diumenge, 27 de desembre de 2020

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

Doncs al final m'agrada malgrat totes les prevencions. M'interessa la història d'aquest dol malgrat que la coincidència amb la infidelitat em sembli una mica massa exagerada; però dona la sensació de ser en una d'aquelles situacions en què la realitat supera la ficció. Però, clar, és que som en la ficció.



La Paula té quaranta anys, és neonatòloga i està viva. Quan una revelació i una pèrdua sobtada la porten a submergir-se en ella mateixa, emprèn un camí que l’endinsarà en la ràbia, la por, el desig i la reconstrucció personal, i que li despertarà l’instint de supervivència. Desorientada, s’haurà d’enfrontar fins i tot a ella mateixa per reorganitzar una geografia emocional que sent extingida. https://periscopi.cat/escafandre/aprendre-a-parlar-amb-les-plantes



Amb una aposta per la literatura intimista i el llenguatge natural que busca l’emoció, amb Mercè Rodoreda (la mort s’assembla a la primavera perquè té la capacitat d’alterar-ho tot i la novel·la coral de personatges femenins: la Pili, la Lídia, la Marta i la Vanesa, la Martina) i Maria Mercè Marçal (la reconstrucció passa per canviar de pell, com una serp i pels monòlegs interiors narrats) com a guies d’un estil oral que juga amb les veus narratives, Orriols recrea la quotidianitat des d’un punt de vista humà per tal de connectar amb el lector. La mort i el dol passen a ser personatges de la novel·la. Aquells que hem patit una pèrdua, ens veiem reflectits en les reaccions de la protagonista: la tristesa fonda, la ràbia desmesurada, la recepció d’una mirada social que difereix quan la vídua és jove o no, la idea que la mort era dels altres, el món deixa d’interessar, el present és un desert. Tant el pare de la protagonista, vidu com la seva filla, com la Lídia, la seva millor amiga, volen arrossegar la Paula cap a una normalitat que a ella li sembla impossible. La mort fa replantejar les relacions personals. Les plantes, el lligam físic amb en Mauro, a qui li agradava molt la jardineria, es marceixen simbòlicament quan ell mor i la Paula haurà d’aprendre a parlar-hi per revifar-les, com fa amb els nadons. El racó de la terrassa de casa és un espai de retrobament.. Les plantes com a metàfora d’un estat d’ànim enfonsat, primer, i com a font d’aprenentatge, després: “No us penso deixar morir, malparides”. Hi ha una llengua específica per parlar dels morts, la dels profetes del condol. El verb fluir provoca urticària i el que compta és retornar a un mateix. https://www.nuvol.com/llibres/cornuda-sola-i-amb-els-deures-per-fer-56066

Distintas formas de mirar el agua, de Julio Llamazares

 Senzill i bé. Al final lectura ràpida.



En medio de un paisaje hermoso y desolador, la muerte del abuelo reúne a todos los miembros de una familia. Junto al pantano que anegó su hogar hace casi medio siglo y donde reposarán para siempre las cenizas de Domingo, cada uno reflexiona en silencio sobre su relación con él y con los demás, y sobre cómo el destierro marcó la existencia 

https://www.casadellibro.com/libro-distintas-formas-de-mirar-el-agua/9788420419176/2478306

diumenge, 20 de desembre de 2020

Una llengua de plom, de Francesc Serés

Francesc Serés vs. Marta Orriols. Novel·la difícil vs novel·la fàcil. Serés amb Una Llengua de plom em sembla magistral des del punt de vista lingüístic i d’originalitat de l’estructura de la trama i per com et transmet l’amor, la por, la pena pel territori, pel país, per la Vall. Orriols… està bé, però morts, banyes, Port de la Selva… tot massa proper. (de moment, estic a mitges, espero el gir argumental…), que bé notar com és de fluix un best-seller. Ep! I que me l’estic empassant aquest, eh!


Som a les acaballes del segle passat i, asseguts a la punta dels anys, mirem enrere i anem passant fulls que ens condueixen fins a uns inicis boirosos, uns temps que ja contenen les llavors de tot el que s’esdevindrà. Som al mig de la Vall, decorat immens per on transiten els personatges que habiten aquestes narracions, que malden per continuar-les una mica més; persones que, dècada rere dècada, es passen el testimoni d’una derrota sense final. Crònica implacable d’un temps que cau, Una llengua de plom esdevé un àlbum fotogràfic brillant i torbador d’un món que es va desfent, com si fos fang, sota els peus i ofereix al lector un magnífic festí literari esclatant i enlluernador.

http://www.quadernscrema.com/cataleg/una-llengua-de-plom/

Un d’aquests narradors és Francesc Serés (Saidí, 1972), que es presenta proveït d’ambició i d’un bagatge lingüístic que li permet aventurar-se en territoris no fressats. Empeltat de Rulfo i de Proust, Serés crea una vall que és mite i passat, centre i oasi, crueltat i transcendència. No hi ha cap personatge d’Una llengua de plom que es mantingui al llarg de les pàgines del llibre, ja que l’important és la terra: impermeable a mapes i a invasions, per damunt d’humans i d’humanismes perquè “només les coses que no canvien són de veritat”

https://www.vicencpagesjorda.net/cat/biografia_lector/Una_llengua_de_plom-Francesc_Seres.pdf

divendres, 18 de desembre de 2020

L'any del mico, de Patti Smith

Em costa entrar-hi al començament, aquest viatge semioníric (més Alícia al país de les meravelles, quants llibres figura que s'hi inspiren!, però aquest sí que porta referències molt directes) de la Patti Smith, un personatge simpàtic per dona-punki-cantant-culta-envellida-no estrella, però a poc a poc entenc el joc, la menció als amics moribunds i al pas del temps , aquestes referències culturitzades tan variades de Wagner a Kerouac (of course) a Dylan, a Baudelaire se m'emporten i l'acabo amb interès.


