La vida i la.mort d'en Jordi Fraginals, de Joep Pous i Pagès

 Que fàcil el llegeixo! I amb l’ajut dels inputs de la AIA, de les classes d’Ha de l’Art i finsi tot de bibliografia del segle passat, es fa present l’analisi de les carcteristiques literaries de l'obra representant del Modernisme més estricte i nostrat. La voluntat contra el destí, el superhome en 

En definitiva en Jordi Fraginals és un gran lluitador de la seva vida, contra el seu destí. S'oposa davant del seu pare, però sempre dona suport a la seva mare Marianna. La Marianna té un gran afecte pels seus fills. En Mateu en canvi sempre s'imposa. La vida d'en Jordi és una vida complicada i sempre amb entrebancs, però se n'acaba sortint, encara que al final, un mal, un càncer li impedeix continuar endavant amb la seva família. https://ca.wikipedia.org/wiki/La_vida_i_la_mort_d%27en_Jordi_Fraginals

Només terra,.només pluja, només fang, de Montse Albets

Està bé, la Laia me’l recomana especialmemt; li vaig regalar jo. La història té força, un nen mort, dues cases que es miren l’una a l’altra, homes molt dolents -com sempre- però algun de bo… tot i que un to de ruralitat una mica exagerat per als temps que corren.

A Ca la Viuda, un petit mas dels afores d’un poble instal·lat en la rutina, fa temps que no s’hi acosta ningú. Al seu interior, però, hi batega l’essència de tots aquells que hi van viure i que esperen pacientment el retorn de l’última dona de la família. I un dia hi arriba la Maria, arrossegant una gelor colossal. Mig viva i mig morta; completament desconcertada. El seu aïllament només es veurà destorbat per les visites de dos veïns: en Manel, un home discret, i la seva companya, la Cristineta, que irromp com una riuada en la vida dels altres.

Només terra, només pluja, només fang afronta la pèrdua i aprofundeix en la necessitat humana de l’altre. Mentre el poble es remou entre la desconfiança i la incomoditat, els protagonistes d’aquesta història rebusquen en el passat per trobar l’impuls que els torni a la vida.

https://periscopi.cat/escafandre/nomes-terra-nomes-pluja-nomes-fang

Perquè, no ho he d’amagar, és una novel·la que ens parla del patiment. I el dolor s’esmuny per cada paràgraf. L’autora té el gran encert de no endolcir-nos el recorregut, ens aboca a viure situacions cruels, ens posa davant els ulls imatges de malson. Així i tot, no hi ha res d’excessiu, no hi trobem gratuïts cops d’efecte, no substitueix la credibilitat per cap mena de descripció postissa.

És completament al contrari, tot llegint Només terra Només pluja Només fang, t’adones que la vida pot ser terrible, també la nostra. Albets aconsegueix, al mateix temps, que la història de la Maria sigui versemblant i que empatitzem amb ella. En llegir-la entendreu el que això significa, n’estic https://www.eliris.cat/2025/02/02/nomes-terra-nomes-pluja-nomes-fang/

Color de llet, de Nell Leyshon

Una petita joia. Una novel·la rural a l'Anglaterra del segle XIX on una noia empoderada que es diu ara explica l'opressió del pare a la granja i després la seva venda al vicari del poble. Entre Pedra de tartera i  aquella gal·lesa, la Rebecca Jones. Llenguatge fantàstic imitant la senzillesa de l'escriptura d'una noia que acaba de deixar l'analfabetisme.

I de nou, una editorial independent és un criteri. Gràcies L'Angle editorial.

La prova que el món de pagès serveix com a epicentre de qualsevol història tràgica.  (Manuel Lillo a El Temps)


És un panorama de dones embarassades en un cicle continu de violacions, embarassos i naixements de fills bords, com una fatalitat del destí. No explicarem què passa a la novel·la, simplement, cal constatar que, una vegada més -tant és Caterina Albert el 1898 o Nell Leyshon ara, sobre un fet ocorregut el 1831-, el fons de la història és el mateix: poderosos que agredeixen oprimits, molt especialment, homes que agredeixen dones. I sempre és una dona, una escriptora, la que parla d’aquests temes. Val molt la pena llegir Color de llet, amb una protagonista que aprèn a llegir i a escriure als 14 anys. I és capaç d’explicar als 15, amb una clarividència esfereïdora, amb una acceptació filla de segles d’opressió, en el moment decisiu de la seva vida, què li ha passat. I amb un final que si l’hagués llegit Català, tot i ser diferent del seu, li hauria fet fer un mig somriure. (Ll. A. Baulenas a l'Ara)