El diari de la senyoreta Litgi, de Kim Aubert

 

El diario de la señorita Litgi es una novela gráfica del autor catalán Kim Aubert editada por Norma Editorial en 2025. Se trata de la reconstrucción gráfica de un dietario real perteneciente a la joven catalana Mercè Lidji,[n. 1] el cual Kim encontró por casualidad en el mercado de los Encants de Barcelona, diez años después que la propietaria del diario hubiera fallecido.[1

https://es.wikipedia.org/wiki/El_diario_de_la_se%C3%B1orita_Litgi

https://www.rtve.es/noticias/20260122/diario-senorita-litgi-kim-descubre-historia-amor-secreta-joven-durante-veinte-anos/16902157.shtml

El llibre blau de Nebo, de Manon Steffan Ros

Una bona distopia, original en el sentit que les coses després de la catàstrofe no són tan dolentes com ho són sempre. Anem tan malament que potser fer tabula rasa i tornar a començar no és mal negoci (pels que sobreviuen) (bé, pels altres també)

El petit Siôn i la seva mare sobreviuen aïllats en un racó inhòspit del nord de Gal·les després d’una catàstrofe nuclear. Els dos comparteixen un diari on mostren com s’adapten a aquesta nova realitat, i on plasmen tot allò que no gosen dir-se.

Amb una reflexió profunda i emotiva sobre els vincles amb la família i l’entorn, aquesta obra ha estat escollida com la millor de l’any a Gal·les. El Llibre Blau de Nebo s’endinsa en la importància de la memòria col·lectiva i qüestiona què fem amb la nostra identitat quan sembla que tot està perdut.

https://periscopi.cat/llibre/antipoda/el-llibre-blau-de-nebo

Des del Final, la Rowenna i els seus dos fills Siôn i Dwynwen viuen aïllats a la seva caseta als afores de Nebo, al nord de Gal·les. No saben per què va passar, però primer van ser les notícies de bombardejos en altres països, i finalment els va acabar afectant. I després, aquell núvol tòxic. Tothom que coneixien ha marxat de la zona o ha mort. En Siôn ja té 14 anys i ha hagut de madurar molt ràpidament. Ell encara va conèixer el món d'abans. En canvi, la seva germana és encara petita. Mare i fill han après a sortir-se'n en un escenari post-apocalíptic amb les eines i els recursos que tenen. I per deixar-ne testimoni, decideixen començar a escriure un diari, el Llibre Blau, en el que la Rowenna explicarà records d'abans del Final i el que sap sobre el punt d'inflexió de la seva existència, mentre que en Siôn relata el seu dia a dia i com s'ho fan per sobreviure. Cap dels dos llegeix què ha escrit l'altre, està prohibit. Però entre tots dos ens mostraran una imatge completa perquè nosaltres, els lectors que patim des de fora per ells, entenguem com són ara les seves vides i l'indestructible vincle que els uneix.

https://www.llibresipunt.cat/2021/10/el-llibre-blau-de-nebo.html

https://www.3cat.cat/3cat/manon-steffan-ros-ens-presenta-ledicio-en-catala-de-la-novella-el-llibre-blau-de-nebo/video/6127448/

Pau de Gósol, de Iñaki Rubio

Història senzilla. Però dona pistes sobre la trajectòria artística de Picasso i el perquè del seu valor revolucionari i disruptiu. 

«He tingut a les mans una rèplica del carnet català de Picasso. Secretament, he passejat per Gósol amb el carnet a la butxaca del pantaló i l’he tret quan ningú no em veia per imaginar com devia apuntar alguna cosa o esbossava un dibuix».

Les demoiselles d’Avignon de Pablo Picasso van néixer a París, però van ser concebudes a Gósol. Si algú dubta d’això, només cal que es capbussi en aquestes pàgines. Vet aquí la crònica d’una revelació artística i d’una transformació personal. El 1906, en un poblet de l’Alt Berguedà, al peu del Cadí, Pablo Picasso va transformar-se en Pau: Pau de Gósol. Es va fascinar per l’enigmàtica Hermínia, per les «pageses d’Andorra» i per uns homes que semblaven fets de pedra i terròs. El viatge a Gósol era, a principi de segle xx, un viatge radical en el temps.

Pau de Gósol és el novè títol de la col·lecció «Espores», una nova línia per transmetre qüestions, problemes, experiències, històries de valor universal i que no caduquen.  

https://comanegra.com/es/espores/767-pau-de-gosol-pablo-picasso.html?srsltid=AU7gw4X-NSSjyEvgICyhk88ygYylEt9yvEswbBClN1wiEWSc0WUjnKNz

Impenetrable, d'Alix Garin

M'enganxa de quina manera! Un comic sobre la sexualitat (l'asexualitat?) de l'autora, al mateix temps explícit i tendre, suau. 

