Napoleó, de Ridley Scott

 Fluixeta. No aporta res més enllà de la història amb Josefina. Inper veure batalles ja hi ha el Senyor dels anells. Però, vaja, la pantalla gran a La Calàndria ve de gust. (I les crispetes)

Brooklyn, de Colm Tóibín

 M’agrada. Una petita sorpresa, per la seva senzillesa, perquè entra fàcils, de narrativa senzilla i d’un personatge que te l’estimes

Dos a la Beckett. Sinisterra i Clara Peya.

 Sinisterra és El lector por horas, que em sembla un molt bon text i un muntetge més fluixet (el Toni diu que el SS de vegades és més per ser llegit que per ser representat)

.

La Clara Peya és La infanticida , unaòpera electrònica basada en un relat de la Víctor Català quetampoc no m’apasiona

.

Però anar a la Beckett en aquests dies d’UCI ajuda

filmin octubre

 Sica , de Carla Subirana

Reality, de Tina Satter

La mujer que camina delante , de Susanna White 

La belleza y el dolor , de Laura Poitras

Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar

Monstruo , de Koreeda Hirokazu

Hacia el mañana, de Pramoedya Toer

Una lectura per a uns dies dramàtics. Per a un increïble. Marta! Martona!

….The protagonist, also the narrator, is Minke (a fictionalization of Tirto). Minke leaves Surabaya, where he studied in a prestigious high school, to go Betawi (or Batavia), the capital of Dutch East Indies, to continue his education.^[1]There he attends the STOVIA, a school for native doctors, the only avenue for higher education available to the natives in the Dutch East Indies.^[3] He continues to encounter racist colonial policies; for example, he is not allowed to wear European dress, but instead must wear indigenous dress.^[4] While studying there he meets Mei, a Chinese activist who is working on forming an organization for the Chinese in the Indies.^[4] They marry but she soon dies of malaria.^[4]… https://en.wikipedia.org/wiki/Footsteps_(novel)

Les ciutats de paper, de Dominique Fortier

Sobre l’Emily Dickinson, biografia molt poetitzada.

https://agustinalonso.es/las-ciudades-de-papel-una-vida-de-emily-dickinson-de-dominique-fortier/

El pont d'Alexander de Willa Cather

L’enginyer Bartley Alexander construeix ponts i els travessa mentre transita per un moment delicat de la vida: veu com es fa gran i com el passat l’empeny a recuperar l’energia de la joventut. El professor Lucuius Wilson es passeja per Boston i per Londres, resseguint la vida d’en Bartley com un observador que no jutja, però que tampoc no pot ser imparcial. La Winfred Alexander viu a Boston, és alta, elegant, comprensiva, intel·ligent. La Hilda Burgoyne viu a Londres, i amb el seu vestit groc és una actriu d’èxit fulgurant.https://wp.me/p69YTi-Jy

Bartley Alexander anda ya por la mediana edad y es un ingeniero de éxito, un hombre hecho a sí mismo, admirado por los puentes que construye. Casado con una mujer culta y rica, vive en una bonita casa en Boston y parece también tener una feliz vida conyugal. Pero en un viaje a Londres vuelve a encontrarse con un antiguo amor, Hilda Burgoyne, a la que conoció en París cuando era estudiante –entonces «fue la juventud, la pobreza y la cercanía, todo era joven y amable»− y que ahora es una actriz famosa. El reencuentro reaviva «la energía de la juventud que debe reparar en sí misma y pronunciar su nombre antes de desaparecer». A los dos las cosas les han ido bien; sin embargo, quizá no hayan agotado sus posibilidades.

El puente de Alexander (1912) recrea la intensa sensación, cuando a uno le amenaza ya «la desganada fatiga», de verse acompañado por «su propio ser juvenil», que posiblemente acabe siendo «el más peligroso de los acompañantes». Willa Cather no guardaba –como se ve en dos textos que figuran como apéndice a este volumen− muy buen recuerdo de esta su primera novela: le parecía demasiado deudora de los autores que admiraba, Edith Wharton y Henry James. Pero lo cierto es que hay en ella, en su estudio de una doble vida, toda la excitación y la fatalidad y todo el talento para la introspección que caracterizarán su obra posterior.

John Berger a la Virreina

 

La Virreina Centre de la Imatge ha inaugurat aquest divendres una exposició dedicada a la figura de John Berger que aprofundeix en la dimensió ideològica de l'escriptor i crític d'art. Permanent Red, un nom manllevat del llibre homònim amb què Berger va aplegar l'any 1960 les seves crítiques d'art per la revista marxista New Statesmans, és una mostra que presenta per primera vegada en un museu 60 dibuixos i collages que documenten la producció artística de Berger.

És també una antologia dels seus programes televisius en col·laboració amb Mike Dibb per a la BBC, i els llibres conjunts de Berger i el fotògraf Jean Mohr. La mostra, visitable fins el 15 d'octubre, l'ha comissariat el director de l'equipament Valentín Roma.

