diumenge, 7 de novembre de 2021

Eleni i El paso suspendido de la cigüeña,









Amb Poblet al cap i al cor: El Pare Bernat Morgades i el seu temps (1911-1963), de Joan B. Culla

Me'l regala la Marta i el meu escepticisme inicial degut a la coberta i al títol absolutament inapropiats és vençuit ràpidament per l'interès de la història que desconeixia. Un monjo perseguit i expulsat de Poblet fins a l'exili per l'integrisme cistercenc i la jerarquia del nacional catolicisme. 



Saquejat i abandonat el 1835, el monestir de Poblet recuperà la vida monàstica el 1940 amb l’arribada, sota els auspicis del franquisme, de quatre cistercencs italians. Pocs mesos després s’hi afegia la primera vocació catalana en més d’un segle, el sacerdot espluguí Bernat Morgades i Òdena que, durant la dècada següent, esdevingué el puntal de la represa tant espiritual com material del cenobi pobletà.


El 1950, però, un cúmul de raons eclesiàstiques i ideològiques que aquest llibre analitza amb detall comportaren la desgràcia del pare Morgades, que fou foragitat de Poblet, desterrat a França i condemnat a un exili difícil de comprendre que esdevindria una cruel cadena perpètua. El cas Morgades il·lumina des d’un angle fins ara desconegut les relacions entre Església i dictadura, entre catolicisme i catalanisme, des de la Guerra Civil fins als primers anys 1960.  

https://www.grup62.cat/llibre-amb-poblet-al-cap-i-al-cor/334336

Al volum, s’hi entrellacen noms, llocs i situacions que ofereixen una interessant mirada respecte al biografiat: els seus estudis al convent urgellenc de Sant Bartomeu dels Paüls de Bellpuig, el monestir nord-català de Sant Miquel de Cuixà, el francès de Lérins i altres; les col·laboracions amb el democristià Miquel Coll i Alentorn, amb mossèn Ramon Muntanyola i el Partit Nacionalista Basc durant la guerra; la seva coneixença amb el violoncel·lista Pau Casals i l’exconseller Ventura Gassol durant els concerts del bicentenari de la mort de Johann Sebastian Bach que tenien lloc a Prada de Conflent; les cartes que s’envià amb l’escriptor i polític montblanquí Josep Maria Poblet o amb el filòleg mallorquí Francesc de Borja Moll i, és clar, l’amistat de Morgades amb l’emprenedor Lluís Carulla, home clau en la seva biografia, qui procurà sempre pel benestar del seu amic eclesiàstic, i que, de fet, avui l’arxiu del Museu de la Vida Rural conserva diversos quaderns, esborranys i carpetes inèdites seves.
https://www.diaridetarragona.com/opinion/Amb-Poblet-al-cor-20211104-0013.html

Una vil.la a Florència , de Sommerset Maugham

Una noia que recull en el cotxe un violinista. Bé, una novel·leta per passar l'estona 





Des del balcó de l’espectacular vil·la florentina on passa una temporada, la jove i bonica vídua Mary Panton fa balanç de la seva situació: li arribaran, sens dubte, moltes ofertes de matri­moni, encara que el més assenyat seria triar l’afectuós i hono­rable Edgar Swift, destinat a un càrrec de responsabilitat a l’ambaixada de l’Índia.

Però, mentre espera a fer el pas, un gir del tot imprevist amenaça d’engegar-ho tot a rodar. Un simple acte de compas­sió, del tot irreflexiu, es converteix per a ella en un malson summament comprometedor, que posa en perill tots els seus plans.https://vienaedicions.com/book/una-villa-florencia


divendres, 29 d’octubre de 2021

Milkman, d'Anna Burns

Interessant, però massa difícil. No m'ha caigut en el moment apropiat. 140 pàgina de 400, és haver perdut el temps?




dijous, 21 d’octubre de 2021

El món d'ahir, d'Stefan Zweig

Què dir-ne? Una obra mestra!


