Vides que no són la meva, d'Emmanuel Carrère

llibre esplèndid. La vida, la mort..i el dret...

impacta des del començament i fins i tot les pàgines més tècniques es fan llegir.

Sabia que Carrère era un autor de culte i he entès perquè.

Ja ho saps que està basat en la realitat però quan a Internet trobes tots els personatges impressiona

https://www.youtube.com/watch?v=oGctS8ZVZu0&t=2s

https://www.youtube.com/watch?v=ubOhTNTu-lY

Vides que no són la meva - Carrère, Emmanuel - 978-84-339-2633-3 - Editorial Anagrama https://share.google/o316OIKvsEF2LGhLvd'

Un llibre sobre la vida i la mort, la malaltia, la pobresa extrema, la justícia i, per damunt de tot, sobre l’amor.

L’any 2004, Emmanuel Carrère i la seva dona Hélène viatjaven a Sri Lanka amb la intenció de salvar una relació que semblava a punt de fracassar. Quan el tsunami de l’oceà Índic va devastar tota la costa del sud-est asiàtic, es van trobar enmig de la tasca dolorosa i traumàtica d’acompanyar una jove parella de compatriotes que buscaven el cos de la seva filla de quatre anys.

Uns mesos més tard, encara van haver de fer front a una altra història amarga que ja reverberava durant els dies que van passar de vacances: la del càncer que acabaria amb la mort de la Juliette, la germana de l’Hélène. I a l’epicentre de la història encara hi apareixeran les converses que Carrère va mantenir amb l’Étienne, jutge i excompany de feina de la Juliette, amb qui havien arribat a travar una relació molt íntima arran de la malaltia que compartien, i que són una lliçó moral i sentimental sobre la nostra manera de relacionar-nos quan sembla que tot s’ensorra.

Així ho presentava el mateix Carrère a l’edició francesa del llibre: «Amb pocs mesos de diferència, la vida em va fer ser testimoni dels dos fets que més m’espanten del món: la mort d’una nena per als seus pares, la d’una dona jove per a les seves filles i el seu marit. [...] Aquest llibre tracta sobre la vida i la mort, la malaltia, la pobresa extrema, la justícia i, sobretot, l’amor. Tot el que s’hi explica és cert».

Res a témer, de Julian Barnes

Barnes és capaç del millor i del pijor. De nou un Barnes que deixo i això que estava molt avançat. 

«Una obra mestra. Una passejada enlluernadora pels temes favorits de Julian Barnes: la literatura, la música, França, però també Déu, la religió i la mort. Un llibre admirablement construït, meravellosament escrit, i fabulosament il·lustrat per citacions.» (Bibliosurf.com)

«No crec en Déu, però el trobo a faltar», amb aquesta frase arrenca el nou llibre de Julian Barnes, una irònica i divertida memòria familiar –amb retrats esplèndids dels seus avis i els seus pares, però també dels seus escriptors i músics preferits, els que ell considera el seu «autèntic llinatge».

https://www.agapea.com/libros/Res-a-temer-9788492758760-i.htm#:~:text=%C2%ABUna%20obra%20mestra,seu%20%C2%ABaut%C3%A8ntic%20llinatge%C2%BB.

Elizabet Finch, de Julian Barnes

 A mi m’agrada força ( a l’Edith, no) i espeecialment aqeusta referència tan completa a Julià l’Apòstata. Que curiós que és Barnes amb aquestes novel·les pseudohistòriques. (Són novel·les de no-ficció?)

La última novela del británico es una obra imperfecta con un cautivador inicio y la sensación final de obra inacabada
https://www.epe.es/es/abril/20230402/critica-elizabeth-finch-julian-barnes-85255821

Des de dins, de Martin Amis

Una cosa: la Marta em recomana vivament el llibre i em diu que m'agradarà molt. Faig una primera lectura i al cap d'unes setanta pàgines em cansa i el deixo. Sis mesos després el reemprenc i em sembla un dels llibres més sensacionals que mai hagi llegit!

https://valenciaplaza.com/des-de-dins-de-martin-amis-una-mirada-magistral-i-agraida-a-la-vida

https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/vida-martin-amis-novel-lada-martin-amis-des-de-dins-anagrama_1_4220625.html

Una sortida honorable, d'Eric Vuillard

Vuillard m’agrada però aquest hi ha moemnts que és tan afrancesat que fot mandra. Però m’interessa entendre una mica què collons hi fotien els franbcesos allà al Vietnam i saber com va acabar tot.

