Junil a la terra dels bàrbars, de Joan Lluís-Lluís

M’ho passo bé i me l’empasso ràpid, molt ràpid. Però no em sembla gaire més que una bona novel·la juvenil, un típic viatge iniciàtic que podria donar molt més de sí, tant com a novel·la d’aventures , com a novel·la més reflexiva sobre l’esclavatge, sobre la tensió romans-bàrbars, sobre la literatura, la oralitat… M’imagino una bona saga de la Laura Gallego per a nois d’ESO. (I quasi de 6è de Prinària)

En primer lloc, el que atrau de Junil a les terres dels bàrbars, ambientada a l’Imperi Romà de l’emperador August, al començament de l’era cristiana, és el to de rondalla, o de conte oral i meravellós, com si fos un mestre de l’artifici de la simplicitat nítida, que Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) sap mantenir encès al llarg de la novel·la sense caure en cap moment en el parany de fer arqueologia folklòrica. (El País)

Joan-Lluís Lluís no consigue hacer siempre verosímil una época tan remota y unos personajes cuya mirada ingenua recuerdan al buen salvaje de Rousseau. Lo que pesa en la novela, que al fin y al cabo es de aventuras con un desenlace claro, es la capacidad narrativa del escritor https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20210907/critica-junil-a-les-terres-dels-barbars-joan-lluis-lluis-12050571

https://youtu.be/b2AVYW1XrrM

Gent normal, de Sally Rooney

Està bé llegir-lo després del Mishima. La iniciació en l’amor i el sexe, amb una diferència  de 70 anys i milers de kilòmetres no només geogràfics sinó també culturals. Com m’agrada el començament, l’amor dels millenials, en diuen. A lo vulgar serien dos “follamigos”, no? La traducció en diu amics-amb-drets Contradiccions socioeconòmiques interessants barrejades amb la contradicció de rols de gènere. Ella, encantadora!

...

Sí m'ha agradat molt! "He acabat Gent normal i m'ha semblat sublim! Personatges de carn i ossos que emocionen i fan patir a part de lliçó magnífica sobre la psicosociologia amorosa actual. Quin plaer!"

L'han feta en sèrie, no sé si tinc ganes de veure-la. M'he fet tan meus aquests dos!

En Connell i la Marianne han crescut al mateix poble de l’interior d’Irlanda, però en realitat provenen de dos mons molt diferents. La Marianne és una noia orgullosa, inadaptada i solitària. En Connell és un dels nois més populars de l’institut. També és el fill de la dona de fer feines de la mansió on viu la Marianne. Quan, tot i les diferències socials, sorgeix entre ells una connexió especial, provaran de mantenir-la oculta.
Gent normal és una història delicada sobre com una persona pot transformar la vida d’una altra. És també una novel·la contundent sobre la incomunicació, sobre com ens sentim, sobre com necessitem els altres per ser qui som i, sobretot,
quines relacions de poder i domini s’estableixen dins les relacions amoroses. És irònica i seductora, perspicaç i atrevida.
https://periscopi.cat/llibre/antipoda/gent-normal

La percepció de l’amor que se’n desprèn no és com en els antics mites –com ara Tristany i Isolda– d’un amor etern sinó un amor imperfecte, intermitent –ara entro, ara surto–, igualitari, fluctuant, dialèctic, tendre, en què l'enamorada és capaç d’admetre que el seu company pot viatjar als Estats Units per seguir un curs de creació, i ella, mentrestant, restar a Anglaterra. La vida encara és prou ampla per a tot, i més. La volatilitat juvenil.

Aquest desenllaç, obert, de via ampla, és una de les felices obertures de les tensions de la novel·la, que és un desplegament d’arguments, raons i conductes. Ara bé, l’obra conté un fons amarg, de gelatina, fluida, inquietant, de què la narradora s’enlaira amb un escreix d’intel·ligència verbal treballada en els debats orals universitaris.

https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/46235/conversio-i-amor-a-la-irlanda-contemporania-gent-normal-de-sally-rooney

Confessions d’una màscara, de Yukio Mishima

Està (va) boig, és clar. Però que bonic aquest duel entre l'amor i el desamor, l'hetero i l'homosexualitat, el desig de viure i el desig de morir...

 

Dins les fèrries i immutables estructures tradicionals del Japó dels anys trenta i quaranta del segle passat, amb la guerra de rerefons, en Koo-chan, un jove esmerlit i malaltís (alter ego de l’autor), s’inicia en la vida i descobreix que els impulsos que el mouen són ben diferents dels de la resta dels joves de la seva edat: les noies no li fan ni fred ni calor; l’olor de suor dels cepats portadors d’excrements i els pantalons arrapats dels xicots que fan gimnàstica l’esperonen d’allò més en la seva descoberta del sexe, i, per acabar-ho d’adobar, sent una fascinació irrefrenable pels vessaments de sang i per la mort. Per sobreviure li cal una màscara, una màscara que, en massa èpoques fosques de la història, ha permès camuflar, al Japó i a tot arreu, el jo veritable de moltes persones. http://www.adesiaraeditorial.cat/ficha.aspx?cod=ACI000082

Vídeo sobre Mishima i el seu suïcidi

https://youtu.be/mi2dmoNL5_Y

Els angles morts, de Borja Baguñà

Cal reconèixer que no s'assembla en res al que hagi llegit fins ara. Un devessall de... de què? De literatura? De conceptes? D'humanitat? La gràcia és que total són un professor de literatura de la UB i una ginecòloga de Can Ruti. Si fos per l'argument realment ni m'hi hauria acostat...  Però he de reconèixer estones llargues de gran plaer lector!

Quan el seu rival s’emporta la plaça de catedràtic que tant desitjava, en Morella s’adona que necessita una idea per posar-se a escriure i fer avançar la seva carrera estancada. Durant la guàrdia de la Nit de Nadal, la Sesé, la seva dona, una ginecòloga saturnina, viu una experiència per a la qual no estava preparada. I mentrestant, l’Olof, l’ultranebot, fill d’un germà genial i inaguantable, arriba a Barcelona per passar-hi uns mesos.
https://periscopi.cat/escafandre/els-angles-morts

Després de deu anys sense publicar ficció, Borja Bagunyà (1982) trenca el silenci i torna per la porta gran amb la seva primera novel·la, Els angles morts. Edicions del Periscopi l’ha editat i ja la podem imaginar en una prestatgeria idònia pel cas, en la que s’acompanyaria d’altres llibres del mateix catàleg i de la mateixa talla, com el Solenoide de Cărtărescu, novel·la protagonitzada per un professor de literatura però de tarannà molt diferent al de Morella, el protagonista de la seva novel·la, o bé L’escombra del sistema, de David Foster Wallace, de qui l’autor emula la lucidesa autoconscient i els parèntesis quilomètrics. (entrevista a Borja Bagunyà):
https://www.nuvol.com/llibres/borja-bagunya-tota-mirada-es-politica-159535