com/salobre/pdfs_libros/THOMAS%20BERNHARD,%20EL%20SOTERRANI.pdf

ah que mola!

Justine, de Lawrence Durrell

2011-08-10T16:29:00.003+01:00

vaig llegir Justine fa trenta anys, (sí!). No en recordava res, només que m'havia entusiasmat i que els tres llibres posteriors donaven la volta a l'argument i als personatges d'una manera fantàstica. la rellegeixo aquest estiu i vull deixar aquí les impressions que m'ha provocat precisament perquè sé que són falses:

Justine, gran personatge, jueva aristòcrata i misteriosa, amant, muller, gairebé prostituta, amiga... una dona que no sap on va ni què vol i que enlluerna, enamora i sedueix aquells qui la coneixen. Especialment el seu segon marit, Nessim, el comerciant riquíssim, i l'innominat narrador, professor i escriptor potser mediocre que viu amb ella una aventura difícil de classificar. Justine, que no sap viure sense l'amor però que tampoc sap conviure amb ell (els U2 no s'inventaven res ... I can't live with or without you; o aquell altre ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio)

I Alexandria, el marc apropiat: ciutat indefinida, oriental però occidental també, seductora i exòtica, culta i decadent... com Justine, és clar.

Doncs un plaer enorme haver-lo rellegit (fantàstica versió de Manuel de Pedrolo) i a veure què passa ara...

me'n vaig amb Balthazar

Sofi Oksanen, Purga

2011-08-10T10:05:00.004+01:00

El gran fenomen literari europeu, diu la portada (aquests de La Magrana no necessiten àvia). La història d'una noia que arriba a casa d'una vella solitària d'un poblet estonià, la conversa entre elles dues on surt la història que comparteixen més del que semblava: la jove, prostituïda i perseguida per uns proxenetes violents, la vella testimoni de la història d'Estònia, un país que ha passat de la independència al nazisme, a l'stalinisme, a la russificació a la independència de nou... Interessant.

entrevista a Sofi Oksanen

El regne dividit, de Miklós Bánffy

2011-08-01T19:13:00.005+01:00

He acabat el tercer llibre de la trilogia sobre Transilvània. Un gran plaer en aquest juliol vilassarenc tan atípic. Política i romanticisme en una associació curiosa. I jo obsessionat per la geografia de les ciutats Koloszvar, Marosvazarhély... i dels rius, el Maros, l'Aranyos... i de la història, Àustria-Hongria, la Monarquia Dual, les guerres dels Balcans, fins la crisi de juliol del 14.

De nou Adrienne i Bálint com jugant a fet i amagar amb el seu amor. De nou les conxorxes dels parlamentaris i dels funcionaris corruptes; de nou els aristòcrates decadents i és que el seu món es precipita cap al final.

Jo m'ho he passat bomba

Diuen els experts que recorda el món de Zweig i de Roth. I sí.

I el del gattopardo. també

I que no és moderna; és veritat: de vegades hi ha unes descripcions fantàsticament ridícules!

crítica molt completa a El Imparcial

per cert, un altre Vida i Destí?: toda la biblioteca de Bánffy, nuestro autor de hoy,terminaría en las hogueras a cuyas llamas se calentaba el ejército ruso. Los sucesivos regímenes comunistas se encargaron de condenarlo al ostracismo, y no fue sino años más tarde, cuando la propia hija del autor, traduciendo el texto, logró su reedición en inglés en los años 80. (www.librosyliteratura.es)

La Seu d'Ègara

2011-07-30T11:58:00.003+01:00

una assignatura pendent. (aquestes coses passen). Un conjunt monumental molt interessant i tant aprop! Una reconstrucció molt pensada tot i que en alguns moments queda tot plegat una mica llepat. És sempre complicat en aquest tipus de resta arqueològica entendre que no només veiem allò que el pas del temps ens ha deixat sinó que sempre s'hi barregen elements d'èpoques diferents que es solapen i dificulten la comprensió. Voldríem veure una fotografia d'allò que va ser en un moment donat quan allò que es va donar en aquest instant cronològic determinat ja era en si mateix una barreja d'elements molt dispersos. Jo ja m'entenc.

No sabia que hi havia un dels retaules famosos de Jaume Huguet.

Compro a el Cau de les lletres una llibret sobre la història del bisbat d'Ègara quasi quasi amb una mica de vergonya.

Però encara més interessant és explicar l’adequació de l’entorn realitzada. Aquí són realment interessants tots els detalls que es descriuen: com es marquen les tombes de les diverses èpoques amb diversos tipus de rajoles (deixant espai per tal que entre elles hi pugui créixer la gespa) i amb un quadrat de llum que s’il·lumina de nit per recordar l’ànima d’aquells que hi van ser enterrats. O com les sitges descobertes avui són el lloc on s’han plantat blat, ordi i arbres fruiters (un gest simbòlic ja que es van utilitzar justament per emmagatzemar aquests cereals i aliments). Els espais ocupats pels edificis en les diverses etapes també són assenyalats amb rajoles de diversos colors, en funció de l’època i la funció que tenia. (ressenya del llibre La Seu d'Ègara)

ja ho deia: una mica massa historiat

Agota Kristof

2011-07-28T11:34:00.005+01:00

Per una d'aquelles casualitats Agota Kristof mor ahir mentre jo llegeixo "L'analfabeta", aquesta petita narració que és la seva autobiografia. Hi he anat a parar després d'"Ahir" la novel·leta que em recomana la Marta i que després de l'anterior pren tot el seu sentit. Com tantes vegades l'autor és absolutament present en la seva obra, i és que la gent sap explicar bé allò que coneix. (amb totes les excepcions que vulgueu).

Ja ho vaig dir aquí un dia, la trilogia de Claus i Lucas és del millor que he llegit en els últims anys. Si sou una mica necròfils i no l'heu llegit, ara és un bon moment, no ho dubteu.

curiós: a la wikipedia en català encara no sortia la seva mort i m'he permès afegir-l'hi.

entrevista a El país el 2007

El raïm de la ira, de John Steinbeck

2011-07-26T15:57:00.004+01:00

Una lectura esplèndida en aquest juliol vilassarenc. Tom Joad, acompanya la seva família des d'Oklahoma fins a Califòrnia en un llarg camí d'emigració en què Ma Joad, la mare, va prenent el protagonisme. Ah! les dones i la seva fortalesa en situacions límit! Valdrà la pena recordar escenes increïbles com una tortuga creuant la carretera, els tractors arrasant els camps, els campaments de refugiats, la imprescindible mecànica del cotxe al llarg de la ruta 66, o el personatge del predicador Casey i les seves reflexions socials, filosòfiques i , al final, necessàriament polítiques. I l'última pàgina que aquí no es pot explicar i que Hollywood va haver de suprimir. Bestial!

pàgina de la Wikipedia (en anglès)

l'opinió de l'Oriol Junqueras, que ara deu tenir altra feina que dedicar-se a fer ressenyes de novel·les

ah! i reflexions econòmiques no gens passades de moda per cert.

“Las uvas de la ira” trata la ola de ejecuciones hipotecarias, el desplazamiento y la pérdida de empleos provocada por los desastres económicos y ambientales como una epidemia nacional.