(…)Depuis les inspecteurs coloniaux se penchant en 1928 sur les conditions de travail des ouvriers dans les plantations d’hévéa de Michelin — à la limite de l’esclavage — jusqu’aux derniers Occidentaux évacués par hélicoptère depuis le toit de l’ambassade américaine pendant la chute de Saigon, en passant par le général Jean de Lattre de Tassigny demandant dans son mauvais anglais des renforts militaires à la télévision américaine en 1951, l’écrivain revisite les archives.(…) https://www.ledevoir.com/lire/669477/fiction-francaise-une-verite-monstrueuse?

Ruta d’escapada, de Philiippe Sands

(Pàg. 115): El compro perquè l’Avenç porta una entrevista amb el seu autor que em pica molt la curiositat. Conèixer la vida d’un nazi poderós és interessant, es clar i és una novel·la molt ben documentada. Però precisament per això es queda en l’exterior i allò que sempre m’ha intrigat tant, que és la intimitat dels qui es comporten d’una manera tan incomprensible, cruel i malèfica no hi surt. Almenys de moment.

     X      X.    X

Globalment interessantíssima. Sobretot la primera meitat, l’explicació que posa lñ’accent especialment en el sentiment filial respecte de pares nazis declarats. Despré la pura novel·la d’investigació sobre la mort d’Ottro W. Es fa més pesadeta. Al final, la resolució de l’enigma (els enigmes) em torna a impactar.

Sands explora els motius que duen alguns homes a cometre actes inhumans i reconstrueix el passat convuls d’Europa, amb un tempo narratiu de novel·la d’espies. 

Juliol de 1949. Un home amb una afecció hepàtica greu ingressa en un hospital de Roma. L’hi han dut uns monjos i s’hi registra amb el nom de Reinhardt, una identitat falsa. El visiten un bisbe, un metge i una dama prussiana. El pacient mor i la dama prussiana envia una carta a la família. El veritable nom del malalt misteriós és Otto Wächter, i la carta arribarà a la seva dona, la Charlotte, i després passarà als seus fills. És el fill petit, en Horst, qui dirà anys després a l’autor d’aquest llibre que no és cert que el seu pare morís d’una malaltia.

Què és veritat? I sobretot: qui era Otto Wächter? A Ruta d’escapada, Philippe Sands reconstrueix la vida d’aquest individu que va estudiar dret a Viena i després se’n va anar a Berlín per tornar­-ne convertit en un jerarca nazi i destituir els professors jueus que havia tingut a la universitat. Durant la Segona Guerra Mundial, va ser destinat a Cracòvia; allà la seva firma surt als documents que van dur milers de persones a la mort. I per què va anar a parar a Roma? Provava de fugir cap a l’Amèrica del Sud, protegit per membres del Vaticà. https://www.anagrama-ed.es/libro/llibres-anagrama/ruta-d-escapada/9788433915894/LA_79

En tot cas, imprescindible complement el visionat del debat entre els tres protagonistes del llibre

A Filmin

https://www.filmin.es/pelicula/mi-legado-nazi

Crítica a l’Ara https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/nom-pare-ruta-d-escapada-philippe-sands_1_4060017.html

Agafeu-me a mi, de Lolita Bosch

La tragèdia mexicana, la guerra invisible als ulls del món. El drama d'una mare, d'una família. Posa la pell de gallina. Les guerres "normals" són més comprensibles que les guerres pel negoci, encara que darrere de totes les guerres hi hagi negoci.

