La pell, de Curzio Malaparte

Aires d'obra mestra. Però s'ha de tenir fetge. Jo en tinc i per tant aquesta exageració contínua i aquest recrear-se-se en el barraoquisme de la misèria napolitana se'm fa apassionant.

Veig també la.peli de Cavani -Mastroianni i li reconec el mèrit tot i que perd, és clar, al no poder reflectir el.monòleg interior d'autoficcció que estructura el llibre.

L’any 1943, el vent negre de la guerra sembra Europa de mort i destrucció. Aquell mateix any, el gran corresponsal de guerra Curzio Malaparte entra a Nàpols, acabada d’alliberar del jou nazifeixista, com a oficial d’enllaç de les forces aliades. Amb els americans, a la ciutat hi arriba una pesta que no corromp la carn, sinó l’ànima dels seus habitants. La ciutat —devastada i famolenca, vençuda i humiliada— s’entrega al caos i a la corrupció moral més abjecta. Partint de Nàpols, Malaparte i els oficials americans emprenen una tràgica odissea a través d’una Itàlia en runes, en què tot s’ha reduït a la lluita no pas per la llibertat, la dignitat, l’honor i la salvació de l’ànima, sinó per salvar la pròpia pell.

La pell és una novel·la tempestuosa i salvatge, ambigua i transgressora, d’una bellesa ardent. Una novel·la sobre la destrucció de l’ànima de vençuts i vencedors, sobre una Europa sense Déu.

https://www.lasegonaperiferia.cat/titols/malaparte/

‘La pell’: el descens de Curzio Malaparte a l’infern de la postguerra europea

https://elpais.com/quadern/literatura/2026-03-25/la-pell-el-descens-de-curzio-malaparte-a-linfern-de-la-postguerra-europea.html

Les veritats de la guerra segons Curzio Malaparte https://share.google/rzctbEWvSF0gtrnfU

https://atzucac.cat/la-pell-malaparte/

https://youtu.be/0tMcl-a-WfU

Entre amics, de Hal Ebbott

Els gestos, els detalls el to de veu  i la manera com són percebuts pels personatges van creant la  tensió. 

I a la pàgina 129 em pregunto quin terrabastall pot desencadenar una anècdota en un partit de tenis.

P.184 doncs no és només el partit de tenis 

La filla de l'amic fica ua samarreta a la rentadora i ell s'hi tira al damunt.

L’Amos i l’Emerson es van conèixer fa anys a la universitat i la seva amistat ha anat creixent al llarg del temps. Les seves dones són amigues; les seves filles també. Gaudeixen d’una vida còmoda i sense sobresalts, i poden dir, amb orgull, que tenen un vincle indestructible. Fins que un dia, el que havia de ser un cap de setmana agradable a la muntanya esdevé l’escenari d’uns fets que qüestionen els fonaments de tot el que han construït i els aboca a preguntar-se si això podria significar el final de la seva relació.

https://periscopi.cat/llibre/antipoda/entre-amics

Dona una ullada a aquest vídeo: "hal ebbott among friends" https://share.google/HtFM8cbzAKH1wqLP1

Hal Ebbott, sobre su aclamado debut en la novela: “Una amistad es algo excepcional que implica mucho trabajo”

https://elpais.com/cultura/2026-04-28/hall-ebbott-sobre-su-aclamado-debut-en-la-novela-una-amistad-es-algo-excepcional-que-implica-mucho-trabajo.html

Quan surt el sol, de Panait Strati

No està malament aquesta petita epopeia d’aquest puntors de parets romanesos,  pobres, migrants, voltant pels països de l’Orient Mitjà de la fi de l’Imperi otomà.

L’Adrià té vint-i-dos anys i desitja la llibertat, la necessita, és per això que ha de sortir de sota les faldilles de la mare. Amb les butxaques buides i les esperances plenes, deixa enrere el fred de la seva barriada de Braila, a les ribes del Danubi, per anar-se’n a la càlida Alexandria, a la costa del Mediterrani. Espera retrobar-hi el seu vell amic Mikhail i somia que es deslliurarà de totes les cadenes.

