Sobre la vellesa, de Ciceró

 

En este delicioso y muy afinado tratado diserta Cicerón, con su siempre estilosa prosa, sobre la mejor forma de vivir la vejez y ahuyentar de su día a día el pesar y la melancolía, sustituidos en quienes siguen sus dictados por el regocijo de sí y la vida activa.

Nos persuade Cicerón, además, de que las loas a la juventud son muchas veces engañosas, cuando no terriblemente peligrosas si es que van más allá de la mera zalamería y ponen la res publica en manos poco avezadas.

Aunque Cicerón suele asentar sus escritos en el puerto seguro de los diálogos de Platón, en esto de la polis Aristóteles dejó dichas cosas muy ciertas sobre las vicios de la juventud y las virtudes de la vejez, retomadas en este es - crito con afilada claridad

https://www.guillermoescolareditor.com/libro/sobre-la-vejez_117375/

Calígula de Suetoni

 

Calígula (Anzio, 12 - Roma, 41) fue el tercero de los emperadores romanos. En esta obra, Sueonio describe con toda clase de detalles su vida privada y su particular forma de ejercer el poder.

Antes de desvelar su faz más siniestra, Calígula trató de congraciarse con la plebe dándole un gran impulso tanto a las obras públicas como a los espectáculos, en un ademán populista que desde entonces ha tenido innumerables imitadores.

Naturalmente, esta forma de administrar la cosa pública condujo al despilfarro y a la ruina de Roma, agujero que terminarían pagando los supuestos beneficiarios de sus decisiones. Tal vez este fracaso explique que Calígula se convirtiera, durante sus últimos años, en un modelo universal de perfidia política, según el genial retrato que hace Suetonio del personaje 

https://www.guillermoescolareditor.com/libro/caligula_124217/

Crim i càstig, de Fiòdor Dostoievski

 Què dir? Quarta vegada que el llegeixo i aquest cop em venia molt de gust tenir i llegir (les dues coses) la versió que n'ha fet en Miquel Cabal. Tinc molta simpatia per Crim i Càstig, potser pel mite (real?) que el vaig llegir amb 13 anys. De la primera lectura recordo l'emoció per la relació amorosa de Raskòlnikov amb Sònia i, en les lectures de després aquest punt em perd intensitat. En canvi aquella escena en què ella li llegeix l'episodi de Llàtzer a l'Evangeli és memorable! 

Dir que vaig entrar en Crim i Càstig per un professor que va aparèixer un any i va desaparèixer per sempre més que ens dictava apunts de Literatura (i Llatí?) i que ens va parlar amb emoció de l'obra (i de la Bohème també). Es deia Romero.

Raskólnikov, el jove estudiant protagonista, “embriagat de teories, amb un gran anhel de grandesa”, comet un acte atroç —el crim titular— i obre una gran arca de dilemes. Dilemes que condueixen a una dialèctica essencial entre “entre l’ètica cristiana i l’ètica utilitarista”. Qualsevol persona mereix tot el respecte? Hem de treballar pel bé major si això implica trepitjar algunes persones, sotmetre-les? És possible travessar el mal? La bondat es pot trobar en les persones menyspreades? D’això parla Crim i càstig, on Dostoievski procura donar resposta al dilema central, una “brasa roent”, el motor de “cremor” de la novel·la. “Dostoievski no dispersa ironies. No fa brometes sobre qüestions fonamentals. La seriositat del tractament no té parió en la història de la literatura”, apunta Garrigasait. Aquesta “naturalesa dialèctica” de l’obra, “marca de la casa”, es desplega i planteja a través de les diferents veus de la trama, veus que l’autor marca amb força.https://www.nuvol.com/llibres/el-crim-i-castig-de-miquel-cabal-163928

com que no puc posar una entrevista a Dostoievski en poso una amb en Miquel Cabal:

Madame Bovary, de Gustave Flaubert

Llegeixo Madame Bovary en una traducció al català que en diuen clàssica (d'un tal Ramon Xoriguera). Llurs, novençans, endiumenjat, espillejar, emprar sotjar... Val la pena? Jo ho entenc perfectament, però em frena la lectura? O aquesta és la manera de salvar els mots també aquests? En tot cas, segur que allunya els lectors amb poc domini de la llengua, tant del català, com de la lectura dels clàssics, potser simplement de la lectura...

