Obriu pas! D'Alfred Bosch

Una història una mica caricaturesca dels gramàtics de la Renaixença, des de Víctot Balaguer i els Jocs Florals fins a Pompeu Fabra. M'ho passo molt bé

El català hauria pogut desaparèixer, o ser residual, o acabar com un dialecte desprestigiat. Gràcies a un grapat de trobadors lletraferits, la llengua va evitar la sort de tantes altres llengües veïnes. Aquesta apassionant crònica novel·lada retrata el camí que va permetre la creació d’un idioma literari, i també d’una llengua estàndard que en garantís l’oficialitat i l’ús en diaris, escoles i oficines.

El relat és un homenatge a la gent que va salvar el nostre idioma, sempre immersos en batalles furioses entre ells. Una aventura i uns enfrontaments que van durar gairebé un segle i que van finalitzar amb el seny del mestre Pompeu Fabra.

Una aventura imprevisible, vibrant i de resultats extraordinaris.

https://www.grup62.cat/llibre-obriu-pas/391731

Marco, d’Aitor Arregui

 Gran interpretació de l’Eduard Fernandez

Enric Marco Batlle fue un sindicalista español que ejerció como Secretario General de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) y como Presidente de la Amical de Mauthausen de España. Durante su etapa frente la Asociación, Marco dio un gran número de charlas, principalmente en centros de enseñanza, sobre su pretendida vivencia como superviviente de los campos nazis. Más adelante, se acabó descubriendo que había falseado datos de su biografía para aparecer como superviviente del campo de concentración de Flossenburg, durante la IIGM.

https://www.filmaffinity.com/es/film793818.html

 

El federal, de Sebastià Alzamora

 No es mi estilo, però em dona a conèixer aquests fets de la Bisbal que ignorava.

1969, d'Eduard Márquez

Un llibre pensat per a en Ramonet Casares i els de la seva generació. Molt interessant, tot i que jo li criticaria la falta de referències documentals, feta expressament ja ho sé però no sé per quin motiu.

En tot cas, un llibre per als que, ignorants, diuen que estem igual que al franquisme.

I 1969 és també el nom de la darrera novel·la d’Eduard Márquez (Barcelona, 1960) que, després d’onze anys de silenci, acaba de publicar a l’Altra Editorial (i a Navona Editorial en llengua castellana). Una novel·la que ja avanço que, a parer meu, fa honor als atributs de singularitat de l’any a què fa referència i que, amb el rigor analític d’un documentari, descriu l’evolució cronològica d’aquells dotze mesos a partir d’una amplíssima mostra de texts oficials –informes de la policia, del govern civil o de capitania–, de texts de les organitzacions que es movien en la clandestinitat, de manuals per a la formació de policies i de la resistència, d’exhortacions episcopals i d’homilies, d’articles de premsa, cartes anònimes de denúncia a les autoritats o declaracions fetes de viva veu per protagonistes d’aquells fets. Ho avanço ara a tall d’aproximació; m’hi estendré més endavant.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/1969-eduard-marquez-analisi-joan-josep-isern/

Guilleries, de Ferran Garcia

En diuen un western osonec. Comença una mica massa esotèric, però al mig, quan s’inicia l’acció insinuada, agafa un ritme trepidant. M’enganxa del tot.

Taradell, darrers anys del segle XIX. Mentre juga a prop del riu, en Boi descobreix un rastre de sang. Seguir-lo significarà desenterrar el passat i marcarà l’inici d’una aventura que l’obligarà a separar-se de la seva família, amagar-se a dins els esbarzers i fugir de les partides de pistolers que circulen per la Plana. En Boi cavalcarà entre la boira, en un viatge que li permetrà descobrir l’amistat, l’amor, la crueltat i el dolor.

'Guilleries'és un western crepuscular, una novel·la de formació sobre la culpa i la redempció, que celebra la vida en totes les seves manifestacions. Una bellesa que no s’atura davant la violència i la brutalitat més antigues.

Amb Poblet al cap i al cor: El Pare Bernat Morgades i el seu temps (1911-1963), de Joan B. Culla

Me'l regala la Marta i el meu escepticisme inicial degut a la coberta i al títol absolutament inapropiats és vençuit ràpidament per l'interès de la història que desconeixia. Un monjo perseguit i expulsat de Poblet fins a l'exili per l'integrisme cistercenc i la jerarquia del nacional catolicisme. 