El que hi veu li sembla el paradís a la terra. Fascinat pel clima i el paisatge del Mediterrani, ajuda en Mussa, un romanès de seixanta anys, poliglot i pobre com una rata, que ha viatjat a Egipte per trobar la seva filla perduda. Perduda, sí, perquè no sap on és i perquè sospita que es dedica a l’ofici més vell del món. Junts somien en la feina que els traurà de la misèria, l’un per tornar a casa amb la seva família, l’altre per continuar la seva aventura.

És l’any 1906 i l’Adrià Zograffi és l’alter ego de Panait Istrati. Un narrador nat que s’embadaleix i s’emociona amb els seus propis relats i que poc abans de morir recorda el primer viatge d’una vida de rodamon i es pregunta: si el món és tan bell, ¿per què viure i ser feliç és tan complicat? https://calcarre.cat/llibres/quan-surt-sol-panait-istrati/

https://www.vilaweb.cat/noticies/fragment-quan-surt-el-sol-de-panait-istrati/

https://lalectora.cat/fugir-de-braila-per-empaitar-el-sol/

El llibre blau de Nebo, de Manon Steffan Ros

Llegit d'una tirada. Que bé!

Una bona distopia, original en el sentit que les coses després de la catàstrofe no són tan dolentes com ho són sempre. Anem tan malament que potser fer tabula rasa i tornar a començar no és mal negoci (pels que sobreviuen) (bé, pels altres també)

El petit Siôn i la seva mare sobreviuen aïllats en un racó inhòspit del nord de Gal·les després d’una catàstrofe nuclear. Els dos comparteixen un diari on mostren com s’adapten a aquesta nova realitat, i on plasmen tot allò que no gosen dir-se.

Amb una reflexió profunda i emotiva sobre els vincles amb la família i l’entorn, aquesta obra ha estat escollida com la millor de l’any a Gal·les. El Llibre Blau de Nebo s’endinsa en la importància de la memòria col·lectiva i qüestiona què fem amb la nostra identitat quan sembla que tot està perdut.

https://periscopi.cat/llibre/antipoda/el-llibre-blau-de-nebo

Des del Final, la Rowenna i els seus dos fills Siôn i Dwynwen viuen aïllats a la seva caseta als afores de Nebo, al nord de Gal·les. No saben per què va passar, però primer van ser les notícies de bombardejos en altres països, i finalment els va acabar afectant. I després, aquell núvol tòxic. Tothom que coneixien ha marxat de la zona o ha mort. En Siôn ja té 14 anys i ha hagut de madurar molt ràpidament. Ell encara va conèixer el món d'abans. En canvi, la seva germana és encara petita. Mare i fill han après a sortir-se'n en un escenari post-apocalíptic amb les eines i els recursos que tenen. I per deixar-ne testimoni, decideixen començar a escriure un diari, el Llibre Blau, en el que la Rowenna explicarà records d'abans del Final i el que sap sobre el punt d'inflexió de la seva existència, mentre que en Siôn relata el seu dia a dia i com s'ho fan per sobreviure. Cap dels dos llegeix què ha escrit l'altre, està prohibit. Però entre tots dos ens mostraran una imatge completa perquè nosaltres, els lectors que patim des de fora per ells, entenguem com són ara les seves vides i l'indestructible vincle que els uneix.

https://www.llibresipunt.cat/2021/10/el-llibre-blau-de-nebo.html

https://www.3cat.cat/3cat/manon-steffan-ros-ens-presenta-ledicio-en-catala-de-la-novella-el-llibre-blau-de-nebo/video/6127448/

Amb la ràbia al cos, de Sorj Chalandon

Va de menys a més i això m’agrada. Trames que s’esgraonen i mantenen l’atenció i la tensió. Bé la història d'aquest nano que s'escapa d'un reforatori-presó a la Bretanya i que acaba fent de pescador fugitiu.

