La professora de piano, de Janice Y.K.Lee

Llegeixo bé, en època de confinament, aquesta història del Hong Kong de la 2a Guerra Mundial i la postguerra. Amb una trama cronològicament desballestada, molt poc linial però que se segueix prou bé. No aporta res d'especial però està bé l'accent sobre el col·laboracionisme i el mestissatge. En tot cas el tancament, l'empresonament, l'entrar i el sortir i el passeig difícil,  fan pensar en això que estem vivint aquests dies.
HongKong ja és difícil d'entendre i la 2a Guerra Mundial a l'Àsia també és més complexa que a Europa! i amb l'estranya presència de Japó al continent... (vg l'esplèndid El Lotus blau) M'agraden aquests llibres en situacions històriques i geografies confuses!

El 1942, Will Truesdale, un anglès acabat d'arribar a Hong Kong, s'enamora apassionadament de Trudy Liang, una bella eurasiàtica que freqüenta els salons de la bona societat. La seva història d'amor es veu de seguida amenaçada per la invasió japonesa, que tindrà terribles conseqüències per a tots dos i per a tots els membres de la seva fràgil comunitat, que acabaran traint-se els uns als altres en els dies més foscos de la guerra. Deu anys més tard, Claire Pendleton arriba a Hong Kong, on és contractada com a professora de piano pels Chen perquè ensenyi la seva filla. Claire se sent seduïda per la vida social de la colònia. Aviat coneix un individu i hi té un afer. Al cap de poc descobreix que el comportament enigmàtic del seu amant amaga un passat molt fosc.https://www.amazon.es/professora-piano-OTROS-MAGRANA/dp/8498675871

Una família americana, de J.D.Vance

Està bé aquesta autobiografia d'aquest jove advocat americà i del seu ascens social des de l'ambient de la família humil dels Apatxes en què neix. Me'l deixa el Simon perquè s'hi sent identificat, ell que és fill d'un cabrer de l'Andalusia profunda.
En resum: això de l'ascens social té molt a veure amb la motxilla d'afecte i d'expectatives que un porta i no és (només) un problema de diners.
Ah! I que quan emigres la pobresa et persegueix.

Una família americana explica al món la història de tres generacions de hillbillies. El que la majoria de nord-americans anomenen hillbillies, rednecks o escòria blanca, per a Vance, són veïns, família i amics. Gent blanca, pobra i de classe treballadora que ara és castigada amb severitat per la desindustrialització. Persones desmoralitzades, ressentides i radicalitzades, addictes a la desesperança. Són els qui van fer president Trump. http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/1211/una-familia-americana


El llibre va encendre un debat apoteòsic, en el si de l'opinió pública d'uns Estats Units en estat de xoc, incapaç d'explicar-se com el poble havia enviat un senyor de color taronja tan vulgar i tan filldeputesc i tan perillós com Donald Trump a jugar amb els botonets vermells del Despatx Oval. La virulència amb què uns analistes han elevat les memòries de J. D. Vance —en el moment de publicació del llibre un autèntic desconegut de poc més de trenta anys— a la categoria de llibre clau per entendre qui dimonis va votar a aquest tio és proporcional a la virulència que altres analistes han utilitzat per desacreditar-lo. I tots, diria jo tan modestament, ho han intentat explicar en clau política, en clau interna, mentre que jo, profundament estranger, profundament ignorant de les subtileses de la política nord-americana, l'he llegit en clau cultural. (I juraria que Vance ho agrairia).
http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/1211/una-familia-americana

i del pròleg d'en Graupera (que no vaig llegir)
Una família americana. Unes memòries reveladores per entendre els EUA d’avui, amb traducció d’Albert Torrescasana, és un llibre important, crucial: el riquíssim debat que ha obert en la societat americana –més enllà del fenomen editorial que ha comportat–, així ho certifica. Vance ha posat el dit a la nafra, ha tocat os. Les seves memòries revelen una veritat poc o gens coneguda, la dels hillbillies –o classe treballadora nord-americana, blanca i pobra. I ho fan exhibint un gran talent literari i l’autenticitat que beuen de la pròpia experiència. Una veritat, la dels hillbillies, que les persones preocupades per l’esdevenir del nostre món no podem obviar de cap manera… Perquè la tenim més a prop que no ens pensem.

