4 3 2 1, de Paul Auster

Una experiència lectora sensacional aquest mes que 'he passat amb l'Archie, amb els 4 Archies.  

Potser Auster intenta demostrar que l’essència d'una persona no és allò que li passa sinó el fil que uneix tot allò que li podria passar?

3 de març de 1947: l’Archie Ferguson, fill de l’Stanley i la Rose, neix en un hospital de Nova Jersey. Aquest és l’únic fet immutable en la seva existència. A partir d’aquest moment, s’obren davant seu diversos camins, que el duran a viure quatre vides paral·leles, simultànies i independents; a créixer i experimentar de diferents maneres l’amor, l’amistat, la família, l’art, la política i fins i tot la mort. I a través de les múltiples trames íntimes de cada Ferguson, capítol rere capítol, ens endinsem també en l’ampli fresc d’uns anys convulsos en la història dels Estats Units. https://www.grup62.cat/llibre-4-3-2-1/251420

Vincles ferotges, de Vivian Gornick

Una d'aquelles autobiografies de gent "normal" que, un cop han descrit l'ambient en què viuen i passen a parlar de les seves relacions personals, perden l'interès. El barri jueu del Bronx té la seva gràcia, els novios de la Vivian què vols que et digui?

Vivian Gornick és una de les veus més lúcides de la crítica i l’assaig contemporani i una de les memorialistes més commovedores dels nostres temps. En aquest volum apleguem els seus dos esplèndids llibres de memòries. Vincles ferotges, publicat l’any 1987, és un dels testimonis més coratjosos i inspiradors sobre els lligams familiars que s’hagin escrit mai, construït a partir de converses, records i discussions entre Gornick i la seva mare mentre passegen per Nova York, que també té un paper importantíssim en tot el llibre. Gairebé trenta anys més tard, el 2015, retrobem Gornick a La dona singular i la ciutat, una oda a l’amistat, a l’amor i a la vida urbana teixida a la manera d’un collage narratiu que inclou converses sobre les relacions humanes, reflexions sobre feminisme i el fet de ser dona, soltera i sense fills, i sobre l’evolució de l’amistat al llarg dels segles.

https://www.laltraeditorial.cat/llibre/vincles-ferotges-la-dona-singular-i-la-ciutat/

...

https://www.diariovasco.com/culturas/vivian-gornick-escritora-20180515001253-ntvo_amp.html

Els amants de Coney island, de Billy O'Callaghan

 No agrada a tothom però a mi sí. Aquesta parella d'amants adúlters em cau bé. Una nit d'amor, passeig i sexe que ens explica bé les dificultats d'aquest poliamor que tots voldríem saber portar amb dignitat i sense fer mal a ningú.

Des de fa vint-i-cinc anys, una vegada al mes, la Caitlin i en Michael s’escapen dels matrimonis respectius i les obligacions domèstiques per trobar-se a Coney Island i passar el dia junts. Són unes hores precioses, secretes, plenes de complicitat i de carícies, de records compartits, de sexe i de conversa, que tots dos atresoren i no canviarien per res del món. Però avui, en plena tempesta de vent i de neu i en aquest centre turístic fora de temporada, sembla que s’hagi d’acabar el món i, de retruc, aquests anys viscuts tan intensament i tan d’amagat. Billy O’Callaghan és un narrador magistral i delicat, en la línia de Colm Toíbín i William Trevor, i Els amants de Coney Island és un retrat intens de l’amor i la intimitat, un drama exquisit i devastador que irradia bellesa, desig i malenconia.

https://www.laltraeditorial.cat/llibre/els-amants-de-coney-island/

Brooklyn, de Colm Tóibín

 M’agrada. Una petita sorpresa, per la seva senzillesa, perquè entra fàcils, de narrativa senzilla i d’un personatge que te l’estimes

Filmin juliol

 Notting Hill 

la reina de África

Taxi driver 

La víctima, de Saul Bellow

 La Marta em parla de Bellow perquè li'n parla Martin Amis. La novel·la m'interessa poc, tot i que l'acabo.

