diumenge, 24 de maig de 2020

Filminèfil!

 Molt pla seqüència però la història no val res.
curiosa aquesta trobada entre el restaurador de murals romànics, l'arqueòleg i  la guapa dona del pastor.
Dansa entre Israel i Los Angeles. Es despulla i fa performances i el nòvio d'aquí cap allà.








Escòcia, dona forta amb pare brutal i marit que podria ser el centre d'una història potent però la pel·lícula ja va massa de pressa.

dimecres, 20 de maig de 2020

Gilead, de Marilynne Robinson

(...)Com m'agrada Marilynne Robinson! Després de Lila i Housekeeping, Gilead em sembla una manera meravellosa de fer encaixar l'experiència i el sentiment religiosos amb reflexions humanes que són compartides i universals.

(...)

final:

M'entusiasma (amb irregularitats, de fet l'acabo a tota pastilla). Trobo fantàstica aquesta diversitat de tons: com la reflexió -teològica, però sobre la vellesa, la paternitat, la família, l'amor, el perdó- es veu interrompuda per la vida quotidiana, l'encert del to fresc de fer destinatari el fill de set anys, la progressió en l'aparició del personatge desestabilitzador...


Gilead es un pequeño pueblo de Iowa, apenas un puñado de casas dispuestas a lo largo de unas pocas calles, tiendas, un elevador de grano, una torre del agua y la vieja estación del tren. Las generaciones se suceden en una vida en apariencia apacible que se organiza alrededor de las comunidades religiosas. A través de una extensa carta que el reverendo John Ames escribe a su hijo de siete años para que éste la lea una vez él haya muerto. Marilynne Robinson narra con mano maestra el orden y la nada aparentes de la comunidad. Pero en cualquier grupo humano, como en la consciencia de cualquier hombre, basta escarbar un poco para que afloren las limitaciones y las bajezas que los pueblan. Con una voz luminosa e inolvidable, John Ames abre su alma, elucubra acerca de la soledad, la guerra, la pérdida de la fe, la redención, los celos, para descubrirnos la condición humana y conseguir transmitir el milagro de la existencia. Porque Gilead es, en sí misma, una esplendorosa celebración de la vida, pero también un fiel retrato de la América profunda dominada por la religiosidad, por la ignorancia de todo lo que sucede unos kilómetros más allá. De gran intensidad poética, Gilead atesora la desnuda sencillez y la serena y abrumadora belleza de las obras que logran perdurar en el tiempo. Publicada por vez primera en lengua castellana, Gilead mereció el premio Pulitzer 2005 y el National Book Critic Circles Award y consolidó a Marilynne Robinson como una de las narradoras más imponentes y de mayor calidad de la actual narrativa norteamericana.http://quelibroleo.com/gilead



Poco puede decirse de la trama de la novela, porque no la hay. La obra es un mosaico repleto de piezas engañosamente inconexas. http://lecturasinquietantes.blogspot.com/2011/06/marilynne-robinson-gilead.html

Doncs i tant que hi trama!: el que passa que és soterrada, imaginada, fins i tot temuda...

La memoria es una de las grandes protagonistas de este relato. Una memoria que Robinson plasma sobre el papel con la natural torpeza del que escribe una carta a vuelapluma, dando saltos de una generación a otra, dejando que el cariño o la pesadumbre difuminen los contornos del pasado. https://capitulocuarto.com/2016/06/01/gilead-marilynne-robinson/


dijous, 14 de maig de 2020

Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt

Si no l'hagués trobat a Twitter arran de la traducció de La vuitena vida, segurament no m'hauria apropat als contes de la Gurt. Però la selecció de les lectures, així com el seu goig, té molt de cosa personal, de moment atzarós, de situació no literària. En tot cas passen volant i alguns dels personatges fins i tot se'm fan suggeridors: la vella que s'atomitza, la nedadora al llac de Constança, l'home que poda la figuera...