“LAS UVAS DE LA IRA” UNA OBRA QUE ES VIGENTE EN LA ACTUALIDAD

http://quiron.wordpress.com/

Joan Tudela: En poques paraules

2011-07-23T19:16:00.004+01:00

alguns de bons:

Deslliureu-me , Senyor, del dolor físic, que de la resta ja me n'ocupo jo.

* * *

La paraula escatologia és la broma més gran del diccionari.

* * *

L'autobiografia de Déu deu ser l'hòstia

* * *

Siguem francs: l'autobiografia del Dimoni vendria més exemplars que no pas l'autobiografia de Déu.

* * *

Ja ho va dir Pere Quart: la falsa modèsta és la pitjor de les vanitats

* * *

Està comprovat científicament que existeix vida literària més enllà de les novetats editorials

* * *

Sòcrates era lleig, Cèsar era epileptic, Montaigne patia mal de pedra, de manera que no et valen excuses.

* * *

Sóc una persona atípica. Com tothom

Vostè ja ho entendrà

2011-07-23T12:12:00.003+01:00

Un bonic relat de Claudio Magris, en què una dona s'adreça al misteriós president de la institució on està reclosa per agrair-li que hagi deixat entrar el seu marit a buscar-la. A poc a poc veiem que les coses no són el que semblen i que tot plegat pren unes ressonàncies infernals i orfeiques. A l'exposició de Magris vam veure que havien fet un petit film sobre aquesta història.

crítica en el bloc de Valentí Torra

2011-07-19T22:44:00.000+01:00

(gràcies Manuel Mas)

Homes i ratolins

2011-07-19T17:49:00.003+01:00

Buscava El raïm de la ira després de La perla però en el camí es va creuar Homes i ratolins i em va fer gràcia insistir en Steinbecks curts abans d'afrontar el novel·lot. I ha valgut la pena. De nou una joia! Quins dos personatges aquesta parella que cerquen feina en l'Amèrica de la Depressió, aquests dos que no se sap d'on vénen, caminen un davant de l'altre, aquest un cuidant aquest altre, gros , mig deficient mental... i les seves esperances, el seu destí, la misèria, la tragèdia... cada pàgina, cada diàleg, un petit plaer.

crítica al bloc libros y libretas

(per cert s'hi fa menció al llenguatge groller i em temo que Vicens Vives deu haver optat per edulcorar-lo... ai! les versions per a joves.... en aquest sentit la versió de 62 de El raïm de la ira deu respectar molt més l'original. M'apuntaré a millorar el meu anglès per llegir sense intermediaris.

L'amor de Tony (Angèle et Tony

2011-07-18T19:59:00.002+01:00

A la Marta li agrada més que a mi i ella és la que hi entén. I a més me l'ha d'explicar, que ja se sap que jo de vegades sóc una mica limitadet quan el guionista juga a despistar-me. Però aquesta història entre una noia que surt de la presó i un pescador de Normandia que l'acull a casa seva jo no me l'acabo de creure. És cert, però, que la relació entre ells dos és suggerent i que amb quatre pinzellades et posa molt bé en situació i que la pel·lícula passa bé. Ella, per cert, guapíssima, però jo trobo que massa pel seu personatge. En fi...

Podríem dir que és una història en la qual no “passen coses” sinó que “transcorren fets” viscuts per homes i dones patrimoni del món, de nosaltres mateixos, orgullosos que el cinema arribi a aquestes quotes d’honestedat. Una molt bona pel·lícula. Time Out

Museu blau

2011-07-18T10:33:00.000+01:00

Aquest nou museu de Ciències naturals que hi ha a l'edifici del Fòrum també l'haurien de visitar tots els mestres que fan projectes sobre dinosaures, sobre fòssils, sobre insectes o sobre la història de la Terra. Ben posat, amb algunes deficiències de senyalització i de cronologia, però res a veure amb les col·leccions polsoses i decimonòniques dels antics Museus de Zoologia i Geologia. Vídeos i presentacions audiovisuals potents des del punt de vista didàctic. No és el Cosmocaixa però està bé. Urbanísticament l'entorn continua sent d'una espectacularitat morta.

la web del Museu

Tres novel·les inacabades

2011-07-16T18:58:00.005+01:00

L'estiu t'ho permet. Comences i no entra..., doncs ho deixes i tranquil! Y a otra cosa (a otra novela) mariposa. I com que després hi ha hagut aquesta marató Steinbeck (ja sortirà aquí), doncs cap problema.

No penso justificar-me:

Anna Seghers "Transit" ; Marsella segona guerra mundial, burocràcies i més burocràcies per fugir cap a Mèxic...

A.B. Yehoshua: "Una dona a Jeusalem" un cap de personal ha de seguir el cas d'una dona morta en un atemptat i per un seguit de situacions mig surrealistes acompanyar el seu fèretre fins no sé on...

Inka Parei: "la luchadora de sombras" el Berlín-Est dels 90s, una dona mig indigent busca la seva veïna desapareguda.

Doncs allà han quedat. Tornen cap a la biblioteca i per això estan les biblioteques : per deixar els llibres a mitges amb tota tranquil·litat.

Us diré un secret: els vaig agafar per la portada...

Magris i Trieste

2011-07-15T18:29:00.006+01:00

Magris és interessant, Trieste és interessant (i si hi has estat encara fa més gràcia) pèrò aquesta exposició és interessant per ella mateixa. Per com crea espais, per com els combina i els contrasta, per com suggereix... em pensava que seria pim-pam i hi passem una hora llarga encantats de la vida. per cert l'exposició s'acaba el 17 de juliol. Ja podeu córrer.

La Marta a la reproducció del Café san Marco que han fet a l'exposició . En Bernat, la Núria i en Martí al Café san Marco de Trieste fa dos anys.

La perla, de John Steinbeck

2011-07-12T21:47:00.002+01:00

Representa una parábola de la relación del individuo con la sociedad. Me defraudó un poco y podría estar mejor contada. Es una novela aceptable.
http://librosjuveniles.blogspot.com/2008/06/la-perla-john-steinbeck.html

jajajaja "podía estar mejor contada"... com s'atreveixen! Jo l'he trobada MAGISTRAL! me l'empasso en una tarda amb la pell de gallina i amb la sensació d'estar consumint tota l'estona autèntica LITERATURA també amb majúscules. Què millor que descobrir un autèntic clàssic i que la lectura sigui tant plaent!

aquest hi toca més: en ella está concentrada de alguna manera toda la obra de Steinbeck, lo más característico de su escritura, es decir, su obsesión por la pobreza y la miseria del sur de Norteamérica, su concepción del fatalismo como una fuerza superior que está en contra del ser humano, y su apego hacia la tierra, hacia el medio rural, que bien pudiera recordar a Juan Rulfo.
http://santino.blogia.com/2010/070901--em-la-perla-em-de-john-steinbeck.php

White material (Una mujer en África)