L’Any del Mico és el 2016 de Patti Smith, llegenda viva del rock. Un recorregut físic i oníric a través dels llocs i dels records durant un any sencer -enriquit amb un “epíleg de l’epíleg” escrit durant el confinament.

“Un cop vaig tenir set anys, aviat en tindré setanta”, cantusseja Patti Smith mentre puja les escales de casa. L’Any del Mico comença amb la pèrdua d’un gran amic. ¿Què fas quan la gent que estimes deserta de la realitat? En el cas de Patti Smith, llegeixes i escrius, interpretes signes, beus litres de cafè i fas centenars de quilòmetres d’Uber. I t’aventures a un viatge estrany. Com els de quan tenies vint anys, però amb un ritme encara més excèntric perquè en tens 69. I d’incògnit sense buscar-ho, perquè ningú et reconeix.

Patti Smith recorre el seu món per entendre’l de nou, les parades són les cases dels amics escampats i els llocs de què li parlen. Santa Cruz, Kentucky, Nova York, Lisboa, Tucson, el DF, l’Uluru, Blanes. Amb sorpresa, allò que tenia importància ja no en té i mentrestant s’obren camí noves preguntes.

https://clubeditor.cat/llibres/lany-del-mico/

entrevista a Martí Sales, el traductor:

dimarts, 8 de desembre de 2020

Londres NW, de Zadie Smith

 M'interessa aquesta novel·la que ens proposa la Raquel Piccolo per al grup de lectura. Especialment per l'estil que literàriament és molt ric i per l'ambient que retratatd'aquesta diversitat cultural i racial del Londres contemporani.



Zadie vuelca como nadie la diversidad de voces, rostros y emociones de los habitantes del noroeste de Londres, barrio donde se crió y uno de los enclaves urbanos con mayor índice de multiculturalidad no sólo de Inglaterra, sino del mundo. Los protagonistas de la historia, Leah, Natalie, Felix y Nathan, crecieron entre edificios de protección oficial y, ahora en la treintena, la ambición y el azar los han llevado a alcanzar posiciones sociales muy distintas. Los encuentros y desencuentros entre ellos ponen de manifiesto sus diferencias raciales, la validez del ascenso social, su actitud ante cuestiones de fondo como la maternidad, la amistad, la lealtad. https://librotea.elpais.com/libros/nw-london/


dilluns, 7 de desembre de 2020

Blat, metalls i cabdills, de Josep Bosch i Joan Santacana

No puc deixar de consignar aquí aquest exponent de la passió prehistòrica d'aquest trimestre. El vaig agafar primer de la biblioteca i al final me'l vaig comprar de la il·lusió que em feia tenir-lo.


El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.
El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.(Xavier Garcia)
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/31408-del-neolitic-als-ibers.html


Blat, metalls i cabdills. Catalunya del neolític a la iberització és una síntesi de mig segle de recerques arqueològiques a casa nostra per oferir una visió coherent i moderna del país entre el neolític i la iberització. El llibre tracta de la lenta transformació dels paisatges, del desenvolupament dels primers sistemes agropecuaris, del naixement destructures aldeanes i duna arquitectura domèstica adaptada al territori, de la introducció de la tecnologia del primer metall, de lemergència dels cabdillatges, de les primeres formes de lart i les cosmologies religioses 
https://www.casadellibro.com/libro-blat-metall-cabdills-catalunya-del-neolitic-a-la-iberitzacio/9788423207299/1245096

Ahir vaig participar a Tortosa en la presentació del llibre Blat, metalls i cabdills. Catalunya, del neolític a la iberització, que ha publicat Rafael Dalmau, Editor. Els autors són els prehistoriadors Josep Bosch i Joan Santacana, els quals han tingut la col·laboració documental dels dibuixos de jaciments i peces realitzats per Ramon Álvarez i Mar H. Pongiluppi amb l'objectiu de recrear amb imatges el passat de, com a mínim, 5.000 anys abans de Crist, que no és pas cosa d'abans-d'ahir.El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

diumenge, 6 de desembre de 2020

L'última humiliació, de Rea Galanaki

Un llibre "de ciutat". Aquest, d'Atenes. Passejada per la capital grega en plena crisi econòmica a partir de la mirada de dues dones velles que acaben convertides en unes "sense sostre". Em va enganxant a poc a poc.



Rea Galanaki al 3/24 amb en Graset:  https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/lescriptora-grega-rea-galanaki-ens-presenta-ledicio-en-catala-de-la-seva-novella-lultima-humiliacio/video/5916828/

dissabte, 5 de desembre de 2020

Ardalen, de Miguelanxo Prado

Miguelanxo Prado fa que t'aturis a cada pàgina, a cada vinyeta, a cada traç. Junt amb Paco Roca el millor dibuixant de còmics espanyol? @Biblioteca_VdM



dimecres, 18 de novembre de 2020

Barton Fink, dels germans Coen

Caricatura i paròdia per mirar amb un somriure a la boca. Magnífiques  actuacions i una ambientació visual espectacular! 