«El 1977, quan treballava al diari Libération, vaig llegir que tancarien la Casa d’Educació Vigilada de Belle-Île-en-Mer. En realitat, es tractava d’un centre penal per a menors. Entre els seus murs alts, on d’entrada havien estat reclosos els partidaris de la Comuna, des del 1880 es “reeducaven” petits brètols de ciutat i lladregots de pagès, així com estudiants conflictius, nens abandonats i orfes. Els més joves tenien dotze anys. La nit del 27 d’agost de 1934, cinquanta-sis nens es van escapar. Mentre els fugitius estaven envoltats pel mar, els gendarmes van oferir una moneda de vint francs per cada nen capturat. Llavors la gent es va llançar a la caça i van acorralar els fugitius als pobles, les platges i les coves. Tots van ser capturats. ¿Tots? No: a la primera llum de l’alba, en faltava un. M’he posat en la seva pell i aquesta és la seva història. La història d’un nen maltractat que s’assembla a mi. La metamorfosi d’una bèstia nascuda sense amor, d’un nano furiós obligat a obrir els punys per agafar les mans esteses.»

Sorj Chalandon

Amb la ràbia al cos té dues parts diferenciades. La primera part transcorre al centre penal, on coneixem la situació del centre amb una violència desfermada, uns interns que la societat rebutja constitueixen ma d’obra barata i que són sistemàticament maltractats per un vigilants ressentits i amargats que apallissen i forcen sexualment als nois. La segona part veiem ja el Jules fora del centre i la seva convivència amb la família que l’amaga i l’acull com un fill. Hi ha una certa ambigüitat moral en el Jules davant dels acollidors que el tracten prou bé i volen fer-li veure que hi ha noves oportunitats.

La segona part ens mostra la complexitat de la societat francesa d’aquell moment, la presència a través dels personatges als nacionalismes basc i bretó, i reivindicació de la França marginal i revoltada.

Història dura, de reivindicació però amb històries d’aquells nois terribles, d’una manca d’humanitat terrible.

Impactant, la seva qualitat narrativa i un llenguatge directe fan que sigui un molt bon llibre. 

https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/122473/amb-la-rabia-al-cos.html

indignitat, de Lea Ypi

P. 91Algú m'ha parlat bé f'aquezta Ypi però no sé qui . La part històrica m'atrau però hi ha personatges molt plans

https://youtu.be/gNgSQ4AFHAw?is=HwslqHk3b7Svaydt

P. 228

Va evolucionant cada cop mes cap a una novela historica per explicar els fets desenvolupats a Alabania al llarg  del segle Xx

L'acabo sense entusiasmes

Convencida de que todos los documentos de juventud de su abuela habían sido destruidos con la llegada a Albania del comunismo, Lea Ypi descubre asombrada que una fotografía antigua de Leman Ypi, tomada en su luna de miel en Cortina d’Ampezzo (los Alpes) en el invierno de 1941, se ha vuelto viral tras ser publicada por un desconocido en las redes sociales. En efecto, allí está una sonriente Leman, con su marido, Asllan Ypi, recién casados y encantadores, mientras la Segunda Guerra Mundial hace estragos en Europa. Una imagen que desata una avalancha de acusaciones sobre el pasado de sus protagonistas.

Atónita ante las críticas que tachan a Leman de «espía comunista» o «colaboradora fascista», la autora regresa a su Tirana natal para indagar en los archivos de los servicios secretos, dispuesta a encontrar la verdad y rescatar la memoria de su abuela. Lo que sigue es un emocionante ejercicio de reinterpretación del pasado familiar, un viaje extraordinario que nos transporta al desvanecimiento de la aristocracia otomana, la creación de la Grecia y la Albania modernas, una crisis financiera mundial, los horrores de la guerra y los albores del comunismo en los Balcanes. Nacida en Salónica en 1918, la vida de Leman es un tapiz complejo de identidades y lealtades que su nieta intentará reconstruir a través de informes policiales secretos, declaraciones judiciales y los recuerdos que ella misma guarda de su abuela.

