dilluns, 21 de novembre de 2022

Filmin novembre

Una veterinaria en la Borgoña


Cinco lobitos


Un amor en Escocia


Shiva Baby


Memòria de noia, d'Annie Ernaux

 

És l'estiu de 1958. Lluny, per primera vegada, de la família mentre fa de monitora de colònies, una noia de divuit anys s'endinsa audaçment al món: l'amor i el sexe, el desconcert de ser jove, els remordiments, les ànsies de ser lliure i adult... _A Memòria de noia_, Annie Ernaux rememora la seva primera nit amb un home, una nit que li deixarà una marca indeleble: durant dècades no es voldrà reconèixer en aquella «noia del 58». Fins que passats més de cinquanta anys es veurà, per fi, capaç d'enfrontar-s'hi -es capbussarà en fotos i cartes d'aquell temps, il·luminarà de nou els records refusats-, i escriurà aquestes pàgines esquitxades d'inquietuds i dolors secrets, de violència, vergonya i silencis, que són un retrat intimíssim de la seva joventut. https://www.casadellibro.com/libro-memoria-de-noia/9788418197062/11667740

La voluntat de canviar, de bell hooks

 bell hooks, amb minúscula, m'agrada molt quan explica com el patriarcat també afecta els homes i com, per tant, la lluita feminista és compartida.



“Tothom necessita estimar i ser estimat, fins i tot els homes. Però per conèixer l’amor, els homes han de poder veure les formes en què la cultura patriarcal els impedeix conèixer-se a si mateixos, estar en contacte amb els seus sentiments, estimar.”
https://www.vilaweb.cat/noticies/avancament-editorial-la-voluntat-de-canviar-de-bell-hooks-o-sobre-la-masculinitat/https://www.vilaweb.cat/noticies/avancament-editorial-la-voluntat-de-canviar-de-bell-hooks-o-sobre-la-masculinitat/




Animal trist, de Monika Maron

Una bona novel.la amb un final esplèndid. Però sobretot aquest vel que tapa la realitat explicada, aquest anar i tornar cíclic que és potser el de la demència… Vellesa, amor, feminitat, Alemanya inel Mur. 


Kn

Al Museu de Ciències Naturals de Berlín, als peus de l’esquelet d’un braquiosaure de dotze metres d’alçada, una dona i un home es coneixen. La seva història, explicada per ella, els propulsa en una dimensió que escapa al temps i a tota forma de mesura. És l’amor dels amants que mai no viuran junts i per a qui el llit és un terreny d’exploració —dels cossos, però també dels records, que de vegades separen més que un mur.https://clubeditor.cat/es/libros/animal-trist/

A Animal Trist –obra traduïda al català per Carlota Gurt i publicada per Club Editor– la protagonista és una dona de la qual no se sap del cert l’edat perquè ella tampoc no la sap. Tota la novel·la és plena de dubtes espaciotemporals, i això és part de l’encant encegador de la història. Sabem que és vella, que potser té cent anys, i que ha treballat gairebé tota la seva vida sota un braquiosaure al Museu d’Història Natural del Berlín d’abans i després del mur.https://www.nuvol.com/llibres/braquiosaure-estima-braquiosaure-258358




dijous, 17 de novembre de 2022

Història de la música del segle XX (l'electrònica), de Pau riba

Hi passo estones esplèndides i em penso que no oblidaré que m'hagi mostrat l'estructura harmònica del rock




L’editorial Males Herbes publica el darrer llibre de Pau Riba que ja podem trobar a les llibreries i es presentarà només als mitjans de comunicació el proper dimecres 23 de març a la llibreria Calders. A la roda de premsa hi participaran l’artista i activista ciborg Neil Harbisson, Mercè March, l’escriptor Oriol Malet i els editors de Males Herbes.

El cantautor Pau Riba va estar escrivint al llarg dels últims 35 anys un llibre que en unes 500 pàgines resumeix la història de la música del segle XX. És una obra que barreja pensaments i reflexions històriques mentre ens ofereix un recorregut per la música del darrer segle que parteix de la invenció de l’electricitat i la possibilitat de controlar el so.