Impenetrable es un testimonio singular por su sinceridad. Alix Garin (No me olvides, Astronave) cuenta sin tapujos la reconquista de su cuerpo y su deseo después de sufrir durante años de vaginismo, un trastorno sexual que imposibilita la penetración. Para curarse, deberá enfrentarse a las convenciones, las normas y las heridas del pasado. Superar la culpa y la soledad impuesta por una sociedad en la que no hacer el amor es impensable; y hablar de ello, imposible.

Más allá del cuerpo, Alix reflexiona sobre nuestra relación con el deseo, la pareja y el mundo, desvelando una búsqueda de una misma que anima a no dejarse abatir. Audaz y optimista, esta historia de sanación promete no ser únicamente la suya… porque no hay nada más subversivo que escuchar nuestro propio deseo  https://www.normaeditorial.com/ficha/comic-europeo/impenetrable

Cronos, de Fernando González Molina

M'ha agradat. I aixo que hi anava amb totes les  prevencions. Prou mesurada. I interessant a mostrar molts aspectes de la gestió interna, política i comunjcativa de la situació.

Evidentment no explica les causes.i circumstàncies del terrorisme islamista però tampoc no se li demana.

Basada en testimonios reales de los diferentes implicados, la película narra el desarrollo de la operación Cronos, el dispositivo activado el 17 de agosto de 2017 como reacción al acto terrorista de las Ramblas. Cuatro días interminables de confusión, tensión, dolor, frustración, rabia y confrontación política que acabaron con el abatimiento del último terrorista huido y muchas heridas dejadas abiertas.

Amb la ràbia al cos, de Sorj Chalandon

Va de menys a més i això m’agrada. Trames que s’esgraonen i mantenen l’atenció i la tensió. Bé la història d'aquest nano que s'escapa d'un reforatori-presó a la Bretanya i que acaba fent de pescador fugitiu.

«El 1977, quan treballava al diari Libération, vaig llegir que tancarien la Casa d’Educació Vigilada de Belle-Île-en-Mer. En realitat, es tractava d’un centre penal per a menors. Entre els seus murs alts, on d’entrada havien estat reclosos els partidaris de la Comuna, des del 1880 es “reeducaven” petits brètols de ciutat i lladregots de pagès, així com estudiants conflictius, nens abandonats i orfes. Els més joves tenien dotze anys. La nit del 27 d’agost de 1934, cinquanta-sis nens es van escapar. Mentre els fugitius estaven envoltats pel mar, els gendarmes van oferir una moneda de vint francs per cada nen capturat. Llavors la gent es va llançar a la caça i van acorralar els fugitius als pobles, les platges i les coves. Tots van ser capturats. ¿Tots? No: a la primera llum de l’alba, en faltava un. M’he posat en la seva pell i aquesta és la seva història. La història d’un nen maltractat que s’assembla a mi. La metamorfosi d’una bèstia nascuda sense amor, d’un nano furiós obligat a obrir els punys per agafar les mans esteses.»

Sorj Chalandon

Amb la ràbia al cos té dues parts diferenciades. La primera part transcorre al centre penal, on coneixem la situació del centre amb una violència desfermada, uns interns que la societat rebutja constitueixen ma d’obra barata i que són sistemàticament maltractats per un vigilants ressentits i amargats que apallissen i forcen sexualment als nois. La segona part veiem ja el Jules fora del centre i la seva convivència amb la família que l’amaga i l’acull com un fill. Hi ha una certa ambigüitat moral en el Jules davant dels acollidors que el tracten prou bé i volen fer-li veure que hi ha noves oportunitats.

La segona part ens mostra la complexitat de la societat francesa d’aquell moment, la presència a través dels personatges als nacionalismes basc i bretó, i reivindicació de la França marginal i revoltada.

Història dura, de reivindicació però amb històries d’aquells nois terribles, d’una manca d’humanitat terrible.

Impactant, la seva qualitat narrativa i un llenguatge directe fan que sigui un molt bon llibre. 

https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/122473/amb-la-rabia-al-cos.html

El nom a la paret, de Hervé le Tellier

Una passejada per la França rural amb l'Ocupaciò nazi seguint la història d'un soldat desconegut que surt en una iscipció insospitada.

En 2020, Hervé Le Tellier enfrentó una inesperada inquietud: encontró el nombre André Chaix grabado en el muro externo de su nueva vivienda en La Paillette, al sur de Francia. Este descubrimiento, repetido en el monumento local a los caídos “por la patria”, llevó al escritor a indagar en la vida de un joven de la Resistencia francesa, cuya historia pasaría a protagonizar su libro más reciente, El nombre en el muro.
Este proyecto literario surge del impulso de rescatar la memoria de quienes enfrentaron el fascismo, en un contexto en el que Le Tellier advierte la necesidad de no dejar de hablar de la Ocupación, del colaboracionismo y del racismo que persisten bajo nuevas formas.

https://www.infobae.com/cultura/2026/03/09/la-nueva-obra-de-herve-le-tellier-desafia-la-memoria-sobre-la-resistencia-y-el-fascismo-en-francia/

