Un nou país, una nova política , de Mireia Juanola

Llegint Juanola 3 o a la independència des de la teoria del coneixement

Quants arguments diferents i fins discrepant ens motiven vers la independència! Per això(també) no està madur el tema
I no.no estic d, acord que allò fonamental en la nostra identitat sigui el territori on hem nascut

...

I tant de lligam amb els valors i les TIC i la societat del coneixement.. vol englobar massa coses
quan tu solet et penses que has descobert les portes d'un nou paradigma social o ets un geni o fas el ridícul...

. Interessant la segona part sobre totes les necessitats de l'ésser humà i com el nou estat les ha de satisfer

...

I el llibre es va tornant tan interessant que torno enrere i el torno a començar

Per exemple la diferència entre dades informació i coneixement ens porta el tema de les competències bàsiques

I i estic d'acord és clar especialment en allò d'haver-nos d'implicar de participar en el que ens és proper i en el que té a veure amb el nostre entorn

Però el llibre concreta poc. hem de pensar en els altres hem de ser 'emocionals  hem de treballar en equip hem de superar els egoismes...

Identitat i territori.

Cirerer diu que la nostra identitat ve donada prioritàriament pel lloc on hem nascut, per la seva cultura i la seva llengua. Jo sóc més multifactorial: relativitzo el territori i les fronteres.

Talleyrand

Sonen esplèndides aquestes pàgines en que Talleyrand justifica la seva inacció en el segrest i assassinat del duc d'Enghien per part de Napoleó. En el fons el fi justifica els mitjans.  Maquiavelisme pur en el bon sentit de la paraula

CUP 1515

Keep calm and ooommm...
Parlant seriosament no és millor un 1515-1515-que un 1516-1514? Què expressa millor la realitat?

La dona trencada, de Simone de Beauvoir

M'agrada molt aquesta dona enfadada en primera persona

Orfeó

Em molesta que es treguin estelades al concert de l'Orfeó. ¿O és que la pàtria (si existeix) no és també dels no independentistes?

Noies i matemàtiques

Celsius diu que les noies no són aficionades a les Matemàtiques perquè quan els les ensenyen els problemes són de camions. Estem d'acord que no n'hi ha per tant.

Empreses

No tothom vol la independència pel mateix dic a Cirerer. Uns volen fer una empresa de mitges i uns altres una de calces. (Quina xorrada de metàfora) El seu argument és sempre que primer creem una empresa i després ja decidirem què venem

Apunts d'un aprenent de mestre greument jubilat, d'en Jaume Cela

Acabo d'acabar el teu llibre. Com m'ha agradat! Comparteixo tants sentiments, tantes percepcions! I tinc el gran avantatge que de moltes pàgines en trec una reflexió que em servirà per la meva feina amb els nois i noies. Quina esplèndida professió la nostra! Una abraçada!

Talleyrand

Gran frase de Talleyrand. Notre intérêt est toujours aveugle quand il contrarie trop l'intérêt des autres.
L'he trobat jo solet a les seves Memòries

La torre del Baró

Sortida i escales cinematogràfiques a l'estació de metro de Roquetes i carrers laberíntics que s'enfilen pel vessant menys independentista de la ciutat.  Un cop a la natura s'obre un camí decrèpit,  Ada Colau quanta feina s'ha de fer encara a Nou Barris.  I de sobte resulta que el lloc  és la torre del Baró amb un mirador esplèndid i una història curiosa .

Misteri

( ho tornem a intentar? )
A l'enterrament del pare de l'E.M. Entre el misteri i l'absurd em quedo el misteri  (un teòleg amic de Miterrand)

Un día perfecto, de Fernando León de Aranoa

La combinació de la tragèdia de la guerra amb l'humor no és pas fàcil. A mi em sembla que, en general,  se'n surten molt bé en aquesta pel·li. Cooperants a la guerra de Bòsnia, història d'amor, història amb nen, crítica política... moltes coses ben lligades i en la seva justa mesura. Bons moments de tensió (l'entrada a la casa del nen) diàlegs de distensió com els que es produeixen en les situacions més dures i el punt de surrealisme que la pròpia realitat ens ofereix tants cops...

Bé.

Un grupo de cooperantes trata de sacar un cadáver de un pozo en una zona de conflicto. Alguien lo ha tirado dentro para corromper el agua y dejar sin abastecimiento a las poblaciones cercanas. Pero la tarea más simple se convierte aquí en una misión imposible, en la que el verdadero enemigo quizá sea la irracionalidad. Los cooperantes recorren el delirante paisaje bélico tratando de resolver la situación, como cobayas en un laberinto.

(http://www.filmaffinity.com/es/film577820.html)

su acercamiento a ese cine humanista, tan preocupado por sacar a la luz las injusticias del mundo y la nobleza de sus víctimas, sigue sonando tan falso y artificioso como siempre. El retrato de un colectivo honesto, atrapado entre la inoperancia de las fuerzas del sistema y la desesperación por sobrevivir de los débiles, está construido con escuadra y cartabón, sin dejar nada al azar, ni un rasgo de ambigüedad que no se resuelva con una frase sentenciosa o con la mirada impotente, pero comprensiva, del héroe en cuestión.

(Fotogramas.)

Doncs no.

Irrational man de Woody Allen

Sense entusiasmes. Un professor d'història deprimit descobreix en el plaer de l'assassinat les ganes de viure,  en una història que comparteix amb l'alumna amb qui s'ha enrotllat.