Avui, a Mèxic, han desaparegut 23 persones. Sí, en ple segle XXI, cada dia 23 joves són segrestats a causa del narcotràfic.
Un d?aquests desapareguts és en Roy Rivera. Una matinada de gener uns homes vestits amb uniforme de policia se?l van endur de casa, on dormia amb la mare i el germà petit. «Quin dels dos és el gran?», van preguntar. La mare va suplicar que se l?enduguessin a ella, que no fessin mal als seus fills, que encara eren joves, que tenien esperança, amics, amors, una vida per viure. Però en Roy els va dir: «Agafeu-me a mi. Jo soc el germà gran».
Lolita Bosch se centra en un cas real per denunciar una qüestió absolutament actual: els desapareguts a Mèxic i la lluita de les famílies per recuperar-los.
https://www.casadellibro.com/libro-agafeu-me-a-mi/9788429780055/12760153

Apeirogon, de Colum McCann

Me'l deixa l'Edith i està molt bé realment. Fins a la meitat. Després "más de lo mismo". Un jueu i un palestí a qui han assassinat les filles es troben en l'acció política per la pau a Israel. Estructura narrativa curiosa i explicació d'una història de què desconeixia molts vessants com sempre. I això m'agrada. 

En Rami Elhanan i en Bassam Aramin viuen a prop l’un de l’altre però habiten móns completament diferents. En Rami és israelita. En Bassam és palestí. La matrícula del cotxe d’en Rami és groga, la d’en Bassam, verda. En Rami triga un quart d’hora per arribar al West Bank. El mateix viatge, per a en Bassam, dura una hora i mitja. 

Tots dos homes han perdut la filla. La Smadar, filla d’en Rami, tenia tretze anys quan va ser assassinada per un terrorista suïcida en plena zona comercial, mentre passejava amb les seves amigues. L’Albir, filla d’en Bassam, en tenia deu el dia que va morir assassinada per una bala d’un policia fronterer davant de l’escola. I, contra tot pronòstic, aquests dos homes es fan amics i decideixen posar el seu dol al servei de la pau.

Apeirògon és una novel·la extraordinària i impactant, narrada en mil i una vinyetes curtes i punyents que sovint agafen volada cinematogràfica, i ressegueix la vida d’en Rami i en Bassam, i la improbable amistat que els uneix, alhora que ens parla de l’experiència de creuar un punt de control a la carretera, de sobreviure a la presó, de les migracions dels ocells i de les marques de les bales, entre moltes altres coses. Una lectura poderosa i reveladora, una història alhora íntima i col·lectiva, commovedora i plena d’esperança.

https://www.laltraeditorial.cat/llibre/apeirogon/

Memòries d'Adrià, de Marguerite Yourcenar

(més Dòria)
Al club de lectura el defineixo com Les Memòries de la Yourcenar, i explico que em sembla que l'autora aprofita aquest personatge més o menys "progre" de la història (pensador, pacifista, homosexual...) per justificar a través d'ell la seva (de la Yourcenar) visió del món.
Una bona lectura!

A veure si coneixeu aquesta que en parla!:

M'agrada que també valora les pàgines sobre l'amor i la mort d'Adrià. 

Strappo, de Martí Gironell

Pertany a la categoria de novel·les històriques dolentíssimes però que tenen un cert interès pel tema que tracten, en aquest cas els mètodes per despenjar els frescos de les esglésies romàniques

.

El lladre del Guernica, de David Cirici

Miró, Picasso, una galerista i una pintora-restauradora ex-enrotllades, un professor d'història de l'art també ex-enrotllat, quadres robats i perduts arran de l'Exposició del 36, fins i tot nazis i un tractor per les carreteres de França amb una parella de cosins també enrotllats, un vell a Aix-en-Provence.... de fet el més interessant és haver conegut la història del quadre El segador de Joan Miró i segurament la competència i la gelosia  entre Miró i Picasso. Sí, ho sento amics/gues curriculars, no és cap genialitat.

Ho explica en David Cirici (no tan bé com jo):

Els Reis, d'Orient. Mathias Enard i Kenizé Mourad

Mathias Enard: Parle-leur de batailles, de rois et d'éléphants, Quin títol més fantàstic! Miquel Àngel se'n va a Istanbul a projectar un pont sobre el Corn d'Or i allà reflexiona sobre l'art i l'arqutectura i les passions humanes i s'enamora i s'enamoren d'ell... Bonic i interessant.

I alguns milers de quilòmetres més enllà Kénizé Mourad, l'autora del "De part de la princesa morta" , explica la història de la princesa d'un regne indi que lluita contra els britànics en un precedent de la revolta gandhiana.

Aquest any els Reis han vingut d'Orient.