dijous, 30 de juliol de 2020

Una república com si... d’Alaa Al Aswani

Compra d’aquest sant Jordi d’estiu tan estrany, d’aquest any tan estrany, m’agrada entendre no tant la revolució egípcia, que això ja m’imaginava el fracàs que va representar, sinó aquest país islàmic (àrab?), aquesta societat islàmica, el paper dels joves, de les dones, dels intel·lectuals, dels coptes... Això hi queda ben reflectit.
La novel·la em sembla fluixeta, pretensió d’abarcar massa cosa i aleshores queda falsa amb personatges i situacions caricaturescos i poc creïbles. Com si com compartís els defectes de les anomenades “novel·les històriques”.
En tot cas planteja conceptes interessants: aquesta suposada reticència del poble egipci als canvis, la seva tendència a la sumissió... I el paper dels Germans musulmans...
Però em sembla que L’Automòbil Club d’Egipte és una novel·la més complexa i més reeixida.

Mentre la mobilització popular es troba en el seu punt àlgid, l’Asma i en Mazen viuen el naixement del seu amor envoltats d’una immensa multitud. També hi ha en Khàled i la Dània, estudiants de medicina, que ajuden els ferits de la manifestació; ell és fill d’un simple xofer, ella és la filla del general Alwani, el cap de seguretat de l’Estat, que té ulls a tot arreu, especialment damunt d’ells dos. També hi ha l’Aixraf, un actor relegat a papers secundaris l’amargor del qual només es dissipa pels moments de passió amb la seva minyona Ikram i que acaba sentint-se endut pel fervor revolucionari. Cada persona encarna una faceta d’aquesta revolució que canvia el rumb del destí tant propi com del país. Esperança, desig, hipocresia, repressió, Al Aswani encaixa aquí les peces de la història egípcia recent i descriu l’ànima d’una revolució que també és la seva. Però, com Saturn, la revolta devora els seus fills, especialment en una república que només ho aparenta. Fins avui dia, la publicació de la novel·la està prohibida a Egipte. https://edicions1984.cat/cataleg/una-republica-com-si/



Entrevista a Al Aswani:
https://directa.cat/a-egipte-lislamisme-i-la-dictadura-militar-son-dues-cares-de-la-mateixa-moneda/

Mary, de Nabokov

La lectura en anglès me’l fa difícil i a més em molesta trobar-me de nou amb pensions, cambres i portes a Berlín. Però valoro aquesta història d’aquest exiliat rus que recupera per casualitat el record del seu primer i autèntic amor quan anuncia la seva entrada en escena...
Aquest protagonista absent, - no és l’únic cas, sí això ja està fet, (Rebeca?)-  és com una ombra que dona profunditat a la novel·la.
M’atreveixo a dir que Nabokov ja escrivia molt bé en la seva primera novel·la, escrita -com descobreixo després per a decepció de la meva pretensió de la versió original.- en llengua russa encara.

The novel was completely ignored at the time of its first publication – and yet it is a marvellous debut, full of subtle touches and an admirable restraint in telling three stories simultaneously. It is the tale of a first young love, an account of political exile, and the evocation of a dawning poetic imagination 
It is also full of what were to become the hallmarks of Nabokov’s mature literary style – verbal playfulness, ironic twists of story line, the juxtaposition of tenderness with the grotesque, and beautiful evocations of the textures of everyday life. https://mantex.co.uk/mary/

dimarts, 28 de juliol de 2020

Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin

Una gran novel.la. Un cop superat el xoc de l’estil joycià, la dificultat del monòleg interior, de les digressions, la història de Franz Biberkopf , de la seva sortida de la presó i del seu rondar pels baixos fons berlinesos dels anys 20 es fa interessant i a poc a poc guanya elements d’intriga fins i tot. I aleshores la novel·la passa sola i t’enamorees del personatge i les seves “dones”

 


Wikipedia

https://es.wikipedia.org/wiki/Berlin_Alexanderplatz


La historia de Berlín Alexanderplatz es la historia de Franz Biberkopf, «peón de albañil y mozo de cuerda», de poco más de treinta años, que en un brote de violencia alcohólica mata a su novia –a la que previamente había prostituido-, y es condenado por ello a cuatro años de prisión. La novela comienza con su salida de la cárcel a ese Berlín inhóspito de 1928, sin oficio ni beneficio pero, a pesar de ello, con la intención de ser un hombre honrado. Es entonces cuando, realmente, como dice la novela, «empieza el castigo».

https://billardeletras.com/recursos-lectores/se-llama-muerte-y-es-segadora-berlin-alexanderplatz-de-alfred-doblin

dissabte, 25 de juliol de 2020

El maestro Juan Martínez que estaba allí, de Manuel Chaves Nogales

me’l passa el Simón i és un llibre realment curiós. Les històries d’aquest bailaor de flamenc que es troba en mig de la revolució Russa donen una perspectiva molt original però que devia ser molt real del conflicte i de la situació de guerra. Tot és desmitificable i les revolucions encara més. I saber els detalls dels fets històrics sempre m’agrada: Ucraïna no és Rússia, Moscou no és sant Petersburg, guanyen els rojos, després els blancs, després els rojos, després els blancs... 



