La guardia blanca, de Mihaíl Bulgakov

El Guerra i Pau de Kíív en reduït. El sentit de l'humor de Bulgàkov és curiós de  vegades. La traducció em posa nerviós tot i que és de Jose Laín Entralgo però potser era el germà més fluix. I pot ser que les traduccions al castellà em costin més que les al català 

Descobreixo que Jose lain entralgo era un prestigios tradictor del rus! My god!

es d'aquelles noveles que endevino que són molt bones

El Re-read serveix per a aquetes coses.

La novela narra la historia de tres hermanos, los Turbín en Kiev durante el convulso invierno de 1918-1919. La ciudad de Kiev, en manos del atamán Skoropadski, también está en las garras de un doble envolvimiento, del aventurero Petlyura, y los bolcheviques. Varios personajes entrelazan sus desgracias a las de los Turbín ayudando a crear un fresco de gran impacto emocional, épico y lírico al mismo tiempo. https://es.wikipedia.org/wiki/La_Guardia_Blanca

Jo Claudi, de Robert Graves

 Roma encara em tira. Tot i que d'aquí poc confondré Júlia amb Lívia i Cal·lígula amb Caracalla.

Francesca de Barcelona, de Laia Perearnau

 De tant en tant va molt bé una cosa senzilla i fresca, i els aires de la Barcelona del segle XIV amb la situació dels jueus de rerefons els respiro bé.

Barcelona, ­1382. La Francesca és una noia cristiana de quinze anys que ajuda la seva àvia Bonanada a fer de llevadora. L’àvia li ensenya els secrets de l’ofici i la introdueix en el domini de les plantes remeieres, però ella no en té prou, i malgrat que viu en un entorn molt humil, té la ferma determinació de convertir-se en metgessa i cirurgiana. Només hi ha un problema: aquesta és una professió reservada als homes i fer-s’hi un lloc és gairebé una quimera.

Gràcies al seu ofici de llevadora, visita sovint el Call. Allà coneixerà l’Astruc, un noi jueu provinent d’una nissaga de metges que vol estudiar medicina. Tots dos arribaran a l’acord de compartir coneixements: la Francesca li ensenyarà tot el que sap sobre plantes i ell li donarà accés als seus llibres. Però la medicina no és la seva única passió: la Francesca està enamorada d’en Martí, el seu amic d’infantesa, i amb aquest amor s’iniciarà en la vida adulta, una vida trepidant plena d’obstacles, amor, traïcions i passions.

https://www.grup62.cat/llibre-francesca-de-barcelona/376386

El gran món, de Pierre Lemaitre

 

Som al 1948, a la Indoxina les tropes franceses s’enfronten a la resistència anticolonial; a Beirut els Pelletier viuen l’inici del descabdellament familiar. Els fills abandonen definitivament la llar familiar: Jean, Françoise i Hélène a París, i Étienne a Saigon perseguint, els rastres del seu amant desaparegut en acte de servei. Cadascú viurà diferents experiències que marcaran el seu destí i el dels seus familiars. Un assassinat per resoldre, transaccions il·legals, una investigació periodística perillosa... Hi trobarem també personatges i trames que s’alternen, s’entrecreuen i s’interfereixen en una novel·la on l’amor, l’ambició personal o la desesperació formen part del substrat que les alimenta.

Yo,Julia, de Santiago Posteguillo

 Havia de passar per un Posteguillo, no? I me l'empasso sencer. Jali veig els defectes però un novel·lit ajuda a fixar fets i conceptes històrics, al cap i a la fi tampoc no som especialistes en res. Ara, que fos un premi Planeta...! (bé parla per ell sol de què és el premi PLaneta)

 

192 d.C. Varios hombres luchan por un imperio, pero Julia, hija de reyes, madre de césares y esposa de emperador, piensa en algo más ambicioso: una dinastía. Roma está bajo el control de Cómodo, un emperador loco. El Senado se conjura para terminar con el tirano y los gobernadores militares más poderosos podrían dar un golpe de Estado: Albino en Britania, Severo en el Danubio o Nigro en Siria. Cómodo retiene a sus esposas para evitar su rebelión y Julia, la mujer de Severo, se convierte así en rehén.

De pronto, Roma arde. Un incendio asola la ciudad. ¿Es un desastre o una oportunidad? Cinco hombres se disponen a luchar a muerte por el poder. Creen que la partida está a punto de empezar. Pero para Julia la partida ya ha empezado. Sabe que solo una mujer puede forjar una dinastía.

https://www.planetadelibros.com/libro-yo-julia/280958

Una noia i un soldat, de Teresa Pàmies

 Ai, el PSUC!

El federal, de Sebastià Alzamora

 No es mi estilo, però em dona a conèixer aquests fets de la Bisbal que ignorava.

El àrbol armenio, de G. H. Guarch

 una altra lectutura trobada al vestíbul de casa. Literàriament no mata però me l'empasso sencera i és que el tema m'interessa. Armenis, jueus, catalans... pobles amb identitats fortes, amb característiques comunes, pobles mal vistos pels veïns...

Un extraordinario fresco humano y político sobre las causas que llevaron al genocidio del pueblo armenio, en 1915, durante el marco de la disolución del Imperio otomano.

Estas páginas explican las razones del genocidio armenio de 1915. Aunque Turquía lo niega, en el año 2000, el Parlamento francés lo reconoció, y en 2016 convirtió su negación en un crimen multado. Emmanuel Macron declaró el 24 de abril como el Día de Conmemoración del Genocidio Armenio en Francia. Reconocido también por Cámara de Representantes y el Senado de Estados Unidos, el Papa Francisco lo denominó «el primer genocidio del siglo XX».

Existe un pequeño país cristiano situado en el Cáucaso sur, encajonado entre enormes naciones musulmanas (Turquía, Irán y Azerbaiyán), cuyo pueblo ha sufrido como pocos los avatares más trágicos y desgraciados de la historia moderna. Mucho se ha hablado del Holocausto judío perpetrado durante la Segunda Guerra Mundial;

en cambio, poco se sabe del exterminio despiadado que los turcos ejecutaron de forma sanguinaria contra los armenios a finales del siglo XIX y principios del XX, que sirvió de ejemplo a Hitler.

El árbol armenio es una novela histórica conmovedora que, a través de las vicisitudes de la familia Nazarian-Nakhoudian, entrelaza las vidas de las víctimas armenias con los perpetradores turcos. Pero, sobre todo, es una denuncia de cómo un Estado se convierte en genocida de sus propios ciudadanos simplemente por ser diferentes.

Nos encontramos en la época de la disolución del Imperio otomano, que se extendía desde Argelia hasta Arabia Saudí y desde Irak hasta Centroeuropa. La desmembración del sultanato turco está en el origen de muchos de los conflictos recientes, como la creación del Estado de Israel, las guerras de los Balcanes, Siria e Irak, y la revolución islámica en Irán. Esta novela es esencial para comprender un drama que la historia ha opacado y que, sin duda, nos conmoverá.

https://almuzaralibros.com/fichalibro.php?libro=6576

El amor el mar, de Pascal Quignard

D’aquests llibres que deuen ser molt bons, ben escrit, tema interessant, context històric i artístic seductor, però massa difícil: narradors inidentifcables, trama a salts incomprensibles, molts moments que no encaixen en la història…

A mediados del siglo XVII, el reino de Francia se ve sacudido por las epidemias, las protestas de los hambrientos, las piras de los renegados y las revueltas contra el poder monárquico, mientras toda Europa malvive devastada por unas guerras de religión que duran ya décadas y parecen interminables.

Sobre este escenario dantesco, la música aparece como refugio de lo sublime. En el centro, Johann Jakob Froberger, organista, clavecinista y compositor alemán que estudió con Frescobaldi en Roma y a quien Bach reconocía como su maestro. Y junto a él Monsieur de Sainte-Colombe, que nunca quiso que su música se publicara; John Blow, que sería maestro de Henry Purcell; o la princesa Sibylle de Wurtemberg, alumna de Froberger, a quien invita a pasar sus últimos años retirado en su castillo. Y otros personajes de ficción, como el compositor y virtuoso del laúd y la tiorba Lambert Hatten, y la maestra de la viola Thullyn, que vivirán la historia de amor que vertebra la novela.(…)
https://www.galaxiagutenberg.com/producto/el-amor-el-mar/



(…) Trente ans après Tous les matins du monde les cloches sonnent à nouveau dans ce magnifique nouveau roman, ample et majestueux : L’amour la mer, tout aussi fluide que son prestigieux aîné. La présence fantomatique de monsieur de Sainte-Colombe plane sur le récit qui se déroule au XVIIe siècle. Quignard ressuscite de grands musiciens oubliés de nous, le luthiste Charles Fleury de Blancrocher (1605-1652) qui se tua en chutant dans un escalier, ou le claveciniste Johann Jakob Froberger (1616-1667), mort dans la cuisine du château de Héricourt. Une plaque commémore son passage en ces lieux où il s’était mis sous la protection de son amie d’enfance et mécène, la princesse Sibylle.

Empruntant à Alexandre Dumas sa belle énergie, Quignard évoque les premières tournées de ces artistes allemands et français, dans les écoles ou les banquets, comme il raconterait la vie de Bob Dylan, guitare en bandoulière… à la différence que se promener avec son instrument dans la campagne européenne en 1660 (déjà les sixties) était autrement plus dangereux que traverser la région de Woodstock en 1960. Les guerres de religion, le brigandage menacent chaque voyageur. Les musiciens se font dévaliser. L’amour la mer est un roman finement documenté et une splendide histoire d’amour entre la violiste Thullyn (fille d’un capitaine de navire disparu, élève du fameux monsieur de Sainte-Colombe, amoureuse de la mer glaciale de Finlande) et le compositeur et organiste Lambert Hatten, venu de Mulhouse, qui voulait être pasteur, se moque du succès, ne publie rien. (…) https://www.marianne.net/culture/litterature/lamour-la-mer-le-grand-roman-sensuel-de-pascal-quignard

Les muses, de Jordi Cussà

Comença i em fa dubtar perquè és com una novel·la històrica de les que no em convencen. Després de seguida t'adones de la seva originalitat. No és una genialitat, però passa molt bé.

Està bé de tant en tant llegir un català ric i ben escrit.

La novel·la pòstuma de Jordi Cussà i la millor manera d’acomiadar i celebrar l’autor: llegint-lo en plena forma. Una novel·la coral sobre la pulsió artística que travessa els anys que separen Ramon Llull dels Pink Floyd (passant per Leonardo, Shakespeare, Clara Schumann, Camille Claudel, Antoni Gaudí i un munt de grans artistes més o menys integrats en el cànon). I també és la història d’un escriptor, Virgili Pardal, que malda per acabar una obra inacabable, enganxat a la mateixa droga que comparteixen els protagonistes de la seva novel·la.https://comanegra.com/ca/ficcio/706-jordi-cussa-les-muses.html

https://llegim.ara.cat/actualitat/ultima-novel-jordi-cussa-les-muses-comanegra-pocio-magica_1_4310911.html

Salambo, de Gustave Flaubert

Junil a la terra dels bàrbars, de Joan Lluís-Lluís

M’ho passo bé i me l’empasso ràpid, molt ràpid. Però no em sembla gaire més que una bona novel·la juvenil, un típic viatge iniciàtic que podria donar molt més de sí, tant com a novel·la d’aventures , com a novel·la més reflexiva sobre l’esclavatge, sobre la tensió romans-bàrbars, sobre la literatura, la oralitat… M’imagino una bona saga de la Laura Gallego per a nois d’ESO. (I quasi de 6è de Prinària)

En primer lloc, el que atrau de Junil a les terres dels bàrbars, ambientada a l’Imperi Romà de l’emperador August, al començament de l’era cristiana, és el to de rondalla, o de conte oral i meravellós, com si fos un mestre de l’artifici de la simplicitat nítida, que Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) sap mantenir encès al llarg de la novel·la sense caure en cap moment en el parany de fer arqueologia folklòrica. (El País)

Joan-Lluís Lluís no consigue hacer siempre verosímil una época tan remota y unos personajes cuya mirada ingenua recuerdan al buen salvaje de Rousseau. Lo que pesa en la novela, que al fin y al cabo es de aventuras con un desenlace claro, es la capacidad narrativa del escritor https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20210907/critica-junil-a-les-terres-dels-barbars-joan-lluis-lluis-12050571

https://youtu.be/b2AVYW1XrrM

L'últim passatge de Walter Benjamin, d'Enric Umbert

L'últim passatge de Benjamin és  la travessa del coll de Banyuls i  una estada a una fonda de Portbou de mala mort  on ..mor. Ben explicat. Senzill. Correcte. Les Alberes d'aquest Umbert no estan malament però és que estic llegint Pla...

Setembre del 1940, Walter Benjamin forma part d’un petit grup que ha de passar d’amagat la frontera francoespanyola. Fugen de la Gestapo. Des que els nazis van arribar a França, la situació es va tornar insostenible a París, i ell va fugir a Marsella, on va aconseguir el visat, que, des d’Espanya, li ha de permetre  arribar a Lisboa i d’allà als EUA.

Mentre Walter Benjamin camina amb la càrrega d’una maleta a través de camins de muntanya, conversa amb els seus companys de travessia i recorda certs moments cabdals de la seva vida que han marcat la seva obra de pensador, crític i traductor: la infantesa, les seves amants, els seus amics –Ernst Bolch, Hanna Arendt, Adorno, entre d'altres–, l'estada a Eivissa el 1932, els camps de treball nazis.

https://www.grup62.cat/llibre-lultim-passatge-de-walter-benjamin/248932

Article d'Enric Umbert: Walter Benjamin, el despertar revolucionari
26 set. 2020
https://tempsarts.cat/general/walter-benjamin-el-despertar-revolucionari/

https://youtu.be/r9QQ4aVtrO8

Lincoln al bardo, de George Saunders

Originalíssim. Interessantíssim des del punt de vista literari per aquest mosaic de narradors, aquest doble mosaic: els fantasmes que poblen el cementiri on enterren el fill de Lincoln i els ficcionats testimonis reals i biògrafs del president. 

https://edicions1984.wordpress.com/2018/04/04/lincoln-al-bardo-la-sorprenent-primera-novella-dun-dels-escriptors-mes-reconeguts-i-influents-de-la-seva-generacio/:

Febrer de 1862. La guerra de Secessió fa menys d’un any que dura, però ja comença a ser sagnant. Mentrestant, Willie Lincoln, l’estimat fill d’onze anys del president, és a la Casa Blanca, greument malalt. Malgrat que semblava que havia de recuperar-se, al cap de pocs dies mor i traslladen el seu cos a un cementiri de Georgetown. Els diaris de l’època informen que el president Lincoln, desfet pel dolor, ha visitat diverses vegades la cripta del seu fill per abraçar-lo.

A partir d’aquest fet històric, George Saunders basteix una història inoblidable sobre l’amor i la pèrdua que s’endinsa en un regne sobrenatural alhora hilarant i terrorífic. I és en aquest bardo —l’estat de transició entre la mort i la reencarnació segons la tradició tibetana— que Willie Lincoln, envoltat de fantasmes que es mofen i es planyen de la vida que han deixat enrere, haurà de lliurar una monumental batalla sorgida del fons de la seva pròpia ànima.

El nen de Prades, de Robert Valverdú

Doncs ajuda bastant a entendre això de les guerres carlines tan incomprensibles. I, clar, fa gràcia això que es passegi per la Mussara, per Gallicant, per Vallverd o la Riba... Sembla ben documentat i m’ho passo bé.

Els diferents renoms que se li atribueixen a Pere Balcells i Masgoret són una guia. El Nen de Prades, el Pastor de Prades, el Tigre del Priorat, el Senglar dels Boscos... reflecteixen la riquíssima personalitat que tenia. Crec que no hi ha cap personatge que doni a l’especulació literària i a la rumorologia popular tanta quantitat d’anècdotes com aquest guerriller.
https://www.diaridetarragona.com/reus/Vallverdu-El-Nen-de-Prades-va-despertar-fascinacio-entre-els-guerrillers-20190418-0061.html

Memòries d'Adrià, de Marguerite Yourcenar

(més Dòria)
Al club de lectura el defineixo com Les Memòries de la Yourcenar, i explico que em sembla que l'autora aprofita aquest personatge més o menys "progre" de la història (pensador, pacifista, homosexual...) per justificar a través d'ell la seva (de la Yourcenar) visió del món.
Una bona lectura!

A veure si coneixeu aquesta que en parla!:

M'agrada que també valora les pàgines sobre l'amor i la mort d'Adrià. 

Sense destí, d’Imre Kertesz

Relectura possiblement, però quin goig descobrir-lo com si fos la primera vegada! Sembla que n’haguem d’estar literàriament farts de l’Holocaust però aquesta és una altra visió originalíssima i potser és que aquesta barbaritat és tan gran que permet perspectives i punts de vista molt diferents. Em despista d’entrada aquest to ingenu fins a la caricatura però a poc a poc es va situant en una mirada provocativa que fa un tomb amb una sopa de pastanaga i amb un capítol final sobre el retorn que tanca el llibre de forma meravellosa.

http://www.quadernscrema.com/cataleg/sense-desti/

Més endavant, quan arriba al camp de concentració d’Auschwitz, sempre amb la idea que tot allò és una aventura que el portarà a treballar en una empresa que necessita mà d’obra, no s’acaba de sorprendre de trobar unes persones vestides amb aquella mínima peça de roba de ratlles que tantes vegades m’ha fet posar la pell de gallina. Si ho troba estrany, de seguida ho lliga al caràcter de presoners que tenen aquells desgraciats. Una mica més tard, quan ja l’han desposseït de qualsevol cosa que pugui recordar el seu passat – objectes, diners, roba… -, l’obliguen a posar-se l’infamant pijama i li tallen els cabells al zero, comprendrà que a partir d’aquell moment ell també és un presoner (Joaquim Carbó a https://www.nuvol.com/opinio/el-desti-dimre-kertesz/)

Retorn, de Carles Casajoana

Barcelona, 1970. A les acaballes del franquisme, la ciutat no té res a veure amb les primeres dècades del segle: revoltes universitàries, alliberament sexual, repressió policial i una cultura compromesa amb la lluita contra la dictadura. Josep Carner torna de l’exili amb la memòria devastada després de més de trenta anys d’absència. A Lluís Miralles li encarreguen que acompanyi i ajudi el poeta durant la seva estada a Barcelona. https://www.grup62.cat/llibre-retorn/251531

Els estranys, de Raül Garrigasait

Primera guerra carlina. Solsona. Un prussià. Poca cosa més. M'adormia

La cartoixa de Parma, d'Stendhal

tirem de wikipedia

Argumento[editar]

La cartuja de Parma narra la historia del joven patricio italiano Fabrizio del Dongo y sus aventuras durante los últimos años del dominio napoleónico en Europa. Los hechos transcurren principalmente en la ciudad de Parma y en el castillo familiar del lago de Como.

La tía de Fabrizio, la fascinante Gina, duquesa de Sanseverina, y su amante, el primer ministro del ducado, Conde Mosca, urden un plan para promocionar la carrera del adorado sobrino en la corte de Parma. Gina es objeto de las proposiciones del detestable príncipe Ranuccio-Ernesto IV, al que se ha jurado rechazar con todas sus fuerzas.

Fabrizio es arrestado por homicidio y encerrado en la torre Farnese,¹​ de la que logra fugarse con una soga y la ayuda de Clelia, la hija de su carcelero, de la que se enamorará irremediablemente durante su estancia en la torre.