El món d’ahir és un dels testimonis més commovedors i atractius del nostre passat recent, escrit a més amb el mestratge d’un europeu amarat de civilització i nostàlgic d’un món que es desintegrava a passos agegantats. Escriptor extraordinàriament popular i testimoni d’excepció dels canvis que van trasbalsar l’Europa del segle XX entre les dues guerres mundials, Zweig recorda, desposseït i en terra estranya—en unes circumstàncies personals d’insospitat dramatisme—, els moments cabdals de la seva vida, paral·lela al desmembrament d’aquella Europa central que es volia més lliure i segura, a recer de la bogeria i la tempesta. El resultat és un llibre fonamental, una de les millors obres de Zweig i referència inexcusable per entendre els deliris d’un segle devastador.https://www.quadernscrema.com/cataleg/el-mon-dahir/

dimecres, 20 d’octubre de 2021

S'agapo, de Renato Biaison

Molt apropiat per llegir a Creta. Contes de soldats italians abandonats de la mà de Déu durant la Segona Guerra Mundial.









diumenge, 26 de setembre de 2021

El vincle més fort, de Kent Haruf

La veritat és que la manera d'explicar les coses de Haruf és esplèndida.  Aquests personatges com en Lyman de qui saps tan poc,  aquest narrador que parla a una segona persona  inexistent però tan real,  com aguanta el ritme abans dels accidents!... La trama per mi no té la força de la Trilogia... però continua sent boníssim



He retornat a Holt, he passejat pels carrers, he tret el cap per les finestres i he anat a la fira de bestiar més important del comtat. Holt és aquell indret imaginari creat per Kent Haruf per poder descriure i explicar la vida dels seus veïns i convidar-nos als lectors a ser un membre més de la comunitat.

El vincle més fort és la primera novel·la de Haruf i desprèn un to més aspre que les posteriors: Nosaltres en la nit i la Trilogia de Holt formada per Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció. Aquí, a diferència dels altres llibres més corals, la protagonista indiscutible és l’Edith Goodnough, una dona de vuitanta anys que es recupera en un llit d’hospital mentre des de la porta estant un policia la vigila, (...) Una de les coses més boniques que em regala la literatura és la interconnexió del personatges, l’Edith té alguna cosa de la Mila de Solitud i també em recorda a la Mary De color de llet per la determinació. Mila, Mary i Edith tres dones allunyades geogràficament i tan properes en anhels de vida.
http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/113-2021/875-el-vincle-mes-fort


No us enganyaré: a mi m'han agradat més els tres llibres que conformen la trilogia que cito més amunt. Per què? No us puc donar una raó concreta, però potser en els altres hi ha més personatges, més diversitat... Aquí, tot és trist.

dissabte, 18 de setembre de 2021

Triilogia de Copenhaghue

Una dona que com una metralladora et va explicant la vida.  La Laia i la Marta diuen que és tan dur, però de fet només el final la seva història s'embolica en afers tèrbols. Bé. A mi em deixa una mica fred tot i que li reconec estil literari, una prosa que trenca i atrau.




Trilogia de Copenhaguen recull els tres llibres de memòries de Tove Ditlevsen, una de les veus més importants i singulars de la literatura danesa. Extraordinàriament honesta i vulnerable, pionera de l’inclassificable gènere confessional, l’escriptora explora temes com la família, el sexe, la maternitat, l’avortament, l’adicció i el fet de ser artista, dona i de classe obrera, i narra la tensió constant, de ben petita, entre la seva vocació d’escriptora i la seva condició de filla, parella, mare i, més tard, drogoaddicta. La primera part, Infantesa, ens presenta una nena rebel i tossuda, obsessionada per convertir-se en una gran poeta; a Joventut hi descriu les primeres experiències sexuals i professionals, i l’alliberament que li suposa independitzar-se de la família; i a Dependència, el llibre més devastador de la trilogia, ens narra els seus matrimonis —es va casar quatre vegades— i la seva baixada als inferns de la drogoaddicció. Per sobre de tot, però, Ditlevsen parla amb cruesa de la seva lluita per combatre les seves adiccions més profundes: l’acceptació dels altres, l’escriptura i l’amor. https://www.laltraeditorial.cat/llibre/trilogia-de-copenhaguen/


dilluns, 6 de setembre de 2021

Mar obert, de Benjamin Myers

Molt bona recomanació d'en Bernat. Un llibre senzill, literàriament florit, alguns diuen que massa però m'agraden les metàfores, les comparacions i les descripcions una mica exagerades. Em sembla una història senzilla sense massa pretensions, potser poc original però molt agradable. Jo imagino tota l'estona la Katherine Hepburn en el personatge de la Dulcie. és que hi vaig veient molt la pel·lícula.