Veig que 62 va treure una altra traducció

      x x x

Dos moments esplèndids quan Emma s’abandona als amants. Especialment esplèndid el segon, quan el carruatge no para de voltar pels carrers de Rouen amb les cortines tancades.



     x    x    x

Lectura esplèndida per a l’estiu prejubilació. Què puc dir-ne? Que el personatge és impressionant especialment si el valores comparat amb l’estereotip que es tenia i es té de la personalitat i la mentalitat femenina. No només és l’amor i la fidelitat, és la maternitat, és l’autonomia, és l’individu. Un llibre absolutament feminista, és clar!

L'idiota, de Dostoievski

Confesso que m'he sentit desbordat i que la lectura ha estat una derrota contínua i que només al final he aixecat el cap. He respirat i he superat el cop de puny a la panxa i he recordat l'avi Joan i he dubtat de si el príncep rus que jo era tenia alguna cosa a veure amb aquest Lev Nikolàievitx Mishkin.

https://ca.wikipedia.org/wiki/L%27idiota


Quizá no haya novela en donde los acontecimientos se anuden de manera tan vertiginosa como en la primera parte de este texto, cuyo inicio se desarrolla en un vagón de tercera clase de un tren que recorre, un gélido día de finales de noviembre, el camino entre Varsovia y San Petersburgo. (El País)


5 motius pe llegir L'idiota: https://es.rbth.com/cultura/80811-el-idiota

Silas Marner, de George Eliot

En vigílies de Diada i d'inici de curs acabo Silas Marner. Una novel·la victoriana preciosa i que va de menys a més. La història d'un teixidor de passat obscur, de present obscur en un poble on el "dolent" el repectable Geoffrey Cass també té un passat obscur.
És també una novel·la dickensiana? La ciutat, la fàbrica, els baixos fons de les ciutats angleses del XIX no hi surten de manera evident però són el teló de fons que contrasta amb la vida del poble i la trama simple i folchitorresca.

"debemos recordar que los lectores victorianos no leían solo por placer sino a modo de aprendizaje moral. Esperaban encontrar en sus lecturas una carga moral y didáctica y que las obras reflejasen no tanto la realidad tal cual era sino como se deseaba que esta fuese; esto es, un lugar en el que los malos y perversos (los otros) eran castigados y los buenos (ellos, claro) recompensados. Teniendo esto en consideración, podremos afrontar la muy recomendable lectura de Silas Marner sin reprochar demasiado a la autora su deuda manifiesta a lo largo de toda la novela con la fábula y la parábola moralizante. "
http://carmenyamigos.blogspot.com.es/2016/02/silas-marner-de-george-eliot.html



Eliot ofrece, como se puede ver, una historia de corte sentimental, directa y sencilla: no hay tramas secundarias, el número de personajes es muy reducido y la acción es mínima, circunscribiéndose a la relación de Silas con sus convecinos. Unos mimbres escasos que, sin embargo, sirven para construir una novela sutil, intensa y brillante. Lo que en apariencia podría constituir un obstáculo —la ausencia de conflictos— es, en realidad, uno de los aciertos del texto;

https://www.solodelibros.es/silas-marner-george-eliot/

Les confessions de Rousseau

Primeres impressions: sinceritat i modèstia. Un excels de la cultura de tots els temps parla d'ell com d'un home mediocre, d'un jove mediocre almenys ( i de moment)

(...)

Impressionant! Gràcies, Xavier Antich. 