I és en el retrat d’aquest fàstic que travessa l’escenari lluminós de Rhode Island i en els personatges que l’habiten on el director l’encerta del tot. Potser la crítica a l’ànim acomodatici d’una part de la societat americana és més lleugera que en les seves pel·lícules antigues, però Irrational man ens retorna a un Allen una mica més vivaç. |(diari ARA)

potser sí...

Jornada de reflexió

He canviat el vot trist que preveia pel vot convençut:  en general el que he sentit de la CUP durant la campanya m'ha semblat de lo milloret i en canvi les declaracions de Rabell i Iglesias m'han allunyat molt del meu pressumpte vot disciplinat. De la CUP me'n separa del tot la mitificació de la desobediència i la radicalitat nacionalista i pancatalanista però en aquests moments  és l'única opció possible pels que ens sentim d'esquerres i independentistes; és així de fàcil.
He aconseguit il·lusionar-me per la perspectiva del 51% de vots pel sí (Juntsx sí + CUP) , per la perspectiva que passin coses de veritat, coses noves que no tinguin a veure amb el que hem vist sempre, coses noves com un procés constituent català en el qual haguem de lluitar per l'hegemonia de les esquerres.
Catsíqueespot no ha entès que aquestes eleccions són diferents: han convertit la necessària discrepància ideològica amb la dreta catalana en un mur de contenció, en un atac frontal  cap a un possible procés revolucionari apassionant i de gran interès. Fins i tot els que són inequívocament independentistes (estimades Sara Vilà i Noe Ayguasenosa) han subordinat el procés català a l'autorització de l'estat espanyol i això (ni de la mà de Podemos) no es produirà mai.
No els ho recrimino tot és clar. És possible que la batalla pel 51 % de vots indepes hagués hagut de venir després de la batalla pel 80 % de vots proreferèndum unilateral . Això hauria evitat la polarització del país i hauria contribuït a la solidificació, a l'homogeneïtzació a la integració social i  a l'aïllament de les opcions antidemocràtiques de PP, C's i  de legalisme inútil de PSC i UDC.
No és un vot trist perquè votaré amb il·lusió per la CUP, l'única candidatura independentista i d'esquerres. Però si no guanyem amb aquest 51% de vot indepe, quasi prefereixo una clara derrota que ens permeti agafar de nou empenta i que la nova onada que inevitablement vindrà algun dia (ja res no serà com abans) vingui més unitària que la present.

tres Paul Auster

Tres Paul Auster tres. Agafo Sunset park de Vimbodí i el trobo fantàstic. Aquest personatge que va i torna, enamorat d'una noieta intel·ligent de disset anys i que viu en una casa d'okupes i que no ha donat senyals de vida a la seva família des de fa anys... (el seu pare editor de prestigi amb ex-dones i dones interessants...).
Després resulta que a casa ja el tenia. I al seu costat surt Leviatán . I de nou el protagonista és un intel·lectual, aquest cop un escriptor (o dos, quants protagonistes hi ha a Leviatan?) que també desapareix, que cau des de la finestra d'un gratacels, que posa bombes a estàtues de la llibertat, mentre la vida del narrador gira al voltant de les aparicions i desaparicions del seu amic...
I diu Internet que el primer gran èxit d'Auster va ser la trilogia de Nova York i jo els hauré llegit en ordre invers cronològicament però retrobo unes constants en aquest presentar les vides sempre en funció d'allò que representen per als altres, com si nosaltres sols no en tinguéssim de sentit... ves a saber... La trilogia... són tres relats que només encaixen al final i en tots un detectiu o algú que en fa la feina rep un encàrrec de vigilar algú i l'encàrrec és molt especial i l'algú és encara més especial...

Como siempre buena historia con unos personajes originales super bien dibujados. En los libros de Paul Auster se cumplen habitualmente una serie de características como la importancia del azar, personajes inadaptados socialmente -algunos rozando la marginalidad-, etc. que pueden hacer que se tenga la impresión de estar leyendo siempre el mismo libro.  (jarm a lecturalia)

El azar, la naturaleza de la voluntad y una particular forma de entender el suspense ya se dan cita en esta colección de relatos, apuntando así algunas de las claves de la futura producción literaria de Auster. Además, explora algunos recursos que más tarde alcanzarían utilizaría en su obra Leviatán: la reflexión sobre el propio proceso creador, la mezcla entre ensayo y ficción y ese juego de espejos con la realidad tan caro al autor y a sus lectores. (Wikipedia)

Onada

El procés és imparable però això només és la primera onada

Els hongaresos i d'altri

Vénen Cornellà i Terri a sopar a casa.  Els hongaresos serien un tap posat per l'Imperi Austríac a la plana del Balaton per evitar l'avenç dels turcs.  Per això la seva cultura els fa tolerables les filferrades que aturen l'entrada dels refugiats sirians.
O Felipe González va ser col.locat per Kissinger per domar els socialistes .
Però el que és cert és que els mestres hem d'aprendre a fer entrevistes

Refugiats i 11S

Tindrà efecte la crisi dels refugiats en els resultats de l'11S? Pensarà algú que potser sí que l'eix social és més decisiu que l'eix nacional?  Algun indecís decidirà que la lluita realment important és contra el capitalisme neoliberal i neocolonial?

Y volver, volver, vooooolveer

Potser molt a perdre i poc a guanyar (almenys des del punt de vista del prestigi ). K. Jarrett diu que és com si Guardiola tornés al Barça. Però avui he tingut la sensació que m'hauria fet mandra recomençar a Via Augusta.