2011-07-12T10:39:00.006+01:00

Gran pel·lícula; gran Isabelle Hupert! Sense concessions, desfila davant nostre el drama de la propietària d'una plantació de cafè enmig d'un país africà que es dessagna en les guerres fratricides del postcolonialisme entre l'exèrcit oficial dels corruptes i els exèrcits rebels farcits de nens soldats. No cal que t'expliquin gaires coses ni que entenguis gaire perquè ella és allà o des de quan, o què hi fa el seu fill indolent, o personatges apuntats més que no descrits, o fins i tot que no entenguis perquè acaba com acaba. Clavat a la butaca. Imatges esplèndides sense ser de postal; no hi entenc però m'imagino que deu ser un bon exemple de guió ben trabat i de narració amb ritme trepidant sense necessitat de violència ni persecucions.

i la gràcia: opinions contràries (a mi també em va fer pensar en De dioses y hombres"
En «De dioses y hombres» Xavier Beauvois planteaba el dilema de una comunidad religiosa católica que desarrollaba en el norte de África una labor solidaria, hasta el punto de que si sus miembros cedían a la presión islamista y dejaban el lugar toda su población nativa iba a quedar socialmente desatendida y sin asistencia médica ambulatoria. Era un interesante material para un debate que, en «Una mujer en África», se vuelve inexistente, (...) Claire Denis y los que la aplauden se creen que «Una mujer en África» es una película moderna que ha dejado atrás la vía otrora revolucionaria del marxismo bananero, cuando su heroína es bastante más conservadora que la Tara de «Lo que el viento se llevó». http://www.gara.net/paperezkoa/20110705/276749/es/Una-mujer-Africa

Museu de Badalona

2011-07-09T22:21:00.003+01:00

Ja sabia on anava però aquí sí que no puc dir allò de "me l'imaginava més gran". Tal com havia llegit és un espai museístic de primer ordre; una passejada que et submergeix en el món romà a l'alçada del que que pot proporcionar una visita a Empúries o Tarragona. Molt efectista!

Luces de bohemia

2011-07-07T21:50:00.006+01:00

Molt bo el muntatge de l'Oriol Broggi en aquest fantàstic espai de la Biblioteca de Catalunya. La història de Max Estrella, aquest poeta vell i cec, glòria incompresa de l'Espanya negra de començament del segle XX (és negra oi aquella Espanya?; Valle Inclán ens ho deixa prou clar...) esplèndida actuació d'en Lluís Soler i en general tot l'espectacle ens va semblar absolutament de primera!

Max Estrella és un poeta que fa un any s'ha quedat cec i no pot escriure. La vida no li va bé i comença un viatge de nit que ell sap que és l'últim. La bohèmia és una forma de vida no reglada, a la que hi ha una gran dosi d'alcohol i menjars a fora d'hores. Però hi ha una predilecció per l'art i tot el que signifiqui pensar en el mon artístic, explica Broggi, que justifica el títol: Quan et deixes endur per la bohèmia, es creen unes llums.... L'obra reflexa un dia -i sobretot una nit- de disbauxa en què Max surt amb el seu amic Don Latino a reclamar que li paguin més per la seva novel•la, que ha editat el mateix Don Latino. Però no ho aconsegueix i acaba en una taberna, emborratxant-se. Passa l'estona i apareixen un grup de joves modernistes que l'acompanyen pels carrers fent xivarri. Apareix la policia, el detenen i els amics van a parlar amb periodistes i fins i tot amb el Ministre perquè el deixin anar. Sopen a altes hores de la nit, després va a trobar unes prostitutes i al final, Max mor de fred en un portal.http://www.teatral.net/ca/noticies/fitxa_noticies/11744

Stefan Zweig: Castellio contra Calvino

2011-07-04T18:58:00.002+01:00

Zweig, una garantia. Impressiona adonar-te com parla de Calví, però en el fons parla de Hitler (especialment) i de totes les intoleràncies i de tots els feixismes fins i tot aquells que ja existien el segle XVI. Quin personatge aquest Calví, que negant el catolicisme, va eliminar de la Reforma protestant allò que tenia d'alliberador per a la consciència humana... Todas las dictaduras comienzan con una idea, pero toda idea adquiere forma y carácter a través del hombre que la lleva a cabo. Castellio, evidentment no n'havia sentit a parlar mai, que va aprofitar el cas Servet per enarbolar la bandera del pacifisme i la llibertat individual...

Fantàstica la Història explicada amb majúscules!

«Tolerancia frente a intolerancia, libertad frente a tutela, humanismo frente a fanatismo, individualismo frente a mecanización, conciencia frente a violencia… Todos estos nombres expresan una opción que en última instancia es la más personal y la más íntima, la que para todo individuo resulta de mayor importancia: lo humano o lo político, la ética o la razón, el individuo o la comunidad.» Con estas palabras sella Stefan Zweig uno de sus libros más sugestivos e inquietantes, Castellio contra Calvino, http://www.acantilado.es/catalogo/castellio-contra-calvino-47.htm

"Matar a un hombre no es defender una doctrina, sino matar a un hombre." (Sebastian Castellio 1551).http://www.tierradenadie.de/archivo8/zweig/sz_texte_esp_2.htm

L'home de la maleta

2011-07-03T21:44:00.006+01:00

Doncs és del milloret que he llegit en novel·la catalana actual. Aquest trombonista crescut a la Casa de Misericòrdia que s'inventa la seva autobiografia i que viu, al costat de les seves filles, néts i netes, gendres i companys de banda, els últims anys de la seva vida quan des de la jubilació el camí comença a fer baixada... I bo, aquest canvi de llenguatge... (no tothom ho veu clar: Arribat a aquest punt, jo em pregunto: És necessari aquest tractament per aconseguir que el text sigui versemblant? Gràcies a aquesta opció lingüística el personatge creix en credibilitat davant dels ulls del lector? És més autèntic? Jo, francament, no n'acabo d'estar segur.Joan Josep Isern)Val la pena llegir-lo i anar escoltant boleros...

Per cert això de la portada és una tuba.

i aquí en ramon Solsona parla una mica de la novel·la:

Joseph Conrad, Amy Foster

2011-06-26T12:47:00.002+01:00

Un conte de Conrad. Un home arriba a un poble després d'un naufragi i no sap ni on és ni n'entén la llengua. Només l'acull amb simpatia i tolerància una dona senzilla que acaba casant-s'hi.

"el más desolado de los cuentos de Conrad" potser sí, jo què sé...

Una breve historia de casi todo

2011-06-25T19:46:00.004+01:00

De tot, sí, i una mica massa dels científics i dels seus intríngulis personals, però trossos molt interessants, conceptes seductors i sempre s'aprenen coses noves... (la vida definida pel seu propòsit de perpetuar l'ADN, la cèl·lula expressada com a sopa on els fideus passen a tota patilla, Einstein malgastant la segona part de la seva vida científica, i el que he trobat especialment fantàstic: que el nombre d'àtoms que hi ha a l'univers, repeteixo, el nombre d'àtoms que hi ha a l'univers, és a dir el nombre més gran que pot existir, és "només" 10 elevat a 260 (difícil escriure aquí exponents), un número que s'expressa amb només (ara sense cometes) 5 XIFRES! (meravelloses potències!!!).

