sofà octubre

Pel·lis

Smoke, de Wayne Wang  

Kill bill  , de Quentin Tarantino

El amigo silencioso, de Ildiko Enyedi 

Backrooms, de Kane Parsons

Sèries: 

Totes les bèsties petites i grosses 

The Hardacres  

La famiia de mi padre, de Lolita Bosch

No és només el carrer Dènia o les Illes Medes sinó que la història dels descendents de Ròmul Bosch i Alsina es fa llegir.

La familia de mi padre es un recorrido por la geografía sentimental de Barcelona, una ciudad en la que se tejen los secretos de una familia influyente. Y, por encima de todo, es la reconstrucción de los orígenes de su autora y un homenaje a su padre que empieza con el recuerdo de su muerte. A partir de aquí, Lolita Bosch reconstruye el árbol genealógico de la familia de su padre con documentos, testimonios y ficciones. Hasta llegar al momento exacto en el que el último Rómulo de una saga de cinco aprende a decir la palabra «papá». Pero este libro empieza antes: con el primer Rómulo, el tatarabuelo de la autora, que fue soldado voluntario en Cuba y alcalde de Barcelona. Y se detiene en su bisabuelo, dueño de una colección de arte memorable y amante apasionado; y también en su abuelo: un hombre con un ojo de cada color que en ocasiones olvidaba el nombre de sus nietas. Todo para llegar a su padre y a su hermano: los últimos Rómulo de una familia narrada. Y para, finalmente, acompañarlo de la mano hasta la muerte y despedirse de él.

La bola negra, de Javier i Javier

Fins al cap d’una hora llarga no em comença a donar la sensació d’una bona película.Després ja no és a temps de deixar-me del tot satisfet peruqè a més massa incomprensions. 

Trafalgar, de Benito Pérez Galdós

Bona aproximació al fet històric i al que era exactament una batalla naval.

Gola, amb Oriol Pla a la Beckett

https://enplatea.com/gola-critica-2024/

Gola és un espectacle que parteix de la idea de la gola entesa com a impuls desenfrenat d’engolir en excés per evitar així viure la buidor i la frustració. Desitgem i ens fan desitjar compulsivament. Una reflexió des de la performance i el teatre; el moviment i la dansa; el bufó i el clown, que ens parla del desig, el plaer, l’avarícia i de les relacions d’opressió i precarietat que resulten de la societat del banquet.

Estrenat a Temporada Alta el 2024 –i amb posterior temporada al TNC–, aquest espectacle, que ha girat i s’ha vist en diferents teatres del país, fent temporada a Madrid, torna a Barcelona perquè puguem gaudir un cop més, en la distància curta de la Beckett, del talent i la creativitat del tàndem Pau Matas–Oriol Pla. Per la seva interpretació a Gola, Oriol Pla va ser guardonat amb el Premio Nacional de Teatro i el Premi Nacional de Cultura, entre d’altres guardons.

https://www.salabeckett.cat/espectacle/gola/

La pell, de Curzio Malaparte

Aires d'obra mestra. Però s'ha de tenir fetge. Jo en tinc i per tant aquesta exageració contínua i aquest recrear-se-se en el barraoquisme de la misèria napolitana se'm fa apassionant.

Veig també la.peli de Cavani -Mastroianni i li reconec el mèrit tot i que perd, és clar, al no poder reflectir el.monòleg interior d'autoficcció que estructura el llibre.

L’any 1943, el vent negre de la guerra sembra Europa de mort i destrucció. Aquell mateix any, el gran corresponsal de guerra Curzio Malaparte entra a Nàpols, acabada d’alliberar del jou nazifeixista, com a oficial d’enllaç de les forces aliades. Amb els americans, a la ciutat hi arriba una pesta que no corromp la carn, sinó l’ànima dels seus habitants. La ciutat —devastada i famolenca, vençuda i humiliada— s’entrega al caos i a la corrupció moral més abjecta. Partint de Nàpols, Malaparte i els oficials americans emprenen una tràgica odissea a través d’una Itàlia en runes, en què tot s’ha reduït a la lluita no pas per la llibertat, la dignitat, l’honor i la salvació de l’ànima, sinó per salvar la pròpia pell.

