dissabte, 30 de juliol del 2011

La Seu d'Ègara



una assignatura pendent. (aquestes coses passen). Un conjunt monumental molt interessant i tant aprop! Una reconstrucció molt pensada tot i que en alguns moments queda tot plegat una mica llepat. És sempre complicat en aquest tipus de resta arqueològica entendre que no només veiem allò que el pas del temps ens ha deixat sinó que sempre s'hi barregen elements d'èpoques diferents que es solapen i dificulten la comprensió. Voldríem veure una fotografia d'allò que va ser en un moment donat quan allò que es va donar en aquest instant cronològic determinat ja era en si mateix una barreja d'elements molt dispersos. Jo ja m'entenc.
No sabia que hi havia un dels retaules famosos de Jaume Huguet.
Compro a el Cau de les lletres una llibret sobre la història del bisbat d'Ègara quasi quasi amb una mica de vergonya.

Però encara més interessant és explicar l’adequació de l’entorn realitzada. Aquí són realment interessants tots els detalls que es descriuen: com es marquen les tombes de les diverses èpoques amb diversos tipus de rajoles (deixant espai per tal que entre elles hi pugui créixer la gespa) i amb un quadrat de llum que s’il·lumina de nit per recordar l’ànima d’aquells que hi van ser enterrats. O com les sitges descobertes avui són el lloc on s’han plantat blat, ordi i arbres fruiters (un gest simbòlic ja que es van utilitzar justament per emmagatzemar aquests cereals i aliments). Els espais ocupats pels edificis en les diverses etapes també són assenyalats amb rajoles de diversos colors, en funció de l’època i la funció que tenia. (ressenya del llibre La Seu d'Ègara)
ja ho deia: una mica massa historiat

dijous, 28 de juliol del 2011

Ahir i L’analfabeta, d’Agota Kristof

Per una d'aquelles casualitats Agota Kristof mor ahir mentre jo llegeixo "L'analfabeta", aquesta petita narració que és la seva autobiografia. Hi he anat a parar després d'"Ahir" la novel·leta que em recomana la Marta i que després de l'anterior pren tot el seu sentit. Com tantes vegades l'autor és absolutament present en la seva obra, i és que la gent sap explicar bé allò que coneix. (amb totes les excepcions que vulgueu).
Ja ho vaig dir aquí un dia, la trilogia de Claus i Lucas és del millor que he llegit en els últims anys. Si sou una mica necròfils i no l'heu llegit, ara és un bon moment, no ho dubteu.
curiós: a la wikipedia en català encara no sortia la seva mort i m'he permès afegir-l'hi.

dimarts, 26 de juliol del 2011

El raïm de la ira, de John Steinbeck


Una lectura esplèndida en aquest juliol vilassarenc. Tom Joad, acompanya la seva família des d'Oklahoma fins a Califòrnia en un llarg camí d'emigració en què Ma Joad, la mare, va prenent el protagonisme. Ah! les dones i la seva fortalesa en situacions límit! Valdrà la pena recordar escenes increïbles com una tortuga creuant la carretera, els tractors arrasant els camps, els campaments de refugiats, la imprescindible mecànica del cotxe al llarg de la ruta 66, o el personatge del predicador Casey i les seves reflexions socials, filosòfiques i , al final, necessàriament polítiques. I l'última pàgina que aquí no es pot explicar i que Hollywood va haver de suprimir. Bestial!



l'opinió de l'Oriol Junqueras, que ara deu tenir altra feina que dedicar-se a fer ressenyes de novel·les

ah! i reflexions econòmiques no gens passades de moda per cert.
“Las uvas de la ira” trata la ola de ejecuciones hipotecarias, el desplazamiento y la pérdida de empleos provocada por los desastres económicos y ambientales como una epidemia nacional.