O es confirmen dubtes propis metafísico-científcs que pel que sembla tenen tota la raó de ser: Darwin va explicar com evolucionaven les espècies però no com se'n creaven de noves. (conversa pendent amb algun cosí biòleg)

http://www.papelenblanco.com/ensayo/auna-breve-historia-de-casi-todoa-de-bill-bryson

Biografies

2011-06-18T12:17:00.004+01:00

Cap de setmana a Vimbodí. Em deixo la lectura. Em submergeixo en la biblioteca de biografies polítiques del pare i a tres bandes i en diagonal ataco l'Isidre Molas, el Pasqual Maragall i en Jordi Pujol.

D'en Molas sorprèn el pare director d'orquestra de varietats... Tortures a Via Laietana (jo sóc dels que encara en diem Jefatura)

En Maragall es defineix bé com més rebel que no revolucionari, poques vegades hi endevines un component d'esquerra social. M'agrada imaginar-me'l assegut i desolat a la llotja de l'estadi Olímpic quan la inauguració aquella de les goteres... Que dur acusar Convergència d'haver fet sortir d'un despatx la calúmnia de la seva addicció a l'alcohol.

En Pujol, ressentit, molt més antisocialista que no en Pasqual anticonvergent. Però en canvi com domina l'anècdota populista (els jugadors de petanca de Bellvitge, com mira dels dels porticons de la generalitat els líders sindicals que es dirigeixen als manifestants, les dones del Baix Lobregat que van a fer les feines de la llar a Barcelona quan els seus marits són a l'atur...)

Idees pel meu article sobre el 15M i el Parlament

2011-06-17T15:12:00.005+01:00

1- que em sento molt d'esquerres però que encara em sento més demòcrata; perquè l'opció filosòfica i ètica pel respecte als altres i pel dret de tots de discrepar passa davant de la meva opció per un sistema de societat que entenc més justa.

2- que el moviment del 15 M es va equivocar plantejant l'acció d'aturar el Parlament. Perquè els infiltrats i els radicals de torn minoritaris no són el tema. Ni tampoc no ho és la petita, la mínima violència contra els diputats. El tema és que aturar el Parlament no es pot fer. No és el mateix un piquet que impedeix l'entrada d'uns esquirols a una fàbrica que impedir l'accés dels representsants elegits pel poble al lloc on es decideixen les lleis. Jo crec en l'estat de dret. Era una convocatòria antidemocràtica.

3- que el moviment del 15M hauria de fer una autocrítica seriosa però no la farà perquè aquest no és un error anecdòtic sinó una conseqüència del que entenc que és el seu error intrínsec de plantejament: el seu caràcter assembleari i la seva oposició per definició a l'actuació política: l'assemblearisme no permet coordinar accions coherents i reflexives, l'oposició a la política impedeix actuar en el lloc on democràticament es prenen les decisions.

4- que el moviment dels indignats no ho és gaire dels perjudicats; que és un moviment de minories intel·lectuals sobretot i que ha de buscar la coordinació amb sectors socials molt més amplis.

5- que els punts que reivindiquen em semblen perfectes; que tot plegat "algú ho havia de dir" i que ha estat molt bé que algú encengués un petard. que els avenços i els progressos en la societat no són purs i que els errors en les estratègies no deslegitimen els valors del moviment i els seus objectius.

6- que els partits són les eines democràtiques de participació de la societat en la política i que comparteixen les misèries de la condició humana en tots els àmbits: la lluita pel poder, l'enveja, els malentesos, els egoismes... també hi són a les escoles, a les empreses, a les famílies i a ... les assemblees. que cal entrar-hi i conèixer-los per reformar-los, sinó ens quedem en la demagògia.

I per a la seva reforma el moviment del 15 M torno a repetir ha estat un bon petard. Però també sembla que ho sigui cada jornada electoral on l'abstenció puja i puja... i puja...

(jo sempre deixo els articles a mitges...)

en tot cas m'agrada el final del post del Raül Romeva

El dia que entenguem que no existeix cap 'els' indignats, 'els polítics, 'els' periodistes, 'els' intel.lectuals, 'els' ... sinó que tot són col.lectius heterogenis amb singularitats diverses i matisos importants, haurem començat a resoldre molts dels problemes de la nostra complexa societat actual.

(penso molt sovint també que a les escoles es parla massa sovint de "els pares" i "els mestres")

Midnight in Paris

2011-06-09T22:37:00.004+01:00

Un escriptor-guionista americà de segona fila passa uns dies a París amb la seva dona rica, guapa i tonta i coneix la ciutat mítica de Hemingway, Picasso, Scott Fitzgerald, Gertrude Stein...És una comedieta entretinguda i divertida, menys "psicològica" que altres Woody Allens, com un petit conte fantàstic ple de picades d'ull de cultureta a lo Trivial barat, però com més hi penso més buida em sembla. Curiós que hi hagi pel·lícules que vagin a més amb el record i d'altres que perdin amb els dies. Reconec que vaig passar una bona estona, però.

Indigneu-vos!

2011-06-05T21:30:00.003+01:00

Els meus "amics" Gregorio Luri i Salvador Cardús el titllen de pamflet perquè tot el que faci olor a progressisme i esquerranisme els revolta la bilis. Els he de donar la raó en aquest cas en la pobresa intel·lectual dels arguments d'aquest opuscle, però jo diria que al propi Hessel se li deu haver escapat de les mans el fenomen mediàtic que ha convertit aquest articlet en un llibre que entre altres coses per les seves poques pàgines ha esdevingut un best seller i s'ha considerat, jo penso que falsament, llavor provocadora del moviment dels indignats.

Que quedi clar , però, que apunta en una direcció amb la qual coincideixo.

El túnel. d'Ernesto Sábato

2011-06-04T07:16:00.005+01:00

Mai he aconseguit que la relectura d'un llibre em porti una emoció similar a la del seu descobriment. No sé perquè ho faig doncs. Sap especialment greu quan són llibres que s'han constituït en mites propis de l'adolescència i la joventut. Ah! Crim i càstig o el Quartet d'Alexandria! "El túnel" ho era un referent de primera magnitud i la mort de Sábato me l'ha posat a les mans de nou; i he entès l'entusiasme dels divuit anys però és clar, impossible compartir-lo!

Como decía, me llamo Juan Pablo Castel. Podrán preguntarse qué me mueve a escribir la historia de mi crimen (no sé si ya dije que voy a relatar mi crimen) y, sobre todo, a buscar un editor. Conozco bastante bien el alma humana para prever que pensarán en la vanidad. Piensen lo que quieran: me importa un bledo; hace rato que me importan un bledo la opinión y la justicia de los hombres. Supongan, pues, que publico esta historia por vanidad. Al fin de cuentas estoy hecho de carne, huesos, pelo y uñas como cualquier otro hombre y me parecería muy injusto que exigiesen de mí, precisamente de mí, cualidades especiales; uno se cree aveces un superhombre, hasta que advierte que también es mezquino, sucio y pérfido. De la vanidad no digo nada: creo que nadie está desprovisto de este notable motor del Progreso Humano. (...)Existió una persona que podría entenderme. Pero fue, precisamente, la persona que maté.

Tom Jones

2011-05-24T18:48:00.003+01:00

M'agrada descobrir clàssics i m'agraden aquestes aventures del fill bord de sir Allworthy i les anades i vingudes i les trobades i les separacions i els rencontres amb la perfecta i immaculada Sophia. Romanticisme i picaresca, una barreja curiosa. els llibres bons quan són llargs són fantàstics, al contrari del que diu la dita de "Lo bueno..."