Teòrics i pràctics

Claude Lessard:

"Les enseignants « interprètent » le changement de diverses manières. Certes, ils essaient de le comprendre en fonction de leurs valeurs — le non redoublement heurte le principe méritocratique ou il conforte une éthique de la sollicitude — ; ils l'évaluent aussi en fonction de leurs « intérêts » — qu'exigera de moi ce changement ? Que m'apportera-t-il ? — enfin, ils tenteront d'en comprendre le contenu — qu'est-ce qu'une compétence ? En quoi, cela diffère-t-il d'une capacité ? d'une habitude ? d'une attitude ? d'un automatisme appris ? Est-il vrai que les connaissances et leur transmission deviennent désormais secondaires ? —. Aussi, parce que ce sont des praticiens avant d'être des théoriciens de leur enseignement, ils chercheront à savoir comment faire ?  — comment différencie-t-on sa pédagogie ? Comment mettre en œuvre dans une matière à contenu comme l'histoire, une approche dite par compétences ? Comment et avec quels outils, évalue-t-on des compétences ? Dans les conditions réelles de ma pratique ? Toutes ces questions sont légitimes. Elles ne doivent en aucun cas être décriées comme symptômes de résistance au changement. Un collègue affirmait récemment que la résistance au changement était une forme essentielle d'appropriation: il y a beaucoup de vrai dans cette affirmation. Pour qu'il se fasse une tête d'une proposition qui lui est faite, l'acteur doit mettre celle-ci à distance dans un premier temps, afin d'y voir clair."

http://www.cafepedagogique.net/lemensuel/larecherche/Pages/2015/159_1.aspx#a2

Traduce niño...

El lladre del Guernica, de David Cirici

Miró, Picasso, una galerista i una pintora-restauradora ex-enrotllades, un professor d'història de l'art també ex-enrotllat, quadres robats i perduts arran de l'Exposició del 36, fins i tot nazis i un tractor per les carreteres de França amb una parella de cosins també enrotllats, un vell a Aix-en-Provence.... de fet el més interessant és haver conegut la història del quadre El segador de Joan Miró i segurament la competència i la gelosia  entre Miró i Picasso. Sí, ho sento amics/gues curriculars, no és cap genialitat.

Ho explica en David Cirici (no tan bé com jo):

defensa de les- ideologies

lo que mueve al mundo son las ideas y (...) asimismo, son imprescindibles las ideologías, entendidas estas como la formulación políticamente operativa de las ideas para que estas se traduzcan en hechos. (JJ Lopez Burniol)
http://www.almendron.com/tribuna/politica-y-decoro/

Els quaranta dies del Musah Dagh, de Franz Werfel

He estat no quaranta però si més de quinze dies submergit en la lectura d'aquesta obra poderosa i incisiva. jo m'apunto a tot i evidentment si m'agrada la literatura, la politica, la història i la geografia això era per mi: personatges versàtils i contradictoris, el genocidi del poble armeni, la  decadència de ,l' imperi turc, pastors protestants alemanys a Istambul, dones franceses casades amb potentats armenis ... i els congostos amb alzines, els penya-segats  sobre la Mediterània, la vall de l'Orontes i al nord la carretera que uneix Alexandretta amb Aleph.

No val la pena fer-ne comentaris literaris si la força històrica és tan colossal.

I mirant el Google earth i aquest mapa tota l'estona

i he trobat al youtube una peli de l'any 1980

https://www.youtube.com/watch?v=n2V4Ti0RetA

Gregorio Luri

Luri és especialista en criticar els altres (o els corrents, o les ideologies, o les lleis) fent-los dir el que no diuen. Sobretot si fa referència a altres, corrents, ideologies o lleis de tendència progressista . De fet, és una cosa que fa molta gent. Avui a l'Ara es carrega la interdisciplinarietat, com sempre, fent-ne caricatura.
http://www.ara.cat/suplements/criatures/complexitat-interdisciplinarietat_0_1412858701.html

Requiem pour l'Est, d'Andreï Makine

Interessant aquest llibre, memorial de la Tiat i en Xavier Abella. Havia llegit de Malékine El testament francès i m'havia agradat molt. Bé aquest recorregut per la història de la URSS i les seves guerres , amb la perspectiva de les tres generacions que van viure la guerra freda i la primera i segona Guerres mundials. I les corresponents entreguerres. Sí, la gràcia és que ho fa desordenat.

Au centre de ce labyrinthe d'émotions, un narrateur, médecin militaire engagé par les services de renseignements soviétiques. C'est à lui que l'auteur confie la lourde tâche de se faire le porte-parole des déshérités. Nous l'écoutons retracer l'hallucinant destin de son grand-père Nikolaï, qui, subissant en Russie les oppressions des années 1920, déterre une femme enceinte à qui il sauva la vie et celle de son enfant, et qui devint ce père traversant en somnambule la barbarie de la SecondeGuerre mondiale. (l'Express)

Pedagogia internacional

Trobar als articles estrangers de pedagogia els mateixos temes que estan sobre la taula a casa nostra fa com una petita il·lusió. Competències,  aprendre a aprendre, avaluació externa... No estem tan sols en els dubtes. El laberint és global. (Malgrat el Nepal,  Maria Castellví )

Museu d'Arqueologia

el foc fa 500.000 anys
els Neandertals i els Sapiens van conviure uns 10.000 anys a Europa
el Cogul encara no saben si és neolític o paleolític
si troben destrals és que és neolític perquè les feien servir per arrasar boscos i guanyar terrenys per conrear
preciosos braçalets de la senyora de les muntanyes el -1.500 però, noi, a aquelles èpoques a Egipte feia segles i segles que feien piràmides!
Els ibers vivien en cases molt apretades! i amb carrers i barris. Societat guerrera dominaven bé els metalls: falcates!

El Museu Arqueològic està molt bé.