En 1941, Barton Fink viaja a Hollywood para escribir un guión sobre el luchador Wallace Berry. Una vez instalado en el Hotel Earle, el guionista sufre un agudo bloqueo mental. Su vecino de habitación, un jovial vendedor de seguros, trata de ayudarlo, pero una serie de circunstancias adversas hacen que se sienta cada vez más incapaz de afrontar su trabajo. (FILMAFFINITY)
https://www.filmaffinity.com/es/film422943.html





Like all of the Coen productions, “Barton Fink” has a deliberate visual style. The Hollywood of the late 1930s and early 1940s is seen here as a world of Art Deco and deep shadows, long hotel corridors and bottomless swimming pools. And there is a horror lurking underneath the affluent surface. Goodman, as the ordinary man in the next room, is revealed to have inhuman secrets, and the movie leads up to an apocalyptic vision of blood, flames and ruin, with Barton Fink unable to influence events with either his art or his strength.

The Coens mean this aspect of the film, I think, to be read as an emblem of the rise of Nazism. They paint Fink as an ineffectual and impotent left-wing intellectual, who sells out while telling himself he is doing the right thing, who thinks he understands the “common man” but does not understand that, for many common men, fascism had a seductive appeal. Fink tries to write a wrestling picture and sleeps with the great writer’s mistress, while the Holocaust approaches and the nice guy in the next room turns out to be a monster.

https://www.rogerebert.com/reviews/barton-fink-1991

Hozuki, la librería de MItsuko de Aki Shimazaki

 A mi el món japonès no m'interessa tant com a la Marta i a la Núria.


Mitsuko tiene una librería de lance especializada en obras filosóficas. Allí pasa los días serenamente con su madre y Tarô, su hijo sordomudo. Cada viernes por la noche, sin embargo, se convierte en camarera en un bar de alterne de alta gama. Este trabajo le permite asegurarse su independencia económica, y aprecia sus charlas con los intelectuales que frecuentan el establecimiento.
Un día, una mujer distinguida entra a la tienda acompañada por su hija pequeña. Los niños se sienten inmediatamente atraídos entre ellos. Ante la insistencia de la señora y por complacer a Tarô, a pesar de que normalmente evita hacer amistades, Mitsuko aceptará volver a verlos. Este encuentro podría poner en peligro el equilibrio de su familia.
https://www.nordicalibros.com/product/hzuki-la-libreria-de-mitsuko/

Y es que una, que es bibliófaga por necesidad, no solo se apasiona con autoras que la obsesionan y de las cuales requiere engullir la obra completa (¡tantas!), sino que tiene la mala costumbre de hacerse adicta a ciertas editoriales en las que confía ciegamente y cuyos libros devora. Una de esas editoriales (¡cada vez más!) es, para mí, Nórdica Libros: por su impecable diseño, por la textura de su papel, por la comodidad de su letra, por sus traducciones, por la cuidadísima selección de autoras (y -es), por la selección de obras; en definitiva, por su calidad.

https://www.laslibreriasrecomiendan.com/libro-de-la-semana/hozuki-la-libreria-de-mitsuko-de-aki-shimazaki/

divendres, 13 de novembre de 2020

Dos Antonionis

La aventura i L'Eclipse. M'agrada més la primera perquè la trama és més comprensible i una mica més intrigant. En tot cas, les dues són fascinants des del punt de vista visual i tenen moments magnífics de quedar-te mirant parets,  llums i fanals, tanques o reixes simplement per la manera com es troben i creuen les línies i els plans. I la Monica Vitti en els dos casos dominant-ho tot.

Roma, Vittoria és una dona complexa, inquieta. És molt diferent de la seva mare, que no pensa més que a enriquir-se a la Borsa, i de Piero, que ajuda els altres a enriquir-se i viu amb un ritme accelerat. Vittoria es passeja per la ciutat moderna amb la curiositat d'algú que vol ser més que rica, i que té un sentit poètic de la vida. Piero és el seu oposat, i de la seva trobada sortiran sentiments molt delicats.

Aquesta pel·lícula destaca per les escenes rodades en una Borsa on es veu l'energia boja gastada pels agents que criden per vendre o comprar, amb un magre resultat: la Borsa puja el primer dia a continuació cau fortament el segon. I Piero no pot més que confessar aquesta conclusió a Vittoria: no hi ha res a fer, i ningú no sap on van els diners perduts.[1]

https://ca.wikipedia.org/wiki/L%27eclisse

Dues dones joves, Anna (Lea Massari), de família adinerada, i Claudia (Monica Vitti), decideixen realitzar un viatge en iot pel Mediterrani. Recullen a Sandro (Gabriele Ferzetti), parella d'Anna, i emprenen el viatge. Arriben a una illa volcànica semiabandonada, on Anna i Sandro comencen a discutir. Ella se sent avorrida i infeliç amb l'actitud de Sandro. Decideixen fer la migdiada entre les roques i, quan desperten, Anna ha desaparegu thttps://ca.wikipedia.org/wiki/L%27aventura

diumenge, 8 de novembre de 2020

Els nois de la Nickel, de Colson Whitehead

Encara no sé si m 'ha agradat del tot però me l'he llegit d'una tirada i és evident que explica una història forta i potent. Nois negres, reformatori, abusos i violència. Dos bons, molt bons, girs de guió: un al final de la primera  part quan l'atzar desmunta una perspectiva vital (de fet, la vida es així, no?) i l'altre el del final, que he intuït  per casualitat moltes pàgines abans.