Quizá suene un poco exagerado, pero hay que reconocer queTom Jones es a la literatura inglesa lo que el Quijote a la española: un hito. Aunque hayan pasado más de dos siglos y medio desde su publicación, lo cierto es que hay que reconocer que su lectura divierte y seduce como si ese abismo temporal fuera inexistente. (Solodelibros.com)

"Tom Jones" a la Wikipedia

Joventut

2011-05-08T22:05:00.001+01:00

Marta Pessarodona: "A mi mai no m'ha interessat la joventut." A mi el concepte també sempre m'ha sobrat bastant.

Nèmesi, de Phillip Roth

2011-05-01T11:33:00.005+01:00

Newark, Nova Jersey, anys 40; epidèmia de polio mortífera en un barri on s'instal·la el pànic enmig d'un estiu intensament calorós: recorda Camus és clar. El protagonista és un monitor d'esplai, jove, fort, atlètic, intel·ligent, enamorat. Jueu, com tots els personatges de Roth. Un personatge que contrasta amb la situació decrèpita que l'envolta com hi contrasta el decorat de la segona part del llibre, el campament enmig de la naturalesa saludable en què els nens neden i juguen a celebrar festes índies.
M'agrada tot plegat! els contrastos, els sentiments de culpa, les acusacions al déu maligne i des del punt de vista narratiu aquesta tensió que et provoca saber quan tot va bé que no pot acabar bé de cap de les maneres. Bon final a més.

I les crítiques que trobo són molt favorables.

Némesis es una novela extraordinaria, donde Philip Roth demuestra su talento como narrador y su compromiso con los grandes temas de la literatura: el ser humano, la muerte, Dios, el mal, lo irracional, la tensión entre el individuo y la comunidad, la crueldad de la sociedad norteamericana, donde el mal parece una presencia permanente. Sería absurdo buscar la esperanza en estas páginas. El desenlace sugiere la intervención de la diosa Némesis, pero Roth no ha pretendido dibujar una fábula moral. No se restituye la justicia. Simplemente, se pone de manifiesto la tremenda vulnerabilidad del ser humano. Al final, todos naufragamos en el mismo infortunio.

(http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/28845/Nemesis)

crítica de El País "El mejor Philip Roth está de vuelta"

En un món millor

2011-04-24T23:55:00.004+01:00

Sí que té defectes i que les situacions de vegades estan agafades pels pèls i són exagerades però té interès aquest enfocament del tema de la justícia i de la venjança. Un doctor danès que alterna la feina a Kenia amb l'estada amb la família en el seu civilitzat país nòrdic veu com el seu fill a l'escola respon a una situació de bullyng (això sí que és bullyng) amb l'aliança d'un psicòpata violent que també té els seus motius pe actuar com actua. No està mal ... per cert m'ha encantat l'entrevista amb els mestres de l'escola que, evidentment, tiren pilotes fora davant del problema.

No sabia què volia dir el títol original i descobreixo que haevnen vol dir venjança, evidentment.

mira, va guanyar l'oscar i tot; ni ho sabia

Més Salrach

2011-04-19T23:04:00.003+01:00

"La manifestació més impressionant del canvi feudal és la violència de la jove noblesa guerrera , els cavallers guardians dels castells, contra la pagesia (protagonista del creixement agrari del període)"
I encara:
"La resistència més forta o més organitzada amb què van topar els nobles violents va ser l'Església"

2011-04-19T12:06:00.003+01:00

Em passejo per l'AltaEdat Mitjana amb l'ajuda de Salrach i la Viquipèdia. Alcuí i Gerbert quins dos grans personatges! L'un patriarca del Renaixement carolingi, l'altre amb un paper decisiu d'encaix entre l'herència clàssica romana i les aportacions orientals via Al-Andalus i Ripoll-Vic.

L'hivern al cos

2011-04-15T17:52:00.003+01:00

Agraeixo a en Carles Fauró que converteixi aquest sopar dels ex de Vicens Vives en una anada conjunta a l teatre a veure l'obra del seu fill Aleix al Tantarantana. Bona iniciativa. L'obra té in terès i està molt ben actuada. Una mare i dues filles bessones una de les quals mor en accident (provocat per les altres dues ara em penso que ja es pot explicar el final); una obra sobre maternitats in culpabilitats i un embogiment ben comprensible.

De déus i d'homes

2011-04-09T15:19:00.006+01:00

Pel·lícula molt interessant: uns monjos francesos instal·lats en un poblet de l'Atlas algerià veuen com perilla la seva vida per la intensitat dels atacs terroristes. Bons silencis, bons dubtes, bona oració, bons personatges... Hi ha moments que m'emocionen absolutament. Un fet real pel que diuen. L'esbarjo de Cardedeu a tope de tercera edat.

" src="http://www.youtube.com/embed/cPDXEdG4NyM?rel=0" frameborder="0" allowfullscreen="">

Joseph Roth: fuga sense fi

2011-03-28T19:10:00.004+01:00

Més que no una novel·la, un conte llarg, i la mida em sembla excel·lent perquè la trama no és especialment emocionant ni cridanera: Franz Tunda, un tinent austríac va a parar a Sibèria a l'acabar la guerra (1a Mundial) i des d'allà comença un llarg viatge que el porta per la Rússia bolxevic, l'Alemanya d'entreguerres i que acaba a París en la recerca de la seva antiga nòvia. Un home gris i apagat, que es mira el món amb escepticisme i ironia. Un bon personatge. Un bon llibre.

Mel

2011-03-20T12:16:00.004+01:00

Lentíssima i preciosa. En una Turquia insòlita per verda, humida i muntanyosa, (ah els tòpics, els prejudicis i les ignoràncies!) un nen de sis anys contempla el món des del seu aïllament incomprensible, només amb connexió amb el seu pare apicultor i el món de la naturalesa que l'envolta. Una pel·lícula minimalista (has de tenir el dia, per això, eh?)

m'encanta quan hi ha gent que discrepa:

La ganadora del Oso de Oro a la mejor película en el Festival de Berlín 2010 ha sido una de los peores films que ha desfilado por esta edición de Cineuropa 2010.(http://www.reysombra.com/)

Per cert em vaig perdre al Mataró Parc a veure "Tiempo de brujas" No us hi apropeu.

Wallace Stegner: El pájaro espectador

2011-03-13T23:00:00.007+01:00

el meu tercer Stegner, i de nou un home vell mira enrere (on més poden mirar els vells?) cercant en el passat familiar o personal en el moment que el camí de la mort li comença a ser present. No em sembla tan esplèndid com "En lloc segur" o "Angle de repòs": aquests records de Dinamarca es converteixen en una novel·la de vegades semigòtica que quasi podria formar part del Millenium de Larsson i que fa pensar fins i tot en el Dr. Mengele i els seus experiments amb genètica humana. Però aquesta tercera edat d'Stegner arriba al fons de l'ànima.