La pell és una novel·la tempestuosa i salvatge, ambigua i transgressora, d’una bellesa ardent. Una novel·la sobre la destrucció de l’ànima de vençuts i vencedors, sobre una Europa sense Déu.

https://www.lasegonaperiferia.cat/titols/malaparte/

‘La pell’: el descens de Curzio Malaparte a l’infern de la postguerra europea

https://elpais.com/quadern/literatura/2026-03-25/la-pell-el-descens-de-curzio-malaparte-a-linfern-de-la-postguerra-europea.html

Les veritats de la guerra segons Curzio Malaparte https://share.google/rzctbEWvSF0gtrnfU

https://atzucac.cat/la-pell-malaparte/

https://youtu.be/0tMcl-a-WfU

Entre amics, de Hal Ebbott

Els gestos, els detalls el to de veu  i la manera com són percebuts pels personatges van creant la  tensió. 

I a la pàgina 129 em pregunto quin terrabastall pot desencadenar una anècdota en un partit de tenis.

P.184 doncs no és només el partit de tenis 

La filla de l'amic fica ua samarreta a la rentadora i ell s'hi tira al damunt.

L’Amos i l’Emerson es van conèixer fa anys a la universitat i la seva amistat ha anat creixent al llarg del temps. Les seves dones són amigues; les seves filles també. Gaudeixen d’una vida còmoda i sense sobresalts, i poden dir, amb orgull, que tenen un vincle indestructible. Fins que un dia, el que havia de ser un cap de setmana agradable a la muntanya esdevé l’escenari d’uns fets que qüestionen els fonaments de tot el que han construït i els aboca a preguntar-se si això podria significar el final de la seva relació.

https://periscopi.cat/llibre/antipoda/entre-amics

Dona una ullada a aquest vídeo: "hal ebbott among friends" https://share.google/HtFM8cbzAKH1wqLP1

Hal Ebbott, sobre su aclamado debut en la novela: “Una amistad es algo excepcional que implica mucho trabajo”

https://elpais.com/cultura/2026-04-28/hall-ebbott-sobre-su-aclamado-debut-en-la-novela-una-amistad-es-algo-excepcional-que-implica-mucho-trabajo.html

Quan surt el sol, de Panait Strati

No està malament aquesta petita epopeia d’aquest puntors de parets romanesos,  pobres, migrants, voltant pels països de l’Orient Mitjà de la fi de l’Imperi otomà.

L’Adrià té vint-i-dos anys i desitja la llibertat, la necessita, és per això que ha de sortir de sota les faldilles de la mare. Amb les butxaques buides i les esperances plenes, deixa enrere el fred de la seva barriada de Braila, a les ribes del Danubi, per anar-se’n a la càlida Alexandria, a la costa del Mediterrani. Espera retrobar-hi el seu vell amic Mikhail i somia que es deslliurarà de totes les cadenes.

El que hi veu li sembla el paradís a la terra. Fascinat pel clima i el paisatge del Mediterrani, ajuda en Mussa, un romanès de seixanta anys, poliglot i pobre com una rata, que ha viatjat a Egipte per trobar la seva filla perduda. Perduda, sí, perquè no sap on és i perquè sospita que es dedica a l’ofici més vell del món. Junts somien en la feina que els traurà de la misèria, l’un per tornar a casa amb la seva família, l’altre per continuar la seva aventura.

És l’any 1906 i l’Adrià Zograffi és l’alter ego de Panait Istrati. Un narrador nat que s’embadaleix i s’emociona amb els seus propis relats i que poc abans de morir recorda el primer viatge d’una vida de rodamon i es pregunta: si el món és tan bell, ¿per què viure i ser feliç és tan complicat? https://calcarre.cat/llibres/quan-surt-sol-panait-istrati/

https://www.vilaweb.cat/noticies/fragment-quan-surt-el-sol-de-panait-istrati/

https://lalectora.cat/fugir-de-braila-per-empaitar-el-sol/

El pesimismo alegre (mi suicidio) d'Henri Roorda, amb Mario Gas

 https://www.salabeckett.cat/es/espectacle/el-pesimismo-alegre/

A Mi suicidio, llibre d’una sinceritat profunda i decisiva, el pedagog anarquista belga Henri Roorda (1870-1925) desgrana les preguntes essencials de la vida, l’amor, la societat, el treball, el plaer…, mentre prepara el seu final. Aquest text existencialista avant la lettre, concís, tan pur com la bellesa que lligava el seu autor a la vida, és un al·legat impregnat d’humor i d’ironia fatalista.

