Happy people, de William NIcholson i Regreso a Hope Gap de Werner Herzog

 

Homes en la meva situació, de Pers Petterson

 

Arvid Jansen té pare i mare, tres germans i tres filles de la dona amb qui viu des dels dinou anys. Amb una urpada de la vida, desapareixen tots: els uns a bord d’un ferri, les altres en un naufragi que es diu separació.

Queda ell, exposat com una tija al vent. Arrelat i determinat a ser part d’allò que va i ve pels carrers d’Oslo, als bars i als tramvies, de dia i de nit. La gent viva que no coneixem, amb qui un cop de volant ens fa entrar en col·lisió. La gent morta que va poblant el paisatge. La gent, poca, de qui ens fem càrrec, i que ens llasta.

D’aquestes col·lisions de persones d’on surten el malentès i la màgia, Per Petterson n’ha fet la matèria d’una obra. Arvid Jansen protagonitza tres novel·les. Els altres personatges entren i surten per les portes dels seus onze llibres, llegits en una cinquantena de llengües —una catedral literària, feta amb l’escuma dels dies.https://clubeditor.cat/llibres/homes-en-la-meva-situacio/

Per tal d’apreciar l’originalitat de la novel·la, convé distanciar-la com més aviat millor de les nostres inèrcies criticopublicitàries: ni és una memòria amb ingredients de ficció ni és un llibre representatiu d’un grup social (els homes que es divorcien). La novel·la transcendeix aquests dos extrems, on no cal fer servir gaire imaginació (amb conviccions i missatge ja ho tenim) per endinsar-se en un terreny superior: allà on la imaginació a penes s’inspira en les situacions reals i on Arvid només es representa a si mateix, encara que la situació per la qual ell travessi sigui corrent. Aquest territori intermedi, on la ficció respon al món sense copiar-lo, i on sentim i comprenem seguint les aventures d’un personatge que no ens representa, és el de la gran novel·la, la més difícil d’escriure.

 https://cat.elpais.com/cat/2020/11/05/cultura/1604599068_352673.html?prm=ep-app-modalcompartir

Entrevista a l'Ara:

https://www.ara.ad/misc/petterson-homes-incapacos-expressar-senten_1_3137728.html

La mida justa, de Jostein Gaarder

Me l'empasso en un dia. Una bona reflexió sobre la vida, la mort, la malaltia i el suïcidi. Pertany al gènere que m'invento de "caseta vora el llac".

La mirada de la mort cau sobre ell com una sentència inapel·lable. El diagnòstic és clar. Ara només cal decidir què fer amb el que li queda de vida. I per pensar, per fer net, decideix confinar-se (perdoneu) a una cabana de fusta perduda en el bosc a la vora d’un llac, durant una llarga nit catàrtica. Us pot semblar un argument sinistre i trist, però no. Tot i que estem davant d’un home que ha de decidir entre morir i continuar vivint, el to és diàfan i vital. L’honestedat brutal de l’Albert amb si mateix, amb els errors del seu passat, les meditacions sobre l’univers ‒és aficionat a l’astrofísica‒, la parella, els fills, la infidelitat, l’amistat. I per sobre de tot: què fer, ara? Visc? Moro?https://www.vilaweb.cat/noticies/fragment-la-mida-justa-de-jostein-gaarder/