Embarcada en una odisea a través de archivos en Tirana y Salónica, enfrentándose a un laberinto de informaciones confusas y a menudo contradictorias y dolorosas, donde la realidad se difumina entre hechos, conjeturas y omisiones, Lea Ypi construye una obra épica e íntima, profunda y conmovedora sobre la dignidad del espíritu humano frente a las adversidades políticas y los cataclismos históricos.

https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/indignidad/9788433949035/PN_1175

Maurice, d'E.M.Forster

 Diuen que és la novel·la més senzilla i més fluixeta de Forster. POtser per això a mi m´ha entrat bé.

Maurice Hall (pronunciado "Morís"), a la edad de 14 años, recibe una charla de su maestro sobre el sexo y las mujeres. Esta escena establece el tono del resto de la novela, pues Maurice se siente aislado, y excluido de la idea adulta del matrimonio con una mujer como meta en la vida. Además se enraíza su profundo desdén hacia su propia clase social (media), al percibir que su maestro no tiene la capacidad de ver más allá de las normas sociales, haya lo que haya detrás.

Cuando Maurice llega a la universidad entabla prontamente amistad con su compañero de estudios Clive Durham, quien le inicia en la lectura de las antiguas escrituras griegas sobre el amor homosexual. Durante dos años viven una relación estrecha aunque completamente casta, que deben ocultar a todo el mundo.

https://es.wikipedia.org/wiki/Maurice_(novela)

El verano sin hombres, de Síria Hustved

 La Siri Hustved és un personatge interessant, es clar. Això és una novel·leta una mica intranscendetn, però.

Cuando Boris Izcovich dijo la palabra «pausa», Mia Fredricksen, de cincuenta y cinco años, enloqueció. Porque lo que deseaba su marido era una pausa en su matrimonio, después de treinta años sin adulterios y una hija encantadora. Hay que decir que la «pausa» de Boris es francesa, compañera de trabajo, joven y con buenas tetas. Pero la locura de Mia no fue más que una breve psicosis, y ese verano regresa a Bonden, la ciudad de su infancia, donde aún vive su madre en una residencia para ancianas activas e independientes. Mia alquila una casa, se relaciona con sus vecinos, una joven recién casada con dos niños y un marido que le despierta sospechas de maltrato, y visita a su madre y a su grupo de amigas. Recupera los recuerdos de su infancia, y descubre algunos secretos de la femineidad de otras generaciones. También dirige un taller de poesía con un grupo de estudiantes. Y con todos estos incidentes, historias y vidas, Mia urde esta veloz, brillante comedia feminista, de inesperado final...
https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/el-verano-sin-hombres/9788433975768/PN_791

cop de llum, de Rita Bullwinkel

 El deixo al primer assalt

En un pavelló de mala mort de Reno, Nevada, tenen lloc les últimes rondes del torneig Filles d’Amèrica. Vuit boxejadores menors de divuit anys competiran per ser la millor de la categoria. A unes les impulsa l’esperança, a unes altres l’ambició. O el trauma. O el desig de control sobre el caos. O la follia.https://www.lasegonaperiferia.cat/titols/cop_de_llum/

Malina. de Ingeborg Bachmann

El compro per la coberta em penso, però ara no estic per coses tan complicades.

 Malina es un retrato asombroso de una escritora que intenta contar su propia historia en un mundo dominado por hombres. Una mujer en la Viena de posguerra camina por la cuerda floja entre los dos hombres de su vida. Está su amante, Ivan, hermoso e inaccesible, que la obsesiona. Y está Malina, el funcionario con el que comparte apartamento: reservado, quisquilloso, exigente, de una calma escalofriante. A medida que el equilibrio de poder entre ellos comienza a cambiar, siente cómo su frágil identidad se desmorona, revelando gradualmente el oscuro y herido corazón de su pasado.

Esta novela es una obra maestra de la literatura europea; un retrato psicológico feminista de la conciencia de la mujer que explora las raíces de la violencia sistémica, las estructuras patriarcales y la naturaleza de la identidad femenina.