Recuerdos de detalles del pasado que irrumpen en la vida como lo hacen los achaques físicos. La esperanza que da paso a la cercanía de la muerte. Lo que se ha hecho frente a lo que no se alcanzó. Una vez más, Wallace Stegner nos mantiene atrapados en la aventura de vivir, haciéndonos disfrutar con historias que no están llena de carreras ni explosiones, sino de sutilezas, pensamientos, traciciones y renuncias. Y siempre, con emoción (labuenavidaweb.wordpress.com/)

http://complicedetuslecturas.blogspot.com/2010/11/el-pajaro-espectador-de-wallace-stegner.html

Chico y Rita

2011-03-05T23:15:00.005+01:00

Dibuixos simpàtics i banda sonora de primera, una estona agradable. La història sense pretensions.Si bien es cierto que a la hora de plasmar sentimientos y emociones en los protagonistas el trabajo del estudio de Mariscal no acaba de resultar demasiado logrado, el cálido ambiente general y una casi permanente banda sonora repleta de sabor y canciones reconocibles salvan ese aspecto de la producción.

Pero superada la mitad de la historia el ritmo decae, un frenazo curiosamente anticipado por una transición visual La Habana-Nueva York de toques psicodélicos y alucinados que queda como uno de los mejores aciertos de la película. Los amores de ida y vuelta de la pareja central en la ciudad de los rascacielos no enganchan en una narración que pasa deprisa y corriendo por tópicos ya por todos conocidos, mil veces vistos y reflejados en el cine. (de la crítica a la butaca.net)

Jo no estic d'acord que la transició la Habana-Nova York sigui un dels grans encerts de la pel·lícula. Visualment és sempre molt atractiva.

curioses fotografies dobles

Viatge al fons de la nit, de Céline

2011-03-04T13:38:00.003+01:00

... la guerra i la malaltia, els dos infinits de malson.

Sensació d'haver llegit una obra mestra. Ja sé que els crítics ho diuen però no sempre coincidim. La guerra i la bogeria, efectivament. I aquest llenguatge, sintàcticament torturat però tant de carrer.

La Gran Guerra, la colònia africana, Nova York, França... I aquest personatge boig que s'hi passeja amb el seu menyspreu absolut per la Humanitat i per l'ètica, que prefigura el Céline racista i nazi posterior. Que bèstia és que un llibre així sigui tan bo!

"Voyage au bou de la nuit" a la Wikipedia

Madrid

2011-03-01T20:14:00.006+01:00

La Marta es vol perdre per carrerons. jo penso que Madrid es respira especialment als seus carrers amples.

esbargínies amb mel i solomillo, tapes abarrotades a la Cava Baja i al mercado de San Miguel però sobretot Las meninas al fons del passadís del Prado i aquella llum que es projecta en 3D des de la porta que s'obre al darrera del quadre.I Goya negre i de color i pinzellades impressionistes a la Fundació Thissen-Bonemisza i la guerra i la història al reina Sofía amb Gris i Miró i Tàpies i la llibreria on Chillida i Zbiegniew Herbert i la Gran Vía i el Retiro i Atocha i Lavapiés i la Plaza mayor de dia i de nit.
I el metro.I art contemporani a las naves del Matadero i teatre recomanat pel Toni
I xocolata amb porras
I encara la Fundació Juan March amb art abstracte sudamericà i un concert de piano
I l'AVE

Sort del mar des del Rodalies a Badalona (vaya, vaya: allí no hay playa)

Oscaritzades i no

2011-02-28T23:33:00.006+01:00

Doncs el discurs del rei no em sembla res de l'altre món: és cert que el plantejament és original i que es fa curiós veure la família reial anglesa tant de prop (els anglesos ja ho havien fet això) i no saps mai fins a quin punt és versemblant tot plegat. La figura del logopeda té la seva gràcia però a mi em sembla en resum que li falta "chicha"

Ara, que el Cigne negre encara més fluixa, ni fu ni fa. No m'interessa en cap moment.

Zbigniew Herbert (hi vaig entrant a poc a poc)

2011-02-28T23:13:00.004+01:00

sobre Lascaux

Els colors : el negre, el marró, lóvre, el vermell coure, el carmesí, el malva i el blanc de les pedres calcàries. Són ,és intensos i vius que en cap fresc renaixentista. Els colors de la terra, de la sang i del sutge.

sobre Paestum

els primers constructors no coneixien les proporcions correctes i "es van esforçar a trobar normes que fessin que les columnes permetessins sostenir el pes i fossin considerades belles" Van mesurar la petjada d'un home i la van comparar amb la seva altura (...) i van aplicar la mateixa norma a la columna, comptant el capitell. Així la columna dòrica va començar a reflectir la força i la bellesa del cos humà.

Va de còmics

2011-02-20T14:01:00.003+01:00

O de novel·la gràfica com se'n diu ara:

un de Reis: El invierno del dibujante, de Paco Roca, el d'Arrugas. La història dels dibuixants dissidents d'editorial Bruguera que em transporta al món mític del meu Pulgarcito. Història curiosa i original, dibuixos bonics, però massa monòton.

i tiro de biblioteca qui xollo!:

Los impostores, una història de nou amb dibuixos bonics, un guió una mica complicat d'un que es va passar per un escriptor en un món de jazz i gangsters

I després Lulú mujer desnuda, diré de nou això dels dibuixos bonics, però és que el món de la novel·la gràfica està ple de dibuixos desagradables, d'una dona que engega la família i es passeja per una ciutat francesa de l'Atlàntic (Bordeus?) mentre la seva filla esplica la situació als amics reunits.

Passejada fins el poblat ibèric

2011-02-13T13:20:00.002+01:00

Finalment l'he trobat! Pedres, figues de moro, atmetllers florits... feia goig!

Els Reis, d'Orient

2011-02-12T21:11:00.002+01:00

Mathias Enard: Parle-leur de batailles, de rois et d'éléphants, Quin títol més fantàstic! Miquel Àngel se'n va a Istanbul a projectar un pont sobre el Corn d'Or i allà reflexiona sobre l'art i l'arqutectura i les passions humanes i s'enamora i s'enamoren d'ell... Bonic i interessant.

I alguns milers de quilòmetres més enllà Kénizé Mourad, l'autora del "De part de la princesa morta" , explica la història de la princesa d'un regne indi que lluita contra els britànics en un precedent de la revolta gandhiana.

Aquest any els Reis han vingut d'Orient.

Boles de billar o fantasmes travessant parets?

2011-02-05T17:13:00.004+01:00

"És encara força insòlit que els àtoms siguin principalment espai buit i que la solidesa que experimentem al nostre voltant sigui una il·lusió. Quan dos objectes es toquen en el món real (les boles de billar són l'exemple que s'utilitza amb més freqüència) no xoquen entre sí en realitat El que passa més aviat (...) és que els camps de les dues boles que estan carregats negativament es repel·leixen entre sí... Si no fos per les seves càrregues elèctriques, podrien com les galàxies, passar l'una a través de l'altra(...)"

Bill Bryson "Una breu història de quasi tot"

También la lluvia, d'Iciar Bollaín

2011-01-30T14:01:00.004+01:00

Molt interessant i recomanable. Per molts aspectes, el cine dins del cine, els sentiments del personatge més malparit, l'egoisme del personatge més filantròpic, el contrast entre la situació dels indis al segle XVI i al segle XXI, la revolta social de Cochabamba per l'aigua... En tot cas potser massa temes i massa matisos per ser tractats tan ràpid... però sortim satisfets.