Les combattants

Potser aquest final es carrega la tesi que presumíem des de la perspectiva de gènere. Però és que potser les tesis de les pel·lícules no són en la seva trama ni en el seu desenllaç sinó simplement en el tema que plantegen, en el problema, fins i tot només en l'ambient. (va fes-te l'intel·lectual: Anna Karenina, Madame Bovary, Mrs. Dalloway...). Noia dura i esquerpa s'apunta a uns campaments militars i el veí tímid li va al darrere...
que fàcil és que el cinema francès tingui coses que m'atrauen...

és possible que l'hagin traduït com Amor a primera vista?



Si hay espectadores que se quedan en la superficie, solo van a ver una especie de primera mitad de bolsillo de La chaqueta metálica para una Europa perdida en el agujero de la nada. Los que rasquen más, verán que ese "bosque que empieza de cero, que se reinicia" a partir de un gran incendio, son las nuevas sociedades; que hay dos posibilidades ante las desastrosas expectativas para el futuro: pegarte de tortas con la vida e intentar domarla a cada minuto mientras eres continuamente infeliz, o caminar por ella con el sosiego de ir dando soluciones factibles a cada problema.  (El País)

Programes

Jo crec molt en els programes, però les accions els hi han de donar suport. És com allò de la dona del Cèsar...

O sigui que no n'hi ha prou amb declarar-se a favor del dret a decidir.

Teòrics

Parlo amb Whisky sobre els teòrics i la responsabilitat que tenen respecte de la no aplicació dels seus descobriments i les seves elucubracions. Tot ve dels "savis" del Departament ( i de la Universitat) i de la llunyania en què es troben de les pràctiques de la majoria d'escoles. Ara em fa gràcia que aquests "savis" tenen noms i cognoms.

Alcalde

Decebut del meu alcalde. Acusa de deshonestos els que no pensen com ell. Es confirma l 'escepticisme dels que el coneixen de fa temps.

Diversitat

La resposta a la diversitat a l'aula és sobretot el treball col.laboratiu

Res

Sempre m' ha agradat bastant no fer res pero és que cada vegada m' agrada més

Comparativa educativa o les comparacions són odioses

Programa Junts pel Sí:

10) Cap  a  una  escola  catalana  inclusiva  i  per  l’èxit  escolar,  perquè  volem  invertir per  redistribuir  les  oportunitats  i  millorar  els  estàndards  de  qualitat  del  nostre  sistema  educatiu.  Inversió  prioritària  en  centres  d'alta  complexitat  i  en  zones socioeconòmicament  més  desafavorides  a  partir  de  projectes  comunitaris  i treball  educatiu  d'entorn.

Manifest Cataunya sí que es pot:

4.Potenciar  un  sistema  educatiu  de  qualitat  –augmentant  la  inversió  fins  a  equiparar-la amb  la  de  la  mitjana  europea–,  que  tendeixi  a  una  única  xarxa  pública  que  garanteixi  tant l'accés  universal  des  de  l'escola  bressol  fins  a  la  universitat,  com  la  democràcia  als centres  d’ensenyament  amb  la  participació  vinculant  de  la  comunitat  educativa:  ni  LEC  ni LOMCE.

Armenis i catalans

¿Tenen els armenis, els jueus i els catalans importants punts en comú, com puguin ser el carácter laboriós, productiu i estalviador ( i el consegüent enriquiment, és obvi), i això els ha procurat l'odi dels seus veïns? (i potser un esperit especialment culte ?) O tot això només són podrits tòpics nacionalistes? Tema a desenvolupar...
(Atenció  en com van acabar els altres dos pobles mencionats)

pkè no un punt comú a les tres llistes sobiranistes sobre el dret a decidir? algú ho està negociant? @saravilagalan @dolorscamats @noeayso

— Martí Casares (@marticasares) julio 19, 2015

Requisitos para ser una persona normal

Ho sento però està encantadora aquesta noia, la Leticia Dolera i la pel·lícula és de somriure tota l'estona i alguna rialla fins i tot. Està bé enfotre-se'n de la gert "normal".
I en la presència del germà amb síndrome Down retrobo de nou aquesta manera de fer comèdia amb "gent diversa" trobant el to adequat a l'estil de La familia Bélier.

Vértigo, de Hitchcock

James Stewart i Kim Novak i com que el realisme màgic s'ha colat en tantes pellícules i novel·les és possible dubtar-ne fins a la meitat de la història. Però, clar, això és Hollywood els anys 50 i no és García Marquez ni Isabel Allende fent passejar els morts per les cases dels personatges.

Obra maestra del genial Hitchcock, y quizá su película más aclamada por la crítica, pues siempre aparece en las listas de los críticos sobre las mejores películas de la historia del cine . http://www.filmaffinity.com/es/film647094.html

De fet, las veig després de buscar una llista amb les 20 millors pel·lícules de la història i trobar-la la primera.

Esvice

Trobo Esvice a la platja llegint. Li comen to que aquest Foster que llegeixo diu que només hi ha tres tipus d'històries: les que vénen de Shakespeare, les de la Biblia i les dels  contes populars

Carregador

Passar una nit improvisada fora de casa sense una muda, el raspall de dents o  les pastilles és absolutament viable.Sense el carregador del mòbil és més problemàtic.

Ètica i independència

Converso amb Hastings a la Jijo i li dic que per a alguns sembla que la independència sigui una qüestió ètica, quan la ètica amb el que té a veure és amb la relació entre els rics i els pobres o entre els poderosos i els humils. Queda mitinero però és veritat.