L'hort dels cirerers, de Txèkhov

Lectura de coronavirus:

M'empasso L'hort dels cirerers com a complement als Txhèkhov de la Nemirovsky i Ginsburg que he llegit fa poc. Al YouTube versions diferents de l'obra fa curiós i és interessant que d'un mateix text en surtin possibilitats tan diferents. 

L'obra es refereix a una dona de l'aristocràcia russa i la seva família en el seu retorn a una finca de la família (que inclou un hort, o més exactament un verger, de cirerers gran i ben conegut), just abans que se subhasti per pagar la hipoteca. Mentre que es presenten opcions per salvar el patrimoni, la família, essencialment no fa res i l'obra acaba amb la finca venuda a un fill d'un vell serf, i amb la família sentint el soroll del jardí dels cirerers quan es talla.https://ca.wikipedia.org/wiki/L%27hort_dels_cirerers

Pasqual, que afronta su segundo chéjov tras Les tres germanes, bromeó diciendo que si a todo el mundo se le pone cara de "aburrimiento intelectual" al hablar de Beckett, con Chéjov "la gente pone los ojos en blanco y se lentifica; parece que sea un universo lleno de silencios y pausas, nostálgico. Y resulta que Chéjov dice bien claro que L'hort... es una comedia, e incluso discute con Stanislavski porque opina que éste lo enfoca como una tragedia". Consideró Pasqual que el tópico de un Chéjov lento y melancólico obedece a la tradición de los rusos blancos en París, "que proyectaban su nostalgia sobre un autor que no tenía nada de nostálgico".https://elpais.com/diario/2000/02/16/catalunya/950666865_850215.html

La batalla d'Occident, d'Éric Vuillard

De nou Vuillard, aquest m'agrada menys que els altres dos, però després del pont sobre el Drina passo estones intentant entendre això tan complicat que és la 1a Guerra Mundial

De l’ambició d’un estrateg alemany a l’assassinat d’un arxiduc, del Camí de les Dames a la
batalla del Somme, del gas mostassa als camps de presoners, La batalla d’occident alterna
retrats íntims amb escenes èpiques o commovedores per oferir un relat molt personal de la
Gran Guerra irrigat amb una erudició i una ironia constants.
Revisant de manera polèmica el primer conflicte mundial, aquest «Art de la guerra» confronta
les estratègies militars amb les seves conseqüències desastroses a través d’unes quantes
jornades decisives. La desfeta no té precedents, la carn de canó només haurà servit els
interessos financers i polítics d’uns responsables sense escrúpols: occident ha entrat definitivamenten la modernitat.https://www.grup62.cat/llibre-la-batalla-doccident/299090




Vuillard coloca en el foco de su interés narrativo la Historia misma, con sus causas y consecuencias, su orografía visible y la tectónica subterránea que la explica. Eso expulsa la noción de personaje singular, que es sustituido por un protagonismo difuso y colectivo. A la vez, se diluye la estructura argumental, reconvertida en una serie de episodios cuyo sentido e interrelación están dictados por los acontecimientos históricos, lo que significa que si el lector carece de este conocimiento previo (aquí la guerra europea de 1914) puede quedar desconcertado e incluso fuera de juego. Pero si es capaz de seguir las líneas de coherencia que traza la mirada microscópica de Vuillard, descubrirá con asombro —y consternación— el reverso azaroso, grotesco, brutal, ridículo y abyecto de las grandes convulsiones históricas.https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20191025/critica-eric-vuillard-la-batalla-de-occidente-7700447

El pont sobre el Drina, d'Ivo Andric

És una gran novel·la, tot i que no passa fàcilment. El símbol d'aquest pont que uneix Orient i Occident, és molt potent però la història d'aquests pobles és complicada per a nosaltres - i això que els catalans en sabem de convivència-conflicte de llengües i cultures, però res a veure amb allò d'allà: fins que no entenc que els habitants d'aquest poble de Bòsnia no són bosnis sinó que són serbis i que Bòsnia forma part nominalment de l'imperi otomà però de facto de l'austrohongarès el garbuix dificulta la lectura. M'hauria agradat parlar-ne amb en Francesc Bechdeju i el grup de Dòria.