Si se conjugan dos relatos acaecidos en distintas épocas suele ser para extraer un paralelismo en el que los hechos de uno resuenan en los del otro, aportándoles un nuevo significado, y viceversa. Al mismo tiempo o como otra opción, el recurso puede servir para demostrar que nada ha cambiado, a pesar del paso de los siglos, o que los cambios no han sido suficientes. ‘También la lluvia’, el último film de Icíar Bollaín, que cuenta con un guion del reconocido Paul Laverty, explota todas estas posibilidades. (crítica a blogdecine)

la crítica a Fotogramas

El amor y otras drogas

2011-01-24T23:22:00.003+01:00

Es pot veure: una comedieta romanticona sobre la relació entre un comercial de Viagra i una noia amb un Parkinson prematur, una espècie de Love story actualitzat sense gaire llagrimeta i sense massa tonteries. I fins i tot amb un cert to crític cap a la indústria farmacèutica. No passarà a la història. Pel·lícula per veure amb crispetes i Coca-cola.

Vimbodí vs. Praga

2011-01-23T13:27:00.004+01:00

(els de Vimbodí hi aniran i potser es quedaran decebuts que el seu/nostre poble no tingui absolutament res a veure amb l'obra. De totes maneres el nom tampoc no té al final la connotació despectiva que al començament em va fer patir una mica)

Ens ho passem molt bé. I això que al començament el tema em fa molta mandra quan sembla només les relacions que s'estableixen entre la gent que competeix per decorar els carrers d'un barri de Barcelona . Però no. És molt més. El personatge de la noia que té càncer té un ganxo sensacional i l'obra per mi toca molt bé aspectes sociològics molt interessants i amb un punt d'equilibri molt ben trobat; passa el mateix amb els aspectes melodramàtics i humorístics en què l'obra no es passa mai de frenada.

Com descriuries Vimbodí vs. Praga?
Com una comèdia amb un rerefons trist. Però una comèdia, al cap i a la fi.
Potser es diferencia dels altres T6 en el sentit que té referents molt concrets: hi
surten capsules Nespresso, la cançó Puff, el drac màgic, els cuplets de la Núria
Feliu... Hi surten marques, noms, situacions... És, de fet, tan realista que acaba
anant més enllà de la realitat.
(de l'entrevista amb la directora)

ara fins i tot les obres de teatre tenen facebook

Chantal Mouffe

2011-01-20T23:32:00.003+01:00

aquesta és la posició difícil de crear: tenir un sentiment de relativitat i de contingència envers les teves creences i alhora voler lluitar per elles.

Gràcies Ramon Bassas El bloc d'en Ramon Bassas [www.ramonbassas.cat]: Necessitem adversaris, no enemics

El mestre i Margarida, de Mikhaïl Bulgàkov

2011-01-15T17:28:00.004+01:00

Una novel·la brutal i originalíssima! El diable passejant-se per un Moscou soviètic ple de literats i buròcrates i al mateix temps un Ponç Pilats a la Jerusalem de la Passió. Quina barreja! Bruixes nues sobre escombres, centres psiquiàtrics chejovians, sessions de màgia negra farcides d'humor, gats que paguen el tramvia... No és fàcil entrar-hi evidentment (ah! els russos) però està plena d'elements apassionanats. Gran lectura!

El mestre i Margarita, de Mikhail Bulgákov, és una de les novel·les russes més importants del segle XX. Aquesta disecció sobre el bé i el mal, la innocència i la culpa, influenciada directament pel Fausto de Goethe, ofereix una riquíssima lectura plena d’estrats que contemplen la crítica social, l’alegoria filosòfica i l’anàlisi de la vida moderna. (al Capgròs)

la novel·la a la wikipedia

Carles de Viana

2011-01-07T00:01:00.001+01:00

Bruc

2011-01-05T00:16:00.003+01:00

Bruc, la llegenda respon més a una pel·lícula d’acció tipus Rambo o Salvad al soldado Ryan que no pas a una pel·lícula amb vocació històrica.
(http://blogs.sapiens.cat/)

Hi estic d'acord. Una bona realització tècnica, imatges molt bones (i no només les més grandiloqüents i espectaculars) i un bon ritme però un guió molt pobre i uns diàlegs de vegades patètics. I la idea no és dolenta, però jo trobo que no funciona ni com a pel·lícula d'aventures (i no diguem com a pel·lícula històrica).

El almirante

2011-01-02T22:55:00.003+01:00

Una barreja molt barata de Guerra i Pau i el Doctor Zhivago. Algunes imatges espectaculars de la batalla naval al Bàltic o del Transsiberià, però una història d'amor absolutament estúpida i mal presentada. Un interès històric mínim per un fet del qual no coneixia detalls: la resistència blanca a la revolució bolxevic. Potser amb versió original es fa més creïble tot plegat.

Com sempre hi ha gent per tot: comentari elogiós a "unmundodecine.com"

La fira de les vanitats, de William Thackeray

2011-01-01T21:53:00.005+01:00

Un novel·lot! Amelia Sedley , la bleda deliqüescent i Rebecca Sharp , la pèrfida i "trepa" amb els seus marits respectius, George Osborne (caigut a Waterloo) i Randolph Crawley i tota la trepa de familiars i amics es belluguen pels ambients aristocràtics del Londres de començaments del XVIII. Primer la lluita per l'herència de la senyoreta Crawley, després la supervivència d'amelia, els embolics de Rebecca... El millor aquesta presència irònica del narrador i que, sense ser una novel·la genial , té una trama que es descabdella de manera lleugera. Predickensià en algunes coses.

interessant article de Marcos Rodríguez sobre la traducció de Jordi Arbonès

comentari al bloc "Està escrit"

Notícia de Catalunya

2010-12-23T10:54:00.001+01:00

Entre lobos

2010-12-23T10:53:00.001+01:00

Goethe: les afinitats electives

2010-12-06T12:20:00.005+01:00

Una parella d'aristòcrates teòricament ban casats i enamorats cauen en la temptació de convidar a casa seva l'amic interessant i la nebodeta atractiva sabent a què s'exposen. Està bé aquest Goethe sobre el tema etern de la fidelitat. Romanticisme a tope.

Els crítics hi veuen de tot. Aquest post està bé.

tanda de còmics

2010-11-26T18:10:00.008+01:00

El meravellós funcionament de la xarxa de biblioteques de la Diputació em permet retrobar la meva vella afecció al còmic d'adults ara anomenat novel·la gràfica. Menciono només algunes coses interessants i en deixo d'altres en el merescut pou de la desmemòria.