Filmin setembre

Las cien flores

Iris 

Luzzu 

Las ocho montañas 

La impaciencia del corazón 

Elizabet Finch, de Julian Barnes

 A mi m’agrada força ( a l’Edith, no) i espeecialment aqeusta referència tan completa a Julià l’Apòstata. Que curiós que és Barnes amb aquestes novel·les pseudohistòriques. (Són novel·les de no-ficció?)

La última novela del británico es una obra imperfecta con un cautivador inicio y la sensación final de obra inacabada
https://www.epe.es/es/abril/20230402/critica-elizabeth-finch-julian-barnes-85255821

exposicions al Caixafòrum

La imatge humana

https://caixaforum.org/ca/barcelona/p/la-imatge-humana_a88205544

Peces molt suggestives; ens interessa 

Un segle de biomorfisme

https://caixaforum.org/ca/barcelona/p/un-segle-de-biomorfisme_a160400084

No ens agrada gaire

Pompeia, l'últim gladiador

 

https://pompeyaelultimogladiador.com/

Des de dins, de Martin Amis

Una cosa: la Marta em recomana vivament el llibre i em diu que m'agradarà molt. Faig una primera lectura i al cap d'unes setanta pàgines em cansa i el deixo. Sis mesos després el reemprenc i em sembla un dels llibres més sensacionals que mai hagi llegit!

https://valenciaplaza.com/des-de-dins-de-martin-amis-una-mirada-magistral-i-agraida-a-la-vida

https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/vida-martin-amis-novel-lada-martin-amis-des-de-dins-anagrama_1_4220625.html

Sobre la vellesa, de Ciceró

 

En este delicioso y muy afinado tratado diserta Cicerón, con su siempre estilosa prosa, sobre la mejor forma de vivir la vejez y ahuyentar de su día a día el pesar y la melancolía, sustituidos en quienes siguen sus dictados por el regocijo de sí y la vida activa.

Nos persuade Cicerón, además, de que las loas a la juventud son muchas veces engañosas, cuando no terriblemente peligrosas si es que van más allá de la mera zalamería y ponen la res publica en manos poco avezadas.

Aunque Cicerón suele asentar sus escritos en el puerto seguro de los diálogos de Platón, en esto de la polis Aristóteles dejó dichas cosas muy ciertas sobre las vicios de la juventud y las virtudes de la vejez, retomadas en este es - crito con afilada claridad

https://www.guillermoescolareditor.com/libro/sobre-la-vejez_117375/

Calígula de Suetoni

 

Calígula (Anzio, 12 - Roma, 41) fue el tercero de los emperadores romanos. En esta obra, Sueonio describe con toda clase de detalles su vida privada y su particular forma de ejercer el poder.

Antes de desvelar su faz más siniestra, Calígula trató de congraciarse con la plebe dándole un gran impulso tanto a las obras públicas como a los espectáculos, en un ademán populista que desde entonces ha tenido innumerables imitadores.

Naturalmente, esta forma de administrar la cosa pública condujo al despilfarro y a la ruina de Roma, agujero que terminarían pagando los supuestos beneficiarios de sus decisiones. Tal vez este fracaso explique que Calígula se convirtiera, durante sus últimos años, en un modelo universal de perfidia política, según el genial retrato que hace Suetonio del personaje 

https://www.guillermoescolareditor.com/libro/caligula_124217/

El pit-roig de Jo Nesbø

Poc que me l’esperava, la pasió amb què endrapo aquesta novel·la policiaca, jo que en principi els tinc poca simpatia. . Plantejament magnific a cavall dels movimenmts neonazis del segle XXI i les vivències  contradictòries de la Noruega de la 2a Guerra Guerra Mundial amb els nazis. Resolució discutible.

El detectiu Harry Hole, acabat d'ascendir a inspector i relegat a feines d'oficina, es troba cara a cara amb la història més fosca del seu país, seguint la pista d'un rifle Märklin i d'una sèrie d'assassinats en què, tot i no estar relacionats entre si, s'hi va trobant sempre la mateixa gent. Ell no creu en les casualitats i tot plegat el porta, en una persecució contra rellotge, a dos punts clau: la Segona Guerra Mundial i el subconscient humà. A El pit-roig, Jo Nesbo aborda sense embuts un dels punts més foscos de la història de Noruega: la implicació del seu país amb el règim nazi durant la Segona Guerra Mundial i l'ombra que encara avui plana sobre la seva consciència col·lectiva.  https://www.grup62.cat/llibre-el-pit-roig/100635
 

Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, D’Irene Solà

 El llegeixo molt fàcilment i potser fins i tot em molesta menys que les muntanyes que ballen tot i que continua tenint aquell aire d’exercici literari. L’imagino sent una gran saga sobre la vida en un mas allunyat del món amb els elements de realisme màgic que podter ara ja estan passats de moda. aquesta noia potser algun dia farpa una gran novel·la.

Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per caçadors de llops, bandolers, emboscats, carlins, sortilleres, maquis, pilots de ral·lis, fantasmes, bèsties i dimonis, el mas Clavell s’agafa a terra com una paparra. És una casa, sobretot, habitada per dones, on un sol dia conté segles de records. Els de la Joana, que per trobar marit va fer un pacte que inauguraria una progènie aparentment corcada. Els de la Bernadeta, a qui manquen les pestanyes i, de tanta aigua de farigola com li van abocar als ulls quan era una nena, va acabar per veure el que no li tocava. Els de la Margarida, que en lloc d’un cor sencer en té un de tres quarts, rabiüt. O els de la Blanca, que va néixer sense llengua, amb la boca com un niu buit, i no parla, només observa. Aquestes dones, i més, avui preparen una festa.

Amb el torrent verbal, el sentit del ritme i de l’humor, la gosadia formal i la capacitat d’evocar atmosferes i d’encarnar imaginaris que caracteritzen la seva obra, Irene Solà ha escrit una novel·la com un doll exultant d’històries, que explora la dualitat i el lligam intrínsec entre llum i foscor, vida  i mort, oblit i memòria, realitat i fabulació. https://www.anagrama-ed.es/libro/llibres-anagrama/et-vaig-donar-ulls-i-vas-mirar-les-tenebres/9788433905130/LA_110

El amor el mar, de Pascal Quignard

D’aquests llibres que deuen ser molt bons, ben escrit, tema interessant, context històric i artístic seductor, però massa difícil: narradors inidentifcables, trama a salts incomprensibles, molts moments que no encaixen en la història…

A mediados del siglo XVII, el reino de Francia se ve sacudido por las epidemias, las protestas de los hambrientos, las piras de los renegados y las revueltas contra el poder monárquico, mientras toda Europa malvive devastada por unas guerras de religión que duran ya décadas y parecen interminables.

Sobre este escenario dantesco, la música aparece como refugio de lo sublime. En el centro, Johann Jakob Froberger, organista, clavecinista y compositor alemán que estudió con Frescobaldi en Roma y a quien Bach reconocía como su maestro. Y junto a él Monsieur de Sainte-Colombe, que nunca quiso que su música se publicara; John Blow, que sería maestro de Henry Purcell; o la princesa Sibylle de Wurtemberg, alumna de Froberger, a quien invita a pasar sus últimos años retirado en su castillo. Y otros personajes de ficción, como el compositor y virtuoso del laúd y la tiorba Lambert Hatten, y la maestra de la viola Thullyn, que vivirán la historia de amor que vertebra la novela.(…)
https://www.galaxiagutenberg.com/producto/el-amor-el-mar/



(…) Trente ans après Tous les matins du monde les cloches sonnent à nouveau dans ce magnifique nouveau roman, ample et majestueux : L’amour la mer, tout aussi fluide que son prestigieux aîné. La présence fantomatique de monsieur de Sainte-Colombe plane sur le récit qui se déroule au XVIIe siècle. Quignard ressuscite de grands musiciens oubliés de nous, le luthiste Charles Fleury de Blancrocher (1605-1652) qui se tua en chutant dans un escalier, ou le claveciniste Johann Jakob Froberger (1616-1667), mort dans la cuisine du château de Héricourt. Une plaque commémore son passage en ces lieux où il s’était mis sous la protection de son amie d’enfance et mécène, la princesse Sibylle.

Empruntant à Alexandre Dumas sa belle énergie, Quignard évoque les premières tournées de ces artistes allemands et français, dans les écoles ou les banquets, comme il raconterait la vie de Bob Dylan, guitare en bandoulière… à la différence que se promener avec son instrument dans la campagne européenne en 1660 (déjà les sixties) était autrement plus dangereux que traverser la région de Woodstock en 1960. Les guerres de religion, le brigandage menacent chaque voyageur. Les musiciens se font dévaliser. L’amour la mer est un roman finement documenté et une splendide histoire d’amour entre la violiste Thullyn (fille d’un capitaine de navire disparu, élève du fameux monsieur de Sainte-Colombe, amoureuse de la mer glaciale de Finlande) et le compositeur et organiste Lambert Hatten, venu de Mulhouse, qui voulait être pasteur, se moque du succès, ne publie rien. (…) https://www.marianne.net/culture/litterature/lamour-la-mer-le-grand-roman-sensuel-de-pascal-quignard

La dominación masculina, de Pierre Bourdieu

 https://docs.google.com/presentation/d/11ae-Q9HDDdVfYmsmH6NHQZ8qQx3d3fuGceGjvVDBZhY/edit

Una sortida honorable, d'Eric Vuillard

Vuillard m’agrada però aquest hi ha moemnts que és tan afrancesat que fot mandra. Però m’interessa entendre una mica què collons hi fotien els franbcesos allà al Vietnam i saber com va acabar tot.

(…)Depuis les inspecteurs coloniaux se penchant en 1928 sur les conditions de travail des ouvriers dans les plantations d’hévéa de Michelin — à la limite de l’esclavage — jusqu’aux derniers Occidentaux évacués par hélicoptère depuis le toit de l’ambassade américaine pendant la chute de Saigon, en passant par le général Jean de Lattre de Tassigny demandant dans son mauvais anglais des renforts militaires à la télévision américaine en 1951, l’écrivain revisite les archives.(…) https://www.ledevoir.com/lire/669477/fiction-francaise-une-verite-monstrueuse?