Un vespre molt calorós, després d’un dia esgotador a la feina, el novaiorquès Asa Leventhal decideix anar a voltar pel parc, per respirar una mica d’aire fresc. Inesperadament, un desconegut se li acosta i l’acusa d’haver-li arruïnat la vida. Ell intenta treure-se’l de sobre o almenys convèncer-lo que s’equivoca de persona. De mica en mica, però, anirà sucumbint a la història d’aquest individu que no està disposat a deixar-lo en pau, fins arribar a creure’s que efectivament ha estat ell l’origen d’un mal que ha d’intentar reparar. https://vienaedicions.com/book/la-victima

Els ullastres de Manhatan, de Ponç Pons

Va ser un descobriment. (Què em va portar a triar un llibre com aquest sense tenir-ne cap referència? la coberta? l’editorial? la menorquinitat?  la psemipoemitat?...) Original combinació de les reflexions neoiorquines, en forma de dietari senzill i d’una peculiar tirallonga èpica sobre la història de Menorca. García Lorca i Neruda com a referents però la pròpia mida del llibret li proporciona la perspectiva i la mesura adequada que impedeix la pressumptuositat que alguns li atribueixeen. La Ciel.la em parla de la polèmica que ha provocat a Menorca i a mi em sembla molt exagerada i fora de lloc. Els menorquins haurien d’estar orgullosos d’aquest llibre.

El vídeo

A principis de l’any 2007 el poeta Ponç Pons partia, acompanyat de na Roser, la seva dona, cap a Nova York convidat per dues universitats interessades en la seva obra: el Center King Juan Carlos I de la Universitat de Nova York i la Rochambeau House de la Universitat de Boston. A Nova York, hi van estar uns dies, allotjats a l’hotel Roger Smith, situat a l’illa de Manhattan. Mentre van ser allà tingueren ocasió de passejar per les avingudes de la ciutat i de visitar-ne, de forma intensa, espais emblemàtics i sobretot llocs relacionats amb la cultura, una experiència que, en arribar a l’hotel, el poeta reflectia en un quadern, com sempre escrit a mà i amb un bolígraf de tinta blava. Aquell dietari, nascut en terres americanes, ha sortit publicat durant aquest Sant Jordi estrany, dolorós, preocupant, que acabam de viure amb el títol Els ullastres de Manhattan editat per Quaderns Crema. https://peregomila.wordpress.com/2020/05/28/els-ullastres-de-manhatann-del-poeta-ponc-pons/

M’encanta trobar crítiques que diiuen el contrari del que penso:

Els ullastres de Manhattan de Ponç Pons no té la força del relat d’aquest Pons primigeni que patia una productiva demència senil. En el llibre, d’altra banda, a diferència de Poeta en Nueva York, no s’hi detecta cap crítica social ni tampoc cap mena d’autocrítica. El missatge narcisista és sempre el mateix. L’autor del llibre és una bona persona, llegeix molt i enyora Menorca a la qual considera la millor illa del món (més que Manhattan, per suposat). La saturació de citacions literàries fa encara més feixuga i artificiosa la lectura. És com si l’escriptor se sentís insegur i fos incapaç de tenir pensaments propis sense aconseguir abans el vistiplau trampós dels autors clàssics que ha llegit. Ponç Pons practica la seducció fins a l’embaf, però ningú ha dit que la seducció sigui una qualitat literària. L’eufonia, apropiada i molt vàlida en la poesia, aquí converteix el text en melassa i no en una exacta combinació de colors. Com una imposició rutinària de marca, l’escriptor sembla veure’s obligat a afegir-hi vocables dialectals -salmaienc, feruma, somorgull, cobrómbol, estarot...- per a recordar una menorquinitat originària que tots els seus lectors donam per suposada.
Un altre Ponç, en Puigdevall, ja va assenyalar aquests defectes o d’altres que he obviat en una duríssima crítica publicada al diari El País, arran de la publicació del seu també poc afortunat "Dillatari".
Com he dit, en Ponç Pons s’està assemblant cada vegada més al presoner de l’analogia de la caverna de Plató. Rodejat d’aduladors, viu dins el seu propi món de fantasia i, sense capacitat crítica i autocrítica, és cada vegada més incapaç de reflectir el món que l’envolta. Les redundàncies comencen a ser massa habituals i perilloses, fins i tot els duplicats, i corre el risc de convertir-se, literàriament parlant, en aquell Pons que voltava pels bars de Sant Gervasi de Cassoles de Barcelona i que contava una història, sempre la mateixa història, paraula per paraula, a canvi d’una gerra de cervesa.                          