Malgrat la seva curta edat, en Robert Appleyard sap què li oferirà el futur: com tots els homes de la seva família, aviat enfilarà cada dia el camí que duu al fosc túnel d’una mina. La perspectiva de passar-hi la vida tancat, però, l’angoixa: el jove, fascinat per la natura, anhela la immensitat del mar. Així doncs, poc després de la Segona Guerra Mundial, emprèn un viatge a peu per explorar el país, en el transcurs del qual coneix la Dulcie Piper, una extravagant dona de mitjana edat que viu sola en una caseta vora el mar en un poblet pesquer de North Yorkshire. La dona el convida a sopar després d’una breu conversa, i la sobretaula esdevé una llarga estada que descobrirà a en Robert una vida completament nova—plena de plats suculents, banys al mar, migdiades al sol i poesia—arran de la qual la seva visió del món, fortament influïda pels pares, canviarà per sempre. Una novel·la extraordinàriament bella i colpidora sobre el poder de la literatura, l’amistat i les segones oportunitats que es presenten a la vida. https://www.quadernscrema.com/cataleg/mar-obert/




Los hermanos Ashkenazy, de Israel Yeshoshua Singer

Entre Tolstoi, els Buddenbrook i els Miserables... i El violinista en el tejado. L’ambientació històrica a la Polòn ia a cavall dels segles XX i XX m’agrada molt  i la trama que s’hi va desenvolupant m’aguanta despert tota l’estona. 

Però amb un nom  poc apropiat. Jo proposo El jueu de Lodz, o Vanitat.


Nacidos en Tódz, la capital de la industria textil polaca, los gemelos Ashkenazi, Simja y Yánkev, son tan opuestos como Caín y Abel. Simja, menudo, inteligente y calculador, está dispuesto a alcanzar la prosperidad a cualquier precio; Yánkev, apuesto y encantador aunque no tan astuto, es compasivo y tolerante. La llegada de la industrialización, el capitalismo y la lucha de clases a la ciudad terminará enfrentándolos, y las fuerzas del amor y la historia los separarán irremisiblemente. 


https://youtu.be/ZEMnRnorr_U

diumenge, 5 de setembre de 2021

Lliçons d'una pandèmia, de Salvador Macip

 No és gens catastrofista, però de totes maneres, preparem-nos perquè vindran més pandèmies.



Els humans ens creiem els amos del planeta, però un simple virus ha aconseguit fer trontollar el nostre regnat. I això pot tornar a passar. ¿Què hem fet malament durant la pandèmia de la covid-19 i com hauríem d’organitzar-nos per respondre a la propera emergència que amenaci la salut de la humanitat? A través d’una lúcida anàlisi dels principals factors socials i científics d’aquesta crisi i amb les eines de la millor divulgació, l’autor ens ofereix les claus d’un necessari canvi de paradigma.

https://www.anagrama-ed.es/libro/nuevos-cuadernos-anagrama/llicons-d-una-pandemia/9788433916501/NCA_36

dissabte, 28 d’agost de 2021

La casa dels noms, de Colm Toibin

La idea és bona, però em sobta un estil que no sembla l'apropiat per endinsar-se en el món de la mitologia. No m'entusiasma


Per emprendre una operació literària com la que ha realitzat Colm Tóibín (Irlanda, 1955) a La casa dels noms, s’ha de ser un insensat o bé s’ha de tenir molta confiança en el propi talent. Tenint en compte que parlem d’un autor amb una extensa i reconeguda obra, no hi ha dubte que ens trobem davant d’un cas d’audàcia i no d’inconsciència. Els riscos, tanmateix, hi són. https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/reescriptura-dels-tragics-grecs_1_3850825.amp.html?__twitter_impression=true


diumenge, 22 d’agost de 2021

La força de la no violència, Judit Butler

La lluita no violenta és indissociable de la lluita contra les desigualtats socials.
La resposta a la violència del sistema  és interpretada com a violenta per l'Estat i els seus instruments: la legislació, la policia, els exèrcits...
La resposta no violenta ha de ser activa i pot ser agressiva...