‘Història de la música del segle XX’ és el llegat intel·lectual de Pau Riba, és l’obra de tota una vida, un llibre en què l’autor reflexiona sobre la cultura juvenil, la contracultura, però també com el sistema les acaba assimilant per apropiar-se’n i fer-se-les pròpies. Aquesta és l’obra literària més ambiciosa del creador de ‘Dioptria’ que arriba just després de la seva mort el passat 6 de març. https://beteve.cat/cultura/llibre-postum-pau-riba-historia-musica/



dilluns, 14 de novembre de 2022

Laberint, de Burhan Sönmez


En Boratin, un cantant de blues de vint anys que ha intentat suïcidar-se saltant del pont del Bòsfor, torna a casa després d’una breu recuperació a l’hospital. Pateix una amnèsia parcial que no li permet recordar qui és però sí dades i fets històrics, tot i que no pot endreçar-los en el temps. Alliberat del dolor i la història personal que el va empènyer a intentar matar-se, el jove passa el temps passejant per Istanbul, reflexionant amb estranys i amics sobre què ens fa ser qui som, submergit en un laberint de narracions sobre la ciutat i el seu passat.  https://periscopi.cat/llibre/antipoda/laberint


divendres, 4 de novembre de 2022

Argentina, 1985

 Al cine, de veritat. Al de Vimbodí. En Joan i jo i quatre persones més.



Argentina, 1985 está inspirada en la historia real de Julio Strassera, Luis Moreno Ocampo y su joven equipo jurídico que se atrevieron a acusar, contra viento y marea, a contrarreloj y bajo constante amenaza, a la más sangrienta dictadura militar argentina. Una batalla de David contra Goliat, con los héroes menos esperados. (FILMAFFINITY)

dimarts, 1 de novembre de 2022

Jack , de Marilynne Robinson

 La història de la lectura d'aquest llibre és una petita epopeia. Per dues em va semblar infumable i és que es passa cent pàgines en què no entens res. Però la confiança en Marilynne Robinson i l'estima per aquest raconet de món que eś Gilead m'hi porten per tercer cop i aleshores l'empenta ja és definitiva. 




Un cementerio es un lugar extraño para enamorarse, pero lo cierto es que uno de los atractivos de esta novela de Marilynne Robinson es su imprudencia, su coraje, su amor por la contradicción, por lo que no debe de extrañarnos que el amor ocurra entre tumbas. Mala señal, la muerte es su testigo. En esa larga, hermosa escena en la que Jack y Della pasan una noche juntos al pie de los ángeles de piedra, paseándose entre los panteones a la luz de la luna, el lector puede percibir sus devaneos, sus tiras y aflojas, sus avances y sus retrasos, como si los diálogos definieran con su vaivén las diferencias que los separan y a la vez la fuerza de su atracción. No solo es que Jack sea blanco y Della negra, y que en el Sant Louis de los años cuarenta un beso interracial les podía costar la cárcel y el descrédito absoluto por parte de sus correspondientes comunidades, sino también que Jack no cree en Dios y Della es devota, y Jack es un mentiroso, un vagabundo, un canalla con tendencia a desaparecer cuando las cosas se ponen feas, y Della es su reverso, una maestra de escuela con bondad y carácter en las venas, la mujer que puede salvarle. https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20210427/critica-jack-precuela-gilead-marilynne-robinson-11685167

dissabte, 22 d’octubre de 2022

El convit, de Plató

 No es poden fer comentaris d’obra com aquesta. El subratllo tot, excepte la intervenció de Sòcrates, que, de sobte, es revela com un text insubratllable, inseleccioçnable. Mai saps si alò que t’acaba de dir no es revelarà al paràgraf següent com en un dubte com un error, com una mentida… 

Acabo el llibre i se m’escapa en veu alta solitària un Boníssim! Així són els clàssics.




divendres, 21 d’octubre de 2022

Viatge d’hivern, d’Elfriede Jelineck

 A la Beckett jo em pensava que això anava de Schubert! Sort que el Jorge ens convenç d’anara a la presentació del llibre. 


A mi em despista molt, la veritat

https://www.salabeckett.cat/espectacle/viatge-dhivern/




divendres, 14 d’octubre de 2022

La sort, de Juli Disla

 Tot el que fan a la Beckett és bo.



La sort parla de l’experiència dels seus protagonistes, Juli Disla i Jaume Pérez, com a família homoparental i interracial. La peripècia emocional i vital del seu procés d’adopció, un llarg camí administratiu i judicial amb la finalitat de formar una família.

