La hojarasca, de Gabriel Garcia Marquez

 Introducció a Macondo

La primera novela de Gabriel García Márquez, publicada en 1955, narra los preparativos para el entierro de un doctor muy odiado en el pueblo de Macondo. Todos los vecinos le han guardado un profundo rencor durante años, por negarse a atender a los heridos que suplicaban ayuda en plena guerra civil. Además, el médico lleva una década viviendo aislado del resto del pueblo y se sospecha incluso que es el responsable de la desaparición de su pareja. Un viejo coronel es el único que siente la obligación moral de dar sepultura al doctor, y se encarga del funeral junto a su hija Isabel y su nieto, que sufrirán por ello el rechazo de todos los vecinos.

La historia que sirve de marco para La hojarasca abarca apenas media hora de un día de 1928, cuando estos tres personajes permanecen en la habitación con el cadáver a la espera de la autorización para enterrarlo. Sin embargo, desde esa escena se construyen todos los recuerdos de años anteriores, que sirven para explicar la decadencia de Macondo y la vinculación del doctor con el coronel, dando a la novela una estructura muy propia del Nobel colombiano.

https://patriciadeblas.com/la-hojarasca/

Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, D’Irene Solà

 El llegeixo molt fàcilment i potser fins i tot em molesta menys que les muntanyes que ballen tot i que continua tenint aquell aire d’exercici literari. L’imagino sent una gran saga sobre la vida en un mas allunyat del món amb els elements de realisme màgic que podter ara ja estan passats de moda. aquesta noia potser algun dia farpa una gran novel·la.

Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per caçadors de llops, bandolers, emboscats, carlins, sortilleres, maquis, pilots de ral·lis, fantasmes, bèsties i dimonis, el mas Clavell s’agafa a terra com una paparra. És una casa, sobretot, habitada per dones, on un sol dia conté segles de records. Els de la Joana, que per trobar marit va fer un pacte que inauguraria una progènie aparentment corcada. Els de la Bernadeta, a qui manquen les pestanyes i, de tanta aigua de farigola com li van abocar als ulls quan era una nena, va acabar per veure el que no li tocava. Els de la Margarida, que en lloc d’un cor sencer en té un de tres quarts, rabiüt. O els de la Blanca, que va néixer sense llengua, amb la boca com un niu buit, i no parla, només observa. Aquestes dones, i més, avui preparen una festa.

Amb el torrent verbal, el sentit del ritme i de l’humor, la gosadia formal i la capacitat d’evocar atmosferes i d’encarnar imaginaris que caracteritzen la seva obra, Irene Solà ha escrit una novel·la com un doll exultant d’històries, que explora la dualitat i el lligam intrínsec entre llum i foscor, vida  i mort, oblit i memòria, realitat i fabulació. https://www.anagrama-ed.es/libro/llibres-anagrama/et-vaig-donar-ulls-i-vas-mirar-les-tenebres/9788433905130/LA_110

Beloved, de Toni Morrison

Toni Morrison m'havia agradat molt en les altres coses que n'havia llegit. Beloved figurava que era de lo milloret que havia escrit. Potser és que el realisme màgic ja em cansa una mica. En tot cas no m'ha impactat com la resta d'obres seves i és que per explicar l'esclavatge els fantasmes més aviat em sobren una mica. 

Una madre: Sethe, la esclava que mata a su propia hija para salvarla del horror, para que la indignidad del presente no tenga futuro posible. Una hija: Beloved, la niña que desde su nacimiento se alimentó de leche mezclada con sangre, y poco a poco fue perdiendo contacto con la realidad por la voluntad de un cariño demasiado denso. Una experiencia: el crimen como única arma contra el dolor ajeno, el amor como única justificación ante el delito, y la muerte como paradójica salvación ante una vida destinada a la esclavitud. Premio Nobel de Literatura 1993.
https://quelibroleo.com/beloved

Un lloc anomenat Antany, d'Olga Tokarczuk

Inauguro la nova llibreria Ona amb la flamant premi Nobel. Un llibre impregnant de realisme màgic però en comptes de ser al Mèxic de Rulfo o a la Colòmbia de García Márquez és a la Polònia desgraciada del segle XX. Em costa al començament però aquestab saga familiar enganxa, farcida d'una originalitat mesuradament irreal i contextualitzada, que és el que a mi m'agrada.