blog de rosa d'ibur amb alguns fragments:

https://rosadibur.wordpress.com/2016/09/25/el-pont-sobre-el-drina/


I en Jordi Morell a Catorze amb la meva edició:

És una edició de butxaca, esgrogueïda i desgastada, d'El pont sobre el Drina. A la portada hi ha la reproducció d'un segell antic de Bòsnia, amb la imatge esquemàtica d'un pont de quatre ulls, de perfil triangular, amb un vèrtex sobre el pilar central, apuntant al cel. El dibuix, poc precís, recorda més les formes estilitzades del pont de Mostar que no pas el de Visegrad, molt més llarg i robust. Per culpa d'aquesta portada, durant molt temps, l'home confonia els dos ponts. https://www.catorze.cat/noticia/10156/visegrad

El pont de veritat:

Gina, de Maria Climent

Potser és una lectura més complexa del que sembla. Aquesta història d'aquesta noia del Delta que no sap si és lesbiana o no, que es vol quedar embarassada, que té esclerosi múltiple, que es fa gran anant de Deltebre a París, que al cap dels anys envia les cartes que ha anat escrivint a aquesta coneguda (?) parisenca, que té una terapeuta alemanya mig sonada ..., potser són massa coses. En tot cas, el dialecte ebrià dona consistència al personatge.

"La Gina, és un personatge que s'acaba de fer gran i el llibre el que vol fer és mostrar i acompanyar-la en este procés. Ella és una persona que se sent i és pràcticament adolescent i té una vida en pocs problemes aparents, i de cop s'ha d'endinsar en la vida adulta, una vida que ella esperava que seria la mar de plàcida on tot ho tenia de cara, però ha d'afrontar un problema que no s'esperava. El diagnòstic d'una esclerosi múltiple i una dificultat per quedar-se embarassada. Com és? Ella es defineix molt bé, diu: jo sempre he sigut intenseta però a la vegada de cares cap endins constreta. Crec que és una bona definició."

(entrevista a Maria Climent)

http://www.aguaita.cat/noticia/16195/maria/climent/quan/deixes/sentir/aqui/dins/no/se/remou/res/estas/fotut

Comentari als "Experts" d'Icat: (04:20)

Anton Txèkhov, de Natàlia Ginzburg

(temps de crisi important. Temps de coronavirus. Confinats a casa. Ja veurem com acaba tot això. Aquí continuem amb les lectures.)
No m'agrada tant com el de la Némirovsky. La Ginzburg va més per feina i no li dona temps suficient al personatge per anar-se dibuixant, a ell i a les seves relacions.

Con su intuición de las constelaciones familiares y de las pasiones calladas, Natalia Ginzburg narra la vida breve de Antón Chéjov (1860-1904), desde su juventud en Taganrog y sus primeros años en Moscú, los inicios como escritor humorístico y su trabajo como médico rural, hasta su viaje al campo de Sajalín, sus primeros éxitos como autor teatral, la enfermedad, los últimos años en Yalta y la muerte prematura en Badenweiler. En este hermoso libro, como si se tratara de uno de aquellos azares del destino, la escritora italiana consigue de manera asombrosa ese tono que el retratado dominaba de manera magistral, y nos ofrece un pequeño pero hermoso bocado de quien fue, es y será siempre uno de los mejores retratistas del alma humana.http://www.acantilado.es/catalogo/anton-chejov/

La mort d'Ivan Illitx i La sonata a Kreutzer, de Tolstoi

Dos Tolstoi de cop, dos relats curts que va escriure després dels dos monstres de Guerra i Pau i Anna Karènina. Dos relats curts per parlar de la vida/mort i de l'amor/matrimoni. Sensacionals tots dos. Jo trobo més subtil La mort d'Ivan Illitx, més  descarnada la Sonata a Kreutzer. I al club de lectura es debat sobre si Tolstoi era feminista o no. Pels temps que corrien..., i tant que ho era!