L'Elwood ha crescut a la Florida dels anys seixanta i està a punt de començar els estudis universitaris. Seriós, educat i treballador, somia participar en l'incipient moviment pels drets civils, fins que un error innocent el condemna a ingressar en un reformatori juvenil anomenat Acadèmia Nickel, on descobrirà que per a un noi negre n'hi ha prou amb un petit error per destruir tota opció de futur. Els nois de la Nickel, que recrea la història real dels assassinats i abusos que van patir desenes de nens i adolescents afroamericans, s'endinsa en un dels episodis més foscos i violents del sistema educatiu dels Estats Units Whitehead analitza la violència racial i els crims d'odi, la indiferència social, la deshumanització i la imposició de l'oblit en un text impactant i necessari.https://periscopi.cat/llibre/antipoda/els-nois-de-la-nickel



Mentre es documentava per escriure la novel·la, Whitehead va poder parlar amb supervivents de la Nickel, que encara tenen gravada l’experiència com si fos ahir. Hi ha associacions de supervivents de la Dozier School que mantenen fòrums a Internet. Els records dels testimonis que Whitehead va poder escoltar eren tan brutals que a la novel·la va haver de rebaixar el grau de crueltat i violència perquè no hauria funcionat en una obra de ficció. “Hauria semblat que m’ho inventava”, ens deia Whitehead fa uns dies via zoom. L’autor afroamericà evita en tot moment carregar les tintes amb fets històrics: “El periodista exposa, l’historiador preserva i el novel·lista inventa”, diu.  

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/els-nois-de-la-nickel-131319


Les formes del verb anar, de Jenny Erpenbeck

Un llibre que deixo i després torno a arrencar i que al final m'agrada molt. I li valoro especialment que posi noms i cognoms al drama de la immigració. I des del punt de vista tècnic, que quan penses que ja en tens prou s'enfili un graó en la trama i es faci més interessants: l'anar coneixent personatges nous i les seves situacions es transforma en la lluita per la supervivència del col·lectiu dins del del marasme de la burocràcia, fins i tot la ben organitzada burocràcia alemanya.




Richard, un professor de Filologia clàssica jubilat, porta una existència rutinària fins que casualment a Alexanderplatz (Berlín) observa uns refugiats africans en vaga de fam. Això li fa recordar la seva pròpia condició, quan va haver de fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial, i s’implica en el destí d’aquestes persones: travades en el laberint burocràtic, assetjades per la policia i la justícia, rebutjades per la societat que els hauria d’acollir. Però l’Europa que veurà reflectida en els seus ulls –un vell continent, culte, satisfet, insolidari– no li agradarà gens. Erpenbeck teixeix una trama de preguntes sense resposta, de vides sense destí, de passats sense redempció, amb una escriptura madura i un estil inimitable. Les formes del verb anar és, en tots els sentits, una obra del nostre temps, profunda, trasbalsadora i compromesa

https://www.angleeditorial.com/les-formes-del-verb-anar-742




El protagonista de la novel·la és Richard, un professor de Filologia Clàssica jubilat que un dia té prou curiositat i empatia per acostar-se a un grup de refugiats africans que fan una vaga de fam a Alexanderplatz, a Berlín. Hi entrarà en contacte, es farà amic d’ells, els atendrà un per un, individualment, els ajudarà a trobar un advocat i amb el temps fins i tot els convidarà a casa seva.

Fa uns mesos aquesta autora nascuda l’any 1967 a l’antiga RDA va presentar la novel·la al Goethe Institut de Barcelona i ens explicava que havia parlat molt amb els refugiats africans. “Al principi no sabia de què aniria el llibre i em vaig implicar en la seva vida quotidiana, vaig tenir un contacte intens amb ells i els acompanyava a les manifestacions. Es parla molt dels refugiats, però la gent no coneix les seves històries ni saben per què han arribat fins a Alemanya. Per acostar-se a un refugiat, cal fer-ho de manera individual. Són persones que han tocat fons, han arribat al límit de l’experiència humana. El que han viscut és d’una naturalesa quasi filosòfica, que no es pot transmetre en una escola o a través de l’educació formal. I penso que la literatura ha de donar sortida pública a aquestes experiències”.

El gran mèrit d’Erpenbeck és haver-nos retratat, a través del personatge de Richard, l’autèntica compassió, que no té res a veure amb la indignació, la ràbia o la pena que puguem sentir aquells que hem estat mers espectadors del drama del mediterrani.https://www.nuvol.com/llibres/lesperanca-es-barata-61235?fbclid=IwAR0OE4gpwH2bGhj0P6QTAhqoYyX5PTeERU2rAlVBCtkL59ZvNjQt3du35F4

diumenge, 1 de novembre de 2020

Una vida nova, d'Ounie Lecomte

Aquesta directora franco-coreana explica la història d'una nena abandonada pèl seu pare en un orfenat coreà: la visió dels nens preadoptats, una visió trista explicada amb tota la pena del món, sense caure en excessos lacrimògens.






Inspirándose en su infancia, la cineasta franco-coreana Ounie Lecomte narra la historia de una niña abandonada por su padre en un orfanato. Jinhee es una niña de nueve años que convive con su progenitor hasta que éste la abandona sin despedirse de ella en un orfanato de Seúl regentado por monjas. La niña ve pasar los días con la esperanza de que su padre vuelva a recogerla y, mientras tanto, crea una nueva familia con sus nuevas amigas con las que comparte juegos y experiencias. Cuando algunas de sus compañeras se van, consiguen el sueño de entrar a formar parte de una nueva familia aunque, a veces, les entristece separarse del resto. Por eso, Jinhee decide, por un lado, reinventar su propia historia y, por otro, mostrarse silenciosa y ausente con sus potenciales nuevos padres para evitar afrontar una nueva separación. https://www.filmaffinity.com/es/film847709.html



Lyubov, d'Svetlana Alexèivitx

Una pel·lícula magnífica on l'Alexèievitx, com en els seus llibres, pregunta, calla, escolta i sobretot endevines que, entre els milers d'entrevistes que deu haver fet, filtra molt bé una col·lecció de  personatges de carn i ossos amb unes històries immenses que trasbalsen. I aquest cop, com diu, toca el tema més difícil de tots: l'amor i la felicitat. (és el mateix?). Molt més complicat que el comunisme, Txernòbil o la vellesa i el dolor...




LYUBOV - Love in Russian from Taskovski Films on Vimeo.

¿Qué es el amor? ¿Qué forma toma en tiempos de represión, persecución, catástrofe y guerra? ¿Cómo puede sobrevivir cuando toda una cultura parece empeñada en menospreciarlo? Svetlana Aleksiévich, ganadora del Premio Nobel y cuyas historias orales han explorado la psique de la población rusa, se embarca en el proceso de investigación para un nuevo libro que reflexiona sobre la naturaleza más recóndita del amor. El documentalista Staffan Julen le acompaña con su cámara para crear una nueva película que retrata su viaje, una íntima colaboración que acaba por ser única, desvelando el proceso creativo de la autora, algo que siempre había protegido sin compartir con nadie. "Felicidad, ¿cómo se supone que vamos a hablar de felicidad? Solo hemos podido sobrevivir", responde la nonagenaria autora rusa a la pregunta: "¿Por qué aquí nunca habláis de la felicidad?".https://www.filmin.es/pelicula/lyubov-amor-en-ruso

divendres, 30 d’octubre de 2020

L'estret camí cap al nord profund. de Richard Flanagan

 


Dorrigo Evans recorda les seves vivències com a presoner dels japonesos en la construcció del Ferrocarril de la Mort durant la Segona Guerra Mundial. Una tasca que europeus i americans havien definit com a impossible i que el Japó vol acomplir per guanyar la guerra i controlar tota Àsia.

Dorrigo, responsable de la vida de més de mil homes, farà l’impossible per salvar-los del destí gairebé inevitable i acceptarà representar el paper de líder, d’exemple, que tots necessiten però que ell no creu que sigui. En unes condicions infrahumanes, es resigna a sobreviure sense amor. Al camp de presoners intenta que els seus homes resisteixin el còlera, la fam i les tortures fins a l’endemà. Acabada la guerra i convertit en heroi, Dorrigo formarà una família i mirarà d’honorar i recordar els seus companys morts, però res d’això no importa si no pot estar amb l’única persona a qui ha estimat de debò.   http://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/lestret-cami-cap-al-nord-profund/


El sentit d'un final, de Julian Barnes

 


Tony Webster és ara un jubilat de vida tranquil·la, divorciat amistosament, amb una filla i aparentment en pau amb la seva vida. Però quan rebi una carta d'un bufet d'advocats, es veurà abocat a revisar el seu passat, especialment els seus anys adolescents.
Just abans d'anar a la universitat, el seu grup d'amics es va ampliar amb l'Adrian Finn, el més seriós i intel·ligent de tots quatre. Amb fam de sexe i de llibres, sense noies, van viure un any molt intens i van jurar ser amics per sempre. Ara, passats més de quaranta anys, Tony Webster s'adona que molts fets potser no van passar com els havia recordat. Perquè la memòria és imperfecta i pot fer aflorar sorpreses. I, fins i tot, obligar-te a reinterpretar tota una vida. https://www.angleeditorial.com/el-sentit-un-final-353

La mida justa, de Jostein Gaarder

Me l'empasso en un dia. Una bona reflexió sobre la vida, la mort, la malaltia i el suïcidi. Pertany al gènere que m'invento de "caseta vora el llac".


La mirada de la mort cau sobre ell com una sentència inapel·lable. El diagnòstic és clar. Ara només cal decidir què fer amb el que li queda de vida. I per pensar, per fer net, decideix confinar-se (perdoneu) a una cabana de fusta perduda en el bosc a la vora d’un llac, durant una llarga nit catàrtica. Us pot semblar un argument sinistre i trist, però no. Tot i que estem davant d’un home que ha de decidir entre morir i continuar vivint, el to és diàfan i vital. L’honestedat brutal de l’Albert amb si mateix, amb els errors del seu passat, les meditacions sobre l’univers ‒és aficionat a l’astrofísica‒, la parella, els fills, la infidelitat, l’amistat. I per sobre de tot: què fer, ara? Visc? Moro?https://www.vilaweb.cat/noticies/fragment-la-mida-justa-de-jostein-gaarder/