El llibre m’ha agradat, i m’ha agradat que tot i les temptacions s’hagi contingut i no ens hagi fet una “novel·la basada en fets reals”, no hi tinc res en contra però si d’alguna cosa anem sobrats és de novel·les glorificant (i en part mitificant) la resistència francesa durant l’ocupació. L’autor s’ha decidit a intentar cenyir-se al màxim als fets, sense caure en la temptació, bé per ell! Una lectura d’allò més amena i entretinguda, no cal ser cap entusiasta en el tema per gaudir-ne, i l’estil és sensacional, molt recomanable.

https://www.llibressenyordolent.cat/el-nom-a-la-paret-herve-le-tellier/

Sofà agost

 Sèries

El uniforme https://www.filmin.es/serie/el-uniforme

Pel·lícules

Dos fiscales https://www.filmin.es/pelicula/dos-fiscales

El arquitecto

El ser querido, de Rodrigo Sorogoyen

 El cinema en el cinema em fa sempre gràcia i per tant la pelicula em distreu. Després alguns moments interessants en la relacio de pare i filla. Però és una pelicula mes per veure al sofà que havent d’agafar el tren per anar a Mataró i fer la caminadeta fins al Foment i després tornada.

El aclamado director de cine Esteban Martínez (Bardem) es una leyenda tanto por sus películas como por un pasado marcado por la violencia y los excesos. En su nuevo proyecto, le ofrece un papel a su hija Emilia (Luengo) con el pretexto de ayudarla a relanzar su estancada carrera como actriz. Convivir en el set fomentará una cercanía que no han compartido en años, pero también reabrirá viejas heridas que nunca cicatrizaron 

https://www.filmaffinity.com/es/film223018.html

indignitat, de Lea Ypi

P. 91Algú m'ha parlat bé f'aquezta Ypi però no sé qui . La part històrica m'atrau però hi ha personatges molt plans

https://youtu.be/gNgSQ4AFHAw?is=HwslqHk3b7Svaydt

P. 228

Va evolucionant cada cop mes cap a una novela historica per explicar els fets desenvolupats a Alabania al llarg  del segle Xx

L'acabo sense entusiasmes

Convencida de que todos los documentos de juventud de su abuela habían sido destruidos con la llegada a Albania del comunismo, Lea Ypi descubre asombrada que una fotografía antigua de Leman Ypi, tomada en su luna de miel en Cortina d’Ampezzo (los Alpes) en el invierno de 1941, se ha vuelto viral tras ser publicada por un desconocido en las redes sociales. En efecto, allí está una sonriente Leman, con su marido, Asllan Ypi, recién casados y encantadores, mientras la Segunda Guerra Mundial hace estragos en Europa. Una imagen que desata una avalancha de acusaciones sobre el pasado de sus protagonistas.

Atónita ante las críticas que tachan a Leman de «espía comunista» o «colaboradora fascista», la autora regresa a su Tirana natal para indagar en los archivos de los servicios secretos, dispuesta a encontrar la verdad y rescatar la memoria de su abuela. Lo que sigue es un emocionante ejercicio de reinterpretación del pasado familiar, un viaje extraordinario que nos transporta al desvanecimiento de la aristocracia otomana, la creación de la Grecia y la Albania modernas, una crisis financiera mundial, los horrores de la guerra y los albores del comunismo en los Balcanes. Nacida en Salónica en 1918, la vida de Leman es un tapiz complejo de identidades y lealtades que su nieta intentará reconstruir a través de informes policiales secretos, declaraciones judiciales y los recuerdos que ella misma guarda de su abuela.

Embarcada en una odisea a través de archivos en Tirana y Salónica, enfrentándose a un laberinto de informaciones confusas y a menudo contradictorias y dolorosas, donde la realidad se difumina entre hechos, conjeturas y omisiones, Lea Ypi construye una obra épica e íntima, profunda y conmovedora sobre la dignidad del espíritu humano frente a las adversidades políticas y los cataclismos históricos.

https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/indignidad/9788433949035/PN_1175

Maurice, d'E.M.Forster

 Diuen que és la novel·la més senzilla i més fluixeta de Forster. POtser per això a mi m´ha entrat bé.

Maurice Hall (pronunciado "Morís"), a la edad de 14 años, recibe una charla de su maestro sobre el sexo y las mujeres. Esta escena establece el tono del resto de la novela, pues Maurice se siente aislado, y excluido de la idea adulta del matrimonio con una mujer como meta en la vida. Además se enraíza su profundo desdén hacia su propia clase social (media), al percibir que su maestro no tiene la capacidad de ver más allá de las normas sociales, haya lo que haya detrás.

Cuando Maurice llega a la universidad entabla prontamente amistad con su compañero de estudios Clive Durham, quien le inicia en la lectura de las antiguas escrituras griegas sobre el amor homosexual. Durante dos años viven una relación estrecha aunque completamente casta, que deben ocultar a todo el mundo.

https://es.wikipedia.org/wiki/Maurice_(novela)

El verano sin hombres, de Síria Hustved

 La Siri Hustved és un personatge interessant, es clar. Això és una novel·leta una mica intranscendetn, però.