La sort és també un homenatge al seu fill, que li pugui servir com a Llibre de vida en un futur.

A través de la seva vivència íntima ens parlen de la diversitat, de quins són els models de família, de com vivim les qüestions racials, de quins són els referents, l’entorn en el qual es desenvolupen els menors i de com influeix la política en tot això.

dimarts, 11 d’octubre de 2022

A la llar, de Marilynne Robinson

Com m'ha agradat! He retornat a Gilead en el doble sentit perquè no només he retornar al poble fictici sinó que he retornat al llibre amb què M.R. inaugurava la trilogia


Amb la publicació d’A la llar, Edicions de 1984 completa el cicle de quatre novel·les que Marilynne Robinson ha dedicat a Gilead, un petit poble d’Iowa que representa els valors de certa vida rural dels Estats Units. Les altres tres obres són Gilead, Lila i Jack. Robinson hi relata la història de dues famílies, els Ames i els Boughton, des de diferents punts de vista i amb tècniques narratives diverses, cosa que converteix la tetralogia en un artefacte literari molt suggeridor. A més, la sèrie li serveix per a reflexionar sobre el paper de la Fe en la vida moderna i com és possible desenvolupar un particular sentit crític d’índole cristiana, sempre amb la història dels Estats Units com a rerefons, no debades també hi trobem una reflexió sobre l’ideal d’Amèrica.

https://www.nuvol.com/llibres/marilynne-robinson-variacions-sobre-la-gracia-264475


https://www.lavanguardia.com/cultura/20210707/7582531/marilynne-robinson-novela-obama-jack.html


dilluns, 10 d’octubre de 2022

La gata perduda, al Liceu

Dimecres hi ha l’estrena d’aquest espectacle tan curiós al Liceu, La gata perduda, en què ha participat la Núria. És una òpera, però és molt més: és un projecte molt ben pensat que uneix el Liceu i el Raval mitjançant la música, un projecte que crea un gran show per fer entrar la gent del barri, altemple de l’òpera, al lloc simbòlic de l’aristocràcia barcelonina, per fer-los participar en un espectacle dotat dels màxims recursos tècnics de què disposa el Liceu, escenografia, orquestra, lluminositat, sala impressionant. I l’òpera encarregada a la Victoria Szpunberg i l’Arnau Tordera juga amb aquesta intenció amb un text metafòric i social i una música que barreja estils clàssics i d’èlite amb els ritmes populars i moderns, de Mozart i Donizetti al rap, passant pel musical i la rumba . Amb el plus que és aquesta història de la docusèrie de TV3 on participarà la Núria amb un paper important i amb la cirereta final que ens fa jugar-hi un paperet a nosaltres també.



El Liceu era ple de gom a gom, tot venut, d’un públic que s’evidenciava molt diferent de l’habitual i amb ganes boges de gaudir, aplaudir i participar en la festa. Era com, i vull que ho entengueu amb el sentit més positiu del terme, una gran festa de fi de curs on t’han vingut a veure tota la família i amics de l’escala. Un ambient molt espacial, mai viscut per a mi al Liceu després de més de 47 anys d’assistència pràcticament interrompuda a les seves temporades. Gent humil, de classe treballadora, molts immigrants i d’ètnies ben diverses, molta gent jove i molta canalla, Gent del Raval, sou molt bona gent, que diria l’ingenu foraster de Quim Masferrer. Persones amb conflictes diversos i precarietats múltiples, que conformen un barri molt vital i sempre marginat per la resta de la ciutat que el mira amb recel i por. Doncs bé tota aquesta immensa massa de dignitat feta barri omplien l’escenari del teatre (400 persones he llegit no sé on) i també majoritàriament les localitats des de primera fila del teatre fins als laterals extrems del cinquè pis, per veure’s representats en una obra ben curiosa i que amb el pretext dramàtic de la desaparició del gat de Botero que hi ha a la Rambla del Raval, vol aixecar un cant de protesta i dignitat, molt benintencionat d’optimisme, no exempt d’un cert “happyflowerisme” ingenu envoltat dels tòpics més tronats, però que intel·ligentment emprats esdevenen, com ha estat, no un èxit, una apoteosi indiscutible.



divendres, 7 d’octubre de 2022

Els anys d'Annie Ernaux

I després li han donat el Nobel!