SALMAIENC. Adjectiu. Que fa un poc de gust de sal. Record que a l’entrada del pati del col·legi salesià de Ciutadella, Calós, hi havia una font. L’aigua que hi rajava era salmaienca. Com la literatura recent de Ponç Pons." (Joan Pons https://www.facebook.com/100004380396364/posts/1719710964851567/)

Aquí va tota la polèmica

Dia de pluja a Nova York, de Woody Allen

Doncs aquest Allen ens ha agradat molt. Torna a Nova York amb un amor fet ja d’una crítica duríssima al patetisme dels seus habitants, però l’ amor al cap i a la fi i ja se sap és cec. Hem rigut i ens ha semblat que aquestes actors joveníssims ho fan de conya.

https://youtu.be/IwRsgSN7iR8

https://www.elmundo.es/metropoli/cine/2019/10/11/5d9de414fc6c83057e8b45cd.html

una comedia romántica tan perfectamente fuera de tiempo, tan elegante en su minimalismo impresionista, tan irreal si se quiere, que entusiasma. Cuesta, eso sí, datarla. Ha estado retenida un año y más parece que sea una película de los años 30. De Lubitsch, dice Trueba. Pero eso, lejos de jugar en contra, la convierte en una pieza única e irrefutable. Bien están Timothée Chalamet (él), Elle Fanning (ella) y Selena Gomez (la hermana de la ex novia), pero nada comparable al monólogo fugaz y final de la veterana Cherry Jones (la madre rica). Esta última es la que aparece a la hora exacta. Prodigiosa. https://www.elmundo.es/metropoli/cine/2019/10/11/5d9de414fc6c83057e8b45cd.html

I la polèmica (que no sabia):

No habría sido la primera vez que el neoyorquino aborda idilios entre mujeres menores de edad y hombres talludos en su cine, como demuestra su aplaudida Manhattan (1979), pero esta vez los medios estadounidenses no perdieron la oportunidad de relacionarlo con la resucitada polémica de su hija adoptiva. https://www.eldiario.es/cultura/cine/Nueva-York-mediatica-Woody-Allen_0_950855076.html

Records del futur, de Siri Hustvedt

I a la pàgina 130 el deixo. Història plana malgrat el joc dels tres nivells narratius, el present, el diari del passat i la novel.la imaginava per l’autora. No em diu res. Fora.
Em sap greu perquè Allò que vaig estimar m’havia agradat molt

Golden Hill, de Francis Spufford

No em desagrada i li lliguen els adjectus de brillant i estrany que algú dedica a la narrativa d'aquest senyor. com sempre els escenaris sorprenents m'agraden: Nova York 1750! amb 7.000 habitants, un lloc on Broadway és una broad way, una ciutat on corren poques monedes i on el protagonista se sorprèn que la gent usi papers per pagar... i altres detalls per l'estil.