Cuando Boris Izcovich dijo la palabra «pausa», Mia Fredricksen, de cincuenta y cinco años, enloqueció. Porque lo que deseaba su marido era una pausa en su matrimonio, después de treinta años sin adulterios y una hija encantadora. Hay que decir que la «pausa» de Boris es francesa, compañera de trabajo, joven y con buenas tetas. Pero la locura de Mia no fue más que una breve psicosis, y ese verano regresa a Bonden, la ciudad de su infancia, donde aún vive su madre en una residencia para ancianas activas e independientes. Mia alquila una casa, se relaciona con sus vecinos, una joven recién casada con dos niños y un marido que le despierta sospechas de maltrato, y visita a su madre y a su grupo de amigas. Recupera los recuerdos de su infancia, y descubre algunos secretos de la femineidad de otras generaciones. También dirige un taller de poesía con un grupo de estudiantes. Y con todos estos incidentes, historias y vidas, Mia urde esta veloz, brillante comedia feminista, de inesperado final...
https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/el-verano-sin-hombres/9788433975768/PN_791

camins de França , de Joan Puig i Ferrater

 Ja l´havia llegit! https://marti58.blogspot.com/2010/08/camins-de-franca-i-de-puig-i-ferrater.html Com influeixen en el record les cobertes i les edicions ! 

los conocedores, de Mircea Cartarescu

 En llegeixo nomes un relat que no esta malament i que m'introdueix al mon oniric de Cartarescu.

Los conocedores reúne tres relatos extraordinarios —uno por cada volumen de la trilogía Cegador— que funcionan como ventanas privilegiadas al universo más íntimo, onírico y desbordante de Mircea Cartarescu. Una obra capaz de contener —como una miniatura barroca— el vértigo y la belleza inabarcables de la trilogía que cambió la literatura europea contemporánea. En «Los Badislav», asistimos a la huida de un clan arcaico a través de un paisaje que parece surgido del Apocalipsis, habitado por ángeles, demonios y criaturas cuya existencia trasciende toda lógica. «El circo» nos devuelve a la Bucarest de los sesenta, convertida aquí en un organismo vivo. Un niño —el propio Mircea— asiste a un espectáculo donde escarabajos gigantes, alfombras que esconden secretos de Estado y niñas con alas de mariposa se funden en un relato de memoria y revelación. Finalmente, «La boda» arrastra al lector hasta el lago de Como durante los esponsales del príncipe Witold Csartarowski: un aquelarre de figuras mitológicas, delirios y recuerdos donde los límites entre el tiempo, el sueño y la materia se disuelven para siempre.

https://impedimenta.es/producto/los-conocedores-edicion-de-coleccionista

cop de llum, de Rita Bullwinkel

 El deixo al primer assalt

En un pavelló de mala mort de Reno, Nevada, tenen lloc les últimes rondes del torneig Filles d’Amèrica. Vuit boxejadores menors de divuit anys competiran per ser la millor de la categoria. A unes les impulsa l’esperança, a unes altres l’ambició. O el trauma. O el desig de control sobre el caos. O la follia.https://www.lasegonaperiferia.cat/titols/cop_de_llum/

Pioneras, de Marta Díaz de Lope Díaz

 Al cinema de Vimbodí. Caricaturesca sobre els inicis del futbol femení a Espanya però entretinguda.

Vida i miratges, de Pere Rovira

 La sensació, el descobriment de l'estiu. M'agraden els dietaris i aquest és una barreja de comentaris quotidians, literaris, artístics fets des de la proximitat d'un triangle Lleida,el Delta,Vilassar de Mar passant per Poblet, que se'm fa terriblement curiós.

A les pàgines de Vida i miratges, el lector hi retrobarà el món íntim i públic dels celebrats diaris de Pere Rovira, en què ens parla de la vida viscuda, imaginada i recordada; de l’amor quotidià i sempre sorprenent; de la vellesa sofrida i assaborida; dels plaers sensuals i intel·lectuals; de les ganes de viure a pesar de qualsevol adversitat. Alguna vegada amargues, però sempre vitalistes, les anotacions de Vida i miratges estan escrites amb la convicció que als diaris s’ha de treure suc de qüestions aparentment intranscendents, perquè la literatura no es fa només amb coses importants, sinó també donant importància a tot allò que sembla que no en té. I amb una motivació que Pere Rovira va sintetitzar a La finestra de Vermeer: “Escric per gust i per vici, per recordar i per oblidar. Escric perquè no em mati el temps”.
https://www.grup62.cat/llibre-vida-i-miratges/419283