No me olvides, de Alix Garin

 

No existe nada peor para Clémence que ver cómo su abuela se marchita desde que le diagnosticaron Alzheimer. Por eso, desesperada, la joven toma la decisión impulsiva de sacarla de la residencia donde vive y cruzar el país en busca de la casa de su infancia, esperando que enfrentarse a su pasado ayude a la anciana a recuperar la memoria.

Fouché, de Kim

 

“El poder ya no se apoya en el terror, sino en la información”. Esta es una de las frases que se puede leer en Fouché. El genio tenebroso (Norma Editorial), de Kim, la biografía de un político sin escrúpulos que a lo largo de su vida supo combinar ambas estrategias –primero el terror despiadado y luego la meticulosa recopilación de información– para acaparar un inmenso poder durante los convulsos años de la Revolución Francesa, en los tiempos de Napoleón y aún más allá. Joseph Fouché estuvo siempre cerca de quien ostentaba el poder en cada momento, fuera cual fuera su ideología. La Francia de esos años fue convulsa: monarquía, república, poder absoluto de Napoleón, restauración borbónica, y en esas aguas revueltas Fouché siempre supo pescar con destreza.

...

La vida de este controvertido personaje la contó Stefan Zweig, autor de El mundo de ayer o de Momentos estelares de la humanidad, en una biografía que fascinó al historietista Kim. Tanto le gustó que decidió adaptarla en un suntuoso álbum de cómic en color directo que arrastra al lector por el torbellino de una historia llena de giros y que se apoya en la deslumbrante minuciosidad gráfica de sus imágenes. Kim ha hecho un trabajo mayúsculo, un verdadero tour de force gráfico.


Cada viñeta es una deliciosa miniatura que contiene una inagotable riqueza de detalles. El autor ha puesto en estas página todo su talento como dibujante y también todo su amor por este medio que es el cómic. Porque la paciencia que exige dibujar un álbum así solo se entiende desde un amor absoluto a eso que ahora llamamos novela gráfica y que siempre ha sido un arte más modesto, el arte de los tebeos.

https://www.lavanguardia.com/cultura/culturas/20231004/9269425/fouche-tenebroso-revolucion-francesa-kim-critica-comic.html#foto-5

El diari de la senyoreta Litgi, de Kim Aubert

 

El diario de la señorita Litgi es una novela gráfica del autor catalán Kim Aubert editada por Norma Editorial en 2025. Se trata de la reconstrucción gráfica de un dietario real perteneciente a la joven catalana Mercè Lidji,[n. 1] el cual Kim encontró por casualidad en el mercado de los Encants de Barcelona, diez años después que la propietaria del diario hubiera fallecido.[1

https://es.wikipedia.org/wiki/El_diario_de_la_se%C3%B1orita_Litgi

https://www.rtve.es/noticias/20260122/diario-senorita-litgi-kim-descubre-historia-amor-secreta-joven-durante-veinte-anos/16902157.shtml

El llibre blau de Nebo, de Manon Steffan Ros

Llegit d'una tirada. Que bé!

Una bona distopia, original en el sentit que les coses després de la catàstrofe no són tan dolentes com ho són sempre. Anem tan malament que potser fer tabula rasa i tornar a començar no és mal negoci (pels que sobreviuen) (bé, pels altres també)

El petit Siôn i la seva mare sobreviuen aïllats en un racó inhòspit del nord de Gal·les després d’una catàstrofe nuclear. Els dos comparteixen un diari on mostren com s’adapten a aquesta nova realitat, i on plasmen tot allò que no gosen dir-se.

Amb una reflexió profunda i emotiva sobre els vincles amb la família i l’entorn, aquesta obra ha estat escollida com la millor de l’any a Gal·les. El Llibre Blau de Nebo s’endinsa en la importància de la memòria col·lectiva i qüestiona què fem amb la nostra identitat quan sembla que tot està perdut.

https://periscopi.cat/llibre/antipoda/el-llibre-blau-de-nebo

Des del Final, la Rowenna i els seus dos fills Siôn i Dwynwen viuen aïllats a la seva caseta als afores de Nebo, al nord de Gal·les. No saben per què va passar, però primer van ser les notícies de bombardejos en altres països, i finalment els va acabar afectant. I després, aquell núvol tòxic. Tothom que coneixien ha marxat de la zona o ha mort. En Siôn ja té 14 anys i ha hagut de madurar molt ràpidament. Ell encara va conèixer el món d'abans. En canvi, la seva germana és encara petita. Mare i fill han après a sortir-se'n en un escenari post-apocalíptic amb les eines i els recursos que tenen. I per deixar-ne testimoni, decideixen començar a escriure un diari, el Llibre Blau, en el que la Rowenna explicarà records d'abans del Final i el que sap sobre el punt d'inflexió de la seva existència, mentre que en Siôn relata el seu dia a dia i com s'ho fan per sobreviure. Cap dels dos llegeix què ha escrit l'altre, està prohibit. Però entre tots dos ens mostraran una imatge completa perquè nosaltres, els lectors que patim des de fora per ells, entenguem com són ara les seves vides i l'indestructible vincle que els uneix.