Rabos de lagartija, de Juan Marsé


Los inolvidables personajes de esta novela, como la entrañable y desgarrada pareja formada por el adolescente David y su perro Chispa, el enamorado inspector Galván, o Rosa Bartra, la hermosa pelirroja embarazada, obedecen a una tristeza y una estafa histórica muy concretas, pero también a la estafa eterna de los sueños, encarnada aquí por las fantasmales apariciones de un padre libertario fugitivo y de un arrogante piloto de la RAF que, desde la vieja fotografía de una revista colgada en la pared, actúa como confidente del fantasioso David.https://www.casadellibro.com/libro-rabos-de-lagartija/9788426412843/706876

diumenge, 25 d’octubre de 2020

William Kentridge al CCCB

Al CCCB una exposició molt interessant de William Kentridge, un artista sudafricà, amb uns vídeos impactants que, sense ser explícits, reflecteixen l’experiència de l’apartheid i del postapartheid. Des del punt de vist tècnic curiosíssims i estèticament impactants.
  Una mica més: https://www.rtve.es/alacarta/videos/metropolis/metropolis-william-kentridge/4268603/

dissabte, 24 d’octubre de 2020

I Was, I Am, I Will Be, de Ilker Çatak

Que un matrimoni de conveniència derivi cap a una història d'amor no sembla un plantejament molt original però a mi m'ha semblat molt ben explicada, manté bé la tensió i no cau al pou temptador del cursilerisme malgrat el càncer de la protagonista. En canvi, t'apropa a la problemàtica de la immigració turca a a Alemanya i per extensió a la de tants altres llocs del món occidental.


Dos mundos opuestos chocan cuando Baran, un gigoló turco, se encuentra con Marion, una piloto alemán, en las playas de Marmaris. En su búsqueda de una vida mejor en Europa, Baran convence a Marion de llevarlo de regreso a Alemania, pero lo que comienza como un acuerdo de mera conveniencia comienza a convertirse en algo más profundo. "I was, I am, I will be" propone un examen de la imprevisibilidad y la progresión de la vida desde un pasado problemático hasta un presente 
complicado y la esperanzadora promesa del futuro.

Under the skin, de Jonathan Glazer

Una misteriosa mujer (Scarlett Johansson) deambula por las calles de Escocia, arrastrando a hombres solitarios y confiados a un destino fatal... Adaptación surrealista de la novela homónima de Michel Faber. (FILMAFFINITY)






i un que l'explica: https://www.youtube.com/watch?v=MjyvY9IbxLk

Kuessipan, de Myriam Verreault

Abans en dèiem esquimals . Ara són inuits i van a l'institut a Quebec. M'agrada molt el personatge de la noia protagonista, grassa, (sí, ho dic, em sembla significatiu)  que es planteja el dilema de si val la pena el manteniment de les tradicions, gairebé de la identitat. Hi ha identitats retrògrades? 


Dos amigas inseparables crecen en una comunidad Innu. Mikuan vive en una familia amorosa, mientras que Shaniss vuelve a unir las piezas de una infancia robada. De niñas se prometen permanecer siempre juntas, pase lo que pase. Pero al amanecer de su decimoséptimo cumpleaños, su amistad se desmorona cuando Mikuan se enamora de un hombre blanco y comienza a soñar con dejar esta reserva demasiado pequeña para sus ambiciones. (FILMAFFINITY

divendres, 16 d’octubre de 2020

Solitud, de Víctor Català

 Un plaer rellegirt Solitud, que vaig llegir fa molts molts anys. Llenguatge espectacular i un personatge molt ben definit, simbòlic, que defineix molt bé un feminisme avant-la lettre i una crítica social prou progressista venint de qui ve.




Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d'una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l'art de la paraula.https://lletra.uoc.edu/ca/obra/solitud-de-victor-catala/detall

dilluns, 5 d’octubre de 2020

Eulàlia Bosch al Museu de la Vida Rural

Al @MuseuVidaRural l’Eulàlia Bosch ens explicava que les escoles són el millor microcosmos des d’on explicar el cosmos. El miIlor encreuament de ciències i lletres per educar en la cultura de la sostenibilitat.


divendres, 2 d’octubre de 2020

No diguis res, de Patrick Radden

Un llibre esplèndid sobre Irlanda del Nord i la lluita de l’Ira en els últims 50n anys. Sense saber-ne res el començo com una novel·la i a poc a poc es va convertint en un llibre d’història o en un reportatge, en periodisme d’investigació, en un thriller fins i tot. Excel·lent aquesta combinació. Alguns moments de confusió, de tenir-ne ja prou però la trama se sap reforçar amb nous personatges, amb nous ganxos, amb nous contrastos i de sobte el personatge de Gerry Adams, el pacificador, queda absolutament en entredit. Llarg, però molt bo.





El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia trenta-vuit anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles. Aquest llibre sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l’IRA ressentits per una pau que estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats.
 https://periscopi.cat/llibre/antipoda/no-diguis-res


La mirada aprofundida a la violència i les seves repercussions viscudes a Irlanda del Nord els últims 50 anys ha fet que ‘No diguis res’ (Periscopi / Reservoir Books) s’hagi convertit en un dels llibres de referència sobre el conflicte. Patrick Radden Keefe s’endinsa en un grapat de vides marcades pel compromís i l’acció armada en un entorn de gran complexitat https://llegim.ara.cat/actualitat/arribar-sigut-deixar-buscar-veritat_0_2525747435.html

Des del punt de vista literari -i aquí l’adjectiu “literari” inclou des de la novel·la fins a la poesia, passant pel periodisme narratiu-, la manera més eficient d’abordar un tema tan brutal i complex com el conflicte d’Irlanda del Nord és renunciar a les pretensions d’exhaustivitat, centrar-se en uns quants personatges i, sense bandejar el context, prendre com a nucli dramàtic uns esdeveniments concrets. Això és el que ha fet Patrick Radden Keefe, un dels periodistes més brillants de la revista The New Yorker, a No diguis res. Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord

dissabte, 19 de setembre de 2020

Piero Sacchetto, al Museu de la Vida Rural


Aquest matí visitem una exposició de Piero Sacchetto al Museu de la Vida Rural. Per casualitat podem parlar amb l’Eulàlia Bosch, la comissària, (de qui la Marta és fervent  seguidora i admiradora) i la Gemma Carbó, la directora del Museu, amb qui conversem sobre les Estampes Rurals de l’avi Ramon. L’exposició és magnífica: quadres molt semblants, amb games de colors homogènies, i amb una textura sorrenca molt especial. Estèticament són molt vistosos i al mateix temps comuniquen en que en podríem dir “terralitat”. Després, si investigues,descobreixes el lligam amb Erri de Luca, amb els refugiats etc….


https://museuvidarural.cat/nomes-anada/

dimarts, 15 de setembre de 2020

The tale, de Jennifer Fox

Un guió que em sembla esplèndid per tractar el tema de l'assejament sexual. Fantàstica la intriga amb què acompanyem el descobriment dels fets en la memòria de la protagonista i aquest desdoblament de personatges que s'enfronten a ells mateixos. Pederàstia, sí, tractada sense embuts, jo diria que amb prou delicadesa. la Laura Dern està sensacional.



Reencontrada con un pasado que había logrado aislar con cierto éxito en una esquina de su cabeza, Jennifer (a la que aquí da vida una excelente, para variar, Laura Dern) se decide a volver a explorar los hechos, partiendo primero del cuento que escribió en su día para sobrevivir a lo sucedido y echando mano después de fotos, cartas y declaraciones de gente que la rodeaba en aquel momento. Esta vez, el objeto del documental es su propia vida.https://www.blogger.com/blog/post/edit/1123974945222554755/4840900259976206799

Men have excused, explained, downgraded, or denied their experiences for far too long, and it’s now Fox’s prerogative to tell her story as she sees fit, building to a confrontation with Bill in the present (now played by John Heard) that isn’t as cathartic for us as it must have been for her — but again, “The Tale” is her story, and we might just be surprised how many other women do identify.https://variety.com/2018/film/reviews/the-tale-review-laura-dern-1202670927/




dissabte, 12 de setembre de 2020

Una temporada para silbar, d’Ivan Doig

(Quina pena quan baixa el germà del tren... Que bé que anava la història... 

... i la novel.la va agradant però quan saps que aquest tio ha escri 16 novel.les sobre el mateix tema és una petita decepció...

I que una novel.la tan costumista tingui aquesta dosi d'intriga vol dir que l'estructura és boníssima 
...
Quantes coses endevinades!
...
Senyor Eduard Castanyo, he pensat en tu tota l’estona
...
A ningú se li ha acudit fer-ne una de les millors pel·lícules sobre educació? Paper per a un mestre oscaritzable. I nens a cavall cap a l'escola amb el fons de les Rocalloses...)


Doncs una novel·la esplèndida! De vegades les novel·les són bones; de vegades a més són un plaer. Me l’empasso amb tres dies. Aires de Kent Haruf però molts anys abans... aires claríssims de Wallace Stegner a Angle de repòs... El passat torna com el cometa Halley tant per als inspectors d’educació com per als que en fugen per motius inconfessables.





No cocina, pero tampoco muerde”. Así comienza el anuncio en el que Rose Llewellyn, una viuda de “buenas costumbres y disposición excepcional”, se ofrece en el otoño de 1909 como ama de llaves; la frase capta de inmediato la atención de Oliver Milliron, un viudo con tres hijos y poca maña en las tareas domésticas, que la contrata para poner un poco de orden en su casa de Marias Coulee, Montana.
http://www.librosdelasteroide.com/-una-temporada-para-silbar

Doig's strengths in this novel are character and language—the latter manifesting itself at a level of old-fashioned high-octane grandeur not seen previously in Doig's novels, and few others': the sheer joy of word choices, phrases, sentences, situations, and character bubbling up and out, as fecund and nurturing as the dryland farmscape the story inhabits is sere and arid. The Whistling Season is a book to pass on to your favorite readers: a story of lives of active choice, lived actively.


dimecres, 9 de setembre de 2020

Alabama Monroe, de Felix Van Groeningen

Una parella belga, un granger hippie, una tatuadora, una nena amb càncer, moments bonics en un guió interessant. Totes les crítiques parlen de la seva meravellosa banda sonora però és que el country i jo...




Hay convicción y fuerza en los actores y buena mano ejecutora en Van Groeningen, también una banda sonora carismática, pero todo puesto al servicio de una falsa trascendencia El País

Nacida de una obra de teatro (escrita, producida e interpretada por Johan Heldenbergh, protagonista del flm) que brotó como airada respuesta a un hecho político (el veto de la Administración de George W. Bush a la investigación con células madre), 'Alabama Monroe' propone un choque constante en su trama, discurso y forma. Así, Didier y Elise (una luminosa Veerle Baetens), la pareja que vive un drama familiar que nos recuerda al de 'Declaración de guerra' (Valérie Donzelli, 2011), no pueden ser más diferentes: agnóstico y reservado él; sensibilísima, soñadora y tatuada ella.https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a525004/alabama-monroe/

Antes del invierno, de Philippe Claudel

Claudel... escriptor i cineasta interessant... senzill , proper, la parella quan passen els anys, amb actors bons,



Nada parece empañar la felicidad de Paul, un neurocirujano de 60 años, y su mujer Lucie. Sin embargo, un día empiezan a recibir ramos de flores anónimos; al mismo tiempo, Lou, una joven de 20 años, empieza a cruzarse constantemente en el camino de Paul. Será entonces cuando empiecen a caer las máscaras: ¿son todos ellos lo que aparentan ser? ¿La vida de Paul y Lucie es realmente la que habían soñado? (FILMAFFINITY)