“LAS UVAS DE LA IRA” UNA OBRA QUE ES VIGENTE EN LA ACTUALIDAD

http://quiron.wordpress.com/


dissabte, 23 de juliol del 2011

Joan Tudela: En poques paraules


alguns de bons:

Deslliureu-me , Senyor, del dolor físic, que de la resta ja me n'ocupo jo.
* * *
La paraula escatologia és la broma més gran del diccionari.
* * *
L'autobiografia de Déu deu ser l'hòstia
* * *
Siguem francs: l'autobiografia del Dimoni vendria més exemplars que no pas l'autobiografia de Déu.
* * *
Ja ho va dir Pere Quart: la falsa modèsta és la pitjor de les vanitats
* * *
Està comprovat científicament que existeix vida literària més enllà de les novetats editorials
* * *
Sòcrates era lleig, Cèsar era epileptic, Montaigne patia mal de pedra, de manera que no et valen excuses.
* * *
Sóc una persona atípica. Com tothom

Vostè ja ho entendrà


Un bonic relat de Claudio Magris, en què una dona s'adreça al misteriós president de la institució on està reclosa per agrair-li que hagi deixat entrar el seu marit a buscar-la. A poc a poc veiem que les coses no són el que semblen i que tot plegat pren unes ressonàncies infernals i orfeiques. A l'exposició de Magris vam veure que havien fet un petit film sobre aquesta història.

dimarts, 19 de juliol del 2011





































(gràcies Manuel Mas)

Homes i ratolins


Buscava El raïm de la ira després de La perla però en el camí es va creuar Homes i ratolins i em va fer gràcia insistir en Steinbecks curts abans d'afrontar el novel·lot. I ha valgut la pena. De nou una joia! Quins dos personatges aquesta parella que cerquen feina en l'Amèrica de la Depressió, aquests dos que no se sap d'on vénen, caminen un davant de l'altre, aquest un cuidant aquest altre, gros , mig deficient mental... i les seves esperances, el seu destí, la misèria, la tragèdia... cada pàgina, cada diàleg, un petit plaer.

(per cert s'hi fa menció al llenguatge groller i em temo que Vicens Vives deu haver optat per edulcorar-lo... ai! les versions per a joves.... en aquest sentit la versió de 62 de El raïm de la ira deu respectar molt més l'original. M'apuntaré a millorar el meu anglès per llegir sense intermediaris.

dilluns, 18 de juliol del 2011

L'amor de Tony (Angèle et Tony


A la Marta li agrada més que a mi i ella és la que hi entén. I a més me l'ha d'explicar, que ja se sap que jo de vegades sóc una mica limitadet quan el guionista juga a despistar-me. Però aquesta història entre una noia que surt de la presó i un pescador de Normandia que l'acull a casa seva jo no me l'acabo de creure. És cert, però, que la relació entre ells dos és suggerent i que amb quatre pinzellades et posa molt bé en situació i que la pel·lícula passa bé. Ella, per cert, guapíssima, però jo trobo que massa pel seu personatge. En fi...

Podríem dir que és una història en la qual no “passen coses” sinó que “transcorren fets” viscuts per homes i dones patrimoni del món, de nosaltres mateixos, orgullosos que el cinema arribi a aquestes quotes d’honestedat. Una molt bona pel·lícula. Time Out

Museu blau


Aquest nou museu de Ciències naturals que hi ha a l'edifici del Fòrum també l'haurien de visitar tots els mestres que fan projectes sobre dinosaures, sobre fòssils, sobre insectes o sobre la història de la Terra. Ben posat, amb algunes deficiències de senyalització i de cronologia, però res a veure amb les col·leccions polsoses i decimonòniques dels antics Museus de Zoologia i Geologia. Vídeos i presentacions audiovisuals potents des del punt de vista didàctic. No és el Cosmocaixa però està bé. Urbanísticament l'entorn continua sent d'una espectacularitat morta.

dissabte, 16 de juliol del 2011

Tres novel·les inacabades














L'estiu t'ho permet. Comences i no entra..., doncs ho deixes i tranquil! Y a otra cosa (a otra novela) mariposa. I com que després hi ha hagut aquesta marató Steinbeck (ja sortirà aquí), doncs cap problema.
No penso justificar-me:
Anna Seghers "Transit" ; Marsella segona guerra mundial, burocràcies i més burocràcies per fugir cap a Mèxic...
A.B. Yehoshua: "Una dona a Jeusalem" un cap de personal ha de seguir el cas d'una dona morta en un atemptat i per un seguit de situacions mig surrealistes acompanyar el seu fèretre fins no sé on...
Inka Parei: "la luchadora de sombras" el Berlín-Est dels 90s, una dona mig indigent busca la seva veïna desapareguda.