El punt de partida argumental és clàssic i senzill. Richard Smith, un jove de Londres, arriba el dia de Tots Sants del 1746 a la ciutat de Nova York, que en aquells anys era una emergent colònia britànica, encara amb una important empremta holandesa, de poc més de set mil habitants i situada a la costa est d’un immens continent del qual no se sabia gairebé res. Enigmàtic, càndid i seductor, el jove Smith es presenta a les oficines del comerciant Lovell amb una lletra de canvi per valor de més de mil lliures. El problema és que ningú sap qui és aquest noi ni quin és el seu propòsit, ni tampoc si té diners o bé és un impostor que vol perpetrar una estafa. Són els enigmes que anirem descobrint de la mà del narrador melancòlic, un punt malèvol i enjogassat que Spufford s’inventa per poder contar la història. Només al final en 

Allò que vaig estimar, de Siri Hustvedt

Passejant per les galeries del SoHo (Nova York), l’historiador de l’art Leo Hertzberg queda fascinat per un quadre i comença a buscar-ne l’autor. Entre els dos homes sorgirà una profunda amistat que els unirà per a tota la vida, tant a ells com a les seves famílies.
Trenta anys després, en Leo recorda la seva vida: el seu matrimoni, la seva amistat amb en Bill, el pintor; el naixement d’en Matt (el seu fill) i el d’en Mark (el fill d’en Bill), les segones núpcies d’en Bill amb la Violet, el seu èxit dins del món de l’art... i poc a poc anirà ens anirà desvelant foscos secrets guardats durant massa anys. (...)  http://www.angleeditorial.com/all-que-vaig-estimar-374


(...) Molts elements hi trobem, en aquest relat de caire psicològic que ens endinsa en l’ambient artístic de la Nova York dels 70 i 80, disquisicions sobre el sentit de l’art, descripcions minucioses de les exposicions artístiques, el negoci…i també els diferents nivells que podem trobar en les relacions humanes, tot amanit per l’existència de punts foscos que no fan més que engrandir-se a mida que avancem en la novel·la i que suposen el veritable leitmotiv d’aquesta. Un motiu recurrent que crec que deixarà indiferent a poca gent i que farà replantejar-se certs moments d’Allò que vaig estimar (Jordi Fàbregas a Directe.cat)

tres Paul Auster

Tres Paul Auster tres. Agafo Sunset park de Vimbodí i el trobo fantàstic. Aquest personatge que va i torna, enamorat d'una noieta intel·ligent de disset anys i que viu en una casa d'okupes i que no ha donat senyals de vida a la seva família des de fa anys... (el seu pare editor de prestigi amb ex-dones i dones interessants...).
Després resulta que a casa ja el tenia. I al seu costat surt Leviatán . I de nou el protagonista és un intel·lectual, aquest cop un escriptor (o dos, quants protagonistes hi ha a Leviatan?) que també desapareix, que cau des de la finestra d'un gratacels, que posa bombes a estàtues de la llibertat, mentre la vida del narrador gira al voltant de les aparicions i desaparicions del seu amic...
I diu Internet que el primer gran èxit d'Auster va ser la trilogia de Nova York i jo els hauré llegit en ordre invers cronològicament però retrobo unes constants en aquest presentar les vides sempre en funció d'allò que representen per als altres, com si nosaltres sols no en tinguéssim de sentit... ves a saber... La trilogia... són tres relats que només encaixen al final i en tots un detectiu o algú que en fa la feina rep un encàrrec de vigilar algú i l'encàrrec és molt especial i l'algú és encara més especial...

Como siempre buena historia con unos personajes originales super bien dibujados. En los libros de Paul Auster se cumplen habitualmente una serie de características como la importancia del azar, personajes inadaptados socialmente -algunos rozando la marginalidad-, etc. que pueden hacer que se tenga la impresión de estar leyendo siempre el mismo libro.  (jarm a lecturalia)

El azar, la naturaleza de la voluntad y una particular forma de entender el suspense ya se dan cita en esta colección de relatos, apuntando así algunas de las claves de la futura producción literaria de Auster. Además, explora algunos recursos que más tarde alcanzarían utilizaría en su obra Leviatán: la reflexión sobre el propio proceso creador, la mezcla entre ensayo y ficción y ese juego de espejos con la realidad tan caro al autor y a sus lectores. (Wikipedia)