https://www.llibresipunt.cat/2021/10/el-llibre-blau-de-nebo.html

https://www.3cat.cat/3cat/manon-steffan-ros-ens-presenta-ledicio-en-catala-de-la-novella-el-llibre-blau-de-nebo/video/6127448/

Pau de Gósol, de Iñaki Rubio

Història senzilla. Però dona pistes sobre la trajectòria artística de Picasso i el perquè del seu valor revolucionari i disruptiu. 

«He tingut a les mans una rèplica del carnet català de Picasso. Secretament, he passejat per Gósol amb el carnet a la butxaca del pantaló i l’he tret quan ningú no em veia per imaginar com devia apuntar alguna cosa o esbossava un dibuix».

Les demoiselles d’Avignon de Pablo Picasso van néixer a París, però van ser concebudes a Gósol. Si algú dubta d’això, només cal que es capbussi en aquestes pàgines. Vet aquí la crònica d’una revelació artística i d’una transformació personal. El 1906, en un poblet de l’Alt Berguedà, al peu del Cadí, Pablo Picasso va transformar-se en Pau: Pau de Gósol. Es va fascinar per l’enigmàtica Hermínia, per les «pageses d’Andorra» i per uns homes que semblaven fets de pedra i terròs. El viatge a Gósol era, a principi de segle xx, un viatge radical en el temps.

Pau de Gósol és el novè títol de la col·lecció «Espores», una nova línia per transmetre qüestions, problemes, experiències, històries de valor universal i que no caduquen.  

https://comanegra.com/es/espores/767-pau-de-gosol-pablo-picasso.html?srsltid=AU7gw4X-NSSjyEvgICyhk88ygYylEt9yvEswbBClN1wiEWSc0WUjnKNz

Impenetrable, d'Alix Garin

M'enganxa de quina manera! Un comic sobre la sexualitat (l'asexualitat?) de l'autora, al mateix temps explícit i tendre, suau. 

Impenetrable es un testimonio singular por su sinceridad. Alix Garin (No me olvides, Astronave) cuenta sin tapujos la reconquista de su cuerpo y su deseo después de sufrir durante años de vaginismo, un trastorno sexual que imposibilita la penetración. Para curarse, deberá enfrentarse a las convenciones, las normas y las heridas del pasado. Superar la culpa y la soledad impuesta por una sociedad en la que no hacer el amor es impensable; y hablar de ello, imposible.

Más allá del cuerpo, Alix reflexiona sobre nuestra relación con el deseo, la pareja y el mundo, desvelando una búsqueda de una misma que anima a no dejarse abatir. Audaz y optimista, esta historia de sanación promete no ser únicamente la suya… porque no hay nada más subversivo que escuchar nuestro propio deseo  https://www.normaeditorial.com/ficha/comic-europeo/impenetrable

Cronos, de Fernando González Molina

M'ha agradat. I aixo que hi anava amb totes les  prevencions. Prou mesurada. I interessant a mostrar molts aspectes de la gestió interna, política i comunjcativa de la situació.

Evidentment no explica les causes.i circumstàncies del terrorisme islamista però tampoc no se li demana.

Basada en testimonios reales de los diferentes implicados, la película narra el desarrollo de la operación Cronos, el dispositivo activado el 17 de agosto de 2017 como reacción al acto terrorista de las Ramblas. Cuatro días interminables de confusión, tensión, dolor, frustración, rabia y confrontación política que acabaron con el abatimiento del último terrorista huido y muchas heridas dejadas abiertas.

Amb la ràbia al cos, de Sorj Chalandon

Va de menys a més i això m’agrada. Trames que s’esgraonen i mantenen l’atenció i la tensió. Bé la història d'aquest nano que s'escapa d'un reforatori-presó a la Bretanya i que acaba fent de pescador fugitiu.