...em vaig separar i em vaig ficar a Twitter, encara que sembli frívol. Twitter és un pati de solitaris i egòlatres. A l'agost quan vaig entrar-hi tenia 60 seguidors i ara en tinc 4.000! Em seguia gent del sector, perquè deia coses de traducció o de literatura, però se'm va ajuntar amb el Rodoreda i ha estat com una mena de bola. Ara, jo sempre intento ser jo, la veritat em sembla important. https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/carlota-gurt-calvacarem-tota-nit-entrevista_474465_102.html


Un element compartit per molts personatges de Gurt és la seva condició de solitaris. Alguns són víctimes de la solitud -l’home de cara desfigurada de Cyrano, la botiguera ressentida i farta d’ Un món sense balances, el vidu temerari o desesperat d’ Un forat ben fondo -, però també n’hi ha que simplement van a la seva. És el cas de la protagonista de l’esplèndid L’estiu etern. És una dona que s’ha proposat no sortir de casa durant un mes i que es passa els dies en la “intimitat” de la seva piscina. De tant en tant rep les visites d’un veí, però un afany de perfecció per part d’ella -Cheever hibridat amb Hawthorne- fa impossible cap mena de relació.https://llegim.ara.cat/ficcio/solitud-metafores-Carlota-Gurt_0_2424957588.html

dimecres, 13 de maig de 2020

Si aquest carrer fos meu, d'Steffanie Kremser

Una lliçó de Geografia humana fantàstica. Brasil, Alemanya, Bolívia, Nova York... passant pel carrer Princesa i el Passeig de Sant Joan. Com tants llibres, i en aquesta situació més que mai. sensació d'haver-lo llegit massa de pressa, sense deixar-lo reposar.

<iframe src="https://www.ccma.cat/video/embed/6027998/" allowfullscreen scrolling="no" frameborder="0" width="500px" height="281px"></iframe>



El tret distintiu de Kremser és que narra amb la bona disposició de l’escriptora que no ha de passar comptes amb ningú —ni deutes ni revenges—, amb un humor molt fi i amb una subtilesa que dissimula un estil molt elaborat. A mesura que van passant les pàgines de Si aquest carrer fos meu, es va desvetllant una literatura molt personal, que a poc a poc deixa anar elements significatius que tenen un paper fonamental: com les molles de pa que ens permeten refer el camí del bosc, Kremser va mostrant objectes de la seua vida —o de les seues cases—, que prenen significació sentimental, i anirem retrobant carregats d’evocació. https://www.eltemps.cat/article/9271/postals-dels-llocs-on-vas-viure

Llum d'agost, de William Faulkner

(...Faulkner comença espaterrant amb la noia embarassada pels camins polsosos buscant l'autor del seu preny. Després perd una mica d'espaterrament....)


(...He acabat Llum d'agost de Faulkner, la història d'un secundari que es converteix en personatge principal amb la seva indefinició racial, amb aquest autisme de gènere... Boníssim i menys opac que altres Faulkners....)

Sí, una lectura magnífica per a un confinament. Faulkner amb el seu comtat de nom impronunciable explica el món. la humanitat, la identitat, la racialitat, la misogínia, la dignitat, la bondat, la sexualitat...


La Lena, una noia jove, pobra i òrfena, camina per un camí polsegós sota el sol roent de l’estiu del sud nord-americà. Està arribant a Jefferson, una ciutat del Mississipí, després d’haver fet tot el camí des de l’estat veí d’Alabama. Està embarassada de molts mesos i, tan decidida com ingènua, dirigida per l’obstinació neta i poderosa dels que no saben tot el mal i tot el cinisme que omplen el món, va en cerca del noi que la va deixar prenyada. És el punt de partida argumental de Llum d’agost, de William Faulkner (1897-1962), però si l’essencialitzéssim i el deslocalitzéssim podria passar pel relat genesíac d’una religió o pel mite fundacional d’una civilització remota i fascinant. 
...
Justament, la manera com Faulkner aborda l’incendi -al principi en veiem el fum llunyà des de la mirada de la Lena, després ens hi anem aproximant a través dels rumors i les històries que fan córrer aquells que no saben ben bé què deu haver passat i, finalment, al cap de moltes pàgines, assistim a l’escena des del seu interior i descobrim què ha succeït realment- és il·lustratiu del virtuós joc de perspectives i dels vaivens temporals que caracteritzen la narrativa de l’autor.
https://llegim.ara.cat/ficcio/llum-encegadora_0_2088991129.html

(la negreta és meva). Collons en Pere Antoni Pons!


dissabte, 9 de maig de 2020

Viatjant pel món


road movie, pare i fill, musulmans Crimea- Rússia-Ucraïna, quantes coses! però passa bé. https://www.filmin.es/pelicula/homeward












   https://www.filmin.es/pelicula/solo-nos-queda-bailar-and-then-we-danced  

  que bé la dansa georgiana, i aquest descobriment de la homosexualitat! 



https://www.filmin.es/pelicula/solo-nos-queda-bailar-and-then-we-danced.

