La idea és bona, però em sobta un estil que no sembla l'apropiat per endinsar-se en el món de la mitologia. No m'entusiasma
Per emprendre una operació literària com la que ha realitzat Colm Tóibín (Irlanda, 1955) a La casa dels noms, s’ha de ser un insensat o bé s’ha de tenir molta confiança en el propi talent. Tenint en compte que parlem d’un autor amb una extensa i reconeguda obra, no hi ha dubte que ens trobem davant d’un cas d’audàcia i no d’inconsciència. Els riscos, tanmateix, hi són. https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/reescriptura-dels-tragics-grecs_1_3850825.amp.html?__twitter_impression=true
La lluita no violenta és indissociable de la lluita contra les desigualtats socials.
La resposta a la violència del sistema és interpretada com a violenta per l'Estat i els seus instruments: la legislació, la policia, els exèrcits...
La resposta no violenta ha de ser activa i pot ser agressiva...
Per Butler, l’agressivitat és inherent a la condició humana i el repte és canalitzar-la perquè sigui productiva en comptes de destructiva. Les tàctiques tradicionals de la no-violència no són passives, negar-se a obeir no és el mateix que quedar-se a casa i no fer res.
Llegit en una horeta, d'aquelles coses que cal no oblidar. La injustícia, la profunda injustícia és molt a prop.
Esta es una historia real. La de una mujer sin hogar, discapacitada y enferma que trata de solicitar la renta mínima a la que tiene derecho según los optimistas mensajes de la administración y los medios. Pero el laberinto burocrático que debe recorrer para ello, los escollos y trabas con que tropieza y la crueldad de un sistema que exige más a quien menos tiene desembocan en la desesperación. Mientras tanto, los ciudadanos se quedan con la impresión contraria: hay montones de prestaciones y ayudas para los más pobres. «Privilegiados.» «Caraduras.» «Vagos.» Los prejuicios se acumulan. Este es uno de los comienzos de la aporofobia: el odio al pobre.
Un dels llibres que més m'ha agradat últimament. Un protagonista normal, castigat per les circumstàncies vitals, superant els problemes amb això que ara en diem resiliència. Una vida, una història narrada amb una perspectiva que va variant aamb alguns trets d'humor fins i tot.
Aquesta és la història d'en Marco Carrera, oftalmòleg italià tocat per la tragèdia, la nostàlgia i l'esperança. La seva vida es veu marcada per grans amors, pèrdues atroces i coincidències fatals que amenacen d'arrossegar-lo en un remolí cada cop més profund. Però en Marco persisteix i lluita per mantenir-se dret i entomar les cartes marcades que li brinda el destí.
El colibrí és una novel·la irònica, brillant i sensible, d'una bellesa absoluta. Sandro Veronesi es consagra com un dels narradors italians més hàbils i profunds dels últims temps i ens ofereix un personatge tan vívid i captivador que està destinat a acompanyar-nos de per vida.
https://periscopi.cat/llibre/antipoda/el-colibri
Una bellísima novela sobre el amor, la superación y el optimismo. Una lección de literatura y de vida merecedora del Premio Strega.
El colibrí es un pájaro menudo que tiene la capacidad de mantenerse en suspensión en el aire. A Marco Carrera, oftalmólogo que ejerce en Roma, de niño su madre lo llamaba colibrí por su escasa estatura. El problema de crecimiento se solucionó con inyecciones de hormonas, pero Marco ha continuado siendo un colibrí por su habilidad para seguir en el aire a pesar de las adversidades.
Un día lo visita en su consulta el psicoanalista de su mujer y, saltándose el secreto profesional, le advierte de que esta ha descubierto que sigue carteándose con un amor de juventud. No será el único conflicto al que tendrá que enfrentarse Marco: deberá cuidar de sus padres enfermos –él ingeniero, ella arquitecta–, que durante su infancia escenificaron una familia feliz que no lo era tanto; deberá tratar de reconciliarse con su hermano, que ahora vive en Estados Unidos, porque sobre ellos planea la sombra del final trágico de la hermana muchos años atrás, y también deberá hacerse cargo de su nieta cuando su hija, madre soltera, deje de poder hacerlo...