«Les Années», ce sont de multiples thèmes abordés à travers le temps qui passe, un temps qui relie celui de l’immédiate après-guerre à la veille de l’élection présidentielle de Nicolas Sarkozy. Entre les deux, 12 images (qu’on ne verra pas) mais qui seront les marqueurs d’une époque – d'Annie Ernaux bébé, à Annie Ernaux en «femme mûre» en passant par la jeune fille studieuse, l’étudiante, l’épouse, la mère de famille, la professeure, l’amante et – bien que ne parlant pas de ses propres livres – «l’écrivain». C’est peut-être cela, le mystère de ce livre, on y parle de tout de façon distanciée par ce «on» indéfini, et en même temps il y est profondément question d’écriture et de la vie en écriture.

 https://bibliobs.nouvelobs.com/romans/20080701.BIB1382/les-annees-d-039-annie-ernaux.html



dimecres, 28 de setembre de 2022

Distòcia, de Pilar Codony

Bones estones amb les vaques i la negació de la maternitat d'aquesta noia ramadera.  




Aquesta és una història d’amor entre dues vaques. També és la història d’uns quants parts complicats, i de maternitats doloroses. I és la història de la Goja, que té un neguit encallat a dins i està plena de cabòries. I la de la Isabel, que es va sentir atrapada en un món rural que no era com s’havia imaginat. I és també la història d’en Lamine, i de la Montse, i de dos germans que fan formatges. I, a més, és la història de les orenetes que tornen any rere any, d’una ovella babaua que té ganes de jugar i d’un gat que sap com absentar-se. I d’un vedell, també, i d’un gos pastor i d’un gall manyac. És una història de decisions difícils. I és també una història de connexions inesperades.  https://www.laltraeditorial.cat/llibre/distocia/


...al cap i a la fi, la maternitat és el fil constant que serveix a Pilar Codony per lligar els dos territoris a través dels quals una veu narradora en tercera persona descabdella la trama: “La maternitat, com l’amor, com la guerra, com la mort, és un dels grans temes, i més ara que les dones són més visibles que mai.

https://cat.elpais.com/cat/2022/07/14/cultura/1657824415_780839.html





Museu Marés

 Ens ho passem bé al Museu de l'Ernest Ortoll...







dissabte, 17 de setembre de 2022

Posseït

Un bon passeig per tota la poesia catalana del segle XX sobretot la que li agrada a ell i com més male>ïda millor


Al final quin poti-poti, quin totum revolutum

Passat de voltes i passat de moda. Massa anys 80

Foix:  no tot allò que produeix un gran artista és sempre bo.




La poesia, de sempre —diu Roig—, és la cosa dels ‘feliços pocs’ i la poesia catalana del XX és la cosa dels només dos feliços: un gran poeta, J. V. Foix, i un lector, Gabriel Ferrater. I d’un savi irat i amarg: Carles Riba. https://cat.elpais.com/cat/2022/05/20/cultura/1653048105_689657.html


https://www.nuvol.com/llibres/assaig/albert-roig-a-la-pedrera-de-etna-262261

divendres, 16 de setembre de 2022

Arbre de l'oblit, de Nancy Huston

Agafat una mica de casualitat a la biblioteca m’agrada molt. El desarrelament, la no-integració, les dificultats dels membres d’aquesta família (d’aquestes famílies) no és només per fets objectius com les migracions o la religió o el pes de les tradicions i els orígens, sinó que tenen un conponent subjectiu, íntim per a cada un d’ells que t’enllaça estretament amb les seves vides.



Arbre de l'oblit comença a Ouagadougou, la capital de Burkina Faso, l'any 2016. La Shayna, una nord-americana de vint-i-quatre anys, viatja a l'Àfrica per primera vegada a la vida amb el seu amant, l'Hervé, un metge humanitari haitià. Però la història fa un salt enrere i ens trobem, alternativament, al Bronx l'any 1945 i a Nou Hampshire l'any 1955, a les infanteses dels pares adoptius de la Shayna, en Joel, un jueu novaiorquès, i la Lili Rose, filla única i nena solitària. A partir de les vides d'aquests tres personatges, Nancy Huston esbossa el retrat d'una família americana acomodada i construeix, amb habilitat i precisió, una novel·la que és alhora iniciàtica i saga familiar, una història sobre la memòria que ens recorda que el passat no s'esborra mai, i que sempre, inevitablement, deixa cicatrius en el present.