Per Butler, l’agressivitat és inherent a la condició humana i el repte és canalitzar-la perquè sigui productiva en comptes de destructiva. Les tàctiques tradicionals de la no-violència no són passives, negar-se a obeir no és el mateix que quedar-se a casa i no fer res. 
https://www.nuvol.com/llibres/assaig/la-no-violencia-agressiva-de-judith-butler-105754

conferència de J Butler al CCCB
https://www.cccb.org/ca/multimedia/videos/letica-i-la-politica-de-la-no-violencia/228942

diumenge, 15 d’agost de 2021

Silencio administrativo, de Sara Mesa

Llegit en una horeta, d'aquelles coses que cal no oblidar. La injustícia, la profunda injustícia és molt a prop.



Esta es una historia real. La de una mujer sin hogar, discapacitada y enferma que trata de solicitar la renta mínima a la que tiene derecho según los optimistas mensajes de la administración y los medios. Pero el laberinto burocrático que debe recorrer para ello, los escollos y trabas con que tropieza y la crueldad de un sistema que exige más a quien menos tiene desembocan en la desesperación. Mientras tanto, los ciudadanos se quedan con la impresión contraria: hay montones de prestaciones y ayudas para los más pobres. «Privilegiados.» «Caraduras.» «Vagos.» Los prejuicios se acumulan. Este es uno de los comienzos de la aporofobia: el odio al pobre.

https://www.anagrama-ed.es/libro/nuevos-cuadernos-anagrama/silencio-administrativo/9788433916273/NCA_14



dimarts, 3 d’agost de 2021

El colibrí, de Sandro Veronesi

Un dels llibres que més m'ha agradat últimament. Un protagonista normal, castigat per les circumstàncies vitals, superant els problemes amb això que ara en diem resiliència. Una vida, una història narrada amb una perspectiva que va variant aamb alguns trets d'humor fins i tot.

 

Aquesta és la història d'en Marco Carrera, oftalmòleg italià tocat per la tragèdia, la nostàlgia i l'esperança. La seva vida es veu marcada per grans amors, pèrdues atroces i coincidències fatals que amenacen d'arrossegar-lo en un remolí cada cop més profund. Però en Marco persisteix i lluita per mantenir-se dret i entomar les cartes marcades que li brinda el destí.

El colibrí és una novel·la irònica, brillant i sensible, d'una bellesa absoluta. Sandro Veronesi es consagra com un dels narradors italians més hàbils i profunds dels últims temps i ens ofereix un personatge tan vívid i captivador que està destinat a acompanyar-nos de per vida.
https://periscopi.cat/llibre/antipoda/el-colibri



Una bellísima novela sobre el amor, la superación y el optimismo. Una lección de literatura y de vida merecedora del Premio Strega.

El colibrí es un pájaro menudo que tiene la capacidad de mantenerse en suspensión en el aire. A Marco Carrera, oftalmólogo que ejerce en Roma, de niño su madre lo llamaba colibrí por su escasa estatura. El problema de crecimiento se solucionó con inyecciones de hormonas, pero Marco ha continuado siendo un colibrí por su habilidad para seguir en el aire a pesar de las adversidades.

Un día lo visita en su consulta el psicoanalista de su mujer y, saltándose el secreto profesional, le advierte de que esta ha descubierto que sigue carteándose con un amor de juventud. No será el único conflicto al que tendrá que enfrentarse Marco: deberá cuidar de sus padres enfermos –él ingeniero, ella arquitecta–, que durante su infancia escenificaron una familia feliz que no lo era tanto; deberá tratar de reconciliarse con su hermano, que ahora vive en Estados Unidos, porque sobre ellos planea la sombra del final trágico de la hermana muchos años atrás, y también deberá hacerse cargo de su nieta cuando su hija, madre soltera, deje de poder hacerlo...

Toda una serie de infortunios y golpes del destino que Marco siempre sabrá cómo afrontar sin perder el ánimo... Esta es una novela sobre la vida y sus altibajos, sobre la resiliencia, la empatía y el amor. Siguiendo la capacidad ya demostrada en Caos calmo y Profecía para abordar el dolor y su superación, Sandro Veronesi nos ofrece una lección de literatura y de vitalismo. El resultado es una emocionante novela sobre la necesidad de mirar hacia el futuro con esperanza y vivir con intensidad hasta el final, sobre la importancia de mantenerse en alto como el colibrí.

https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/el-colibri/9788433980724/PN_1034

dilluns, 2 d’agost de 2021

Cap al tard, de Tessa Hadley

M'ho passo bé. M'agraden les peripècies vitals d'aquestes dues parelles londinenques, aquests dos amics i amigues que intercanvien rols. la perspectiva dels seixanta anys, poc freqüent en la nopvel·lística que conec me'ls apropa és clar.



