dissabte, 19 de setembre de 2020

Piero Sacchetto, al Museu de la Vida Rural


Aquest matí visitem una exposició de Piero Sacchetto al Museu de la Vida Rural. Per casualitat podem parlar amb l’Eulàlia Bosch, la comissària, (de qui la Marta és fervent  seguidora i admiradora) i la Gemma Carbó, la directora del Museu, amb qui conversem sobre les Estampes Rurals de l’avi Ramon. L’exposició és magnífica: quadres molt semblants, amb games de colors homogènies, i amb una textura sorrenca molt especial. Estèticament són molt vistosos i al mateix temps comuniquen en que en podríem dir “terralitat”. Després, si investigues,descobreixes el lligam amb Erri de Luca, amb els refugiats etc….


https://museuvidarural.cat/nomes-anada/

dimarts, 15 de setembre de 2020

The tale, de Jennifer Fox

Un guió que em sembla esplèndid per tractar el tema de l'assejament sexual. Fantàstica la intriga amb què acompanyem el descobriment dels fets en la memòria de la protagonista i aquest desdoblament de personatges que s'enfronten a ells mateixos. Pederàstia, sí, tractada sense embuts, jo diria que amb prou delicadesa. la Laura Dern està sensacional.



Reencontrada con un pasado que había logrado aislar con cierto éxito en una esquina de su cabeza, Jennifer (a la que aquí da vida una excelente, para variar, Laura Dern) se decide a volver a explorar los hechos, partiendo primero del cuento que escribió en su día para sobrevivir a lo sucedido y echando mano después de fotos, cartas y declaraciones de gente que la rodeaba en aquel momento. Esta vez, el objeto del documental es su propia vida.https://www.blogger.com/blog/post/edit/1123974945222554755/4840900259976206799

Men have excused, explained, downgraded, or denied their experiences for far too long, and it’s now Fox’s prerogative to tell her story as she sees fit, building to a confrontation with Bill in the present (now played by John Heard) that isn’t as cathartic for us as it must have been for her — but again, “The Tale” is her story, and we might just be surprised how many other women do identify.https://variety.com/2018/film/reviews/the-tale-review-laura-dern-1202670927/




dissabte, 12 de setembre de 2020

Una temporada para silbar, d’Ivan Doig

(Quina pena quan baixa el germà del tren... Que bé que anava la història... 

... i la novel.la va agradant però quan saps que aquest tio ha escri 16 novel.les sobre el mateix tema és una petita decepció...

I que una novel.la tan costumista tingui aquesta dosi d'intriga vol dir que l'estructura és boníssima 
...
Quantes coses endevinades!
...
Senyor Eduard Castanyo, he pensat en tu tota l’estona
...
A ningú se li ha acudit fer-ne una de les millors pel·lícules sobre educació? Paper per a un mestre oscaritzable. I nens a cavall cap a l'escola amb el fons de les Rocalloses...)


Doncs una novel·la esplèndida! De vegades les novel·les són bones; de vegades a més són un plaer. Me l’empasso amb tres dies. Aires de Kent Haruf però molts anys abans... aires claríssims de Wallace Stegner a Angle de repòs... El passat torna com el cometa Halley tant per als inspectors d’educació com per als que en fugen per motius inconfessables.





No cocina, pero tampoco muerde”. Así comienza el anuncio en el que Rose Llewellyn, una viuda de “buenas costumbres y disposición excepcional”, se ofrece en el otoño de 1909 como ama de llaves; la frase capta de inmediato la atención de Oliver Milliron, un viudo con tres hijos y poca maña en las tareas domésticas, que la contrata para poner un poco de orden en su casa de Marias Coulee, Montana.
http://www.librosdelasteroide.com/-una-temporada-para-silbar

Doig's strengths in this novel are character and language—the latter manifesting itself at a level of old-fashioned high-octane grandeur not seen previously in Doig's novels, and few others': the sheer joy of word choices, phrases, sentences, situations, and character bubbling up and out, as fecund and nurturing as the dryland farmscape the story inhabits is sere and arid. The Whistling Season is a book to pass on to your favorite readers: a story of lives of active choice, lived actively.


dimecres, 9 de setembre de 2020

Alabama Monroe, de Felix Van Groeningen

Una parella belga, un granger hippie, una tatuadora, una nena amb càncer, moments bonics en un guió interessant. Totes les crítiques parlen de la seva meravellosa banda sonora però és que el country i jo...




Hay convicción y fuerza en los actores y buena mano ejecutora en Van Groeningen, también una banda sonora carismática, pero todo puesto al servicio de una falsa trascendencia El País

Nacida de una obra de teatro (escrita, producida e interpretada por Johan Heldenbergh, protagonista del flm) que brotó como airada respuesta a un hecho político (el veto de la Administración de George W. Bush a la investigación con células madre), 'Alabama Monroe' propone un choque constante en su trama, discurso y forma. Así, Didier y Elise (una luminosa Veerle Baetens), la pareja que vive un drama familiar que nos recuerda al de 'Declaración de guerra' (Valérie Donzelli, 2011), no pueden ser más diferentes: agnóstico y reservado él; sensibilísima, soñadora y tatuada ella.https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a525004/alabama-monroe/

Antes del invierno, de Philippe Claudel

Claudel... escriptor i cineasta interessant... senzill , proper, la parella quan passen els anys, amb actors bons,



Nada parece empañar la felicidad de Paul, un neurocirujano de 60 años, y su mujer Lucie. Sin embargo, un día empiezan a recibir ramos de flores anónimos; al mismo tiempo, Lou, una joven de 20 años, empieza a cruzarse constantemente en el camino de Paul. Será entonces cuando empiecen a caer las máscaras: ¿son todos ellos lo que aparentan ser? ¿La vida de Paul y Lucie es realmente la que habían soñado? (FILMAFFINITY)

L'Acusació, de Bandi

 Contes de Corea del Nord. Molt interessants


dilluns, 7 de setembre de 2020

Dos Filmins sobre la terra i la misèria

Dues bones pel·lícules a Filmin: El prado, una molt bona versió cinematogràfica a partir del que deu ser una molt bona obra de teatre sobre la lluita d’un vell irlandès perquè no el desposseexin del camp que la seva família té arrendat des de fa dècades, i, en la línia, Lazzaro felice, també sobre la misèria i l’esclavatge pagès a la Itàlia profunda amb la mirada del neorealisme i amb el referenmt de Miracolo a Milano de qui recordo allò de Cinque deddi Cinque deddi! per la semblança de la mirada ingènua, estulta, mancada...