El nom del pare, de Vaessa Springora

 A partir de quantes pàgines comencen ls llibres a fer acte de presència en aquest blog? Una mica  cansat de les recerques dels ancestres. 

El deixo

Al 2020, pocs dies després de la publicació del seu primer llibre, El consentiment, la policia avisa Vanessa Springora perquè identifiqui el cos sense vida del seu pare, que no veu des de fa deu anys. A l'apartament de la perifèria parisenca on vivia, i que havia estat dels seus avis, es troba cara a cara amb la materialització de la bogeria d’un home tòxic, mentider patològic i misantrop, convertit per a ella en un estrany. Buidant el pis, troba per atzar dues fotos de joventut de l’avi patern, en què porta símbols nazis. ¿És falsa la història familiar que l’avi era un ciutadà txec reclutat a la força per l'exèrcit alemany? ¿Un desertor amagat a França per la dona que esdevindria la seva esposa? ¿L’home que va treballar per als americans durant l’Alliberament i, a la fi, un «refugiat privilegiat» com a dissident del règim comunista?
https://www.grup62.cat/llibre-el-nom-del-pare/424058

L'ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys

si no m'ho haguessin dit no sé si hauria "pillat" que la protagonista és la surt a Jane Eyre. En tot cas, una bona novel·la.

La novela actúa como precuela a la famosa novela de 1847 de Charlotte Brontë, Jane Eyre. Es la historia de Antoinette Cosway (conocida como Bertha Mason en Jane Eyre), una heredera blanca criolla, desde la época de su juventud en el Caribe a su infeliz matrimonio con el señor Rochester y su traslado a Inglaterra. Atrapada en una opresiva sociedad patriarcal en la que no pertenece ni al grupo de los europeos blancos ni al de los jamaicanos negros, la novela de Rhys reelabora la diabólica mujer loca del ático de Brontë. Como ocurre con muchas obras poscoloniales, la novela trata ampliamente con los temas de la desigualdad racial y la dureza del desplazamiento y la asimilación. Se identifica también en ella el motivo narrativo del viaje, específicamente el de la diáspora caribeña.^[1]

La narración se construye a través de dos voces:^[2] la primera parte es narrada por Antoinette, caracterizada por su hipersensibilidad, sus miedos y su inestabilidad emocional. La voz de la segunda parte es la de Rochester, mucho más ordenada. La tercera parte la narra, de nuevo, Antoinette, pero esta vez desde su encierro en Thornfield Hall.

El vell de cent anys que va saltar per la finestra

 amb 100 pàgines n'hi ha prou. Els best sellers han de sr molt especials perquè m'entrin.

El mestre i Margarita, de Mikhïl Bulgàkov

 Li tenia ganes a aquesta relectura. (No en recordava res com sempre) . L'he llegit amb força atenció ,llapis en mà per als personatges, els espais i altres detalls com les referències a les veus, els vestits... Gran novel·la en què l'us de la ficció més surrealista s'netroncca amb la crítica al sistema social de l'aparicio de l'estalinisme.

En aquesta novel·la veritablement única, clàssic indiscutible de la literatura russa del segle xx i ara esplèndidament traduïda al català per Xènia Dyakonova, el diable en persona i el seu estrambòtic seguici es presenten al Moscou dels anys trenta i sembren el caos en la societat soviètica, alhora que intervenen en la història d’amor del Mestre, un escriptor castigat pel règim, i la seva amant Margarita. Amb dos plans narratius separats per dinou segles que ens transporten de Moscou a la Jerusalem bíblica i en els quals es fonen sàtira, tragèdia, misticisme i crítica social, El Mestre i Margarita continua exercint avui en lectors de tota mena la fascinació de les obres portadores d’un misteri inesgotable.
https://www.grup62.cat/llibre-el-mestre-i-margarita/328818

El libro de Rachel, de Martin Amis

 Martin  Amis em va cridar l'atenció amb la seva autobiografia i m'ha fet gràcia llegir la seva primera novel·la. Provocadora i representativa de la joventut dels 60s, 70s britànics

Inteligente, frívolo, descarado, narcisista incluso cuando le sale un grano en la nariz, Charles Highway, el narrador y protagonista de esta excelente y divertidísima novela, es un joven que, a falta de ritos de paso institucionalizados, se inventa uno por cuenta propia. Cuando está a punto de cumplir los veinte años se da cuenta de que todavía no se ha acostado con ninguna mujer, aunque lo haya hecho con montones de chicas de su edad, y decide que su obligación ineludible es tener esa experiencia a modo de despedida de la inmadurez.


Pero Charles Highway, niño prodigio y neurótico precoz, es un joven con altas aspiraciones literarias, y lo que pudo haber sido un ligue más se le convierte en una complicadísima operación autobiográfica y autoanalítica que da, como resultado final, este Libro de Rachel. Un libro en el que tienen cabida desde la revolución sexual, los años setenta y el rock hasta el conflicto de generaciones y el propio mito de la juventud, todo ello observado desde un punto de vista satírico y escéptico. A esta actitud rabiosamente moderna se unen una prodigiosa naturalidad y un gran talento literario, que convirtieron la publicación inglesa de esta obra en un auténtico acontecimiento.

https://www.anagrama-ed.es/libro/compactos/el-libro-de-rachel/9788433914897/CM_158

Midlemarch, de George Eliott

 Gran novel·la, no només perquè ho digués Virgina Wolff. Middlemarch és la ciutat i dues o tres famílies més o menys riques, i la història es belluga al seu voltant. Dues o tres dones són els eprsonatges protagonistes més interessants malgrat que totes les decisions es prenen sense tenir-les en compte. Gran Eliott!

Subtitulada "Un estudio de la vida en provincias", la novela se desarrolla en la ficticia ciudad de Middlemarch, en la región inglesa de las Midlands durante los años 1830-32. La historia tiene varias líneas argumentales y un amplio número de personajes, y además de su claridad al entrelazar los relatos, incluye otros temas subyacentes como la situación de la mujer, la naturaleza del matrimonio, el idealismo y el interés personal, la religión y la hipocresía, las reformas políticas y la educación. Tiene un ritmo pausado, el tono es ligeramente didáctico (la voz de la autora irrumpe ocasionalmente a través de la narrativa)[1] y muestra un cuadro muy amplio de la vida en provincias.

(...)

En líneas generales, Middlemarch ha mantenido su popularidad y sigue siendo considerada una de las obras maestras de la literatura inglesa,[2] pese a que algunos críticos han expresado su disconformidad con el destino que se le asigna a Dorothea. Kate Millett llamó la atención sobre la subordinación final de los sueños de Dorothea a los de su admirador Ladislaw.[3] En cambio Virginia Woolf se deshizo en elogios y describió Middlemarch como «un libro magnífico que es, con todas sus imperfecciones, una de las pocas novelas inglesas escritas para adultos».[4] Martin Amis y Julian Barnes han dicho de ella que es, probablemente, la mejor novela de lengua inglesa.[5][6

https://es.wikipedia.org/wiki/Middlemarch

Eliot va escriure per realitzar un rigorós estudi dels comportaments humans d’acord amb la varietat de caràcters i de classes socials que trobem en el món modern, però també per transcendir aquesta xarxa a través d’una formació discursiva i moral ben particular.  ...

(...)