L’Alexandr, la Christine, en Zachary i la Lydia han estat amics des que es van conèixer fa trenta anys. Tots dos matrimonis han tingut una vida còmoda i harmònica fins que, un vespre d’estiu, la mort inesperada d’en Zach ho trasbalsa tot: han perdut el més fort i generós dels quatre, la peça clau que mantenia el fràgil equilibri de la seva amistat. La Lydia es trasllada a casa de l’Alex i la Christine per mirar de refer-se, però aquesta gran pèrdua, en comptes d’unir-los més, reobre velles ferides i fa ressorgir pors i rancúnies oblidades.

La novel·la ofereix perspectives diferents sobre l’amor romàntic entre homes i dones. Ens obliga a preguntar-nos si els homes són capaços d’admirar i reconèixer intel·lectualment les dones i si elles encara es defineixen massa per les atencions i projeccions masculines. Cap al tard també mostra dues aproximacions diferents a la masculinitat i a la feminitat. La Lydia és la femme fatale, romàntica i decadent; la Christine, que s’ha fet adulta amb la Lydia, és més pràctica i reflexiva, en certa manera també empesa per la promesa de l’amor dels homes. En Zach i l’Alex, amics íntims com les dues dones, són la cara i la creu de la masculinitat.

https://www.vilaweb.cat/noticies/avancament-editorial-cap-al-tard-de-tessa-hadley/

'Cap al tard' (Edicions de 1984), de Tessa Hadley, és una novel·la de trets generacionals i metropolitans amb preocupacions metafísiques https://www.nuvol.com/llibres/cap-al-tard-recomencar-186797


diumenge, 1 d’agost de 2021

El otro lado de la esperanza / Haz lo que debas / Sole / Surge / Temporada de caza

 


Helsinki. El joven Khaled llega oculto en un barco de carga procedente de Siria. Mientras, un gris comercial llamado Wikström decide poner fin a su matrimonio y a su negocio, y abrir un decadente restaurante. Sus caminos se cruzarán y Wikström ofrecerá a Khaled techo, comida y trabajo. Pero el sueño del chico es encontrar a su hermana, que también huyó de Siria.

https://www.filmin.es/pelicula/el-otro-lado-de-la-esperanza





En Bedford Stuyvesant, uno de los barrios más humildes de Brooklyn, viven varias familias de raza negra, algunos hispanos, una pareja de comerciantes vietnamitas y una familia italoamericana que tiene una pizzería. Mookie, un chico que trabaja de repartidor de pizzas, conoce bien a los vecinos y es testigo privilegiado no sólo de la vida cotidiana del barrio, sino también de las tensiones y del racismo de algunos de sus habitantes.

https://www.filmin.es/pelicula/haz-lo-que-debas




Ermanno es un chico que pasa los días entre tragaperras y pequeños hurtos. Lena llega a Italia desde Polonia para vender a la niña que lleva en su seno y poder empezar así una nueva vida. Ermanno tiene que fingir que es el padre de la niña para permitir a su tío y a su mujer, que no pueden tener hijos, obtener la custodia a través de una adopción entre parientes. A la espera de que la niña llegue al mundo, crece un vínculo inesperado entre los dos jóvenes.

https://www.filmin.es/pelicula/sole?origin=searcher&origin-type=secondary

dimecres, 28 de juliol de 2021

La drecera, de Miquel Martín i Serra

Me'l deixa la Maria O. i l'encerta, i mira que jo amb els catalans...  No té res perquè en teoria m'hagi d'atraure especialment, però me l'empasso ràpid. La infància d'aquest noiet empordanès més o menys de la meva quinta (els referents futbolístics i musicals en són prova) m'enganxa.