                                         
Són diverses generacions les que lluiten per la felicitat a l’Antany, un indret fictici i mític al cor de Polònia, en aquesta enlluernadora novel·la en què realitat i màgia es fonen per crear un univers literari bell i esborronador. La Gran Guerra, sota les banderes del tsar; l’ocupació nazi i després la soviètica durant la Segona Guerra Mundial; el règim comunista, la corrupció i el pes de la dictadura... El pas de la història deixa sentir els seus efectes en els habitants de l’Antany i les seves vides. I els horrors i la il·lusió de felicitat del segle xx s’encarnen en un trencadís de personatges inoblidables i les seves històries entrecreuades, narrades en una construcció prodigiosa que ens fa passar dels anhels més profunds a l’humil mecanisme d’un molinet de cafè, dels deliris massa humans al silenci del miceli sota el bosc humit, mentre la modernitat avança inexorable sobre un món que semblava immune al pas del temps.https://www.grup62.cat/llibre-un-lloc-anomenat-antany/312774
L’Antany és  una població petita amb un terme prou gran (encara que no gaire) perquè hi passin dos rius i encabir-hi un bosc generós. Els seus habitants son com tots nosaltres, amb les seves flaqueses, les seves virtuts, defectes, rareses, somnis i obsessions. Com els grans i mítics llocs literàris (digue’ls-hi Comala, Macondo o Región) Antany representa tot el món i els seus habitants tota la humanitat. Gran és l’ambició de la Tokarczuk i lluny avança en el seu propòsit.https://strogoff.cat/2020/04/01/un-lloc-anomenat-antany-lectures-confinades-4/
doncs això, Comala, Macondo o Región

Pedro Páramo, de Juan Rulfo

Després del fracàs de l'Edna O'Brien, amb  només una pàgina t'adones de què és bona literatura. El llegeixo amb atenció, endavant i endarrere tants cops com faci falta i el subratllo com un estudiant de 3r d'ESO. (que benevolent que soc, va! de 1r de batxillerat!). Escric a Facebook: Potser el realisme màgic ja no està de moda però les modes literàries (ni les altres en general) m’interessen molt poc. Aquest anar i venir de la vida a la mort (de fet de la mort a la mort) endavant i endarrere en el temps m’ha semblat fascinant. Aquest castellà mexicà, una delícia...

Un d'aquests inicis per saber-se de memòria:

"Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo. «No dejes de ir a visitarlo —me recomendó. Se llama de este modo y de este otro. Estoy segura de que le dará gusto conocerte.» Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después de que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.
Todavía antes me había dicho:
—No vayas a pedirle nada. Exígele lo nuestro. Lo que estuvo obligado a darme y nunca me dio... El olvido en que nos tuvo, mi hijo, cóbraselo caro."



Las 159 páginas de Pedro Páramo son atravesadas por ánimas en pena, caballos desbocados, prófugos que regresan a su atroz punto de partida. Territorio donde los tiempos y las identidades se diluyen, la novela sigue el curso circular del mito; nada lineal (ninguna trama con sentido de la consecuencia) puede pasar en ella porque sus personajes han sido expulsados de la Historia; encarnan «un puro vagabundear de gente que murió sin perdón y que no lo conseguirá de ningún modo».http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/leccion-de-arena-pedro-paramo--0/html/8e41d8c5-eb11-426c-b685-e38e132f46a7_2.html

a Youtube es troben coses molt curioses: