Amb la ràbia al cos, de Sorj Chalandon

Va de menys a més i això m’agrada. Trames que s’esgraonen i mantenen l’atenció i la tensió. Bé la història d'aquest nano que s'escapa d'un reforatori-presó a la Bretanya i que acaba fent de pescador fugitiu.

«El 1977, quan treballava al diari Libération, vaig llegir que tancarien la Casa d’Educació Vigilada de Belle-Île-en-Mer. En realitat, es tractava d’un centre penal per a menors. Entre els seus murs alts, on d’entrada havien estat reclosos els partidaris de la Comuna, des del 1880 es “reeducaven” petits brètols de ciutat i lladregots de pagès, així com estudiants conflictius, nens abandonats i orfes. Els més joves tenien dotze anys. La nit del 27 d’agost de 1934, cinquanta-sis nens es van escapar. Mentre els fugitius estaven envoltats pel mar, els gendarmes van oferir una moneda de vint francs per cada nen capturat. Llavors la gent es va llançar a la caça i van acorralar els fugitius als pobles, les platges i les coves. Tots van ser capturats. ¿Tots? No: a la primera llum de l’alba, en faltava un. M’he posat en la seva pell i aquesta és la seva història. La història d’un nen maltractat que s’assembla a mi. La metamorfosi d’una bèstia nascuda sense amor, d’un nano furiós obligat a obrir els punys per agafar les mans esteses.»

Sorj Chalandon

Amb la ràbia al cos té dues parts diferenciades. La primera part transcorre al centre penal, on coneixem la situació del centre amb una violència desfermada, uns interns que la societat rebutja constitueixen ma d’obra barata i que són sistemàticament maltractats per un vigilants ressentits i amargats que apallissen i forcen sexualment als nois. La segona part veiem ja el Jules fora del centre i la seva convivència amb la família que l’amaga i l’acull com un fill. Hi ha una certa ambigüitat moral en el Jules davant dels acollidors que el tracten prou bé i volen fer-li veure que hi ha noves oportunitats.

La segona part ens mostra la complexitat de la societat francesa d’aquell moment, la presència a través dels personatges als nacionalismes basc i bretó, i reivindicació de la França marginal i revoltada.

Història dura, de reivindicació però amb històries d’aquells nois terribles, d’una manca d’humanitat terrible.

Impactant, la seva qualitat narrativa i un llenguatge directe fan que sigui un molt bon llibre. 

https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/122473/amb-la-rabia-al-cos.html

Des del sofà, desembre

 Sèries:

Condenados,   https://www.filmin.es/pelicula/condenados

What it feels like for a girl, https://www.filmin.es/serie/what-it-feels-like-for-a-girl

Pel·lícules:

La tierra prometida, de Nikolak Arcel, https://www.filmin.es/pelicula/la-tierra-prometida

La taronja mecànica, d'Stanley Kubrick, https://www.filmin.es/pelicula/la-naranja-mecanica

2001, una  odissea de l'espai d'Stanley Kubrick, https://www.filmin.es/pelicula/2001-una-odisea-del-espacio

Barry Lindon d'Stanley Kubrick, https://www.filmin.es/pelicula/barry-lyndon

La chaqueta metálica, d'Stanley Kubrick, https://www.filmin.es/pelicula/la-chaqueta-metalica

Cayo Largo , de John Huston  https://www.filmin.es/pelicula/cayo-largo

Filmin, juny 2024

 Sèries: 

Prisoner https://www.filmin.es/serie/prisoner 

Pel·lícules: 

El deshielo, de Veerle Baetens https://www.filmin.es/pelicula/el-deshielo 

Les palmeres salvatges, de William Faulkner

Faulkner m’enganxa i em trasbalsa en algunes pàgines tant com em costa. Però algunes escenes èpiques del presidiari arrossegant una barca i una dona embarassada per la plana inundada del Mississippi em quedaran ben gravades. Moments de gran plaer lector. L’altra història, la de la parella, m’ha interessat menys.

A Nova Orleans, el 1937, un home i una dona ho sacrifiquen tot per una passió il·lícita. Al Mississipí, deu anys més tard, un presidiari es llança a travessar el riu inundat i arrisca la llibertat per salvar una embarassada. A partir d’aquestes dues narracions, Faulkner compon una simfonia d’alliberació i condemna, de supervivència i autosacrifici. A Les palmeres salvatges s’entrellacen dues històries que basteixen una novel·la captivadora que confronta l’ésser humà amb les forces de la natura i, sobretot, amb les seves pròpies passions, sentiments i ambicions.

Amb una prosa que deixa bocabadat, William Faulkner ens regala, un cop més, una obra de gran inventiva impregnada a cada pàgina del país que va fer seu.https://edicions1984.cat/cataleg/les-palmeres-salvatges/

...
Però encara sobta més la temàtica, perquè és una portentosa i gairebé avant la lettre novel·la existencialista que tracta sobre la llibertat individual i la condició humana. També és una tràgica història d’amor.
https://www.nuvol.com/llibres/les-palmeres-salvatges-o-faulkner-enamorat-247846?utm_source=pocket_mylist

'Les palmeres salvatges', de William Faulkner: exaltació, sordidesa i fatalitat (diari Ara)

The mauritanian, de Kevin Mac Donald

Mohamedou Ould Slahi sobrevive en la prisión de Guantánamo después de haber sido detenido y encarcelado sin cargos por el gobierno de Estados Unidos durante una década y sin que se haya celebrado ningún juicio. Habiendo perdido toda esperanza, Slahi encuentra aliados en la abogada defensora Nancy Hollander y su asociada Teri Duncan.

https://www.filmin.es/pelicula/the-mauritanian

L'estret camí cap al nord profund. de Richard Flanagan

 

Dorrigo Evans recorda les seves vivències com a presoner dels japonesos en la construcció del Ferrocarril de la Mort durant la Segona Guerra Mundial. Una tasca que europeus i americans havien definit com a impossible i que el Japó vol acomplir per guanyar la guerra i controlar tota Àsia.

Dorrigo, responsable de la vida de més de mil homes, farà l’impossible per salvar-los del destí gairebé inevitable i acceptarà representar el paper de líder, d’exemple, que tots necessiten però que ell no creu que sigui. En unes condicions infrahumanes, es resigna a sobreviure sense amor. Al camp de presoners intenta que els seus homes resisteixin el còlera, la fam i les tortures fins a l’endemà. Acabada la guerra i convertit en heroi, Dorrigo formarà una família i mirarà d’honorar i recordar els seus companys morts, però res d’això no importa si no pot estar amb l’única persona a qui ha estimat de debò.   http://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/lestret-cami-cap-al-nord-profund/

Dona al punt zero, de Nawal El Saadawi

(això no és Dòria, això és Marta que me'l traspasa confessant-me l'impacte)

La prostituta que abans de ser executada confessa des de la presó a la psiquiatra/metgessa/periodista (?)  que la visita, assegudes les dues al terra fred de la cel·la, la seva vida de filla, neboda, dona, amant, treballadora, prostituta i enamorada, sempre dominada per un home, sempre explotada.

És Egipte, però és a tot arreu i sempre, o quasi.

A sus 86 años, de los que Nawal el Saadawi no pierde ocasión de presumir, esta feminista, escritora, médica e izquierdista egipcia no deja indiferente a nadie. Ningún autor árabe, quizá ni siquiera el Nobel Naguib Mahfuz, goza de una popularidad internacional como la suya. Tampoco su protagonismo dentro del mundo árabe se queda corto, si bien en él su obra y sus posicionamientos provocan controversias de las que Saadawi está libre en Occidente, al que tanto critica y al que tanto debe. Saadawi fue la primera feminista árabe en diseccionar la opresión sexual de las mujeres árabes. Corría la década de los 60 y otras feministas, como Huda Sharawi, Doria Shafiq o Latifa al-Zayyat, ya se habían ocupado de su discriminación política, social y económica. Pero Saadawi metió el dedo en lo que el marxista sirio Bu Ali Yasin denominó “el triángulo tabú” de los árabes: sexo-religión-lucha de clases. Y lo hizo aunando psiquiatría, feminismo y literatura. Dispuso así de unas herramientas no solo para diseccionar la violencia como enfermedad social que apunta específicamente a las mujeres, sino para denunciarlo ante el gran público....

https://elpais.com/cultura/2017/05/23/babelia/1495529792_912167.html

El pati Maleït, d’Ivo Andric

Es poden posar aquí les relectures? I tant! El pati Maleït es perdia en la desmemòria i la perspectiva de llegir el Pont sobre el Drina al Club de lectura de Dòria m’ha portat de nou a Andrić. Dos anys després sí que alguna cosa es deixava rememorar. Diria que aquest cop amb el llarg temps de Vimbodí i una certa recerca que m’ha apropat a la temàtica, la lectura s’ha fer més conscient i per tant posiblemente més profitosa.
Un relat que és com una nina russa d’històries dins d’històries i una presó kafkiana plena d’innocents i una Història passada que s’encaixa en el present...

Què podem aprendre i sentir en llegir El Pati Maleït?