L'Acusació, de Bandi

 Contes de Corea del Nord. Molt interessants


dilluns, 7 de setembre de 2020

Dos Filmins sobre la terra i la misèria

Dues bones pel·lícules a Filmin: El prado, una molt bona versió cinematogràfica a partir del que deu ser una molt bona obra de teatre sobre la lluita d’un vell irlandès perquè no el desposseexin del camp que la seva família té arrendat des de fa dècades, i, en la línia, Lazzaro felice, també sobre la misèria i l’esclavatge pagès a la Itàlia profunda amb la mirada del neorealisme i amb el referenmt de Miracolo a Milano de qui recordo allò de Cinque deddi Cinque deddi! per la semblança de la mirada ingènua, estulta, mancada... 





dilluns, 31 d’agost de 2020

El infinito en un junco, d'Irene Vallejo

Gran llibre. La història dels llibres és la història de la Humanitat. Aquí, la història de l' origen dels llibres és la història de l'Antiguitat:  

Alexandre Magne, la Biblioteca d'Alexandria, Homer, Sòcrates, Safo, Ptolemeu, Cleòpatra, Roma, Hipàtia, Marcial ... en desordre i sense pretensions de resum 

I els joncs, els papirus, els pergamins, els còdexs...

Amb la gràcia de contrastar-ho amb David Bowie, Internet, Messi, Youtube, i la Modernitat en general.

Per cert, un llibre així d'una catedràtica aragonesa s'ha de traduir al català?

https://youtu.be/cbgjaZwALn4


<iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/2LKsW5Jb2b8" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen></iframe>



«Un libro muy original: la historia de los libros, el alfabeto, las bibliotecas... contada con erudición y amenidad, sentido del humor y elegancia, haciendo paralelismos con el presente». 
LAURA FREIXAS

Este es un libro sobre la historia de los libros. Un recorrido por la vida de ese fascinante artefacto que inventamos para que las palabras pudieran viajar en el espacio y en el tiempo. La historia de su fabricación, de todos los tipos que hemos ensayado a lo largo de casi treinta siglos: libros de humo, de piedra, de arcilla, de juncos, de seda, de piel, de árboles y, los últimos llegados, de plástico y luz.

Es, además, un libro de viajes. Una ruta con escalas en los campos de batalla de Alejandro y en la Villa de los Papiros bajo la erupción del Vesubio, en los palacios de Cleopatra y en el escenario del crimen de Hipatia, en las primeras librerías conocidas y en los talleres de copia manuscrita, en las hogueras donde ardieron códices prohibidos, en el gulag, en la biblioteca de Sarajevo y en el laberinto subterráneo de Oxford en el año 2000. Un hilo que une a los clásicos con el vertiginoso mundo contemporáneo, conectándolos con debates actuales: Aristófanes y los procesos judiciales contra humoristas, Safo y la voz literaria de las mujeres, Tito Livio y el fenómeno fan, Séneca y la posverdad… 

Pero, sobre todo, esta es una fabulosa aventura colectiva protagonizada por miles de personas que, a lo largo del tiempo, han hecho posibles y han protegido los libros: narradoras orales, escribas, iluminadores, traductores, vendedores ambulantes, maestras, sabios, espías, rebeldes, monjas, esclavos, aventureras… Lectores en paisajes de montaña y junto al mar que ruge, en las capitales donde la energía se concentra y en los enclaves más apartados donde el saber se refugia en tiempos de caos. Gente común cuyos nombres en muchos casos no registra la historia, esos salvadores de libros que son los auténticos protagonistas de este ensayohttps://www.siruela.com/catalogo.php?id_libro=3948&completa=N

El encanto particular de este libro reside en su estilo. Vallejo ha decidido sabiamente prescindir o liberarse del estilo académico y ha optado por la voz del cuentista, la historia entendida no como ristra de documentos citados, sino como fábula. Otros autores (Greenblatt, Turner, Straten, Cánfora, Reynolds, Wilson, Casson y muchos más) proveen el trasfondo histórico y filológico de la historia del libro antiguo, pero para el lector común y corriente (a quien reivindicaba Virginia Woolf) es más conmovedor y más inmediato este encantador libro de Vallejo, por ser simplemente un homenaje al libro de la parte de una lectora apasionada.https://elpais.com/cultura/2019/12/13/babelia/1576233551_245377.html




dimarts, 25 d’agost de 2020

Hong-sang-soo

De nou Filmin, ara des de Vimbodí via Ipad més o menys resolts temes de conexió. Un camí curiós seguint aquest director coreà, un fil que va de En la playa sola de noche durant el confinament (també m’hi retorna la Ciel·la amb Schubert), no saber si t’agrada o no , a The day after, m’encurioseix però la logística m’impedeix acabar-la, després Ahora sí, antes no vista en dues parts,  enamorar-me de la Kim Min-hee i finalment En otro país amb la Huppert; descobrir que la Kim-min-hee és a tot arreu, descobrir els tics del director, en els personatges precisament de directors borratxos i faldillers, els detalls  de les declaracions d’amor passades per soju, els ambients quotidians, sòrdids, gens estètics... I després descobrir la mateixa sensació en El hotel a orillas del río, (ara la recordo amb la Marta i la Glòria al Texas.)

A Vimbodí discutim amb la Laia  si es pot veure cinema amb l’Ipad i jo cada cop soc més escèptic amb els dogmatismes

(T’imagines Schubert amb soju i amb la Kim-min-hee?)