En general, Vida i miratges va sobre això: una fenomenologia del pas del temps o, dit d'una altra manera, les coses petites i grans que, dia rere dia, fan la vida. Podeu pensar que és un argument imprecís, però tots els arguments ho són: la bondat d'un llibre no depèn dels temes que s'hi tracten, sinó de la perícia de l'escriptor a l'hora d'abordar-los, del seu talent. El de Pere Rovira és enorme, però en comptes de desbordar-se per aclaparar-nos, flueix canalitzat pels recs de la memòria. Literatura, música, cinema, la contemplació del Delta, una trobada amb els fills. Totes aquestes són les coses importants, i totes fugen, com si haguessin estat miratges. Tret que vingui algú i deixi l'única cosa que queda, que són les paraules.

https://www.ara.cat/opinio/vida-miratges-pere-rovira_129_5576516.html

El Grasset amb el Pere Rovira: https://www.3cat.cat/3cat/pere-rovira-no-em-volia-morir-dient-me-pedro/video/6370011/

Malina. de Ingeborg Bachmann

El compro per la coberta em penso, però ara no estic per coses tan complicades.

 Malina es un retrato asombroso de una escritora que intenta contar su propia historia en un mundo dominado por hombres. Una mujer en la Viena de posguerra camina por la cuerda floja entre los dos hombres de su vida. Está su amante, Ivan, hermoso e inaccesible, que la obsesiona. Y está Malina, el funcionario con el que comparte apartamento: reservado, quisquilloso, exigente, de una calma escalofriante. A medida que el equilibrio de poder entre ellos comienza a cambiar, siente cómo su frágil identidad se desmorona, revelando gradualmente el oscuro y herido corazón de su pasado.

Esta novela es una obra maestra de la literatura europea; un retrato psicológico feminista de la conciencia de la mujer que explora las raíces de la violencia sistémica, las estructuras patriarcales y la naturaleza de la identidad femenina.

los conquistadores, de Eric Vuillard

 Més  fracassos d'aquest estiu. Quan capturen Atahualpa ja ho deixo. Imagino la llarga continuació molt pesada

En 1532, Francisco Pizarro y sus hombres cruzan los Andes en busca de riquezas y de gloria. Ignoran lo que les espera, las hazañas que acometerán, pero sus actos van a provocar la caída del Imperio inca, un episodio inaugural de la conquista del mundo entero. Contar la historia es acompañar a estos mercenarios que buscaron fortuna y fama lejos de casa y se embarcaron en una aventura violenta y azarosa; pero también es escuchar el ruido que hace un mundo que se derrumba: el del Imperio inca, que contempla con asombro y terror a esos extranjeros. Con sorprendente fuerza, Éric Vuillard muestra cómo estos episodios épicos, extravagantes y brutales son el primer acto de una tragedia que es la nuestra, y en la que el oro, la religión, la cartografía y la pólvora serán los protagonistas.

https://www.casadellibro.com/libro-conquistadores/9788411075169/16191473?campaignid=17496927113&gad_source=1&gad_campaignid=17347605992&gbraid=0AAAAAD_iqzc7DfiYDHo-FvAJHfRGM2roh&gclid=CjwKCAjwqJXUBhBNEiwA8BgG7ng71xlKqpATTWr8vXrsjg28JkbhwFjtZhrjYqkLWWpuY4Z2RIbg8RoCL9AQAvD_BwE

Sofà juliol

 Pelis: 

Onoda, 10.000 noches en la jungla, de Arthr Harari, https://www.filmin.es/pelicula/onoda-10000-noches-en-la-jungla 

 

El agente secreto, de Kleber Mendonça Filho, https://www.filmin.es/pelicula/el-agente-secreto

Sèries: 

Hannibal, 

El nom del pare, de Vaessa Springora

 A partir de quantes pàgines comencen ls llibres a fer acte de presència en aquest blog? Una mica  cansat de les recerques dels ancestres. 

El deixo

Al 2020, pocs dies després de la publicació del seu primer llibre, El consentiment, la policia avisa Vanessa Springora perquè identifiqui el cos sense vida del seu pare, que no veu des de fa deu anys. A l'apartament de la perifèria parisenca on vivia, i que havia estat dels seus avis, es troba cara a cara amb la materialització de la bogeria d’un home tòxic, mentider patològic i misantrop, convertit per a ella en un estrany. Buidant el pis, troba per atzar dues fotos de joventut de l’avi patern, en què porta símbols nazis. ¿És falsa la història familiar que l’avi era un ciutadà txec reclutat a la força per l'exèrcit alemany? ¿Un desertor amagat a França per la dona que esdevindria la seva esposa? ¿L’home que va treballar per als americans durant l’Alliberament i, a la fi, un «refugiat privilegiat» com a dissident del règim comunista?
https://www.grup62.cat/llibre-el-nom-del-pare/424058

L'ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys

si no m'ho haguessin dit no sé si hauria "pillat" que la protagonista és la surt a Jane Eyre. En tot cas, una bona novel·la.