PAU: El Pati Maleït, la presó on se situa la història, pot ser vist com una metàfora de la vida humana: una vida on estem limitats per un sistema, la censura, les estructures estatals, la beneiteria dels responsables polítics, els buròcrates, etc. És un món on els individus més lliures i savis acaben tancats a la presó…

JELENA: És una novel·la breu que s’hauria de llegir més d’una vegada perquè, en cada nova lectura, es troben nous significats i noves interpretacions https://www.nuvol.com/entrevistes/ivo-andric-el-pati-maleit/

Lluitar amb el diable, Memòries de la presó, de Ngugi wa Thiong'o

Gran personatge, Ngugi wa Thuing'o. El relat del seu pas per la presó ofereix una bona explicació de la història de la descolonització de Kenia, i encara més del període post colonial en què els revolucionaris, com a tants llocs deixen de ser de seguida allò que prometien. Generalitzable per apropoar-se el que ha estat el colonialisme en el continent africà.

Amic meu, tot i les onades de pànic, no serveix de res que t’amaguis de la lluita. Ngugi wa Thiong’o, avui sòlid candidat al Nobel, s’ho repetia a la cel·la d’aïllament els mesos que va ser el presoner K6,77, “en un oceà de por i humiliació infinites”. Era el 1977, i feia més d’una dècada que era un escriptor conegut i apreciat a la Kènia postcolonial. Això no va impedir que fos empresonat sense procés ni judici per haver escrit i representat l’obra Ngaahika Ndeenda ( Em casaré quan jo vulgui ) en kikuiu, una llengua popular sense tradició escrita. El muntatge denunciava les desigualtats en una societat sense llibertat ni oportunitats per a les classes populars malgrat la independència.

(...) (Ara. Llegim)

Ngugi Wa Thiong'o al CCCB:  https://www.cccb.org/ca/participants/fitxa/ngugi-wa-thiongo/226311

Istanbul, Istanbul, de Burhan Somnez

La Cançó de la plana es com un préssec dolç i a continuació Istanbul, Istanbul és com un civet de senglar, saborós però contundent.

Tancats dins d’una cel·la subterrània d’Istanbul quatre homes esperen els seus interrogadors. Per fer més suportable el temps combaten el silenci compartint històries plenes de tendresa i dolor, bastint un relat coral que gira sempre al voltant de la ciutat que els empresona. Durant deu dies s’expliquen contes i vivències personals, desitjos i temors, anhels de futur i penes del passat; somnis. A poc a poc converteixen la ciutat en la protagonista real de la història, creant una paràbola lluminosa on conviuen el patiment i la il·lusió amb totes les seves contradiccions. http://periscopi.cat/antipoda/item/istanbul-istanbul

L'escriptor i advocat turc-kurd Burhan Sönmez dedica a la ciutat d'Istanbul una "carta d'amor" amb altes dosis de realisme, patiment i dolor a la novel·la 'Istanbul Istanbul', traduïda al català per Pelin Dogan i Miquel Saumell per a Edicions del Periscopi, com ha explicat el seu editor Aniol Rafel.

En roda de premsa, l'autor ha ressaltat la voluntat de mostrar una "visió sota terra" de la capital turca, sobre la qual existeix una gran tradició literària com el 'Decameró' i 'Les mil i una nits', però escrita des de la mirada de persones que estan patint.

Per als quatre protagonistes de la novel·la, que es troben dins d'una cel·la subterrània esperant el seu interrogadors, "no existeix ni Orient ni Occident, només poden mirar cap amunt", ha dit Sönmez (Ankara, 1965), que ha confessat haver rebut 100 amenaces de mort en les últimes setmanes.

https://www.aldia.cat/gent/noticia-burhan-sonmez-dedica-istanbul-carta-damor-amb-dosi-realisme-novella-20180406143124.html

El pati maleït, d'Ivo Andrić

L'acció se situa en una gran presó de Constantinoble, quan la ciutat era capital de l'Imperi Otomà. Un microcosmos humà, tancat i autosuficient, on conviuen lladres i assassins, delinqüents pintorescos de tota mena i també persones innocents, a l'espera que es decideixi el seu destí. Com fra Petar, principal protagonista d'aquesta obra coral. Al voltant de la figura d'aquest monjo de Bòsnia, Andrić teixeix un atractiu tapís literari compost pels relats que expliquen alguns dels presidiaris quan surten al gran pati, un espai que esdevé un protagonista més. (Time out)

Tarde para la ira, de Raúl Arévalo

Les crítiques la deixen pels núvols i és cert que enganxa. Per la senzillesa amb què munta la història i pel bé com l'explica, ràpida i sense manies.
Un tio surt de la presó vuit anys després d'haver atracat un banc i es troba un tio molt raro que l'està esperant i que està enrollat amb la seva nòvia. Previsible? No tant!

https://www.youtube.com/watch?v=c2xBORnzYaI