Saquejat i abandonat el 1835, el monestir de Poblet recuperà la vida monàstica el 1940 amb l’arribada, sota els auspicis del franquisme, de quatre cistercencs italians. Pocs mesos després s’hi afegia la primera vocació catalana en més d’un segle, el sacerdot espluguí Bernat Morgades i Òdena que, durant la dècada següent, esdevingué el puntal de la represa tant espiritual com material del cenobi pobletà.

El 1950, però, un cúmul de raons eclesiàstiques i ideològiques que aquest llibre analitza amb detall comportaren la desgràcia del pare Morgades, que fou foragitat de Poblet, desterrat a França i condemnat a un exili difícil de comprendre que esdevindria una cruel cadena perpètua. El cas Morgades il·lumina des d’un angle fins ara desconegut les relacions entre Església i dictadura, entre catolicisme i catalanisme, des de la Guerra Civil fins als primers anys 1960.  

https://www.grup62.cat/llibre-amb-poblet-al-cap-i-al-cor/334336

Al volum, s’hi entrellacen noms, llocs i situacions que ofereixen una interessant mirada respecte al biografiat: els seus estudis al convent urgellenc de Sant Bartomeu dels Paüls de Bellpuig, el monestir nord-català de Sant Miquel de Cuixà, el francès de Lérins i altres; les col·laboracions amb el democristià Miquel Coll i Alentorn, amb mossèn Ramon Muntanyola i el Partit Nacionalista Basc durant la guerra; la seva coneixença amb el violoncel·lista Pau Casals i l’exconseller Ventura Gassol durant els concerts del bicentenari de la mort de Johann Sebastian Bach que tenien lloc a Prada de Conflent; les cartes que s’envià amb l’escriptor i polític montblanquí Josep Maria Poblet o amb el filòleg mallorquí Francesc de Borja Moll i, és clar, l’amistat de Morgades amb l’emprenedor Lluís Carulla, home clau en la seva biografia, qui procurà sempre pel benestar del seu amic eclesiàstic, i que, de fet, avui l’arxiu del Museu de la Vida Rural conserva diversos quaderns, esborranys i carpetes inèdites seves.
https://www.diaridetarragona.com/opinion/Amb-Poblet-al-cor-20211104-0013.html

Catalans i escocesos, de John Elliott

Cataluña, federación o independencia, de J.A. González Casanova

Allò que és polític pot prescindir d'allò que és jurídic? Doncs contràriament al seu argument penso que algun cop sí. I té a veure amb el que diu en Mèlich aquí sota 

Ai, senyor constitucionalista...

(...)

Una mica més:

No és el mateix una consulta sobre la independència que un referèndum per a la independència. La primera hi cap a la Constitució. Segurament té raó. Ell és l'expert. Però a Espanya no hi haurà mai voluntat política ni per l'una ni per l'altre. 

Miquel Izard, Entre la ira, la inquietud y el pánico

últimament i per diversos motius, (Rovira i Virgili,  la Jonquera-Agullana-Mas Perxers) m'he trobat molt amb  l'èxode republicà

el llibre és un devessall de cites que llegeixo en diagonal. En sembla que intenta exculpar els líders republicans i fins anarquistes de les barbaritats del juliol del 36 i al mateix temps rebla el clau de la barbaritat absolutament inhumana de la repressió franquista

... La política despiadada de París que derivó a los exiliados a campos de concentración contrasta con muchas pruebas de dignidad y fraternidad por parte de organizaciones como la Cruz Roja, los cuáqueros, la Aide Suisse aux Enfants Espagnols, que luego organizó la Maternidad de Elna, o de ciudadanos sencillos del otro lado de la frontera. ...(Plataforma Editorial)

La reconquesta a les valls de l'Anoia i el Gaià, de Josep Iglésies

La lenta reconquesta i repoblació per aquesta esquena d'ase que és la serralada prelitoral en aquests sectors desconeguts de Querol, la Llacuna, Ancosa...

Hi entenc perquè la Conca de Barberà es diu així i idees potents com els repobladors amagant-se en les petites valls i clarianes i aprofitant-se dels enclaus abandonats cent i dos-cents anys abans.

Més Salrach

"La manifestació més impressionant del canvi feudal és la violència de la jove noblesa guerrera , els cavallers guardians dels castells, contra la pagesia (protagonista del creixement agrari del període)" I encara: "La resistència més forta o més organitzada amb què van topar els nobles violents va ser l'Església"