La novela actúa como precuela a la famosa novela de 1847 de Charlotte Brontë, Jane Eyre. Es la historia de Antoinette Cosway (conocida como Bertha Mason en Jane Eyre), una heredera blanca criolla, desde la época de su juventud en el Caribe a su infeliz matrimonio con el señor Rochester y su traslado a Inglaterra. Atrapada en una opresiva sociedad patriarcal en la que no pertenece ni al grupo de los europeos blancos ni al de los jamaicanos negros, la novela de Rhys reelabora la diabólica mujer loca del ático de Brontë. Como ocurre con muchas obras poscoloniales, la novela trata ampliamente con los temas de la desigualdad racial y la dureza del desplazamiento y la asimilación. Se identifica también en ella el motivo narrativo del viaje, específicamente el de la diáspora caribeña.^[1]

La narración se construye a través de dos voces:^[2] la primera parte es narrada por Antoinette, caracterizada por su hipersensibilidad, sus miedos y su inestabilidad emocional. La voz de la segunda parte es la de Rochester, mucho más ordenada. La tercera parte la narra, de nuevo, Antoinette, pero esta vez desde su encierro en Thornfield Hall.

El vell de cent anys que va saltar per la finestra

 amb 100 pàgines n'hi ha prou. Els best sellers han de sr molt especials perquè m'entrin.

Por, d'Stefan Zweig

 La història d'un xantatge. El final hauria de ser sorprenent ( ho és) però sona a Cecilia.

La Irene Wagner du una vida acomodada i sense preocupacions amb el marit i les seves dues filles. Tanmateix, després de vuit anys de matrimoni, els balls, el teatre, l’òpera i altres activitats socials li semblen banals i anodines. Així, més per fantasia novel·lesca que per autèntic desig, comença una relació amb un jove pianista. De sobte, però, una dona la descobreix quan surt del pis del seu amant i la Irene es veu obligada a cedir a un terrible xantatge. El terror que el seu marit l’enxampi i la possibilitat de perdre tot el que posseeix i que, com descobreix ara, s’estima i necessita tant, la sumirà en un malson esgarrifós. Escrita el 1913 i publicada per primer cop gairebé una dècada més tard, Por és una de les novel·les curtes més esglaiadores de Stefan Zweig, amb un final tan sorprenent per a la protagonista com per al lector.

El mestre i Margarita, de Mikhïl Bulgàkov

 Li tenia ganes a aquesta relectura. (No en recordava res com sempre) . L'he llegit amb força atenció ,llapis en mà per als personatges, els espais i altres detalls com les referències a les veus, els vestits... Gran novel·la en què l'us de la ficció més surrealista s'netroncca amb la crítica al sistema social de l'aparicio de l'estalinisme.

En aquesta novel·la veritablement única, clàssic indiscutible de la literatura russa del segle xx i ara esplèndidament traduïda al català per Xènia Dyakonova, el diable en persona i el seu estrambòtic seguici es presenten al Moscou dels anys trenta i sembren el caos en la societat soviètica, alhora que intervenen en la història d’amor del Mestre, un escriptor castigat pel règim, i la seva amant Margarita. Amb dos plans narratius separats per dinou segles que ens transporten de Moscou a la Jerusalem bíblica i en els quals es fonen sàtira, tragèdia, misticisme i crítica social, El Mestre i Margarita continua exercint avui en lectors de tota mena la fascinació de les obres portadores d’un misteri inesgotable.
https://www.grup62.cat/llibre-el-mestre-i-margarita/328818

El libro de Rachel, de Martin Amis

 Martin  Amis em va cridar l'atenció amb la seva autobiografia i m'ha fet gràcia llegir la seva primera novel·la. Provocadora i representativa de la joventut dels 60s, 70s britànics

Inteligente, frívolo, descarado, narcisista incluso cuando le sale un grano en la nariz, Charles Highway, el narrador y protagonista de esta excelente y divertidísima novela, es un joven que, a falta de ritos de paso institucionalizados, se inventa uno por cuenta propia. Cuando está a punto de cumplir los veinte años se da cuenta de que todavía no se ha acostado con ninguna mujer, aunque lo haya hecho con montones de chicas de su edad, y decide que su obligación ineludible es tener esa experiencia a modo de despedida de la inmadurez.


Pero Charles Highway, niño prodigio y neurótico precoz, es un joven con altas aspiraciones literarias, y lo que pudo haber sido un ligue más se le convierte en una complicadísima operación autobiográfica y autoanalítica que da, como resultado final, este Libro de Rachel. Un libro en el que tienen cabida desde la revolución sexual, los años setenta y el rock hasta el conflicto de generaciones y el propio mito de la juventud, todo ello observado desde un punto de vista satírico y escéptico. A esta actitud rabiosamente moderna se unen una prodigiosa naturalidad y un gran talento literario, que convirtieron la publicación inglesa de esta obra en un auténtico acontecimiento.

https://www.anagrama-ed.es/libro/compactos/el-libro-de-rachel/9788433914897/CM_158

Sofà juny

 Pelis:

Una batalla tras otra , de Paul Thomas Anderson, https://www.filmin.es/pelicula/una-batalla-tras-otra 

El pastís del president, de Hasan Hadl https://www.filmin.es/pelicula/la-tarta-del-presidente

La filla petita, de Hafsia Herzi https://www.filmin.es/pelicula/la-hija-pequena

El apartamento , de Billy Wilder  https://www.filmin.es/pelicula/el-apartamento

Series:

Amenaça de tempesta https://www.filmin.es/serie/amenaza-de-tormenta

Kabul https://www.filmaffinity.com/es/film469865.html

La balada del cafè trist, de Carson Mc Cullers

Una petita novel·la,una situacio insòlita, personatges sense motivacions clares, misteriós tot plegat sense ser difícil.