Curiós personatge: aïllat de tothom, tímid, amb totes les dificultats per tractar les dones, els amics, els aistòcrates, els intel·lectuals... (quin paranoic devia ser!). Les seves malalties, les seves aficions (el caminar...)

El segle XVIII en una primera persona lucidíssima!

I un llibre de viatges: Ginebra, Annecy, Chambery, Torí, París...

David Copperfield, de Charles Dickens

En aquella edició taronja de Proa. La que vaig llegir als tretze anys encara que ara em sembli impossible. Captant com no ho vaig fer aleshores la fina ironia de Dickens. Sorprès per l'estructura en què s'encadenen els ambients i en cada un un personatge que es converteix en un secundari inoblidable:  la tia, el padrastre, el director de l'internat, l'amic, el protector, el boig lúcid... I només he llegit el primer volum.
Ah i la versió de Josep Carner, que avui en dia es deu considerar infumable! (i que a mi em fa glatir)

...

Alguns crítica parlen de personatges plans: no pas Steerforth!, que per cert com recorda Demian, fins i tot en la relació amb el protagonista i amb la seva pròpia mare...

  

...

Capitol 31. Retiro el que he dit d'Steerforth

...

En el fons Copperfield és bastant burro. Cosa que sobta quan el narrador és en primera persona.

La cartoixa de Parma, d'Stendhal

tirem de wikipedia

Argumento[editar]

La cartuja de Parma narra la historia del joven patricio italiano Fabrizio del Dongo y sus aventuras durante los últimos años del dominio napoleónico en Europa. Los hechos transcurren principalmente en la ciudad de Parma y en el castillo familiar del lago de Como.

La tía de Fabrizio, la fascinante Gina, duquesa de Sanseverina, y su amante, el primer ministro del ducado, Conde Mosca, urden un plan para promocionar la carrera del adorado sobrino en la corte de Parma. Gina es objeto de las proposiciones del detestable príncipe Ranuccio-Ernesto IV, al que se ha jurado rechazar con todas sus fuerzas.

Fabrizio es arrestado por homicidio y encerrado en la torre Farnese,¹​ de la que logra fugarse con una soga y la ayuda de Clelia, la hija de su carcelero, de la que se enamorará irremediablemente durante su estancia en la torre.

Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, d'Erasme de Rotterdam

Luri m'interessa pel llibre i l'acte a la No llegiu té la seva gràcia. Però el llibre, un cop formulada la tesi, és bastant rollo. Penso en els Assajos de Montaigne, que a  base d'anar d'un lloc a l'altre es fan molt més amens i empassables i superen molt millor la distància mental que representen cinc (?) segles.


«Fa 500 anys devia ser revolucionari i avui encara ens sobta per la seva claredat i intuïció.» Ignasi Aragay, Ara

«Una guia indispensable per fugir de la barbàrie i sensibilitzar els fills.» Ada Castells, La Vanguardia

«Una defensa apassionada de la immersió en la lectura, la literatura i l’humanisme des del bressol.» Gerard E. Mur, Núvol

«Aquest llibre d’Erasme il·luminarà molts pares i educadors: els animarà a deixar-se de plastilines, cordes i cordills, castanyades, activitats extraescolars de discutible solvència, lectures dolentes per mal escrites i altres falòrnies.» Jordi Llovet, El País

Estimats referents estimats, aquest cop exagereu. (sí ja sé que dir que no m'ha agradat Erasme és per enviar-me a l'infern)

Talleyrand

Sonen esplèndides aquestes pàgines en que Talleyrand justifica la seva inacció en el segrest i assassinat del duc d'Enghien per part de Napoleó. En el fons el fi justifica els mitjans.  Maquiavelisme pur en el bon sentit de la paraula

Charles Dickens, una història en dues ciutats

Fedra, de Racine-Belbel

A mi m'ha entusiasmat, i el Toni diu que sóc l'únic

La història m'enganxa, els alexandrins em funcionen bé, l'escenografia geològica em deixa... petrificat (barato...)

Racine és d'aquells clàssics que cauen antipàtics, Molière és el que cau bé!,  com Calderón de la Barca amb Lope de Vega. Però surto del Romea pensant que alguna cosa deu tenir aquest senyor sortit dels llibres de literatura del batxillerat, quan les seves paraules i els seus versos et fan sentir durant dues hores que allò que fa referència a les passions i els sentiments i que es va transmetre segurament de boca en boca en la Grècia mil·lenària i que recolliren Eurípides i després Sèneca,  descriu de manera meravellosa la condició humana i en concret el dolor dels amors impossibles. (ah! l'amor incestuós! i ah! l'amor sempre mal vist  de les dones madures pels noiets joves)

Per cert la Vilarasau una mica passada de voltes és l'única que va sovint més enllà de la necessària artificialitat tràgica i cau en l'exageració ridícula. Els altres, esplèncidids!

el Romea: http://www.teatreromea.com/ca/season/1003/fedra

el text: http://www.nuvol.com/ebooks/fedra/

Fedó (Diàlegs), Plató

M'hi porta l'Steiner i les ganes de llegir en versió original i sense intermediaris l'episodi magnífic de la mort de Sòcrates. Sense intermediaris és un dir perquè el recurs estilístic de Plató consisteix en fer veure que Fedó refereix allò que Sòcrates ha explicat a Cebes, Critó i altres deixebles en una espècies de trama dins de la trama a l'estil de les famoses nines russes. Lectura en diagonal a estones, és clar, però apassionants en molts moments aquestes reflexions sobre la immortalitat de l`ànima de fa més de dos mil cinc-cents anys (resto bé?) (com diu l'Steiner quin gran fenomen l'eclosió del pensament filosòfic a la Grècia clàssica! just acabats de sortir del Neolític...)

qüestions al voltant de la lectura del Fedó del R. Alcoberro

La fira de les vanitats, de William Thackeray

Un novel·lot! Amelia Sedley , la bleda deliqüescent i Rebecca Sharp , la pèrfida i "trepa" amb els seus marits respectius, George Osborne (caigut a Waterloo) i Randolph Crawley i tota la trepa de familiars i amics es belluguen pels ambients aristocràtics del Londres de començaments del XVIII. Primer la lluita per l'herència de la senyoreta Crawley, després la supervivència d'amelia, els embolics de Rebecca... El millor aquesta presència irònica del narrador i que, sense ser una novel·la genial , té una trama que es descabdella de manera lleugera. Predickensià en algunes coses.

interessant article de Marcos Rodríguez sobre la traducció de Jordi Arbonès

comentari al bloc "Està escrit"

El casalot

cap de setmana profitós a Tavertet i acabo el novel·lot de Dickens
La història d'una òrfena, Esther Summerson, adoptada per un home gran, solter, el Sr. Jarndyce, amo d'una gran mansió. Mares que apareixen, matrimonis que es fan i es desfan, personatges múltiples i diversos, assassinats i sospitosos, advocats, procuradors i escrivents, aristòcrates i policies, miserables ...immersos tots plegats en l'ambient del Londres del XIX amb boires fantàstiques i judicis interminables.
Em costa al començament: és molt llarga la presentació dels personatges i de la trama; al final la cosa s'accelera i la passejada pels últims capítols es fa molt gratificant.
Segur que els crítics deuen valorar les descripcions, els ambients, la ironia, el sistema doble en la narració...
Les dues pàgines inicials em semblen excel·lents: una descripció angoixant de la boira durant paràgrafs i paràgrafs per desembocar de sobte en la comparació amb la foscor i l'avorriment i la
grisor de la sessió al tribunal.

En Manel Pegagrega està fent una versió on-line de El Casalot (per cert amb el títol de Casa inhòspita)