Romeva

Tothom parla d'en Romeva avui.  Jo dic que em sembla l'opció de l'enfrontament, la de la OPA  a ICV  i que em sembla una mala opció per al sobiranistes que haurien més d'intentar atreure's els vots d'esquerres amb la negociació i el pacte i no amb prepotència. Jo resto a l'espera del plantejament d'ICV.

Ciutat de Bohane, de Kevin Barry

se'n diu"ucronia", no? en tot cas està bé aquesta història on la civilització en decadència ha donat pas aquesta ciutat de Bohane, a la costa irlandesa, amb aquesta presència de les màfies i els seus capos i els seus espais i els seus barris. està bé aquest joc de les ètnies i els espais, els xinesos, els gitanos, les dunes, els pantans. Bona creació d'ambients... I aquest ex-capo que retorna confereix a la trama un aire de western... (és James Stewart, Gary Cooper o Jo
hn Wayne?)

Polítics

Ara està de moda el tema de qui és polític per la història de la llista única.  Mes enllà d'una visió genèrica segons la qual tots som polítics el millor es pensar la política com la gestió de la cosa pública és a dir els participants dels poders executiu i legislatiu i els membres dels partits  polítics como si nombre indica

Regidors (regidores en diuen ells (elles))

Cada cop estic més convençut de la necessària independència i llibertat dels regidors. Corretja  de transmissió de l'assemblea! , van dir...

Diversitat

Començo el meu miting al Pla dient qe el que he fet sempre molt malament era atendre ladiversitat i que aquest era el meu repte. I després vomito (una mica massa ) curriculum, competències, avaluació formativa, decàlegs dela Xarxa, enriquiment d'activitats i fins un poema d'un nen, una tija i una flor.
Vigila, Martí, vigila
No perdis mai el teu nord ...

òsmosi

Encomanar per òsmosi i no per transmissió o convenciment dirigista. Màxima modèstia. No proposar canvis sinó enriquiments de  les pràctiques a l'aula. L'Olga Esteve em penso que  hi toca molt.

Si fos així en política, no faríem revolucions; però, en fem?

Agradar

En política menys que enlloc no pots agradar tothom. Ni tan sols els teus amics, Rínxols.  Siguem coherents i intentem comunicar bé.  Però ni això no serveix.

Mandarines

estonians a Abjasia (o es Geòrgia? ) i txetsens i russos. ... es igual és la Guerra.  Amb majuscules . Com totes. Perquè és la Mort. Al cinema tot és fals diu el vellet protagonista i segurament és teatre posar dos enemics sota un mateix sostre però les mirades i els gestos i les amenaces i la convivència semblen molt molt reals.

CUP i ICV

CUP i ICV es podrien entendre si uns fossin capaços de fer autocrítica de la seva etapa de govern ( de participació en !) i els altres no pressuposessin la mala intenció en aquests errors i acceptessin que tothom qui governa s' equivoca.

Líquides

La Marta proposa que de les meves potsercerteses en digui certeses líquides a la manera de Zygmunt Bauman.  No en va les repenso mentre nedo. (Bona, Marta)

Indepes d'ICV

Massa incògnites arreu. Però les meves potser certeses: Cal votar explícitament quin ha de ser l'status del nostre país. Cal fer-ho contra la legalitat i la política espanyola. Cal no prejutjar el resultat. Cal unir els que tenen aquest objectiu, que es diu referèndum d'autodeterminació no acordat. Aquest és el plebiscit del 27S. Aquest és el full de ruta que cal negociar.  Cal convèncer ICV i Podem i sí que es pot fer. (Convèncer-los vull dir)

Vallvidrera amb Ella i Abraham

Tot baixant per la drecera
Que porta a la Budallera...

Ai no!

Maragall, “Boscos de Vallvidrera”, (1906)

Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m'heu donat!
Tenia el mar al darrera i al davant el Montserrat,
i als peus els llocs del poeta
que ja és a l'eternitat.
Més enllà, d'altres carenes,
el Pirineu, tot nevat,
i aquell dolç país de França
que deu ser a l'altre costat...
Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m'heu donat!
Tot baixant per la drecera
he vist un arbre rosat:
ametller que presumies,
un altre se t'ha avançat.
- De massa matiner que era
ara em veus tan despullat:
les glaçades d'aquests dies
totes les flors m'han llevat;
pro encara en tinc unes quantes:
mira'm de l'altre costat.
- Ara veig que no tens culpa:
ametller, que Déu te guard,
que sens tu la bona nova
no m'ho hauria semblat.

Una paloma se posó sobre una rama a reflexionar sobre la existencia, de Roy Andersson

Un altre gènere: el de "pel·lícules que com més hi penses més t'agraden".
En aquest cas l'absurd em desconcerta però l'estètica  m'enganxa i l'humor evita l'avorriment. Cinema d'autor evidentment.
Obsessió per les línies de fuga.
Pe què han triat aquesta imatge per fer-ne el cartell promocial quan a la pel·lícula dominen imatges com les que poso a sota? (vaya un morro!)



comentari llarg sobre Roy Andersson a TVE

Galveston, de Nic Pizzolato

Me'l compro perquè llegeixo que l'autor és el guionista de True detective. Va ser per això.
I no està mal aquesta història d'aquest sicari cancerós que fuig per les carreteres de Louisiana i Texas amb una jove i una nena amb qui no l'uneix res.

Però Galveston, insisteixo, més enllà d’una trama molt ben parida i proveïda de carrerons foscos i demolidors cops d’efecte, és també i sobretot l’estil Pizzolatto: pausat i hipnòtic, realista i oníric alhora, amb uns personatges amb unes bones històries al darrere, sobretot el protagonista, quin paio, en Roy Cady: de carn i ossos, carregat de contradiccions i de misteri, perillós, romàntic, fascinant, un supervivent. Com la noia, la Rocky, que també. I com l’interessantíssim ventall de secundaris.

http://martorellnegre.blogspot.com.es/2014/08/galveston-de-nic-pizzolatto-true.html

Violència

La violència potser es pot justificar en algun cas. Però amb quant de compte s'ha d'anar! Petit forat minúscul que saps que no deixarà de créixer...

Les héritiers o la Professora d'història

Pel·lícula correcta en el gènere "pel·lícules de nois de secundària que es porten malament fins que un mestrre amb mètodes pedagògics alternatius i innovadors els posa a ratlla". Una mica fàcil, una mica tòpica, però l'encerta en moltes coses.
Em fa gràcia que sigui Créteil i puc imaginar que aquests alumnes són aquells que van venir a Mataró quan vam fer un intercanvi amb l'escola Anxaneta.


El título original de esta lección a favor de la educación y la recuperación de la Memoria Histórica resulta más elocuente que el castellano: 'Los herederos', referencia tanto a esas nuevas generaciones que parecen haber olvidado de dónde vienen (los alumnos protagonistas) como a la propia responsabilidad que todos tenemos para asumir nuestra Historia común pasada y presente. Bien es cierto que la película de Marie-Castille Mention-Schaar se ajusta al sempiterno esquema de docente voluntarioso (Ariane Ascaride entregada a la causa), iluminando a alumnos problemáticos y/o marginados frente a la desidia de colegas y estamentos públicos y políticos.
Sin embargo, por muy conocida que nos resulte la tapa del libro (y, encima, con lo del concurso; todo muy made in USA) en sus páginas hay un discurso muy beligerante y necesario respecto al nuevo fascismo que nos está rodeando.
http://www.fotogramas.es/Peliculas/La-profesora-de-historia

Bernhard i Gould (El malaguanyat 2)

El virtuosisme no és el mateix que l'art. No tothom que toca el piano ho fa com Glenn Gould. De fet no ho fa ningú.  B. i la seva narrativa com una apissonadora. B. sempre enamorat del seu país i de la seva ciutat.

Amb un humor càustic i un to obsessiu, la novel·la explica l’experiència de dos companys de Glenn Gould que, commocionats davant el virtuosisme d’aquest, decideixen abandonar la seva carrera musical. Tot i ser, ambdós, alumnes avantatjats i talentosos, no poden suportar la idea de veure’s relegats a un segon pla per Glenn Gould. I no obstant abandonar el piano i fins i tot després de la mort de Gould, tant aquest com la música continuen obsessionant-los de la mateixa manera que quan s’hi dedicaven; de fet, tota la novel·la gira al voltant del que ha significat i continua significant per a ells l’art.

http://www.morirdefrio.com/2013/04/el-malaguanyat/

Avaluació

I des de fa mesos la pregunta és com introduir les competències en l'avaluació oficial del país sense que els mestres se't tirin a sobre. Que se t'hi tiraran igualment. Ah! I amb LA LOMCE pel mig és clar.
Misión imposible

Desobediència

No comparteixo el culte a la desobediència que pregonen determinats col.lectius amb qui, en canvi, comparteixo altres criteris. Em planteja dubtes ètics importants i, m'atreviria, fins i tot,  a acusar-la d'antidemocràtica.

Bellvitge

Bellvitge em diu que som resolutius i jo entenc que vol dir que fem un bon tàndem. Suposo que tots els entrenadors valoren tenir un bon segon. Ho pensava també de La quan deia que m'enyorarà.

Cúpula

Reunió amb la cúpula. Altre cop la desconfiança. Vella política

el Prat

Porto Abraham al parc i a la platja del Prat. Tres dones musulmanes resen en direcció a la Meca, sobre la gespa verda i ben cuidada i sota les copes frondoses dels pins mediterranis. La nova Catalunya. La línia de mar queda amagada pel petit pendent sorrenc on com un miracle l'acció potser d'un alcalde sense límit de mandat ha aconseguit fer rebrotar la vegetació natural.

Palpables

Fantàstica política municipal! Feta de noms, de cares, de persones... Feta de realitats palpables

Si se puede

El crit ressona  estranger al Saló de Cent i a la plaça Sant Jaume. Primer em molesta i me'n queixo. Em toca després reconeixer   que aquesta és també una llengua del país, que és la de molts catalans, que és la de l'emancipació dels humils a casa nostra. Que m'agrada, a més, compartir-lo amb Manuela Carmena. I si algú hagués entonat la Marsellesa?
I després m'emociona el Que sí nos representan!

Pactes

Pacte ERC-Babord. Pacte ERC-GxV... això és la fragmentació, això és la fi del bipartidisme, el crepuscle de les majories absolutes. Ara convindrà trobar a aquests nous escenaris el valor que els suposàvem.

Honestedat

I, es confirma de nou.Tothom és honest,i com a tal se l'ha de tractar, fins que es demostra el contrari. Ho deia al Monedero i a la Merkel.

Consens

Consens maratonià a Babord. Un bon acord difícil, més pel llenguatge que per la política. Passa quasi sempre. Em sorprèn agradablement que gent de procedències tan diverses convergeixin . Pocs han tingut la sensació d' haver de cedir molt. Babord és encara una parella en fase de "tortolitos"

Ànima

un narrador molt animal i assassinats per començar i per acabar.

Quan en Wahhch Debch descobreix la seva dona assassinada, es queda paralitzat fins que, esperonat per l’abisme que s’ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l’home seguint l’olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d’alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.