La balada del cafè trist és la història fascinant i terrible d'un triangle amorós. La protagonista, la senyoreta Amelia, que regenta el cafè que fa de punt de trobada d'un poble del sud dels Estats Units, és un dels personatges més inoblidables que ha donat la narrativa nord-americana dels últims cent anys

https://www.laltraeditorial.cat/llibre/la-balada-del-cafe-trist/

 En una vieja y ruinosa casona de un pueblo del sur estadounidense, vive Miss Amelia. Es una mujer rica, alta, desgarbada, solitaria, de fuerte carácter, que no le teme a ningún hombre ni situación. De ella, poco y nada saben los pobladores, solo que estuvo casada y su matrimonio duró diez días. En la casona en que vive, hace años hubo un café. Hacia esa época va el relato, al momento en que llega al pueblo un enano jorobado que se presenta frente a Miss Amelia diciendo que es su primo. Mis Amelia le permite quedarse y pronto aparece la idea de poner un café en la misma casa. Al mismo tiempo, entre Miss Amelia y el Primo Lymon Willis se inicia una historia de amor. Entretanto, Marvin Macy, exmarido de Miss Amelia, un hombre violento y cruel, acaba de salir de la cárcel. Macy, que se encuentra despechado por haber sido despreciado por Miss Amelia, la visita con la intención de complicarle la vida en todo lo que pueda  https://es.wikipedia.org/wiki/La_balada_del_caf%C3%A9_triste

Marina Porras a l'Ara:

https://www.laltraeditorial.cat/wp-content/uploads/2016/02/mccullers-ara-dissabte.png

Midlemarch, de George Eliott

 Gran novel·la, no només perquè ho digués Virgina Wolff. Middlemarch és la ciutat i dues o tres famílies més o menys riques, i la història es belluga al seu voltant. Dues o tres dones són els eprsonatges protagonistes més interessants malgrat que totes les decisions es prenen sense tenir-les en compte. Gran Eliott!

Subtitulada "Un estudio de la vida en provincias", la novela se desarrolla en la ficticia ciudad de Middlemarch, en la región inglesa de las Midlands durante los años 1830-32. La historia tiene varias líneas argumentales y un amplio número de personajes, y además de su claridad al entrelazar los relatos, incluye otros temas subyacentes como la situación de la mujer, la naturaleza del matrimonio, el idealismo y el interés personal, la religión y la hipocresía, las reformas políticas y la educación. Tiene un ritmo pausado, el tono es ligeramente didáctico (la voz de la autora irrumpe ocasionalmente a través de la narrativa)[1] y muestra un cuadro muy amplio de la vida en provincias.

(...)

En líneas generales, Middlemarch ha mantenido su popularidad y sigue siendo considerada una de las obras maestras de la literatura inglesa,[2] pese a que algunos críticos han expresado su disconformidad con el destino que se le asigna a Dorothea. Kate Millett llamó la atención sobre la subordinación final de los sueños de Dorothea a los de su admirador Ladislaw.[3] En cambio Virginia Woolf se deshizo en elogios y describió Middlemarch como «un libro magnífico que es, con todas sus imperfecciones, una de las pocas novelas inglesas escritas para adultos».[4] Martin Amis y Julian Barnes han dicho de ella que es, probablemente, la mejor novela de lengua inglesa.[5][6

https://es.wikipedia.org/wiki/Middlemarch

Eliot va escriure per realitzar un rigorós estudi dels comportaments humans d’acord amb la varietat de caràcters i de classes socials que trobem en el món modern, però també per transcendir aquesta xarxa a través d’una formació discursiva i moral ben particular.  ...

(...)

Middlemarch (1871-72) és una novel·la coral formada per un mosaic de caràcters, una polifonia de línies simultànies que mostren possibles maneres d’interpretar el que passa. Per aconseguir-ho, Eliot s’ha de convertir en una espècie de ventríloc i parlar des de cadascun dels personatges, que afronten de manera dispar les circumstàncies que formen el destí personal. A tall d’il·lustració, poden destriar-se alguns d’aquests caràcters: qui justifica els seus interessos segons la voluntat de Déu però que és incapaç d’afrontar d’una manera directa les faltes que ha comés (Bulstrode); l’orgullós que confia obertament en la seua vocació però que falla quan intenta posicionar-se (Lydgate); la vanitosa que només es troba interessada en la vida social però que falla quan intenta posicionar-se (el matrimoni entre Rosamond i Lydgate); el gran intel·lectual amb ínfules enciclopèdiques que és en realitat un desconfiat, un gelós i un miserable (Casaubon); l’optimista que creu en les circumstàncies i en ell mateix però que no té capacitat de previsió (Fred Vincy); aquells que accepten de manera resignada el que passa i que sempre estan disposats a ajudar el proïsme (el matrimoni Garth); l’home capaç de sacrificar el seu amor per una causa certa (Farebrother); l’inconstant i juganer (senyor Brooke); els conservadors i porucs (els Chettam); o el cínic (Fetheastrone).