Toda una serie de infortunios y golpes del destino que Marco siempre sabrá cómo afrontar sin perder el ánimo... Esta es una novela sobre la vida y sus altibajos, sobre la resiliencia, la empatía y el amor. Siguiendo la capacidad ya demostrada en Caos calmo y Profecía para abordar el dolor y su superación, Sandro Veronesi nos ofrece una lección de literatura y de vitalismo. El resultado es una emocionante novela sobre la necesidad de mirar hacia el futuro con esperanza y vivir con intensidad hasta el final, sobre la importancia de mantenerse en alto como el colibrí.
M'ho passo bé. M'agraden les peripècies vitals d'aquestes dues parelles londinenques, aquests dos amics i amigues que intercanvien rols. la perspectiva dels seixanta anys, poc freqüent en la nopvel·lística que conec me'ls apropa és clar.
L’Alexandr, la Christine, en Zachary i la Lydia han estat amics des que es van conèixer fa trenta anys. Tots dos matrimonis han tingut una vida còmoda i harmònica fins que, un vespre d’estiu, la mort inesperada d’en Zach ho trasbalsa tot: han perdut el més fort i generós dels quatre, la peça clau que mantenia el fràgil equilibri de la seva amistat. La Lydia es trasllada a casa de l’Alex i la Christine per mirar de refer-se, però aquesta gran pèrdua, en comptes d’unir-los més, reobre velles ferides i fa ressorgir pors i rancúnies oblidades.
La novel·la ofereix perspectives diferents sobre l’amor romàntic entre homes i dones. Ens obliga a preguntar-nos si els homes són capaços d’admirar i reconèixer intel·lectualment les dones i si elles encara es defineixen massa per les atencions i projeccions masculines. Cap al tard també mostra dues aproximacions diferents a la masculinitat i a la feminitat. La Lydia és la femme fatale, romàntica i decadent; la Christine, que s’ha fet adulta amb la Lydia, és més pràctica i reflexiva, en certa manera també empesa per la promesa de l’amor dels homes. En Zach i l’Alex, amics íntims com les dues dones, són la cara i la creu de la masculinitat.
'Cap al tard' (Edicions de 1984), de Tessa Hadley, és una novel·la de trets generacionals i metropolitans amb preocupacions metafísiques https://www.nuvol.com/llibres/cap-al-tard-recomencar-186797
Helsinki. El joven Khaled llega oculto en un barco de carga procedente de Siria. Mientras, un gris comercial llamado Wikström decide poner fin a su matrimonio y a su negocio, y abrir un decadente restaurante. Sus caminos se cruzarán y Wikström ofrecerá a Khaled techo, comida y trabajo. Pero el sueño del chico es encontrar a su hermana, que también huyó de Siria.
En Bedford Stuyvesant, uno de los barrios más humildes de Brooklyn, viven varias familias de raza negra, algunos hispanos, una pareja de comerciantes vietnamitas y una familia italoamericana que tiene una pizzería. Mookie, un chico que trabaja de repartidor de pizzas, conoce bien a los vecinos y es testigo privilegiado no sólo de la vida cotidiana del barrio, sino también de las tensiones y del racismo de algunos de sus habitantes.
Ermanno es un chico que pasa los días entre tragaperras y pequeños hurtos. Lena llega a Italia desde Polonia para vender a la niña que lleva en su seno y poder empezar así una nueva vida. Ermanno tiene que fingir que es el padre de la niña para permitir a su tío y a su mujer, que no pueden tener hijos, obtener la custodia a través de una adopción entre parientes. A la espera de que la niña llegue al mundo, crece un vínculo inesperado entre los dos jóvenes.