Aquesta novel·la, totèmica i animista, empeny els límits de la literatura. Ànima és una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l’inoblidable

Objectius i continguts

I despres de cinc anys de carrera, de 30d'experiència docent i d' aquest máster ultraespecialitzat de tres anys al Departament encara t'emboliques amb els objectius i els continguts...

Com

Tarda de com esplèndid a Vilassar de Mar. I a mi, de la política sempre m'ha interessat més el com que el què

Mesquita

Interessant visita a la mesquita de Vilassar de Mar. Tremendes (insuperables? ) distàncies ideològiques.

Ordre d'avaluació

L'excusa de "ens fan programar per competències però al SAGA hem de posar notes"... ¿Farem història, FS ( i MP)?

Facilitació

La gent a les places és la metàfora de la nova política. Sorgeixen noves paraules, a Babord experimentem la facilitació

Babord

Entrar al govern o no entrar al govern. That is the question

Bernhardt

Glenn Gould era una artista, els altres només són virtuosos.

Un dia d'abril, no recordo exactament quin, em vaig despertar i em vaig dir: s'ha acabat tocar el piano. I no vaig tornar a posar la mà a l'instrument.

http://decasaalclub.blogspot.com.es/2010/04/el-malaguanyat.html

Les últimes vacances a Escòcia

Humor britànic i pel.lícula amb nens molt suportable. Parella separada que fa veure que no en la festa d'aniversari de l'avi que ha de ser l' última. El vell és Monty Phiton i es nota

http://marti58.blogspot.com.es/2015/05/la-familia-belierfa.html

El Codòs

En aquest país els camins són tan estètics! Us convidaria a una tarda amb la llum com la d'avui a passejar pel Codòs.

facilitació

Val la pena gastar-se 750 € per dinamitzar (facilitar se' n diu ara) dues assemblees? Curiosament penso que sí

Ginesta

Carretera de Minganya i Riudabella sembrats daurats . Darrere  Poblet collim ginesta amb el pare. Ens ho hem reconegut més d'un cop. Aquest decorat el tenim tan vist que cada cop ens agrada  més.

Confluència

La confluència que m'il.lusiona  és la dels dos grans processos que han sacsejat el país:l'independentisme i la indignació.

la família Bélier

sí, vaig plorar com un imbècil...

que oui, si on sait le prendre pour ce qu’il est, c’est-à-dire un film finalement sans prétention, cette « famille Bélier » présente la qualité qui me semble la plus essentielle dans le septième art : la sincérité. Voilà un film qui, après tout, veut faire simple et veut faire frais, notamment en s’appuyant sur des éléments basiques qui apaisent tout le monde : le charme bucolique d’un monde rural à taille humaine ; le souffle innocent d’une adolescence en quête d’épanouissement ; la tendresse de personnages un peu simplistes et gauches mais malgré tout fort attachants… La recette est connue, elle est facile, mais après tout pourquoi pas si la générosité sait faire monter la mayonnaise

http://www.allocine.fr/membre-Z20041207222824320473123/movie/214860

Charles Dickens, una història en dues ciutats

Wihplash

Marta Rojals, L'altra.

A 'L'altra' (RBA-La Magrana),  Marta Rojals se centra en l'Anna, un personatge que s'acosta als 40 amb una feina que es va precaritzant i una parella que no l'acaba d'omplir, tot i que se l'estima. Ambientada a la Barcelona d'ara, la novel·la mostra un present en què l'esperança s'engruna i el passat es converteix en equipatge perillós. És en aquest context que la protagonista comença una relació adúltera amb un noi que té gairebé 20 anys menys que ella.

Mariona, de Pilar Rahola

http://www.europapress.es/catalunya/noticia-pilar-rahola-atraviesa-revueltas-siglo-xix-novela-mariona-20141016191403.html

El que queda

No res o molt poc queda del que aprenc. Quin plaer, però, el fluir dels aprenentatges pel filtre dels forats enormes (llegint Steiner)

Cataluña, federación o independencia, de J.A. González Casanova

Allò que és polític pot prescindir d'allò que és jurídic? Doncs contràriament al seu argument penso que algun cop sí. I té a veure amb el que diu en Mèlich aquí sota 

Ai, senyor constitucionalista...

(...)

Una mica més:

No és el mateix una consulta sobre la independència que un referèndum per a la independència. La primera hi cap a la Constitució. Segurament té raó. Ell és l'expert. Però a Espanya no hi haurà mai voluntat política ni per l'una ni per l'altre. 

Mèlich

"...L'escola hauria d'ensenyar que mai no viurem en el millor dels mons, que el paradís és fora de l'abast dels éssers finits, que la justícia, la veritat o el bé absoluts mai no es faran presents. L'escola ha d'ensenyar que no tot es pot ensenyar, i el que (...) no es pot ensenyar és l'ètica. Els humans som éssers que hem de comnplir les normes, però som també éssers que les podem transgredir. Però, quan s'ha de transgredir una norma o una llei? Això és el que l'escola no pot ensenyar..."

"Escola, ètica i moral" a Perspectiva Escolar 379

La mare, de Grazia Deledda

"A la Sardenya més recòndita i feresta, el conflicte entre les obligacions del celibat i els embats de l'amor, la lluita inexorable entre els deures religiosos i les temptacions de la carn, fan d'un jove sacerdot una veritable joguina a les mans del destí. Ni la condició del protagonista, ni la presència obsessiva de la seva mare, convertida en la veu porfidiosa del remordiment, no poden aturar en absolut el curs implacable dels esdeveniments, que Deledda fa brollar de manera magistral en aquesta novel·la".(Ed. Adesiara)

Fedra, de Racine-Belbel

A mi m'ha entusiasmat, i el Toni diu que sóc l'únic

La història m'enganxa, els alexandrins em funcionen bé, l'escenografia geològica em deixa... petrificat (barato...)

Racine és d'aquells clàssics que cauen antipàtics, Molière és el que cau bé!,  com Calderón de la Barca amb Lope de Vega. Però surto del Romea pensant que alguna cosa deu tenir aquest senyor sortit dels llibres de literatura del batxillerat, quan les seves paraules i els seus versos et fan sentir durant dues hores que allò que fa referència a les passions i els sentiments i que es va transmetre segurament de boca en boca en la Grècia mil·lenària i que recolliren Eurípides i després Sèneca,  descriu de manera meravellosa la condició humana i en concret el dolor dels amors impossibles. (ah! l'amor incestuós! i ah! l'amor sempre mal vist  de les dones madures pels noiets joves)

Per cert la Vilarasau una mica passada de voltes és l'única que va sovint més enllà de la necessària artificialitat tràgica i cau en l'exageració ridícula. Els altres, esplèncidids!

el Romea: http://www.teatreromea.com/ca/season/1003/fedra

el text: http://www.nuvol.com/ebooks/fedra/

Chemin à l'école, de Pascal Plisson

Una pel·lícula preciosa sobre
com quatre nens fan hores de camí per arribar a l'escola (al Marroc, a Kènia, a l'Índia i a l'Argentina) Encara que de vegades la barreja de documental i de ficció grinyola el resultat final toca la fibra amb eficàcia i et fa pensar no només sobre les diferències i les injustícies d'aquest món mundial sinó sobre el paper de l'escola i d'allò que hi ensenyem.




Aquí, muchos niños ricos pasan horas en autobuses para ir a escuelas exclusivas -un sacrificio que les imponen los padres que desprecian el valor de la educación pública-, en las que realmente no les gusta estar, porque no les divierte estudiar. Se aburren. El pequeño protagonista africano de esta película conoció a algunos de estos niños cuando acompañó a Plisson a presentar su trabajo en Japón. “Primero no entendía nada, pero luego se volvía loco de enfado. No daba crédito a su inconsciencia. No es normal que los niños en nuestros países no quieran aprender, que no les guste la escuela. En los países ricos algo estamos haciendo muy mal en el tema de la Educación”.  http://www.publico.es/culturas/camino-escuela.html

i m'agrada molt la crítica de Salvaoret en aquest bloc que recomano

http://educarentiemposinciertos.blogspot.com.es/2015/01/camino-la-escuela-un-ejercicio-de-fe-en.html

A todos los que amamos la educación -que no es lo mismo que trabajar en el sistema educativo- esta película no puede dejarnos indiferentes, sino que nos toca, nos llega y nos emociona. La recomiendo vivamente: es un documento valioso sobre la relevancia de la educación, del trabajo docente, del sacrificio de los alumnos por ir cada día al aula, alfabetizarse, abrir ventanas al conocimiento.

Dos taüts negres i dos de blancs

El Pallars encara em dóna de si.
Començament espaterrant amb les diferents visions narratives d'aquest drama de la Catalunya profunda. Després potser es fa una mica  llarg. Em moro de ganes, però, de passejar-me per la serra del Boumort.

http://www.grup62.cat/llibre-dos-tauts-negres-i-dos-de-blancs-114305.html

El retorn del comte, d’Assumpció Cantalozzella

M'interessa la història d'aquest últim comte feudal català enfrontat a Joan II i a Ferran el catòlic. La trama, fluixeta i encara més quan entronca amb l'actualitat per justificar l'enfocament narratiu. bruixes pallareses, amors i amants, incestos i aguns dels vicis de la novel·la històrica dolenta. però no coneixia el personatge i m'ho he passat bé.

http://www.grup62.cat/llibre-el-retorn-dhug-roger-101211.html

Mr. Turner

Pinzellades per descriure un pintor. Una visió original, sarcàstica, caricaturesca, exagerada, teatral.
Grunys i roncs. Psoriasi. Imatges precioses, no tant perquè siguin dels seus quadres ni els recordin especialment. Interessant sociologia de l'art: paper del pintor, mode de vida del pintor, l'acadèmia, les botigues, els mecanismes de distribució, els motius d'inspiració, la bohèmia avant-la-lettre...

Una princesa a Berlín

Un llibre esplèndid per entendre els inicis del nazisme. L'Alemanya dels anys 20 és una época molt explicada (Zweig,Fallada...), però aquí és molt interessat la visio del paper de la burgesia-aristocràcia jueva.

Berlín, 1922. Reina la confusión en la capital alemana tras la victoria aliada. Recorren las calles, con banderas rojas, las víctimas de la más impresionante inflación de todos los tiempos. Y, tras ellos, las bandas incontroladas de ex-combatientes nacionalistas, que siguen las consignas de un oscuro militar austríaco, Adolf Hitler. Indiferentes al barullo callejero, conservan aún sus privilegios unas pocas familias aristocráticas, en su mayoría judíos, de gran tradición en el mundo de las finanzas.

En este escenario irrumpen el americano Peter Ellis y el alemán Christoph. Peter vive una doble vida : frecuenta, por un lado, los elegantes salones de nobles y banqueros y, por otro, los tugurios bohemios de los artistas. Para su desgracia, se enamora de la hija de la familia Waldstein, a la vez que se ve involucrado sin querer en un asesinato político, que presagia ya los horrores del Tercer Reich. Poco a poco, todos se ven arrastrados en el torbellino de desatinos que sacude a Alemania y que la prepara para la dictadura nacionalsocialista.

(http://www.tusquetseditores.com/titulos/andanzas-una-princesa-en-berlin)