En Middlemarch hi ha un recull taxonòmic de les possibilitats d’encarar i de llegir la vida, és a dir, se’ns mostra com fabriquem diferents imatges per interpretar les circumstàncies que ens afecten. La recopilació va de posicions obertament mítiques fins a l’esperit pràctic propi de la burgesia, de la hipocresia més imaginativa fins al tarannà més realista, de l’egocentrisme més vanitós fins a l’amor al proïsme més obstinat i solidari. Malgrat tot, Eliot evita manifestar-se per cap de qualsevol extrem, perquè el seu model es troba en una altra banda. És per això que la protagonista principal de Middlemarch, Dorothea Brooke, una jove sensible i idealista, aspira a un saber que no casa amb l’època liberal, ni amb la seua edat, ni molt menys amb la seua condició de dona. Dorothea ambiciona l’autenticitat, fins i tot quan això suposa per a ella el sacrifici de les expectatives personals. Que aquest propòsit constituïsca un gran error i font de grans disgustos (el casament amb Causabon), obliga a replantejar no només el sentit de la novel·la, sinó també la identificació del model de saviesa que intenta proposar Eliot. A partir d’aquí, cal preguntar-se si la figura de Dorothea ha d’entendre’s com un principi organitzador, cosa que significaria que pot ser interpretada com una representant directa de l’autora, o tan sols com una imatge més.

https://www.nuvol.com/llibres/george-eliot-i-la-saviesa-63394

Sofà maig

Pel·lícules:  

Münter i l'amor de Kandinsky, de Markus Rosenmüller 

Shortbus, de John Cameron Mitchell 

La misteriosa mirada del flamenco, de Diegi Céspedes

Nouvelle vague, de Richard Linklater 

La voz de Hind , de Kaouther Ben Hania 

Sèries 

El cas deLaura Stern  

Normal people, 

La mesías 

Un hombre mejor, 

El roig i el negre d'Stendhal

Novel·lot. M'agrada retrobar-me amb els clàssics que es llegeixen bé. I Julien Sorel és realment un gran personatge. Ambient entre Relations dangereuses (una mica abans, cronològicament) i Jane Austen.

Julien Sorel és el fill d'un fuster de poble que, des de ben petit, llegeix i aprèn sobre el món. Així és capaç d'adaptar-se a totes les situacions, fingint ser i pensar allò què els altres volen per guanyar-se la seva estimació i poder pujar socialment. Entra al servei d'un capellà i després al seminari, però l'abandona perquè s'adona que l'Església està massa polititzada i que no serveix als seus fins. La seva fe, a més a més, és molt tèbia.

Llavors, arriba a París com a secretari de la família De Mole, del bàndol conservador. Allà coneix la noblesa, tan falsa i polititzada com els religiosos i que el menyspreen pel seu origen. S'enamora de Mathilde, la filla de la casa, a qui deixa embarassada. La família accepta tapar l'escàndol amb un matrimoni, però una antiga amant, la senyora Renal, intervé per denunciar Julien, explicant el seu passat arribista i seductor. Julien intenta matar-la i és empresonat.

https://ca.wikipedia.org/wiki/El_roig_i_el_negre

Julien Sorel s’alça, enmig de la grisor de la vida quotidiana, esforçat per remuntar –els seus orígens humils i provinciana, per esdevenir algú important en una societat que li és hostil. Home sensible intel·ligent, amb tota l’ambició, home d’esperit cínic i cor eixut, isolat en la seva aventura, la passió el durà a faltar en el moment de més fredor. La trama d’El roig i el negre es basa en la crònica judicial d’un cas real: un jove de vint anys és guillotinat per haver atemptat contra la vida de la seva amant.

Però Stendhal construeix un personatge que va més enllà del que el va inspirar: Julien Sorel esdevé un autèntic mite que ens ajuda com pocs a conèixer com som de debò els europeus, que ens va baixar sense adonar-nos-en cap a les profunditats de la seva ànima, que és la nostra ànima col·lectiva, on palpita aquell impuls irrefrenable que els gran romàntics va explicar millor que ningú. Contradictori, complex. Com el roig de la passió i el negre de la submissió.

https://estimatquadernvermell.wordpress.com/2019/05/01/el-roig-i-el-negre-stendhal/

Sofà abril

 Pel·lícules

Valor  sentimental, de Joachim Trier  https://www.filmin.es/pelicula/valor-sentimental

Harakiri 

Sèries: