dimecres, 18 de novembre de 2020

Barton Fink, dels germans Coen

Caricatura i paròdia per mirar amb un somriure a la boca. Magnífiques  actuacions i una ambientació visual espectacular! 

En 1941, Barton Fink viaja a Hollywood para escribir un guión sobre el luchador Wallace Berry. Una vez instalado en el Hotel Earle, el guionista sufre un agudo bloqueo mental. Su vecino de habitación, un jovial vendedor de seguros, trata de ayudarlo, pero una serie de circunstancias adversas hacen que se sienta cada vez más incapaz de afrontar su trabajo. (FILMAFFINITY)
https://www.filmaffinity.com/es/film422943.html





Like all of the Coen productions, “Barton Fink” has a deliberate visual style. The Hollywood of the late 1930s and early 1940s is seen here as a world of Art Deco and deep shadows, long hotel corridors and bottomless swimming pools. And there is a horror lurking underneath the affluent surface. Goodman, as the ordinary man in the next room, is revealed to have inhuman secrets, and the movie leads up to an apocalyptic vision of blood, flames and ruin, with Barton Fink unable to influence events with either his art or his strength.

The Coens mean this aspect of the film, I think, to be read as an emblem of the rise of Nazism. They paint Fink as an ineffectual and impotent left-wing intellectual, who sells out while telling himself he is doing the right thing, who thinks he understands the “common man” but does not understand that, for many common men, fascism had a seductive appeal. Fink tries to write a wrestling picture and sleeps with the great writer’s mistress, while the Holocaust approaches and the nice guy in the next room turns out to be a monster.

https://www.rogerebert.com/reviews/barton-fink-1991

Hozuki, la librería de MItsuko de Aki Shimazaki

 A mi el món japonès no m'interessa tant com a la Marta i a la Núria.


Mitsuko tiene una librería de lance especializada en obras filosóficas. Allí pasa los días serenamente con su madre y Tarô, su hijo sordomudo. Cada viernes por la noche, sin embargo, se convierte en camarera en un bar de alterne de alta gama. Este trabajo le permite asegurarse su independencia económica, y aprecia sus charlas con los intelectuales que frecuentan el establecimiento.
Un día, una mujer distinguida entra a la tienda acompañada por su hija pequeña. Los niños se sienten inmediatamente atraídos entre ellos. Ante la insistencia de la señora y por complacer a Tarô, a pesar de que normalmente evita hacer amistades, Mitsuko aceptará volver a verlos. Este encuentro podría poner en peligro el equilibrio de su familia.
https://www.nordicalibros.com/product/hzuki-la-libreria-de-mitsuko/

Y es que una, que es bibliófaga por necesidad, no solo se apasiona con autoras que la obsesionan y de las cuales requiere engullir la obra completa (¡tantas!), sino que tiene la mala costumbre de hacerse adicta a ciertas editoriales en las que confía ciegamente y cuyos libros devora. Una de esas editoriales (¡cada vez más!) es, para mí, Nórdica Libros: por su impecable diseño, por la textura de su papel, por la comodidad de su letra, por sus traducciones, por la cuidadísima selección de autoras (y -es), por la selección de obras; en definitiva, por su calidad.

https://www.laslibreriasrecomiendan.com/libro-de-la-semana/hozuki-la-libreria-de-mitsuko-de-aki-shimazaki/

divendres, 13 de novembre de 2020

Dos Antonionis

La aventura i L'Eclipse. M'agrada més la primera perquè la trama és més comprensible i una mica més intrigant. En tot cas, les dues són fascinants des del punt de vista visual i tenen moments magnífics de quedar-te mirant parets,  llums i fanals, tanques o reixes simplement per la manera com es troben i creuen les línies i els plans. I la Monica Vitti en els dos casos dominant-ho tot.

Roma, Vittoria és una dona complexa, inquieta. És molt diferent de la seva mare, que no pensa més que a enriquir-se a la Borsa, i de Piero, que ajuda els altres a enriquir-se i viu amb un ritme accelerat. Vittoria es passeja per la ciutat moderna amb la curiositat d'algú que vol ser més que rica, i que té un sentit poètic de la vida. Piero és el seu oposat, i de la seva trobada sortiran sentiments molt delicats.

Aquesta pel·lícula destaca per les escenes rodades en una Borsa on es veu l'energia boja gastada pels agents que criden per vendre o comprar, amb un magre resultat: la Borsa puja el primer dia a continuació cau fortament el segon. I Piero no pot més que confessar aquesta conclusió a Vittoria: no hi ha res a fer, i ningú no sap on van els diners perduts.[1]

https://ca.wikipedia.org/wiki/L%27eclisse

Dues dones joves, Anna (Lea Massari), de família adinerada, i Claudia (Monica Vitti), decideixen realitzar un viatge en iot pel Mediterrani. Recullen a Sandro (Gabriele Ferzetti), parella d'Anna, i emprenen el viatge. Arriben a una illa volcànica semiabandonada, on Anna i Sandro comencen a discutir. Ella se sent avorrida i infeliç amb l'actitud de Sandro. Decideixen fer la migdiada entre les roques i, quan desperten, Anna ha desaparegu thttps://ca.wikipedia.org/wiki/L%27aventura

diumenge, 8 de novembre de 2020

Els nois de la Nickel, de Colson Whitehead

Encara no sé si m 'ha agradat del tot però me l'he llegit d'una tirada i és evident que explica una història forta i potent. Nois negres, reformatori, abusos i violència. Dos bons, molt bons, girs de guió: un al final de la primera  part quan l'atzar desmunta una perspectiva vital (de fet, la vida es així, no?) i l'altre el del final, que he intuït  per casualitat moltes pàgines abans.



L'Elwood ha crescut a la Florida dels anys seixanta i està a punt de començar els estudis universitaris. Seriós, educat i treballador, somia participar en l'incipient moviment pels drets civils, fins que un error innocent el condemna a ingressar en un reformatori juvenil anomenat Acadèmia Nickel, on descobrirà que per a un noi negre n'hi ha prou amb un petit error per destruir tota opció de futur. Els nois de la Nickel, que recrea la història real dels assassinats i abusos que van patir desenes de nens i adolescents afroamericans, s'endinsa en un dels episodis més foscos i violents del sistema educatiu dels Estats Units Whitehead analitza la violència racial i els crims d'odi, la indiferència social, la deshumanització i la imposició de l'oblit en un text impactant i necessari.https://periscopi.cat/llibre/antipoda/els-nois-de-la-nickel



Mentre es documentava per escriure la novel·la, Whitehead va poder parlar amb supervivents de la Nickel, que encara tenen gravada l’experiència com si fos ahir. Hi ha associacions de supervivents de la Dozier School que mantenen fòrums a Internet. Els records dels testimonis que Whitehead va poder escoltar eren tan brutals que a la novel·la va haver de rebaixar el grau de crueltat i violència perquè no hauria funcionat en una obra de ficció. “Hauria semblat que m’ho inventava”, ens deia Whitehead fa uns dies via zoom. L’autor afroamericà evita en tot moment carregar les tintes amb fets històrics: “El periodista exposa, l’historiador preserva i el novel·lista inventa”, diu.  

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/els-nois-de-la-nickel-131319


Les formes del verb anar, de Jenny Erpenbeck

Un llibre que deixo i després torno a arrencar i que al final m'agrada molt. I li valoro especialment que posi noms i cognoms al drama de la immigració. I des del punt de vista tècnic, que quan penses que ja en tens prou s'enfili un graó en la trama i es faci més interessants: l'anar coneixent personatges nous i les seves situacions es transforma en la lluita per la supervivència del col·lectiu dins del del marasme de la burocràcia, fins i tot la ben organitzada burocràcia alemanya.




Richard, un professor de Filologia clàssica jubilat, porta una existència rutinària fins que casualment a Alexanderplatz (Berlín) observa uns refugiats africans en vaga de fam. Això li fa recordar la seva pròpia condició, quan va haver de fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial, i s’implica en el destí d’aquestes persones: travades en el laberint burocràtic, assetjades per la policia i la justícia, rebutjades per la societat que els hauria d’acollir. Però l’Europa que veurà reflectida en els seus ulls –un vell continent, culte, satisfet, insolidari– no li agradarà gens. Erpenbeck teixeix una trama de preguntes sense resposta, de vides sense destí, de passats sense redempció, amb una escriptura madura i un estil inimitable. Les formes del verb anar és, en tots els sentits, una obra del nostre temps, profunda, trasbalsadora i compromesa

https://www.angleeditorial.com/les-formes-del-verb-anar-742




El protagonista de la novel·la és Richard, un professor de Filologia Clàssica jubilat que un dia té prou curiositat i empatia per acostar-se a un grup de refugiats africans que fan una vaga de fam a Alexanderplatz, a Berlín. Hi entrarà en contacte, es farà amic d’ells, els atendrà un per un, individualment, els ajudarà a trobar un advocat i amb el temps fins i tot els convidarà a casa seva.

Fa uns mesos aquesta autora nascuda l’any 1967 a l’antiga RDA va presentar la novel·la al Goethe Institut de Barcelona i ens explicava que havia parlat molt amb els refugiats africans. “Al principi no sabia de què aniria el llibre i em vaig implicar en la seva vida quotidiana, vaig tenir un contacte intens amb ells i els acompanyava a les manifestacions. Es parla molt dels refugiats, però la gent no coneix les seves històries ni saben per què han arribat fins a Alemanya. Per acostar-se a un refugiat, cal fer-ho de manera individual. Són persones que han tocat fons, han arribat al límit de l’experiència humana. El que han viscut és d’una naturalesa quasi filosòfica, que no es pot transmetre en una escola o a través de l’educació formal. I penso que la literatura ha de donar sortida pública a aquestes experiències”.

El gran mèrit d’Erpenbeck és haver-nos retratat, a través del personatge de Richard, l’autèntica compassió, que no té res a veure amb la indignació, la ràbia o la pena que puguem sentir aquells que hem estat mers espectadors del drama del mediterrani.https://www.nuvol.com/llibres/lesperanca-es-barata-61235?fbclid=IwAR0OE4gpwH2bGhj0P6QTAhqoYyX5PTeERU2rAlVBCtkL59ZvNjQt3du35F4

diumenge, 1 de novembre de 2020

Una vida nova, d'Ounie Lecomte

Aquesta directora franco-coreana explica la història d'una nena abandonada pèl seu pare en un orfenat coreà: la visió dels nens preadoptats, una visió trista explicada amb tota la pena del món, sense caure en excessos lacrimògens.






Inspirándose en su infancia, la cineasta franco-coreana Ounie Lecomte narra la historia de una niña abandonada por su padre en un orfanato. Jinhee es una niña de nueve años que convive con su progenitor hasta que éste la abandona sin despedirse de ella en un orfanato de Seúl regentado por monjas. La niña ve pasar los días con la esperanza de que su padre vuelva a recogerla y, mientras tanto, crea una nueva familia con sus nuevas amigas con las que comparte juegos y experiencias. Cuando algunas de sus compañeras se van, consiguen el sueño de entrar a formar parte de una nueva familia aunque, a veces, les entristece separarse del resto. Por eso, Jinhee decide, por un lado, reinventar su propia historia y, por otro, mostrarse silenciosa y ausente con sus potenciales nuevos padres para evitar afrontar una nueva separación. https://www.filmaffinity.com/es/film847709.html



Lyubov, d'Svetlana Alexèivitx

Una pel·lícula magnífica on l'Alexèievitx, com en els seus llibres, pregunta, calla, escolta i sobretot endevines que, entre els milers d'entrevistes que deu haver fet, filtra molt bé una col·lecció de  personatges de carn i ossos amb unes històries immenses que trasbalsen. I aquest cop, com diu, toca el tema més difícil de tots: l'amor i la felicitat. (és el mateix?). Molt més complicat que el comunisme, Txernòbil o la vellesa i el dolor...




LYUBOV - Love in Russian from Taskovski Films on Vimeo.

¿Qué es el amor? ¿Qué forma toma en tiempos de represión, persecución, catástrofe y guerra? ¿Cómo puede sobrevivir cuando toda una cultura parece empeñada en menospreciarlo? Svetlana Aleksiévich, ganadora del Premio Nobel y cuyas historias orales han explorado la psique de la población rusa, se embarca en el proceso de investigación para un nuevo libro que reflexiona sobre la naturaleza más recóndita del amor. El documentalista Staffan Julen le acompaña con su cámara para crear una nueva película que retrata su viaje, una íntima colaboración que acaba por ser única, desvelando el proceso creativo de la autora, algo que siempre había protegido sin compartir con nadie. "Felicidad, ¿cómo se supone que vamos a hablar de felicidad? Solo hemos podido sobrevivir", responde la nonagenaria autora rusa a la pregunta: "¿Por qué aquí nunca habláis de la felicidad?".https://www.filmin.es/pelicula/lyubov-amor-en-ruso