Doncs allà han quedat. Tornen cap a la biblioteca i per això estan les biblioteques : per deixar els llibres a mitges amb tota tranquil·litat.
Us diré un secret: els vaig agafar per la portada...

divendres, 15 de juliol del 2011

Magris i Trieste


Magris és interessant, Trieste és interessant (i si hi has estat encara fa més gràcia) pèrò aquesta exposició és interessant per ella mateixa. Per com crea espais, per com els combina i els contrasta, per com suggereix... em pensava que seria pim-pam i hi passem una hora llarga encantats de la vida. per cert l'exposició s'acaba el 17 de juliol. Ja podeu córrer.

La Marta a la reproducció del Café san Marco que han fet a l'exposició . En Bernat, la Núria i en Martí al Café san Marco de Trieste fa dos anys.

dimarts, 12 de juliol del 2011

La perla, de John Steinbeck

Representa una parábola de la relación del individuo con la sociedad. Me defraudó un poco y podría estar mejor contada. Es una novela aceptable.
http://librosjuveniles.blogspot.com/2008/06/la-perla-john-steinbeck.html


jajajaja "podía estar mejor contada"... com s'atreveixen! Jo l'he trobada MAGISTRAL! me l'empasso en una tarda amb la pell de gallina i amb la sensació d'estar consumint tota l'estona autèntica LITERATURA també amb majúscules. Què millor que descobrir un autèntic clàssic i que la lectura sigui tant plaent!

aquest hi toca més: en ella está concentrada de alguna manera toda la obra de Steinbeck, lo más característico de su escritura, es decir, su obsesión por la pobreza y la miseria del sur de Norteamérica, su concepción del fatalismo como una fuerza superior que está en contra del ser humano, y su apego hacia la tierra, hacia el medio rural, que bien pudiera recordar a Juan Rulfo.
http://santino.blogia.com/2010/070901--em-la-perla-em-de-john-steinbeck.php

White material (Una mujer en África)


Gran pel·lícula; gran Isabelle Hupert! Sense concessions, desfila davant nostre el drama de la propietària d'una plantació de cafè enmig d'un país africà que es dessagna en les guerres fratricides del postcolonialisme entre l'exèrcit oficial dels corruptes i els exèrcits rebels farcits de nens soldats. No cal que t'expliquin gaires coses ni que entenguis gaire perquè ella és allà o des de quan, o què hi fa el seu fill indolent, o personatges apuntats més que no descrits, o fins i tot que no entenguis perquè acaba com acaba. Clavat a la butaca. Imatges esplèndides sense ser de postal; no hi entenc però m'imagino que deu ser un bon exemple de guió ben trabat i de narració amb ritme trepidant sense necessitat de violència ni persecucions.


i la gràcia: opinions contràries (a mi també em va fer pensar en De dioses y hombres"
En «De dioses y hombres» Xavier Beauvois planteaba el dilema de una comunidad religiosa católica que desarrollaba en el norte de África una labor solidaria, hasta el punto de que si sus miembros cedían a la presión islamista y dejaban el lugar toda su población nativa iba a quedar socialmente desatendida y sin asistencia médica ambulatoria. Era un interesante material para un debate que, en «Una mujer en África», se vuelve inexistente, (...) Claire Denis y los que la aplauden se creen que «Una mujer en África» es una película moderna que ha dejado atrás la vía otrora revolucionaria del marxismo bananero, cuando su heroína es bastante más conservadora que la Tara de «Lo que el viento se llevó». http://www.gara.net/paperezkoa/20110705/276749/es/Una-mujer-Africa

dissabte, 9 de juliol del 2011

Museu de Badalona


Ja sabia on anava però aquí sí que no puc dir allò de "me l'imaginava més gran". Tal com havia llegit és un espai museístic de primer ordre; una passejada que et submergeix en el món romà a l'alçada del que que pot proporcionar una visita a Empúries o Tarragona. Molt efectista!

dijous, 7 de juliol del 2011

Luces de bohemia


Molt bo el muntatge de l'Oriol Broggi en aquest fantàstic espai de la Biblioteca de Catalunya. La història de Max Estrella, aquest poeta vell i cec, glòria incompresa de l'Espanya negra de començament del segle XX (és negra oi aquella Espanya?; Valle Inclán ens ho deixa prou clar...) esplèndida actuació d'en Lluís Soler i en general tot l'espectacle ens va semblar absolutament de primera!