Doncs sí! hi va haver una poetessa gitana i polonesa. I una fotografia filla de Béla Tarr...


https://www.filmin.es/pelicula/tierra-de-dios

Molt bé aquest descobriment de l'homosexualitat al mig de landscape anglès.

dimecres, 6 de maig de 2020

més d'A

https://www.filmin.es/pelicula/roubaix-une-lumiere

poli bueno, ciutat del Nord de França desestructurada, curiosa organització narrativa, fils diversos dels quals al final n'estira un, com tantes pel·lícules no hi entro fins al final i també com tantes queden coses que no entenc.

https://www.filmin.es/pelicula/little-joe

El món feliç del 2020, em sembla molt ben resolta. No sembla molt llunyà el futur en què la societat s'haurà de plantejar dilemes ètics com el de la felicitat que provoca el perfum d'una planta.
https://www.filmin.es/pelicula/un-blanco-blanco-dia

Només de nou el final se'm fa interessant. Avi i neta, infidelitats descobertes en vídeos d'una morta.

dilluns, 4 de maig de 2020

Festival d'A


Una meravella autèntica. Però duríssima pel tempo i la durada. T'imagines quedar-te tancat en una sala durant 7 hores amb Rembrandts Velazquez o van Goghs i que a cada quadre anessin passant coses a un ritme de Bill Viola i que tot plegat acabés formant un fris esplèndid sobre la (in)dignitat humana? Això sí , apalanca't ben apalancat al sofà i que sigui època de confinament i no tinguis res més a fer. 





una dona se separa del marit i des de l'habitació de l'hotel davant de casa veu desfilar els seus antics amants de la mà de lhome amb qui es que va casar als 20 anys. Li entenc la intenció a la pel·lícula, però se li escapa la mesura. https://www.filmin.es/pelicula/habitacion-212


 
Un Shangai que a base pel·lícules i novel·les començo a entendre. Ritme frenètic, el blanc i negre que sempre aporta aquest toc de... glamour?..., aquest merder de les convencions francesa i britànica i els japonesos que han envaït la Xina (vegi's El lotus blau) i tots s'espien i ja no saps qui és qui,     trobo terriblement suggerent aquesta barreja entre la història que els actors representen i el que està passant en la realitat (no és nou, és clar) i després al final homenatge a Tarantino i al cinema de gàngsters i d'espies on tot el que no entenies durant la primera hora de pel·lícula queda ben tancat, resolt i explicat, cosa que s'agraeix.

https://www.filmin.es/pelicula/saturday-fiction




El Herzog i les petjades del seu amic no m'atrau d'entrada. Però a poc a poc, quan és el propi Herzog qui s'introdueix en els fets que explica i ens descriu la seva relació, la seva amistat amb aquest aventurer, m'arriba més perquè és clar els esoterismes d'un senyor que no conec, què vols que et digui, però la relació d'un tio que s'està morint amb el seu amic director de cinema de prestigi com a tema toca més el voraviu. osti mira què diu un: "Casi como los dos protagonistas de la Persona de Ingmar Bergman, Nomad documenta dos almas fusionándose en comunión" No n'hi ha per tant.



https://www.filmin.es/pelicula/nomad-in-the-footsteps-of-bruce-chatwin

divendres, 1 de maig de 2020

Confinats amb Filmin

Bon biopic sobre Reinaldo Arenas. Bardem esplèndid.
 A partir de la novel·la El dolor, bona recreació de la història de la Duras esperant el seu marit que havia de tornar dels camps de concentració nazis. Ja em va agradar força el llibre. Allò que es diu "la tia ho fot de conya", ja la vam veure a "La bailarina".
En un ambient chejovià un general stalinista viu les hores prèvies a la seva purga. Unes imatges precioses del propi Nikita Mikhàlov amb la seva filla. Al començament tot és massa exagerat, diuen que va amb el director això...

Un bon drama judicial amb tensió i molt de ritme. Al·legat final de la defensa a l'estil Gregory Peck.
 La suggerent història de la relació entre Thomas Wolff i el seu editor. Wolff, molt histriònic, de totes maneres. El paper dels editors, com el dels correctors, que antipàtic, no?
La història real del cas Dreyfuss, que va sotraguejar França a finals del XIX. Ben ambientada i actuada entra molt bé. Ah! l'honor i Ah! l'exèrcit!
 Ens podria explicar alguna coseta més sobre les reserves índies, oi? Però en tot cas un thriller ben fet, a mi aquests ambients gèlids sempre m'agraden.