Middlemarch (1871-72) és una novel·la coral formada per un mosaic de caràcters, una polifonia de línies simultànies que mostren possibles maneres d’interpretar el que passa. Per aconseguir-ho, Eliot s’ha de convertir en una espècie de ventríloc i parlar des de cadascun dels personatges, que afronten de manera dispar les circumstàncies que formen el destí personal. A tall d’il·lustració, poden destriar-se alguns d’aquests caràcters: qui justifica els seus interessos segons la voluntat de Déu però que és incapaç d’afrontar d’una manera directa les faltes que ha comés (Bulstrode); l’orgullós que confia obertament en la seua vocació però que falla quan intenta posicionar-se (Lydgate); la vanitosa que només es troba interessada en la vida social però que falla quan intenta posicionar-se (el matrimoni entre Rosamond i Lydgate); el gran intel·lectual amb ínfules enciclopèdiques que és en realitat un desconfiat, un gelós i un miserable (Casaubon); l’optimista que creu en les circumstàncies i en ell mateix però que no té capacitat de previsió (Fred Vincy); aquells que accepten de manera resignada el que passa i que sempre estan disposats a ajudar el proïsme (el matrimoni Garth); l’home capaç de sacrificar el seu amor per una causa certa (Farebrother); l’inconstant i juganer (senyor Brooke); els conservadors i porucs (els Chettam); o el cínic (Fetheastrone).


En Middlemarch hi ha un recull taxonòmic de les possibilitats d’encarar i de llegir la vida, és a dir, se’ns mostra com fabriquem diferents imatges per interpretar les circumstàncies que ens afecten. La recopilació va de posicions obertament mítiques fins a l’esperit pràctic propi de la burgesia, de la hipocresia més imaginativa fins al tarannà més realista, de l’egocentrisme més vanitós fins a l’amor al proïsme més obstinat i solidari. Malgrat tot, Eliot evita manifestar-se per cap de qualsevol extrem, perquè el seu model es troba en una altra banda. És per això que la protagonista principal de Middlemarch, Dorothea Brooke, una jove sensible i idealista, aspira a un saber que no casa amb l’època liberal, ni amb la seua edat, ni molt menys amb la seua condició de dona. Dorothea ambiciona l’autenticitat, fins i tot quan això suposa per a ella el sacrifici de les expectatives personals. Que aquest propòsit constituïsca un gran error i font de grans disgustos (el casament amb Causabon), obliga a replantejar no només el sentit de la novel·la, sinó també la identificació del model de saviesa que intenta proposar Eliot. A partir d’aquí, cal preguntar-se si la figura de Dorothea ha d’entendre’s com un principi organitzador, cosa que significaria que pot ser interpretada com una representant directa de l’autora, o tan sols com una imatge més.

https://www.nuvol.com/llibres/george-eliot-i-la-saviesa-63394

El roig i el negre d'Stendhal

Novel·lot. M'agrada retrobar-me amb els clàssics que es llegeixen bé. I Julien Sorel és realment un gran personatge. Ambient entre Relations dangereuses (una mica abans, cronològicament) i Jane Austen.

Julien Sorel és el fill d'un fuster de poble que, des de ben petit, llegeix i aprèn sobre el món. Així és capaç d'adaptar-se a totes les situacions, fingint ser i pensar allò què els altres volen per guanyar-se la seva estimació i poder pujar socialment. Entra al servei d'un capellà i després al seminari, però l'abandona perquè s'adona que l'Església està massa polititzada i que no serveix als seus fins. La seva fe, a més a més, és molt tèbia.

Llavors, arriba a París com a secretari de la família De Mole, del bàndol conservador. Allà coneix la noblesa, tan falsa i polititzada com els religiosos i que el menyspreen pel seu origen. S'enamora de Mathilde, la filla de la casa, a qui deixa embarassada. La família accepta tapar l'escàndol amb un matrimoni, però una antiga amant, la senyora Renal, intervé per denunciar Julien, explicant el seu passat arribista i seductor. Julien intenta matar-la i és empresonat.

https://ca.wikipedia.org/wiki/El_roig_i_el_negre

Julien Sorel s’alça, enmig de la grisor de la vida quotidiana, esforçat per remuntar –els seus orígens humils i provinciana, per esdevenir algú important en una societat que li és hostil. Home sensible intel·ligent, amb tota l’ambició, home d’esperit cínic i cor eixut, isolat en la seva aventura, la passió el durà a faltar en el moment de més fredor. La trama d’El roig i el negre es basa en la crònica judicial d’un cas real: un jove de vint anys és guillotinat per haver atemptat contra la vida de la seva amant.

Però Stendhal construeix un personatge que va més enllà del que el va inspirar: Julien Sorel esdevé un autèntic mite que ens ajuda com pocs a conèixer com som de debò els europeus, que ens va baixar sense adonar-nos-en cap a les profunditats de la seva ànima, que és la nostra ànima col·lectiva, on palpita aquell impuls irrefrenable que els gran romàntics va explicar millor que ningú. Contradictori, complex. Com el roig de la passió i el negre de la submissió.

https://estimatquadernvermell.wordpress.com/2019/05/01/el-roig-i-el-negre-stendhal/

La guardia blanca, de Mihaíl Bulgakov

El Guerra i Pau de Kíív en reduït. El sentit de l'humor de Bulgàkov és curiós de  vegades. La traducció em posa nerviós tot i que és de Jose Laín Entralgo però potser era el germà més fluix. I pot ser que les traduccions al castellà em costin més que les al català 

Descobreixo que Jose lain entralgo era un prestigios tradictor del rus! My god!

es d'aquelles noveles que endevino que són molt bones

El Re-read serveix per a aquetes coses.

La novela narra la historia de tres hermanos, los Turbín en Kiev durante el convulso invierno de 1918-1919. La ciudad de Kiev, en manos del atamán Skoropadski, también está en las garras de un doble envolvimiento, del aventurero Petlyura, y los bolcheviques. Varios personajes entrelazan sus desgracias a las de los Turbín ayudando a crear un fresco de gran impacto emocional, épico y lírico al mismo tiempo. https://es.wikipedia.org/wiki/La_Guardia_Blanca

Baba Yagá puso un huevo, de Dubravka, Ugresic

Són tres relats diferents. El primer m'agrada , el segon se'm fa pesat i el tercer ja no el començo. 

Baba Yagá es una criatura oscura y solitaria, una bruja que rapta niños y vive en el bosque, en una casa que se sustenta sobre patas de gallina. Pero también viaja a través de las historias, y en cada una de ellas adopta una nueva forma: una escritora que regresa a la Bulgaria natal de su madre, que, atormentada por la vejez, le pide que visite los lugares a los que ella ya no podrá volver; un trío de ancianas misteriosas que se hospedan durante unos días en un spa especializado en tratamientos de longevidad; y una folclorista que investiga incansable la figura tradicional de la bruja. Ancianas, esposas, madres, hijas, amantes. Todas ellas confluyen en Baba Yagá. A caballo entre la autobiografía, el ensayo y el relato sobrenatural, su historia se convierte en la de Medusa, Medea y tantas otras figuras malditas, dibujando un tríptico apasionante sobre cómo aparecen y desaparecen las mujeres de la memoria colectiva.

https://impedimenta.es/producto/baba-yaga-puso-un-huevo

Mouchette, de Georges Bernanos

Costa seguir exactament la trama però n'hi ha prou per impregnar-se de  la peripècia vital i moral d'aquesta pobra noia  enfonsada en el fang de la misèria..Sempre penso que les novel.les  amb drames sexuals són difícils de portar als nostres dies i als nostres oensaments, en què els criteris de la societat han canviat tant.

A sus catorce años, Mouchette ya conoce la cara más amarga de la vida: su padre es un alcohólico que la muele a palos y su madre es una mujer distante; las compañeras de clase se ríen de ella, saca de quicio a la maestra y los vecinos de su aldea la odian y la temen a partes iguales. A la miseria y a la brutalidad que la rodean, la arisca e indomable Mouchette opone un orgullo adamantino, fiero, y la opacidad de un alma insondable encerrada en un círculo de silencio. En un universo asfixiante, donde toda verdadera comunicación parece imposible, Mouchette ha conquistado sus pequeños momentos de libertad y rebeldía, siempre ligados, sin embargo, a una irreductible soledad.
https://www.editorialperiferica.com/libros/mouchette/