Max Estrella és un poeta que fa un any s'ha quedat cec i no pot escriure. La vida no li va bé i comença un viatge de nit que ell sap que és l'últim. La bohèmia és una forma de vida no reglada, a la que hi ha una gran dosi d'alcohol i menjars a fora d'hores. Però hi ha una predilecció per l'art i tot el que signifiqui pensar en el mon artístic, explica Broggi, que justifica el títol: Quan et deixes endur per la bohèmia, es creen unes llums.... L'obra reflexa un dia -i sobretot una nit- de disbauxa en què Max surt amb el seu amic Don Latino a reclamar que li paguin més per la seva novel•la, que ha editat el mateix Don Latino. Però no ho aconsegueix i acaba en una taberna, emborratxant-se. Passa l'estona i apareixen un grup de joves modernistes que l'acompanyen pels carrers fent xivarri. Apareix la policia, el detenen i els amics van a parlar amb periodistes i fins i tot amb el Ministre perquè el deixin anar. Sopen a altes hores de la nit, després va a trobar unes prostitutes i al final, Max mor de fred en un portal.http://www.teatral.net/ca/noticies/fitxa_noticies/11744

dilluns, 4 de juliol del 2011

Stefan Zweig: Castellio contra Calvino


Zweig, una garantia. Impressiona adonar-te com parla de Calví, però en el fons parla de Hitler (especialment) i de totes les intoleràncies i de tots els feixismes fins i tot aquells que ja existien el segle XVI. Quin personatge aquest Calví, que negant el catolicisme, va eliminar de la Reforma protestant allò que tenia d'alliberador per a la consciència humana... Todas las dictaduras comienzan con una idea, pero toda idea adquiere forma y carácter a través del hombre que la lleva a cabo. Castellio, evidentment no n'havia sentit a parlar mai, que va aprofitar el cas Servet per enarbolar la bandera del pacifisme i la llibertat individual...
Fantàstica la Història explicada amb majúscules!

«Tolerancia frente a intolerancia, libertad frente a tutela, humanismo frente a fanatismo, individualismo frente a mecanización, conciencia frente a violencia… Todos estos nombres expresan una opción que en última instancia es la más personal y la más íntima, la que para todo individuo resulta de mayor importancia: lo humano o lo político, la ética o la razón, el individuo o la comunidad.» Con estas palabras sella Stefan Zweig uno de sus libros más sugestivos e inquietantes, Castellio contra Calvino, http://www.acantilado.es/catalogo/castellio-contra-calvino-47.htm

"Matar a un hombre no es defender una doctrina, sino matar a un hombre." (Sebastian Castellio 1551).http://www.tierradenadie.de/archivo8/zweig/sz_texte_esp_2.htm

diumenge, 3 de juliol del 2011

L'home de la maleta


Doncs és del milloret que he llegit en novel·la catalana actual. Aquest trombonista crescut a la Casa de Misericòrdia que s'inventa la seva autobiografia i que viu, al costat de les seves filles, néts i netes, gendres i companys de banda, els últims anys de la seva vida quan des de la jubilació el camí comença a fer baixada... I bo, aquest canvi de llenguatge... (no tothom ho veu clar: Arribat a aquest punt, jo em pregunto: És necessari aquest tractament per aconseguir que el text sigui versemblant? Gràcies a aquesta opció lingüística el personatge creix en credibilitat davant dels ulls del lector? És més autèntic? Jo, francament, no n'acabo d'estar segur.Joan Josep Isern)Val la pena llegir-lo i anar escoltant boleros...
Per cert això de la portada és una tuba.
i aquí en ramon Solsona parla una mica de la novel·la: