En Joan Herrera

Sento en Joan Herrera a Mataró. El que diu ho comparteixo però el que no diu és el que em desagrada: I penso que aquest oblit ens deixarà amb cinc diputats i incapacitats per a molt de temps per aplicar les polítiques transformadores d'esquerres que portem al programa i que amb la història, la seritetat i l'honestedat que, segons en Joan,  ICV porta a la motxilla, anirien tan bé al país.

Això que ha passat a Catalunya i que ha culminat en el 9N és extraordinari; absolutament extraordinari:  dos milions de persones desafiant l'estat per dir-li que volen separar-se'n és una cosa absolutament insòlita. El país és plural i "bastard" és cert (es deia ahir a l'acte); més que "bastard" jo en diria "mestís", però acceptar que no està clar que la majoria del país estigui per la independència no vol dir que no valorem que la il·lusió que provoca el projecte no li doni un plus d'importància que va més enllà de les matemàtiques.

És un procés del qual no podem quedar fora, no només per qüestions estratègiques (o són tàctiques?) sinó per principis i per programa: la definició fonamental d'ICV sobre el principi de l'autodeterminació (del dret a decidir que se'n diu ara) està absolutament bloquejada per l'estat espanyol: les perspectives de canvi (PSOE? Podemos?) si és que existeixen no obren cap via a l'esperança: el federalisme des de la sobrirania és tan impossible com la independència pactada! (i el federalisme concedit és un continuar per molt de temps sense

cap mena de garantia de progrés, d'autogovern, d'identitat...) Per això el trencament unilateral de l'statu quo és el camí que ICV hauria d'emprendre, aportant-hi el valor de la seva pluralitat i , evidentment, d'una perspectiva insubornable d'esquerres, negociant amb força perquè quedi oberta la possibilitat que la confederació amb Espanya sigui una de les opcions que s'ofereixi en el moment que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur.

Aquest és un camí en què podem coincidir amb CDC, ERC, CUP i MES. Cal ser amb ells en les negociacions, reposades, calmades, secretes si es vol.

Hem de continuar sortint a una foto de la qual no podem autoexpulsar-nos.

(com sempre escrit de pressa i corrents: no sé si aquest cop en Miquel Casares m'entendrà o em dirà que em dediqui a parlar de llibres i de cine.)

ICV i el 9N

Amics, cosins i fills  no entenen la posició d’ ICV en aquests moments.

Penso en  veu alta i intento explicar algunes coses:

ICV  es manté ferma a no acceptar un procés d’alliberament nacional independent del procés d’alliberament social.  Per això no s’entén amb els plantejament (CiU,  ERC i ANC) que obvien la perspectiva social o  que pretenen  una pausa a l’espera que siguem independents i aleshores ja decidirem si som de dretes o d’esquerres.

ICV manté dintre seu sectors que no estan per la independència, que creuen que la lluita per la millora dels drets socials no passa per la construcció d’un estat independent, que se senten llunyans dels ideals nacionalistes,  i que interpreten que a Espanya hi ha sectors encara que poden contribuir a crear un nou marc constitucional que permeti un millor autogovern i un blindatge de les competències més essencials. ICV ha cregut que era convenient mantenir una posició que permetés la convivència dels sectors independentistes i federalistes que formen ara el partit. Resulta que també tenim dues ànimes ; cal renunciar a una? Un partit es defineix per la seva manera d’entendre l’organització de la societat. ¿És la forma, la mida de l’estat un dilema obligatori de resoldre per a un partit? Per què no deixar que aquest sigui un punt en què es deixi que el país sigui el qui decideixi?

Per això ICV manté el dret a decidir, l’autodeterminació, del poble de Catalunya com a principi bàsic  de la seva línia política actual. Davant la consulta del 9N la seva línia ha estat intentar garantir que totes les opcions hi tinguessin cabuda  i lluitar perquè l’onada independentista que s’ha produït per diversos motius no a sostragués  a la consulta la condició democràtica. Al final, i cal dir-ho molt clar, ha estat  l’Estat espanyol qui li ha sostret definitivament  aquesta condició al prohibir-la; la posició de la direcció d’ICV ha estat, llavors,  de no participar en aquest residu de consulta.

I ara és quan dic, des del meu recent  independentisme, que comparteixo tots els arguments d’ICV (o de la seva direcció) excepte la seva conclusió final. Penso que es podia  denunciar tot això, mobilitzar el país i participar en la votació, explicitant i deixant molt clar que aquesta consulta és només un pas més. Això era coherent i molt més fàcil d’explicar.

Els articulistes tenen temps per desenvolupar bé les seves idees; jo no

Notes sobre les notes

Reflexions d’un diumenge al matí  sobre avaluació, qualificació i justícia

(pel Francesc, la Muntsa, la Maria O., la Maria C. i el Simón) (també per la Guida)

Una qualificació és la traducció a una classificació estandaritzada dels resultats d’una avaluació i  té un objectiu d’informació o d’acreditació. Fa referència a una escala numèrica (normalment de 0 a 10) o a una escala graduada (normalment des de l’Insuficient a l’Excel·lent) .

La justícia té a veure amb donar a cadascú allò que li correspon, d’acord amb els seus mèrits o les seves característiques.

Una qualificació serà justa, per tant, si s’adequa realment  allò que s’avalua, si ho tradueix fidelment, si ho reflecteix amb correcció.

Què és el que s’avalua a l’escola? O, millor, dit, què és el que hauríem d’avaluar primordialment? Doncs l’assoliment d’una competència. Més que no pas  la comprensió d ‘uns continguts o  l’assoliment d’uns coneixements.  En les últimes propostes curriculars, inclosa la que està en estadi d’esborrany,  els anomenats criteris d’avaluació, relacionats amb els objectius d’etapa o amb les competències (que s’han desenvolupat i concretat per al final de l’etapa de primària) marquen allò que determinarà l’èxit de l’alumne en l’assoliment dels objectius.

Històricament i fins ara la qualificació s’ha entès especialment

a) Amb un criteri acreditatiu; dóna fe d’uns nivells que permeten accedir a uns nivells superiors. Avui en dia, a Primària això ja no és així.

b)     Amb un criteri de valoració del mèrit de l’alumne, de valoració de la relació “esforç-resultat” (com quan en un restaurant parlem de la relació qualitat-preu). Això donava i dóna peu a respostes del tipus premi-càstig.

Però , fent referència a aquesta visió relacionada amb el mèrit, que és la que ens porta a l’aplicació de criteris de justícia a una qualificació, cal dir que el mèrit personal és una variable independent del nivell d’assoliment de la competència (ja sabem que hi ha alumnes que ho assoleixen amb facilitat i d’altres amb gran esforç). És possible, no, és segur que el mèrit i l’esforç de l’alumne s’han de reconèixer i s’han d’informar. Però no ho barregem perquè sinó ens estem carregant l’autèntic sentit de l’avaluació.

En aquest sentit, és inapropiat valorar si  la nota d’una àrea és justa o injusta per a l’alumne: el que importa és saber  simplement és correcta o no,si  tradueix correctament o no el nivell competencial de l’alumne .

La nota té una tradició que ve de lluny i, per tant, és teòricament  comprensible per a les famílies: els pares i les mares van tenir notes i per tant les entenen; sovint més que els informes que se’ls faciliten. La nota, la qualificació, ajuda en tant que simplifica la informació.

Però aquest avantatge és alhora un inconvenient perquè impossibilita els matisos de què està plena la relació educativa i perquè, fruit de la interferència dels aspectes acreditatius del passat o de nivells superiors, estableix uns falsos nivells satisfactoris.

Què vol dir que 5 sobre 10 sigui suficient? Què vol dir que n’hi hagi prou amb aprendre la meitat dels continguts? Què vol dir que fallar tres preguntes de 10 sigui “Notable” (notable, vol dir que destaca sobre els altres!). ¿Podem considerar “excel·lent” fer bé una cosa senzilla , simplement perquè no hi ha cap error?

La nota, la qualificació, està, a més relacionada directament amb un  tipus d’activitat d’avaluació, l’examen, que orienta l’aprenentatge cap a l’èxit puntual i cap a l’aprenentatge efímer  més que no cap a la construcció d‘un autèntic coneixement durador.

 En resum que això de les notes li hem de donar un bon “revolcón”. Si en tenim l’oportunitat, fem-ho.!

Buf! Que tranquil que m’he quedat!

Com ho veieu?

Una abraçada

alguns apunts com sempre de qualsevol manera

doncs això. alguns apunts; tampoc vull passar-me tot el diumenge al mati per polir un article que quedi ben tancat i acabat.

Sento que la pregunta en el fons ha de ser: la independència és un pas cap a un món millor?

No dic cap a una Catalunya millor perquè em sembla un plantejament egoista.No és que sigui home de plantejaments maximalistes, de tot o res (com que no aconseguirem la pau mundial ni la desaparició de la fam al món no cal la independència) però ¿per què els meus plantejaments han d’excloure els treballadors aragonesos, les classes populars andaluses, els que no poden viure de la seva feina a Extremadura, ...(-digueu-me demagog-), els mestres menorquins, els estudiants madrilenys?… Em sento més proper a ells que no als banquers de Sabadell, o a alguns usuaris del Club Nàutic de Vilassar de Mar per posar algun exemple.

Se’m creuen sentiments i emocions contradictoris : per una banda la il·lusió per un projecte nou de país (semblant al del canvi de feina, semblant a l’emancipació d’un jove que marxa de casa no perquè estigui enfadat amb els pares sinó perquè ha de viure la seva pròpia vida; semblant al d’una parella que després de temps de desentesos decideix trencar i aspira a mantenir una bona relació d’amistat); per una altra arrugo el front davant d‘expressions com “pàtria”, acusacions de traïcions, himnes que parlen de gent “ufana i superba” com si entre nosaltres no n’hi haguessin d’ufans, de superbs, d’egoistes, de dèspotes i especialment d’insolidaris, lladres, explotadors i feixistes.

La llengua! Al meu país hi ha una llengua amenaçada que sense estat està condemnada. La pressió dels sectors espanyolistes és brutal. Sí que crec que per preservar-la i l’únic camí és l’estat propi; als castellans els costa molt d’entendre que una llengua és molt més que una eina de comunicació.

Em fa por que el clam independentista d’avui sigui una cortina de fum d‘un partit de dretes que vol tapar la seva política de retallades però que en el fons no creu en aquest procés.

Jo estic en un partit que dubta; potser també per això m’hi sento bé. Però en aquests moments cal mullar-se.

I és que la independència és un pas que no té perquè dur-nos a un únic camí ja establert: el país que ens espera després és ple de múltiples possibilitats i a nosaltres ens tocarà lluitar perquè s’imposin les que reivindiquen i defensen la justícia social i la tolerància (sí, caldrà estar especialment atents a aquest aspecte). Ara, que no ho digui ningú: la independència no és la solució a tots els nostres problemes.

Entre altres coses també després del pas caldrà discutir la col·laboració amb Espanya i possiblement nosaltres considerarem que podem compartir molts coses amb la gent de més enllà de l’Ebre, no en va molts catalans hi tenen els orígens i hi hem compartit moments i històries de dolor i d’esperança. (reivindicarem els poetes, reivindicarem els pedagogs, reivindicarem els lluitadors contra el feixisme...)

A més compartim amb ells una de les llengües més utilitzades a Catalunya i en el seu territori hi restaran els nostres germans de parla valencians i de les Illes .

Amb dubtes. Pensant en la llengua. Pensant en un projecte de país que em fa il·lusió. Aniré a la manifestació.

Competències bàsiques

el problema és com aquestes (les competències ) encaixen amb els continguts de les diferents àrees: les competències comencen a estar clares teòricament però el que caldria marcar és quin pes i quina prioritat ha de tenir el seu treball a l’aula. Les competències i les àrees formen un teixit que s’entrecreua però amb connexions irregulars: competències que es basen en una sola àrea, d’altres transversals, àrees difíclment relacionades amb una competència (l’educació física), competències difícilment relacionades amb una àrea... és com una roba amb bonys i forats a la vegada. Això dificulta la concreció de les activitats que s’han de fer a l’aula i el canvi de xip a que s’obliga a molts mestres.

(Martí Casares, estiu 2011)

El fet que la LOE hagi concretat el currículum des de dos referents, d'una banda un desplegament a partir d'unes àrees i matèries corresponents a les disciplines tradicionals, i, de l'altra, la identificació de vuit competències bàsiques, ha creat un veritable problema en el procés de derivació i concreció d'aquestes declaracions generals en els projectes educatius i curricular de centre i en les programacions d'aula. Aquesta dificultat s'agreuja en donar per fet que l'aplicació del currículum de cada una de les àrees ja dóna resposta a l'aprenentatge de les CCBB(...)

(Antoni ZABALA: Què, quan i com ensenyar les competències bàsiques a Primària, Biblioteca de Guix 179, setembre 2011)

No sé perquè no m'hi dedico jo a això de teoritzar sobre la Pedagogia.

Idees pel meu article sobre el 15M i el Parlament

1- que em sento molt d'esquerres però que encara em sento més demòcrata; perquè l'opció filosòfica i ètica pel respecte als altres i pel dret de tots de discrepar passa davant de la meva opció per un sistema de societat que entenc més justa.

2- que el moviment del 15 M es va equivocar plantejant l'acció d'aturar el Parlament. Perquè els infiltrats i els radicals de torn minoritaris no són el tema. Ni tampoc no ho és la petita, la mínima violència contra els diputats. El tema és que aturar el Parlament no es pot fer. No és el mateix un piquet que impedeix l'entrada d'uns esquirols a una fàbrica que impedir l'accés dels representsants elegits pel poble al lloc on es decideixen les lleis. Jo crec en l'estat de dret. Era una convocatòria antidemocràtica.

3- que el moviment del 15M hauria de fer una autocrítica seriosa però no la farà perquè aquest no és un error anecdòtic sinó una conseqüència del que entenc que és el seu error intrínsec de plantejament: el seu caràcter assembleari i la seva oposició per definició a l'actuació política: l'assemblearisme no permet coordinar accions coherents i reflexives, l'oposició a la política impedeix actuar en el lloc on democràticament es prenen les decisions.

4- que el moviment dels indignats no ho és gaire dels perjudicats; que és un moviment de minories intel·lectuals sobretot i que ha de buscar la coordinació amb sectors socials molt més amplis.

5- que els punts que reivindiquen em semblen perfectes; que tot plegat "algú ho havia de dir" i que ha estat molt bé que algú encengués un petard. que els avenços i els progressos en la societat no són purs i que els errors en les estratègies no deslegitimen els valors del moviment i els seus objectius.

6- que els partits són les eines democràtiques de participació de la societat en la política i que comparteixen les misèries de la condició humana en tots els àmbits: la lluita pel poder, l'enveja, els malentesos, els egoismes... també hi són a les escoles, a les empreses, a les famílies i a ... les assemblees. que cal entrar-hi i conèixer-los per reformar-los, sinó ens quedem en la demagògia.

I per a la seva reforma el moviment del 15 M torno a repetir ha estat un bon petard. Però també sembla que ho sigui cada jornada electoral on l'abstenció puja i puja... i puja...

(jo sempre deixo els articles a mitges...)

en tot cas m'agrada el final del post del Raül Romeva

El dia que entenguem que no existeix cap 'els' indignats, 'els polítics, 'els' periodistes, 'els' intel.lectuals, 'els' ... sinó que tot són col.lectius heterogenis amb singularitats diverses i matisos importants, haurem començat a resoldre molts dels problemes de la nostra complexa societat actual.

(penso molt sovint també que a les escoles es parla massa sovint de "els pares" i "els mestres")

Joventut

Marta Pessarodona: "A mi mai no m'ha interessat la joventut." A mi el concepte també sempre m'ha sobrat bastant.

El meu article sobre la sentència de l'Estatut:

1- Jo aniré a la manifestació aquesta tarda

2- Entenc que el tribunal Constitucional ha estat coherent: aquest estatut no cap a la Constitució del 78. És normal: era un constitució pròpia d'un moment molt especial, la fi del franquisme, la transició, la necessitat de la democràcia. Han passat trenta anys, la democràcia està consolidada (sí! avui en dia no crec en possibles 23F) i es veu que les noves necessitats i els desitjos de Catalunya, expressats en un estatut aprovat pels partits i el poble de Catalunya (també pel Parlament espanyol ) van més enllà del que es va establir en aquell consens. És per això que jo vaig a la manifestació: per demanar una nova Constitució.

3- La sentència estableix uns raonaments jurídics que evidentment no entenc i que evidentment no he llegit. Però pels resums que en fa la premsa (i intento ser objectiu i llegir i escoltar arguments de tots bandes) el que valoro de més greu és

a) una idea de concepte: Catalunya,diuen, no és una nació

i b) els dos temes que potser per la meva feina em toquen més d'aprop: la llengua i l'ensenyament.

"Catalunya no és una nació". Potser no podem definir exactament què és una nació, però això afecta tant la nació catalana com l'espanyola. I per tant és només una qüestió de voluntat. Set milions de persones que comparteixen un territori, una història suficientment diferenciada, una llengua i unes tradicions tenen dret a definir el seu status polític. No és cap drama dir: "volem anar sols, hem provat d'anar amb vosaltres i sentim que això ens està perjudicant. Cadascú que tiri pel seu costat i tant amics. (oblidarem fins i tot que vau intentar que desapareguéssim del mapa)"

"La llengua". Vull defensar el català. Perquè és la meva llengua, perquè està amenaçada i perquè totes les llengües tenen dret a existir: no són només una eina de comunicació sinó una manera d'entendre el món; vull lluitar contra l'homogeneïtzació lingüística i contra l'empobriment de pensament que representa. No semblava complicat que Espanya entengués que la supervivència del català també era el seu problema; a Suïssa ho entenen per exemple. Però Espanya no ho vol entendre. Doncs, fora!

"L'ensenyament", que és el tema de la llengua també. Recordo els anys 70 quan des de Rosa Sensat es defensava l'ensenyament en català amb l'argument del dret a l'escolarització en la llengua materna. Era un argument erroni o que caldria contextualitzar. En tot cas a ningú se li acudia reclamar escoles espanyoles a Frankfurt per als emigrants! Si volem salvar les llengües les hem d'entendre lligades a un territori. Per això m'agrada el concepte de llengua pròpia de Catalunya. El bilingüisme no existeix. Tots els alumnes de Catalunya han de tenir uns criteris lingüístics comuns i m'agrada també la paraula "preferent". La llengua preferent de l'escola ha de ser el català. I és que a més, i són dos arguments que es complementen, l'escola pública ha de ser un mecanisme de justícia social i no pot trencar-se en dos: ja tenim un país prou escindit per culpa dels fenomens migratoris amb unes capes socials desafavorides predominantment castellanoparlants (amb totes les excepcions).

4- D'economia i de justícia no hi entenc. Em toca fiar-me dels meus representants polítics. El ventall de partits que han criticat aquesta sentència és prou ampli perquè m'hi pugui identificar tranquil·lament. I a mi aquest em sembla un argument suficient.

5- Doncs, això. que aquesta tarda aniré a la manifestació

6- Tot queda per desenvolupar però és que sinó no dino.

"La roja"

La passió que es viu a Catalunya aquests dies per "la roja" em transporta a aquell sentiment de fa uns quants anys (només 30) quan davant de les primeres eleccions guanyades per en Pujol (i perdudes per en Reventós) jo m'exclamava sorprès i comentava: No pot ser! Aquest poble no és nacionalista! Avui veure banderes espanyoles pels balcons (davant del super una amb l'àguila i tot) potser va bé perquè tots plegats sapiguem on som i recordem no només els índexs d'abstenció sinó també els d'assistència als cinemes en català entre altres coses.

Més il·luminacions de Tavertet

Tres llocs on mirar: el cel, l'entorn i dins nostre.

i a partir d'aquí l'art, la poesia, la religió, la política, la psicologia...

(Gràcies Ch. W, en part)

Avui a l'Avui

Diu Sánchez Piñol: "La literatura no fa més bons els homes, només els fa més cultes".

I jo dic: I la cultura què els fa? Més humans!

Però i la humanitat, que els fa?

(aquestes coses només se m'acudeixen a Tavertet)

llegint Sarramona

Sempre m'ha semblat que l'escola pot ser laica i al mateix temps tractar de manera molt respectuosa el tema religiós; i això vol dir no ignorar-lo. L'escola ha d'informar del valor social i personal que té la religió, (que tenen les religions), així com també em sembla bé que posi de manifest el pes específic que el cristianisme ha tingut històricament en el nostre país i que continua tenint. És allò que diem de com es pot valorar un absis d'una església romànica sense entendre el paper de la religió. O una Passió de Bach o Els germans Karamazov. Penso que sí que hi ha un pas que no s'hauria de fer a cap escola que és el de presentar la religió com un dogma, com una veritat absoluta i que l'escola no hauria d'oferir una classe de religió especial, a la qual assistissin només alguns alumnes.

I per cert: sense amagar els conflictes que la religió ha provocat en el nostre país i continua provocant a tants llocs del món.

Gonzalez Casanova

fa temps ja que comença a avorrir-me La Vanguardia i la seva rècula d'opinadors. Tots tallats del mateix patró, Cardús, Rahola, Puigverd, Àlvaro... amb el punt de mira posat exclusivament a desautoritzar tot allò que soni a "progre" i a culpar els "fills del 68" i la seva ideologia de tots els mals que assolen la nostra societat. Em passo per un  dia a Público i descobreixo amb entusiasme un inici d'article del Jose Antonio González Casanova dels que ja no en queden a la premsa diària: "La crisis actual ha confirmado el sentimiento y el afán de millones de seres para que desaparezca de una vez el sistema capitalista, basado desde su origen en la explotación del trabajo humano, el ansia de lucro ilimitado y el expolio destructor de los bienes de la Tierra." aquí està

endavant i endarrera

cada vegada m'agrada més llegir anant endavant i endarrera; pels meus problemes de memòria i per les ganes de resituar els fets en el context d'allò que passa després. (l'Emili Teixidor continua provocant-me reflexions sobre la lectura)

Vaga de mestres

Doncs jo de la vaga dubto el següent:

les vagues, pel perjudici que representen ¿no són una mesura límit que es du a terme quan la negociació està encallada per culpa de l'altra part que negocia?
la defensa d'un servei públic es pot fer perjudicant els usuaris d'aquest servei públic? no seria millor pensar que en aquesta defensa els professionals han de ser-hi donant suport als usuaris?
les vagues de mestres no haurien de ser per defensar o millorar les seves condicions de treball? Tindran els mestres les penques de queixar-se de les seves condicions de treball?
l'avaluació del professorat que proposa la llei no és una mesura en la bona línia de millorar-ne la qualitat i estimular-ne el compromís responsable amb la feina?

en el proper missatge podem parlar d'autonomia de centre de professionalització de la direcció, de privatització de l'escola pública...

Joan Herrera

Va, no faig gaire propaganda polítca en aquest bloc però mireu-vos aquest vídeo de les intervencions d'en Joan Herrera sobre l'AVE

Arguments

LUIS De Sebastián a El Periódico posa de manifest un fet que em rebenta sovint: que les crítiques a una opinió es basin en crítiques a la persona. Parlat de Gore diu:
La dreta acusa Al Gore de cobrar una milionada per les seves conferències, de viatjar en avió particular, de no haver firmat el Protocol de Kyoto quan va ser vicepresident. Totes aquestes acusacions constitueixen un cas típic d'argumentació ad hominem. Intenten desvirtuar el contingut d'un missatge desqualificant la persona que l'emet. Si la vida del missatger no estigués d'acord amb el missatge, seria un cas d'incoherència d'aquella persona, però això no comporta necessàriament la falsedat del missatge. Si es tracta, a més, de temes verificables, la seva credibilitat s'ha d'avaluar pels seus propis mèrits, no tant per les credencials del missatger.

Política, política i política

En la línia d'algun post d'en Ramon Bassas comparteixio absolutament la tesi de l'Àlex. Em quedo amb ganes de comprar El Ciervo. (per cert en Maragall molt atent al discurs)

Contra la riquesa?

El post de l'Obiols em crida l'atenció. Sí, és cert: ser d'esquerres és precisament no creure's que si els rics són més rics, els pobres també són més rics. Sí, els d'esquerres som els ingenus que no sabem economia i que encara ens creiem que els pastissos mal repartits no es fan més grans.
I està bé per cert el comentari que li fa el López Bulla.

Ciència

De nou sobre la ciència. En Ramon Alcoberro comenta al seu bloc alguna cosa semblant al que jo insinuo en el meu post anterior; ell ho fa sobre les opinions de Watson (el de Watson i Crick) respecte la intel·ligència dels negres.

No estaria de més acceptar com a criteri metòdic que les dades empíriques contrastades per experiments repetits, i no la ideologia de cadascú, constitueix el fonament del coneixement científic. Deixar de banda els prejudicis personals i analitzar les coses com son (i no com voldríem que fossin) és l’únic acceptable per anar pel món, com a mínim des que Bacon de Verulam -segona meitat del segle XVI i principis del segle XVII-, va explicar que el mal que els ‘idola tribu’ feien a la ciència. Que un polític decideixi si el que diu un premi Nobel és ‘científic’ fa, com a mínim, mal d’orelles.

No confondre les dades amb les opinions i avançar a cops de dubte; ja n'havíem parlat a Vimbodí aquest cap de setmana.