L'última vegada que et dic adéu, de Natza Ferré

 recomanacio de la Laia. El germa heroinòman. A la Laia límpressiona més que a mi.

La periodista Natza Farré (Barcelona, 1972) publica la seva primera novel·la. Es tracta d’un relat que destaca perquè té la densitat moral i emocional d’allò que s’ha callat massa temps. L’última vegada que et dic adéu (Angle) és un llibre que, quan l’acabes, no t’atreveixes a tancar de cop, com si fer-ho fos un gest indecorós. Farré hi escriu amb una lucidesa que no demana permís, amb una tendresa que no es disfressa de sentimentalitat i amb una ironia —seca, intel·ligent, salvadora— que funciona com a mecanisme de supervivència i com a estil, que s’acompanya de cartes reals i fragments de dietaris de quan l’autora era jove.
https://www.nuvol.com/llibres/la-bellesa-tambe-es-trenca-a-mans-de-heroina-472394

El jardiner i la.mort, de Gueorgui Gospodínov

a tothom li agrada molt i a mi no tant. POtser perquè hi ha üestions personals que em distancien de l'experiència que s'hi reflecteix.

https://play.rtve.es/v/16343953

Sense nom pels carrers, de James Baldwin

En aquesta obra profundament personal, Baldwin reflexiona sobre les experiències que el van conformar com a escriptor i activista: des de la infantesa a Harlem i els seus viatges a Europa i al Sud dels Estats Units, fins als assassinats de Martin Luther King i Malcolm X. Per les seves pàgines també desfilen grans esdeveniments polítics dels anys seixanta, com la guerra d’Algèria, la Marxa a Washington o l’auge de moviments com els hippies o els Panteres Negres.


Com a intel·lectual a cavall de dos mons, Baldwin és un testimoni amarg d’una Amèrica blanca aferrada als seus privilegis. La «qüestió negra», per a l’autor, és inseparable de la història americana i de la revolució. Entre unes memòries i una reflexió política, veritable retrat de la crisi de la supremacia blanca, Sense nom pels carrers és una crònica d’un temps, als Estats Units i al món, marcat per les lluites i les esperances, però també per la brutal reacció del poder amb l’objectiu de mantenir un ordre racial i imperial arreu del món.

https://www.tigredepaper.cat/ca/cataleg/sense-nom-pels-carrers

Els anys irrecuperables, de Jaume Asens

Molt interessant la història del naixement de la PAH, del 15M, de l'entrada d'Ada Colau i els Comuns a l'Ajuntament de Barcelona dels merders entre Sumar i Podemos...  L'Asens és el meu referent en moltes coses. Aquí se'm fa tan evident que és d'una altra generació, però.

Vincles ferotges, de Vivian Gornick

Una d'aquelles autobiografies de gent "normal" que, un cop han descrit l'ambient en què viuen i passen a parlar de les seves relacions personals, perden l'interès. El barri jueu del Bronx té la seva gràcia, els novios de la Vivian què vols que et digui?

Vivian Gornick és una de les veus més lúcides de la crítica i l’assaig contemporani i una de les memorialistes més commovedores dels nostres temps. En aquest volum apleguem els seus dos esplèndids llibres de memòries. Vincles ferotges, publicat l’any 1987, és un dels testimonis més coratjosos i inspiradors sobre els lligams familiars que s’hagin escrit mai, construït a partir de converses, records i discussions entre Gornick i la seva mare mentre passegen per Nova York, que també té un paper importantíssim en tot el llibre. Gairebé trenta anys més tard, el 2015, retrobem Gornick a La dona singular i la ciutat, una oda a l’amistat, a l’amor i a la vida urbana teixida a la manera d’un collage narratiu que inclou converses sobre les relacions humanes, reflexions sobre feminisme i el fet de ser dona, soltera i sense fills, i sobre l’evolució de l’amistat al llarg dels segles.

https://www.laltraeditorial.cat/llibre/vincles-ferotges-la-dona-singular-i-la-ciutat/

...

https://www.diariovasco.com/culturas/vivian-gornick-escritora-20180515001253-ntvo_amp.html

Filmin novembre

Els anys del super 8 d’Annie Ernaux 

Mr Jones, d’Agnieszka Holland 

En el nom del pare, de Jim DSheridan 

Sofia, de Meryem Benm’Barek-Aloïsi 

Professora d’islam, de Dolors Bramon

 No és el que volia. La història personal de la Dolors Bramon no m'interessa gens.

Des de dins, de Martin Amis

Una cosa: la Marta em recomana vivament el llibre i em diu que m'agradarà molt. Faig una primera lectura i al cap d'unes setanta pàgines em cansa i el deixo. Sis mesos després el reemprenc i em sembla un dels llibres més sensacionals que mai hagi llegit!

https://valenciaplaza.com/des-de-dins-de-martin-amis-una-mirada-magistral-i-agraida-a-la-vida

https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/vida-martin-amis-novel-lada-martin-amis-des-de-dins-anagrama_1_4220625.html

Inquiets, de Linn Ullmann

 

Ell és un prestigiós cineasta suec, un home obsessionat per l’ordre, la puntualitat i el control. Ella és la seva filla, la petita de nou germans, fruit de la relació amb una actriu que havia dirigit, la seva musa. Cada estiu, des que era una nena, ha visitat el seu pare a l’illa llunyana de Fårö, al mar Bàltic.

Ara que ella és una jove escriptora i ell un home gran, projecten fer un llibre sobre la vellesa, la memòria, el llenguatge i la pèrdua. Ella farà les preguntes. Ell les respondrà. La gravadora enregistrarà les converses. Però el declivi físic i mental del pare i finalment la mort deixaran el projecte a mitges.

L’escriptura d’Inquiets s’inicia set anys després, quan Linn Ullmann es revesteix de valor per escoltar les cintes que havien quedat arraconades en una capsa. Atès el caràcter el·líptic i fragmentari d’aquest material, recorre als records d’infància i joventut i recrea una de les nissagues familiars més fascinants del segle xx.

Una combinació perfecta de memòries i ficció a la recerca de les veritats elementals sobre com vivim, estimem, oblidem i envellim.

https://editorialleshores.com/cataleg/inquiets/

Memòria de noia, d'Annie Ernaux

 

És l'estiu de 1958. Lluny, per primera vegada, de la família mentre fa de monitora de colònies, una noia de divuit anys s'endinsa audaçment al món: l'amor i el sexe, el desconcert de ser jove, els remordiments, les ànsies de ser lliure i adult... _A Memòria de noia_, Annie Ernaux rememora la seva primera nit amb un home, una nit que li deixarà una marca indeleble: durant dècades no es voldrà reconèixer en aquella «noia del 58». Fins que passats més de cinquanta anys es veurà, per fi, capaç d'enfrontar-s'hi -es capbussarà en fotos i cartes d'aquell temps, il·luminarà de nou els records refusats-, i escriurà aquestes pàgines esquitxades d'inquietuds i dolors secrets, de violència, vergonya i silencis, que són un retrat intimíssim de la seva joventut. https://www.casadellibro.com/libro-memoria-de-noia/9788418197062/11667740

Els anys d'Annie Ernaux

I després li han donat el Nobel!

«Les Années», ce sont de multiples thèmes abordés à travers le temps qui passe, un temps qui relie celui de l’immédiate après-guerre à la veille de l’élection présidentielle de Nicolas Sarkozy. Entre les deux, 12 images (qu’on ne verra pas) mais qui seront les marqueurs d’une époque – d'Annie Ernaux bébé, à Annie Ernaux en «femme mûre» en passant par la jeune fille studieuse, l’étudiante, l’épouse, la mère de famille, la professeure, l’amante et – bien que ne parlant pas de ses propres livres – «l’écrivain». C’est peut-être cela, le mystère de ce livre, on y parle de tout de façon distanciée par ce «on» indéfini, et en même temps il y est profondément question d’écriture et de la vie en écriture.

 https://bibliobs.nouvelobs.com/romans/20080701.BIB1382/les-annees-d-039-annie-ernaux.html

El Museo de la rendición incondicional, de Dubravka Ugresic

(A mi el que m'agraden són les referències històriques i les peripècies personals, sobretot. El mosaic literari i el realisme màgic em costen més. Curiós que la mateixa autora accepti que el relat potser li surt avorrit.

Frase: "inventar la realidad és la auténtica tarea de la literatura. "

Abans d'acabar en rellegeixo trossos i m'agraden.)

Tras la guerra de los Balcanes, la ciudad de Berlín cobra vida gracias a la llegada de los expatriados, que luchan por preservar lo que les queda de su cultura y de una nación que ha sido eliminada del mapa, mientras sustituyen todo lo que una vez conocieron por lo nuevo y desconocido. Para aquellos cuya vida ha de caber en una maleta, los recuerdos pasan a ser su posesión más importante, pero a veces adoptan un significado extraño. Dubravka Ugrešić recompone así la vida de su madre a través de las fotos halladas en el fondo de un armario, en un antiguo bolso de piel. Y, a la vez, también su propia historia: sus años de profesora en Berlín, donde compartió apartamento con tres jóvenes indias; los encuentros nocturnos con sus amigas para cenar y echar las cartas del tarot; un viaje a Lisboa, adonde fue cargada de equipaje, pero sin llevarse absolutamente nada, dependiendo de cómo se mirase… Un collage de recuerdos que la autora fusiona para lograr un sublime retrato de la soledad del desterrado.https://impedimenta.es/producto/el-museo-de-la-rendicion-incondicional

Confessions d’una màscara, de Yukio Mishima

Està (va) boig, és clar. Però que bonic aquest duel entre l'amor i el desamor, l'hetero i l'homosexualitat, el desig de viure i el desig de morir...

 

Dins les fèrries i immutables estructures tradicionals del Japó dels anys trenta i quaranta del segle passat, amb la guerra de rerefons, en Koo-chan, un jove esmerlit i malaltís (alter ego de l’autor), s’inicia en la vida i descobreix que els impulsos que el mouen són ben diferents dels de la resta dels joves de la seva edat: les noies no li fan ni fred ni calor; l’olor de suor dels cepats portadors d’excrements i els pantalons arrapats dels xicots que fan gimnàstica l’esperonen d’allò més en la seva descoberta del sexe, i, per acabar-ho d’adobar, sent una fascinació irrefrenable pels vessaments de sang i per la mort. Per sobreviure li cal una màscara, una màscara que, en massa èpoques fosques de la història, ha permès camuflar, al Japó i a tot arreu, el jo veritable de moltes persones. http://www.adesiaraeditorial.cat/ficha.aspx?cod=ACI000082

Vídeo sobre Mishima i el seu suïcidi

https://youtu.be/mi2dmoNL5_Y

Per què ser feliç quan podries ser normal?, de Jeanette Winterson

No m'havia agradat Frankisstein però aquestes memòries de la Jeanette Winterson dibuixen un personatge  molt interessant i una peripècia vital que enganxa. I que va in crescendo amb la història de com una dona feta i dreta, escriptora d'èxit, es veu dominada i obstaculitzada en el seu progrés vital pel fet de l'adopció i per la necessitat de resoldre'l i enrendre'l: una cosa que sempre se m'ha fet llunyana i difícil de comprendre i  que, en aquest llibre m'ha colpit.

Quan la jove Jeanette Winterson va confessar a la seva mare adoptiva que s’havia enamorat d’una noia va rebre una resposta que la marcaria per sempre més: «Per què ser feliç quan podries ser normal?». Aquesta és la història d’una dona que no es rendeix. La història d’un esperit lliure que es va refugiar en els llibres i en la recerca de l’afecte per sobreviure en un món que no acceptava la seva manera de viure.
https://periscopi.cat/llibre/astrolabi/per-que-ser-felic

Per què ser feliç quan podries ser normal? (Why be Happy if you could be normal?), de Jeanette Winterson, publicat per Edicions del Periscopi, en traducció de Dolors Udina, és un d’aquests (beneïts) llibres als quals qualsevol intent (maldestre) de qualificació o de catalogació li resultaria perjudicial.

Perjudicial perquè, per força, en voler-lo encaixar, en forçar-ne l’encaix, l’enxiquiria.

https://racodelaparaula.cat/2021/10/11/per-que-ser-felic-jeanette-winterson/#ixzz7GoUbx2ob

Adolescencia en Barcelona, de Laura Freixas

 Clar, m'ho passo bomba, passejant pel carrer Balmes, el Liceu Francès, la facultat de Dret... El meu món dels anys 70. I la Laura escriu bé. I aquesta coberta és brutal!

Després la truco i parlo amb ella. Em fa gràcia

Burguesía catalana e inmigrantes castellanos; la adoración de Francia y lo francés; una educación bajo el lema «Tenéis que ser señoras»; la universidad en la época de la muerte de Franco y la revolución sexual? Con Adolescencia en Barcelona hacia 1970 Laura Freixas hace un relato irónicamente ingenuo, que oscila entre la memoria y la confesión, y que trasciende lo personal para convertirse en espejo de la realidad y el deseo de toda una generación.

https://www.laie.es/es/libro/adolescencia-en-barcelona-hacia-1970/9788423339662/738397

Va, un trosset:

 https://www.laurafreixas.com/extractos/De_Adolescencia.pdf

El món d'ahir, d'Stefan Zweig

Què dir-ne? Una obra mestra!

El món d’ahir és un dels testimonis més commovedors i atractius del nostre passat recent, escrit a més amb el mestratge d’un europeu amarat de civilització i nostàlgic d’un món que es desintegrava a passos agegantats. Escriptor extraordinàriament popular i testimoni d’excepció dels canvis que van trasbalsar l’Europa del segle XX entre les dues guerres mundials, Zweig recorda, desposseït i en terra estranya—en unes circumstàncies personals d’insospitat dramatisme—, els moments cabdals de la seva vida, paral·lela al desmembrament d’aquella Europa central que es volia més lliure i segura, a recer de la bogeria i la tempesta. El resultat és un llibre fonamental, una de les millors obres de Zweig i referència inexcusable per entendre els deliris d’un segle devastador.https://www.quadernscrema.com/cataleg/el-mon-dahir/

Trilogia de Copenhaguen, de Tove Ditlevsen

Una dona que com una metralladora et va explicant la vida.  La Laia i la Marta diuen que és tan dur, però de fet només el final la seva història s'embolica en afers tèrbols. Bé. A mi em deixa una mica fred tot i que li reconec estil literari, una prosa que trenca i atrau.

Trilogia de Copenhaguen recull els tres llibres de memòries de Tove Ditlevsen, una de les veus més importants i singulars de la literatura danesa. Extraordinàriament honesta i vulnerable, pionera de l’inclassificable gènere confessional, l’escriptora explora temes com la família, el sexe, la maternitat, l’avortament, l’adicció i el fet de ser artista, dona i de classe obrera, i narra la tensió constant, de ben petita, entre la seva vocació d’escriptora i la seva condició de filla, parella, mare i, més tard, drogoaddicta. La primera part, Infantesa, ens presenta una nena rebel i tossuda, obsessionada per convertir-se en una gran poeta; a Joventut hi descriu les primeres experiències sexuals i professionals, i l’alliberament que li suposa independitzar-se de la família; i a Dependència, el llibre més devastador de la trilogia, ens narra els seus matrimonis —es va casar quatre vegades— i la seva baixada als inferns de la drogoaddicció. Per sobre de tot, però, Ditlevsen parla amb cruesa de la seva lluita per combatre les seves adiccions més profundes: l’acceptació dels altres, l’escriptura i l’amor. https://www.laltraeditorial.cat/llibre/trilogia-de-copenhaguen/

Mestissa, de Maria Campbell

Un gran llibre. No sabia res de la història dels Mestissos del Canadà. Escrit els anys 70 hem tardat cinquanta anys a tenir-lo en aquest país nostre. Quantes històries d'injustícies desconegudes  queden pel món encara!

Mestissa és el primer llibre d’una activista del Canadà, filla d’aborígens i de colons europeus. Narra la infància i joventut de Maria Campbell, una dona que fa tentines per un món de minories. Víctima de l’opressió racial i de la seva condició mestissa, aquí blanca, allà índia, Campbell veu com la seva cultura es perd en nom del “progrés” i d’una societat que no suporta la diferència.

https://clubeditor.cat/llibres/mestissa/

The Red dress és un curt que va fer la Maria Cambell inspirat en la seva història:

https://youtu.be/aToBWJP_fT8

La veu de Maria Campbell és la de qui té una història per transmetre —una història que il·lustra les formes més diverses d’opressió colonial. La pobresa, la prostitució, el nomadisme forçat, les agressions dels homes, la segregació racial o l’addicció a les drogues i l’alcohol són omnipresents en el seu relat. En això, respon directament al que les societats occidentals descriuen com “la cicatriu postcolonial”. Al mateix temps que Campbell és massa blanca per als uns i massa índia per als altres: no és d’enlloc en un món de minories, enmig de la cruïlla https://clubeditor.cat/mestissa-de-maria-campbell-mm-i/

El passat no és un somni Kallifatides

Kallifatides (almenys el que conec) sempre parla d'ell mateix i aquí fa un repàs a tota la seva vida amb salts cronològics i momemnts que queden una mica inexplicats. El llegeixo bé. Senzill i agradable.

'Tenia vuit anys quan l'avi em va agafar de la mà i no em va deixar anar fins a trobar els pares, a Atenes. Qui sap què m'hauria passat si m'hagués quedat al poble. Era el 1946. Al començament de la primavera de 1946, els ametllers florien l'un al costat de l'altre i el camp estava en ple esplendor.'

Otra vida por vivir, de Theodor kallifatides

Diu que no en sabíem a res d’aquest autor a Espanya. Que això es el primer que  es publica. De fet a la Viquipèdia no té ni pàgina en català. He llegit el llibre de pressa i malament en aquesta setmana de preocupació i dol. No m’ha entusiasmat especialment. Això passa amb els llibres. Hauria pogut ser un bon acompanyament per la vivència del final del Salvador. En tot cas aquest home, Kallifatides, em cau bé.

 

Poco más de 150 páginas de una prosa desnuda y vibrante, dotada de una fibrosa humanidad, casi frágil, reveladora y hermosa en la rabia contra el escenario arrasado de un país que es (fue) el suyo. Pasear por Atenas certificaba una brutalidad evidente. «Nunca había visto mi ciudad así. La pobreza era una vieja compañera, pero aquella indigencia no. Había visto las barracas de los refugiados del Ponto y de Asia Menor en barrios como el Polígono e Ilísia. Pobreza, sí, pero todo limpio y bien cuidado... Por primera vez no me sentía cómodo caminando solo por la noche en Atenas. Eso era la humillación más grande, el destierro definitivo. Tener miedo de los demás, y que los demás tengan miedo de ti. Hemos dejado de ser individuos aislados para convertirnos en tribus. Por un lado, nosotros; por el otro, los extranjeros». https://www.elmundo.es/cultura/laesferadepapel/2019/09/24/5d850361fdddffe2698b45de.html

Entrevista a Kallifatides