Después de triunfar en los cabarets de media Europa, el bailarín flamenco Juan Martínez, y su compañera, Sole, fueron sorprendidos en Rusia por los acontecimientos revolucionarios de febrero de 1917. Sin poder salir del país, en San Petersburgo, Moscú y Kiev sufrieron los rigores provocados por la Revolución de Octubre y la sangrienta guerra civil que le siguió.
El gran periodista sevillano Manuel Chaves Nogales conoció a Martínez en París y asombrado por las peripecias que éste le contó, decidió recogerlas en un libro. El maestro Juan Martínez que estaba allí conserva la intensidad, riqueza y humanidad que debía tener el relato que tanto fascinó a Chaves. Se trata, en realidad, de una novela que relata los avatares a los que se ven sometidos sus protagonistas y cómo se las ingeniaron para sobrevivir. Por sus páginas desfilan artistas de la farándula, pródigos duques rusos, espías alemanes, chequistas asesinos y especuladores de distinta calaña. www.librosdelasteroide.com/-el-maestro-juan-martinez-que

En van fer una obra de teatre pel que sembla


“Una de las grandezas de El maestro Juan Martínez.. es que cada uno de nosotros nos podemos identificar con él ¿Porque no tenemos derecho a no ser los más revolucionarios del mundo? Chaves Nogales fue un hombre de izquierdas, amigo de Azaña, que no perdió nunca cierta objetividad y cierta ecuanimidad, algo tan admirable en una situación dramática como fue la Guerra Civil. Fue capaz de decir a unos y a otros que no lo estaban haciendo bien y que ese no era el camino. Eso está en toda su obra. A mí, me gustaría conseguir esa limpieza de criterio”, proclama con admiración Lara. https://elpais.com/cultura/2018/02/24/actualidad/1519461114_202109.html?prm=ep-app-modalcompartir

dijous, 23 de juliol de 2020

La neu era bruta, de Georges Simenon

Després de l’Alexanderplalz em fa mandra de nou els baixos fons, els meublés, la prostitució, revolvers i navalles, però en la segona part del llibre aquest txitxarel-lo fill de la madam del prostíbules va a petar a la presó i es revela com un Rakòlnikov (no m’ho invemto jo és clar però és cert) escèptic i nihilista i autodestructiu i és el moment que la lectura es torna interessant i Simenon es revela com un gran.



Escrita el 1948 durant el periple de l’autor als EUA, és la narració encoberta dels crims comesos pel seu germà, activista de les SS belgues, està considerada una de les seves obres cabdals, on hi trobem la capacitat de Simenon per mostrar-nos les diferents cares que pot tenir un individu, en una novel·la on es reuneixen moltes de les seves influències. A part del Dostoievski de Crim i càstig, l’obra que ens ve al cap un cop hem llegit algunes pàgines de la novel·la, el Joseph Conrad d’El cor de les tenebres i l’ Stevenson d’ El club dels suïcides són altres dels referents en els que podem pensar, per l’atmosfera i cruesa dels fets, així com de la intenció desafiant i reflexiva envers el costat més tenebrós i incongruent de l’existència humana. Dividida en dues parts, la primera es centra en la inhumanitat del protagonista, en el seu dia a dia, fins que l’empresonen. La segona part trenca amb la primera, és la del monstre empresonat, lluitant contra els seus dimonis i alhora amb la situació que viu, engabiat i atemorit pel que li espera, circumstància que Simenon crea perquè el protagonista s’horroritzi de sí mateix, tal i com fa el Gregor Samsa de Kafka. https://www.bcncultura.cat/llibres/la-neu-era-bruta-de-georges-simenon/


Per veure i sentir Simenon:

https://youtu.be/vmptfA6WKX4

divendres, 3 de juliol de 2020

El puerto prohibido, de Teresa Radice i Stefano Turconi

Velers, tresors, ports inexistents entre la boira, morts que reviuen per fer-se amables i emprendre accions de justícia o viure amors impossibles, poemes de Blake, Coleridge i Wordsworth, un viatge de  Plymouth a Siam, al cap d’Hornos i l’illa de Pasqua i un dibuix, llapis ràpid i esborrany, que et guanya a poc a poc. (Tot i que anava pensant aquesta història dibuixada per Hugo Pratt!) Gran recomanació de la Mireia de la biblioteca.
L’estètica dels velers, Bourgeon, Black sails..., Stevenson... Rackham el Roig...




Abel, un náufrago que fue perdonado por la mar tras engullirle sin compasión, es recogido por una fragata al servicio de su Majestad Británica. Sin pasado, sin recuerdos, sin memoria y sin familia, intentará saber quién es y qué le ha ocurrido allende los mares. Ayudado por los habitantes del pueblo de Plymouth, Abel comenzará un viaje sin retorno a su interior que le llevará a descubrir sentimientos que no creía posible experimentar. Vive y siente esta historia de amor tan puro que desgarra el velo de la muerte... y el corazón de aquel que la lea.

https://www.dibbuks.es/es/catalogo/el-puerto-prohibido


Poesía, música, unos grandes personajes, una historia misteriosa… sin duda estamos frente a una de las GRANDES OBRAS (así en mayúsculas) del cómic BD actual, que ha ganado premios tan prestigiosos como el Premio Micheluzzi al Mejor Cómic 2016, entre otros. A través de un guion magnífico, Radice nos lleva como quiere a través del misterio que envuelve al protagonista con el puerto prohibido. Con un vocabulario muy rico en palabras técnicas sobre navegación y lleno de canciones originales que cantaban los marineros de la época, la sensación de estar en medio del océano, oliendo a sal y a pescado https://www.lacasadeel.net/2017/06/resena-de-el-puerto-prohibido-de-teresa-radice-y-stefano-turconi.html