Epiléptico: la ascensión del gran mal; l'autor explica la història de la malaltia del seu germà -en el grau superlatiu que m'han descrit alguns neuròlegs-. Dibuix fosc, contrast extrem i obsessionant. La història m'enganxa, potser per motius obvis.
http://www.comicdigital.com/1145_1-Epileptico_La_Ascension_del_Gran_Mal.html

Kafka per Robert Crumb; bona la història de Kafka, il·lustrada pel famós dibuixant underground. Déu ni do, quin personatge, aquest pobre jueu txec, mitificat per tantes circumsatàncies segurament més enllà de les estrictament literàries.

http://madamepickwickartblog.com/k-the-dharma-bums/

I un que no té res a veure: El velo, de El Torres i gabriel Hernández; morts vivents, detectiu atractiva amb poders paranormals... m'encanta! i és que sóc un tot-terreny!

http://lasombradegrumm.blogspot.com/2010/06/el-velo-de-el-torres-y-gabriel.html

Tanda de contes

2010-11-23T20:20:00.003+01:00

Salter, La última noche, Thèkov, la sala número 6 i d'altres, Edgar Allan Poe, l'assassinat de la rue Morgue i d'altres.
Els contes m'agraden més com més s'assemblen a una novel·la. massa sovint em deixen amb aquella cara de tonto de dir: I ja està?

Tres pel·lícules no genials

2010-11-16T19:30:00.004+01:00

"Pa negre" és cert que és del milloret del cinema català però em sembla que això no és gaire. Cingles de Tavertet, terres masos i baumes d'Osona, històries de la postguerra rural, molt rural i miserable! és cert que devia ser així...

"Tamara Drewe" una noia torna al cap d'uns anys al seu poble a l'Anglaterra profunda (parlem de l'Espanya profunda , de l'Amèrica profunda, també hi ha una Anglaterra profunda) i revoluciona el personal; una situacuó de partida divertida la casa on s'allotgen escriptors en busca de la inspiració; fidelitats i infidelitats, amors i desamors com sempre, nenes en la flor de l'adolescència enamorades de cantants de rock que envien emails. Stephen Frears sense matar!

"La red social" El naixement del facebook en pel·lícula. Té el seu interès però al final cansa. Impressiona, però, no la seva versemblança sinó la seva veracitat (o això diuen). Total informàtica, Harvard, una mica de drogues, una mica de sexe (bé, no gaire) i un procés judicial inacabable...

El mateix mar, d'Amos Oz

2010-11-07T22:44:00.004+01:00

No lluny del mar, al carrer Amirim, el sr. Albert Danon viu sol. Li agraden les olives i els formatges forts.

Israel, un vidu comptable, el fill que corre pel Tibet, la seva companya instal·lada a casa el pare, sessions d'espiritisme... prosa en vers, bonic però em costa d'entrar-hi.

http://candols.blogspot.com/2008/02/el-mateix-mar.html

Bashir Lazhar

2010-11-01T22:58:00.002+01:00

Enmig d'un pont accidentat ens arribem a la Beckett a veure aquest quasi-monòleg sobre un professor de Primària algerià que exerceix al Canadà. Per mi és un molt bon espectacle, text molt interessant, bona evolució de la comèdia al drama, amb bons cops de puny i amb l'alicient personal de sentir-me identificat en molts temes professionals. Una original posada en escena quant als efectes sonors que ajuda a trencar amb la monotonia del monòleg (valgui la redundància).

notícia amb vídeo a Gràciatelevisió

http://www.temporada-alta.cat/docs/dossier_bashir_lazar.pdf

Herois

2010-10-25T23:08:00.005+01:00

A mi Herois no m'agrada gens. Penso que no interessa ni els nens ni els grans. El somriure i la nostàlgia pels cassettes, els Simcas 1000, els Renaults 6, les bicicletes BH o el Ti amo de l'Umberto Tozzi no compensen el poc suc i bruc d'una història que sembla treta de Verano azul ni l'actuació horrible dels nens-actors. Només m'agrada el gir argumental final (sempre n'hi ha d'haver un , és clar: el que no és el que et penses que és etc.)

Com tan sovint els crítics i els festivals diuen el contrari:

comentari a La Vanguardia

bé, hi ha de tot

comentari a Time Out

Ruyra

2010-10-25T21:47:00.002+01:00

"El soroll era paorós. La pluja s'havia aclarit. Vaig llambregar una extensió de mar tota revolta i escumosa. Allí les ones s'alzinaven a tall de brolladors, arramant-se en l'aire i blanquejant a la manera d'un ametllar florit. Entremig torrejaven altes penyes i al darrera d'elles una costa cavernosa bramava per totes ses goles, deixant sentir un aspre trontoll de pedregalum rossegadís i, de vegades, uns esclats com de barrinades subterrànies."

Quina porqueria de català que parlem avui en dia!

Musulmans i Catalunya, de Miquel Barceló

2010-10-11T15:51:00.004+01:00

Crític i fins i tot provocador interpreta la invasió musulmana amb criteris nous i preguntes interessants: es va tractar d'una migració de gent de l'Àfrica o la societat andalusina és la mateixa que la hispanogoda? és a dir continuïtat o ruptura?

"l'Estat islàmic és objecte de caricatura conceptual"

"quina mena de coneixements tindríem si, en lloc de considerar els castells i fortificacions en general objecte principal de la recerca arqueològica, haguéssim començat pels molins?"

"La insistència a oposar un Islam intemporal, essencial, inexistent d'homes, i una Catalunya també essencial, cristiana, missionera, amb tota mena de vocacions -de pas, de frontera (...), espanyola, europea, etc.- és absolutament banal"

Ja he endevinat que no despertava unanimitats:

http://revistas.ucm.es/fll/11303964/articulos/ANQE9999110141A.PDF

"El Pentateuco de Isaac", d'Angel Wagenstein

2010-10-04T21:14:00.005+01:00

Que bo aquest "Pentateuco de Isaac". (Libros del Asteroide de nou magnífic!) Com es pot narrar el patiment del poble jueu al llarg del segle XX amb aquesta finor irònica que m'ha fet somriure en tantes ocasions! Quina sorpresa aquests sentit de l'humor en un llibre que esperava intens, profund i contundent. Isaac és un jueu nascut a Ucraïna la pàtria del qual passa de ser l'Imperi austrohúngar a la Polònia d'entreguerres, a la URSS stalinista, a l'Alemanya nazi tot sense haver sortit de la seva Galítzia natal. Això sí, havent passat per tots els exèrcits i per tots els camps de concentració d'un i altre bàndol. Impressionant!

crítica potent a confiesoqueheleido.blogspot.com

Indignació, de Phillip Roth

2010-09-30T20:50:00.003+01:00

Un bon Roth. (Ph.)

Anys 50 Estats Units, un noi jueu fill d'un carnisser kosher se'n va a l'Universitat. Una conversa amb el degà, una escena sexual en un cotxe, una noia suïcida i al final la guerra de Corea... Ell, indignat amb el món que li toca viure i amb el destí que el porta a la morfina i a la mort. Bona tertúlia a la biblioteca de Cabrera.

post al bloc de la llibreria Món de llibres

La mina, d'Armando López Salinas

2010-09-18T16:44:00.006+01:00

La Glòria de l'escola em deixa aquesta vella novel·la escrita en ple franquisme (finalista del Nadal l'any 1959). Autèntic realisme social t'apropa al que suposava la misèria de l'Espanya de l'època: la misèria del camp andalús primer, la misèria de la mina, després. La misèria de l'emigrant que ens convé no perdre de vista avui especialment. López Salinas, es va saber després, era un important militant del PCE en la clandestinitat.

Armando López Salinas. Literatura clandestina. al blog La dinamo

El realismo social de «La mina», per Javier Álvarez