El narrador d’aquesta història, tot just sortit de la infantesa, viu en un petit poble de l’Empordà amb els seus pares, que fan de masovers al xalet d’una família benestant. Fascinat, observa la vida dels senyors i els seus fills, que habiten un món inaccessible i cada vegada més contradictori per a ell. Amb el pas dels dies i les estacions, replegarà la seva mirada sobre l’entorn que el veu créixer i que sembla perillar cada cop més, amenaçat per un nou model de vida.https://periscopi.cat/escafandre/la-drecera


A través dels ulls d’un vailet, fills dels masovers d’un xalet de gent de Barcelona a l’Empordà transitarem per qüestions tan universals com la mort, l’amor (en el més ampli sentit de la paraula) i l’amistat. Ho fem sempre a través de la visió del narrador, un noiet que, per edat, viu totes aquestes qüestions per primera vegada, la seva mirada és neta de prejudicis, encara no ha tingut temps de fer-se’ls. El veurem créixer i com la seva manera de veure i viure la realitat va canviant. És un pas de cadència lenta, sense grans ensopegades. Veurem com el narrador fa el sempre complicat pas de la infantessa a l’adolescència: el descobriment del propi cos i la d’experimentar amb ell, del desig carnal, dels primers amors i les primeres atraccions sexuals que no sempre acaben de ser totalment clares.

Un dels canvis que experimenta i que més m’ha xocat, per bé, és la visió que té del món dels amos del xalet: primer es meravella de l’opulència i frisa per heretar la roba dels fills dels amos, enveja la seva piscina, les seves motos…, però amb el pas del temps i amb l’edat va canviant aquesta visió idíl·lica i pensa que no és més que una comèdia que serveix per tapar les seves misèries.

https://www.taradell.com/2021/01/04/critica-literaria-la-drecera-de-miquel-martin/

<iframe src="https://www.ccma.cat/video/embed/6053381/" allowfullscreen scrolling="no" frameborder="0" width="500px" height="281px"></iframe>




diumenge, 25 de juliol de 2021

Napalm al cor, de Pol Guasch

Em costa molt, tot i que li reconec valor literari: la riquesa de llenguatge, l'estructura de trames alternes, la insinuació de llocs i personatges explicant-ne tan poc... T'imagines una pel·lícula i la imatge hauria ajudat...



En tot cas aquest tio és un crac i ho demostra amb aquest discurs.

«De vegades penso que estic anotant el futur. Em dic que, davant de la incomprensió, en quedin les paraules. Algú, potser, les podrà entendre», diu el narrador d’aquesta història. I, en efecte, Napalm al cor té alguna cosa d’exercici de comprensió íntima d’un passat extrem i traumàtic, i de cartografia sentimental d’un present convuls a la recerca d’alguna forma d’alliberament.

Situada en una geografia ambigua, la primera novel·la de Pol Guasch posa en dansa una parella de nois que han crescut en una zona militaritzada, marcats per unes condicions de vida precàries, per la intolerància de l’entorn cap al seu desig, i per unes famílies tocades pel desarrelament. La manca de perspectives ho domina tot, però encara mantenen la possibilitat de deixar-se enlluernar i fins i tot sotmetre, d’aferrar-se a la militància i a la temptació de la violència, i de seguir parlant una llengua que es desfà: la seva

.https://www.anagrama-ed.es/libro/llibres-anagrama/napalm-al-cor/9788433915917/LA_83


El gran virus d’aquest llibre, però, és el lament. Guasch fa caure el lector al dia 900 després de l’explosió i la corrua de soldats rapats. Som en una casa familiar, embolcallada d’hort i d’arbres. Som en un esquitx de poble gairebé abandonat, on tot passa rere els vidres embromats de les finestres, en el murmuri contingut dels habitants que hi queden. A l’altra banda de la serra hi ha una gran ciutat, on hi viu, tot sol, Boris, l’amant del protagonista mig confinat que no té nom. Poques coses, de fet, tenen nom en aquesta novel·la. Només un riu, el Tet (que migparteix la Catalunya del Nord horitzontalment), i unes muntanyes, les Rocalloses (que fereixen en vertical durant cinc mil quilòmetres Amèrica del Nord); que Guasch anomena i posa de costat per assenyalar, només, potser, que som en un mapa impossible.

https://www.nuvol.com/llibres/napalm-al-cor-i-sang-a-hort-169743