«El 1977, quan treballava al diari Libération, vaig llegir que tancarien la Casa d’Educació Vigilada de Belle-Île-en-Mer. En realitat, es tractava d’un centre penal per a menors. Entre els seus murs alts, on d’entrada havien estat reclosos els partidaris de la Comuna, des del 1880 es “reeducaven” petits brètols de ciutat i lladregots de pagès, així com estudiants conflictius, nens abandonats i orfes. Els més joves tenien dotze anys. La nit del 27 d’agost de 1934, cinquanta-sis nens es van escapar. Mentre els fugitius estaven envoltats pel mar, els gendarmes van oferir una moneda de vint francs per cada nen capturat. Llavors la gent es va llançar a la caça i van acorralar els fugitius als pobles, les platges i les coves. Tots van ser capturats. ¿Tots? No: a la primera llum de l’alba, en faltava un. M’he posat en la seva pell i aquesta és la seva història. La història d’un nen maltractat que s’assembla a mi. La metamorfosi d’una bèstia nascuda sense amor, d’un nano furiós obligat a obrir els punys per agafar les mans esteses.»

Sorj Chalandon

Amb la ràbia al cos té dues parts diferenciades. La primera part transcorre al centre penal, on coneixem la situació del centre amb una violència desfermada, uns interns que la societat rebutja constitueixen ma d’obra barata i que són sistemàticament maltractats per un vigilants ressentits i amargats que apallissen i forcen sexualment als nois. La segona part veiem ja el Jules fora del centre i la seva convivència amb la família que l’amaga i l’acull com un fill. Hi ha una certa ambigüitat moral en el Jules davant dels acollidors que el tracten prou bé i volen fer-li veure que hi ha noves oportunitats.

La segona part ens mostra la complexitat de la societat francesa d’aquell moment, la presència a través dels personatges als nacionalismes basc i bretó, i reivindicació de la França marginal i revoltada.

Història dura, de reivindicació però amb històries d’aquells nois terribles, d’una manca d’humanitat terrible.

Impactant, la seva qualitat narrativa i un llenguatge directe fan que sigui un molt bon llibre. 

https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/122473/amb-la-rabia-al-cos.html

El nom a la paret, de Hervé le Tellier

Una passejada per la França rural amb l'Ocupaciò nazi seguint la història d'un soldat desconegut que surt en una iscipció insospitada.

En 2020, Hervé Le Tellier enfrentó una inesperada inquietud: encontró el nombre André Chaix grabado en el muro externo de su nueva vivienda en La Paillette, al sur de Francia. Este descubrimiento, repetido en el monumento local a los caídos “por la patria”, llevó al escritor a indagar en la vida de un joven de la Resistencia francesa, cuya historia pasaría a protagonizar su libro más reciente, El nombre en el muro.
Este proyecto literario surge del impulso de rescatar la memoria de quienes enfrentaron el fascismo, en un contexto en el que Le Tellier advierte la necesidad de no dejar de hablar de la Ocupación, del colaboracionismo y del racismo que persisten bajo nuevas formas.

https://www.infobae.com/cultura/2026/03/09/la-nueva-obra-de-herve-le-tellier-desafia-la-memoria-sobre-la-resistencia-y-el-fascismo-en-francia/

El llibre m’ha agradat, i m’ha agradat que tot i les temptacions s’hagi contingut i no ens hagi fet una “novel·la basada en fets reals”, no hi tinc res en contra però si d’alguna cosa anem sobrats és de novel·les glorificant (i en part mitificant) la resistència francesa durant l’ocupació. L’autor s’ha decidit a intentar cenyir-se al màxim als fets, sense caure en la temptació, bé per ell! Una lectura d’allò més amena i entretinguda, no cal ser cap entusiasta en el tema per gaudir-ne, i l’estil és sensacional, molt recomanable.

https://www.llibressenyordolent.cat/el-nom-a-la-paret-herve-le-tellier/

Sofà agost

 Sèries

El uniforme https://www.filmin.es/serie/el-uniforme

Pel·lícules

Dos fiscales https://www.filmin.es/pelicula/dos-fiscales

El arquitecto

sofà setembre

Pelis

El arte del perdon, de Titus Kaphar  https://www.filmin.es/pelicula/el-arte-del-perdon

La desaparicion de Joseph Mengele , de Kirill Serebrenniko  https://www.filmin.es/pelicula/la-desaparicion-de-josef-mengele

Sèries

Manhunt, the night stalker

Gone