En esta brevísima novela, Lev Tolstói nos relata la historia de Pózdnyshev, un hombre que se casa enamorado y dispuesto a llevar una vida de tranquila felicidad doméstica. Pero las dulzuras de la luna de miel pronto dejan paso a la rudeza de la vida cotidiana, cuando el amor se quita la máscara y queda la descarnada realidad. Cuando por último entran en escena los celos, el final trágico se precipita: Pózdnyshev quitará la vida a su mujer. (...) La primera parte de la novela, en la que el protagonista se dedica a narrar sus reflexiones acerca de lo que suponen las relaciones entre hombres y mujeres, es magistral. Tolstói se sirve de un personaje que ha tocado fondo, un asesino, para poner en su boca pensamientos que nadie más podría expresar sin causar escándalo y que sin embargo, están llenos de razón.https://www.solodelibros.es/sonata-a-kreutzer-lev-n-tolstoi/

¿Estamos preparados para la muerte? Poco más o menos esa es la pregunta que se plantea en La muerte de Iván Ilich: si el ser humano puede llegar a aceptar su condición de mortal, si puede congraciarse con la idea de desaparecer. Evidentemente, Tolstói no ofrece respuestas… porque no las hay. La naturaleza se revela caótica, desenfrenada, ignota, y el propósito del ser humano se nos desvela como una banalidad; nuestro afán de trascendencia choca con la idea de finitud, por lo que no hay consuelo ni reconciliación posibles. Iván Ilich encara su muerte con miedo, pero sobre todo con frustración: ¿es posible que una vida termine de forma casi anecdótica, sin mayor importancia?https://www.solodelibros.es/sonata-a-kreutzer-lev-n-tolstoi/

Tolstoi en viu:

Frankisstein, de Jeanette Winterson

Doncs prometia però se'm fa desagradable. Mary Shelley m'interessa però aquest Homo Deus novel·lat no m'aporta res després de Harari. Potser és que tot plegat és massa punki. Ara feia temps que no deixava un llibre a la meitat.

A ‘Frankissstein’, Jeanette Winterson planteja un futur on la intel·ligència artificial està tan desenvolupada com per elaborar noves formes de vida artificials. En aquest context, que inclou des d’androides fins a robots sexuals, coneixem dos científics: el doctor Victor Stein, que treballa en el camp de la robòtica, i el doctor Ry Shelley. A través d’aquests dos personatges, Winterson representa una societat on els conflictes heteropatriarcals no s’han vist erradicats, on la vida artificial no ha esborrat els debats sobre els gèneres i on la possibilitat de transcendència es concreta en un ordinador que assimila els records i els pensaments del cervell de l’individu. I mentrestant, Winterson ens parla de Mary Shelley i del seu ‘Frankenstein’ com a embrió de tot plegat.https://beteve.cat/artic/jeanette-winterson-frankisstein/

L'unica història, de Julian Barnes

Llegeixo molt bé aquesta última  història que ha escrit Barnes. L'excusa és tonta: rollo d'un noi jove amb una dona madura en un club de tennis londinenc. Però a mesura que avança la trama, allò que semblava tan fàcil evidentment no ho és , i ens trobem encarats a les dificultats d'un amor intergeneracional.

«¿Preferirías amar más y sufrir más o amar menos y sufrir menos? Creo que, en definitiva, esa es la única cuestión», reflexiona al inicio de la novela su protagonista.

En la década de los sesenta, cuando tenía diecinueve años y regresó de la universidad para pasar el verano en casa de sus padres, Paul se apuntó a un club de tenis en el que conoció a Susan Macleod, de cuarenta y ocho años, casada no muy felizmente y con dos hijas ya mayores. Entre ese joven inexperto en asuntos de amor y sexo y esa mujer madura, ingeniosa, inteligente y que bebe más de la cuenta se inicia una relación que marcará a Paul el resto de su vida.

Ahora, muchos años después, él evoca esa aventura juvenil, se confronta con una experiencia que fue crucial e indeleble y rememora los momentos felices, pero también los dolorosos que vinieron después.

https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/la-unica-historia/9788433980243/PN_1000

Aquí Barnes no parla del libre però és interesant el que comenta sobre com escriure una novel·la i com és de diferent respecte de la realització d'una pel·lícula: