El mestre i Margarita, de Mikhïl Bulgàkov

 Li tenia ganes a aquesta relectura. (No en recordava res com sempre) . L'he llegit amb força atenció ,llapis en mà per als personatges, els espais i altres detalls com les referències a les veus, els vestits... Gran novel·la en què l'us de la ficció més surrealista s'netroncca amb la crítica al sistema social de l'aparicio de l'estalinisme.

En aquesta novel·la veritablement única, clàssic indiscutible de la literatura russa del segle xx i ara esplèndidament traduïda al català per Xènia Dyakonova, el diable en persona i el seu estrambòtic seguici es presenten al Moscou dels anys trenta i sembren el caos en la societat soviètica, alhora que intervenen en la història d’amor del Mestre, un escriptor castigat pel règim, i la seva amant Margarita. Amb dos plans narratius separats per dinou segles que ens transporten de Moscou a la Jerusalem bíblica i en els quals es fonen sàtira, tragèdia, misticisme i crítica social, El Mestre i Margarita continua exercint avui en lectors de tota mena la fascinació de les obres portadores d’un misteri inesgotable.
https://www.grup62.cat/llibre-el-mestre-i-margarita/328818

Midlemarch, de George Eliott

 Gran novel·la, no només perquè ho digués Virgina Wolff. Middlemarch és la ciutat i dues o tres famílies més o menys riques, i la història es belluga al seu voltant. Dues o tres dones són els eprsonatges protagonistes més interessants malgrat que totes les decisions es prenen sense tenir-les en compte. Gran Eliott!

Subtitulada "Un estudio de la vida en provincias", la novela se desarrolla en la ficticia ciudad de Middlemarch, en la región inglesa de las Midlands durante los años 1830-32. La historia tiene varias líneas argumentales y un amplio número de personajes, y además de su claridad al entrelazar los relatos, incluye otros temas subyacentes como la situación de la mujer, la naturaleza del matrimonio, el idealismo y el interés personal, la religión y la hipocresía, las reformas políticas y la educación. Tiene un ritmo pausado, el tono es ligeramente didáctico (la voz de la autora irrumpe ocasionalmente a través de la narrativa)[1] y muestra un cuadro muy amplio de la vida en provincias.

(...)

En líneas generales, Middlemarch ha mantenido su popularidad y sigue siendo considerada una de las obras maestras de la literatura inglesa,[2] pese a que algunos críticos han expresado su disconformidad con el destino que se le asigna a Dorothea. Kate Millett llamó la atención sobre la subordinación final de los sueños de Dorothea a los de su admirador Ladislaw.[3] En cambio Virginia Woolf se deshizo en elogios y describió Middlemarch como «un libro magnífico que es, con todas sus imperfecciones, una de las pocas novelas inglesas escritas para adultos».[4] Martin Amis y Julian Barnes han dicho de ella que es, probablemente, la mejor novela de lengua inglesa.[5][6

https://es.wikipedia.org/wiki/Middlemarch

Eliot va escriure per realitzar un rigorós estudi dels comportaments humans d’acord amb la varietat de caràcters i de classes socials que trobem en el món modern, però també per transcendir aquesta xarxa a través d’una formació discursiva i moral ben particular.  ...

(...)

Middlemarch (1871-72) és una novel·la coral formada per un mosaic de caràcters, una polifonia de línies simultànies que mostren possibles maneres d’interpretar el que passa. Per aconseguir-ho, Eliot s’ha de convertir en una espècie de ventríloc i parlar des de cadascun dels personatges, que afronten de manera dispar les circumstàncies que formen el destí personal. A tall d’il·lustració, poden destriar-se alguns d’aquests caràcters: qui justifica els seus interessos segons la voluntat de Déu però que és incapaç d’afrontar d’una manera directa les faltes que ha comés (Bulstrode); l’orgullós que confia obertament en la seua vocació però que falla quan intenta posicionar-se (Lydgate); la vanitosa que només es troba interessada en la vida social però que falla quan intenta posicionar-se (el matrimoni entre Rosamond i Lydgate); el gran intel·lectual amb ínfules enciclopèdiques que és en realitat un desconfiat, un gelós i un miserable (Casaubon); l’optimista que creu en les circumstàncies i en ell mateix però que no té capacitat de previsió (Fred Vincy); aquells que accepten de manera resignada el que passa i que sempre estan disposats a ajudar el proïsme (el matrimoni Garth); l’home capaç de sacrificar el seu amor per una causa certa (Farebrother); l’inconstant i juganer (senyor Brooke); els conservadors i porucs (els Chettam); o el cínic (Fetheastrone).


En Middlemarch hi ha un recull taxonòmic de les possibilitats d’encarar i de llegir la vida, és a dir, se’ns mostra com fabriquem diferents imatges per interpretar les circumstàncies que ens afecten. La recopilació va de posicions obertament mítiques fins a l’esperit pràctic propi de la burgesia, de la hipocresia més imaginativa fins al tarannà més realista, de l’egocentrisme més vanitós fins a l’amor al proïsme més obstinat i solidari. Malgrat tot, Eliot evita manifestar-se per cap de qualsevol extrem, perquè el seu model es troba en una altra banda. És per això que la protagonista principal de Middlemarch, Dorothea Brooke, una jove sensible i idealista, aspira a un saber que no casa amb l’època liberal, ni amb la seua edat, ni molt menys amb la seua condició de dona. Dorothea ambiciona l’autenticitat, fins i tot quan això suposa per a ella el sacrifici de les expectatives personals. Que aquest propòsit constituïsca un gran error i font de grans disgustos (el casament amb Causabon), obliga a replantejar no només el sentit de la novel·la, sinó també la identificació del model de saviesa que intenta proposar Eliot. A partir d’aquí, cal preguntar-se si la figura de Dorothea ha d’entendre’s com un principi organitzador, cosa que significaria que pot ser interpretada com una representant directa de l’autora, o tan sols com una imatge més.

https://www.nuvol.com/llibres/george-eliot-i-la-saviesa-63394

El roig i el negre d'Stendhal

Novel·lot. M'agrada retrobar-me amb els clàssics que es llegeixen bé. I Julien Sorel és realment un gran personatge. Ambient entre Relations dangereuses (una mica abans, cronològicament) i Jane Austen.

Julien Sorel és el fill d'un fuster de poble que, des de ben petit, llegeix i aprèn sobre el món. Així és capaç d'adaptar-se a totes les situacions, fingint ser i pensar allò què els altres volen per guanyar-se la seva estimació i poder pujar socialment. Entra al servei d'un capellà i després al seminari, però l'abandona perquè s'adona que l'Església està massa polititzada i que no serveix als seus fins. La seva fe, a més a més, és molt tèbia.

Llavors, arriba a París com a secretari de la família De Mole, del bàndol conservador. Allà coneix la noblesa, tan falsa i polititzada com els religiosos i que el menyspreen pel seu origen. S'enamora de Mathilde, la filla de la casa, a qui deixa embarassada. La família accepta tapar l'escàndol amb un matrimoni, però una antiga amant, la senyora Renal, intervé per denunciar Julien, explicant el seu passat arribista i seductor. Julien intenta matar-la i és empresonat.

https://ca.wikipedia.org/wiki/El_roig_i_el_negre

Julien Sorel s’alça, enmig de la grisor de la vida quotidiana, esforçat per remuntar –els seus orígens humils i provinciana, per esdevenir algú important en una societat que li és hostil. Home sensible intel·ligent, amb tota l’ambició, home d’esperit cínic i cor eixut, isolat en la seva aventura, la passió el durà a faltar en el moment de més fredor. La trama d’El roig i el negre es basa en la crònica judicial d’un cas real: un jove de vint anys és guillotinat per haver atemptat contra la vida de la seva amant.

Però Stendhal construeix un personatge que va més enllà del que el va inspirar: Julien Sorel esdevé un autèntic mite que ens ajuda com pocs a conèixer com som de debò els europeus, que ens va baixar sense adonar-nos-en cap a les profunditats de la seva ànima, que és la nostra ànima col·lectiva, on palpita aquell impuls irrefrenable que els gran romàntics va explicar millor que ningú. Contradictori, complex. Com el roig de la passió i el negre de la submissió.

https://estimatquadernvermell.wordpress.com/2019/05/01/el-roig-i-el-negre-stendhal/

La guardia blanca, de Mihaíl Bulgakov

El Guerra i Pau de Kíív en reduït. El sentit de l'humor de Bulgàkov és curiós de  vegades. La traducció em posa nerviós tot i que és de Jose Laín Entralgo però potser era el germà més fluix. I pot ser que les traduccions al castellà em costin més que les al català 

Descobreixo que Jose lain entralgo era un prestigios tradictor del rus! My god!

es d'aquelles noveles que endevino que són molt bones

El Re-read serveix per a aquetes coses.

La novela narra la historia de tres hermanos, los Turbín en Kiev durante el convulso invierno de 1918-1919. La ciudad de Kiev, en manos del atamán Skoropadski, también está en las garras de un doble envolvimiento, del aventurero Petlyura, y los bolcheviques. Varios personajes entrelazan sus desgracias a las de los Turbín ayudando a crear un fresco de gran impacto emocional, épico y lírico al mismo tiempo. https://es.wikipedia.org/wiki/La_Guardia_Blanca

Baba Yagá puso un huevo, de Dubravka, Ugresic

Són tres relats diferents. El primer m'agrada , el segon se'm fa pesat i el tercer ja no el començo. 

Baba Yagá es una criatura oscura y solitaria, una bruja que rapta niños y vive en el bosque, en una casa que se sustenta sobre patas de gallina. Pero también viaja a través de las historias, y en cada una de ellas adopta una nueva forma: una escritora que regresa a la Bulgaria natal de su madre, que, atormentada por la vejez, le pide que visite los lugares a los que ella ya no podrá volver; un trío de ancianas misteriosas que se hospedan durante unos días en un spa especializado en tratamientos de longevidad; y una folclorista que investiga incansable la figura tradicional de la bruja. Ancianas, esposas, madres, hijas, amantes. Todas ellas confluyen en Baba Yagá. A caballo entre la autobiografía, el ensayo y el relato sobrenatural, su historia se convierte en la de Medusa, Medea y tantas otras figuras malditas, dibujando un tríptico apasionante sobre cómo aparecen y desaparecen las mujeres de la memoria colectiva.

https://impedimenta.es/producto/baba-yaga-puso-un-huevo

Mouchette, de Georges Bernanos

Costa seguir exactament la trama però n'hi ha prou per impregnar-se de  la peripècia vital i moral d'aquesta pobra noia  enfonsada en el fang de la misèria..Sempre penso que les novel.les  amb drames sexuals són difícils de portar als nostres dies i als nostres oensaments, en què els criteris de la societat han canviat tant.

A sus catorce años, Mouchette ya conoce la cara más amarga de la vida: su padre es un alcohólico que la muele a palos y su madre es una mujer distante; las compañeras de clase se ríen de ella, saca de quicio a la maestra y los vecinos de su aldea la odian y la temen a partes iguales. A la miseria y a la brutalidad que la rodean, la arisca e indomable Mouchette opone un orgullo adamantino, fiero, y la opacidad de un alma insondable encerrada en un círculo de silencio. En un universo asfixiante, donde toda verdadera comunicación parece imposible, Mouchette ha conquistado sus pequeños momentos de libertad y rebeldía, siempre ligados, sin embargo, a una irreductible soledad.
https://www.editorialperiferica.com/libros/mouchette/

El emperador de Alegría, de Ocean vuong

 Inacabat. Bon plantejament però quan als llibres no hi passa res em cansen.

Es verano en Alegría Este, un rincón de Nueva Inglaterra en el que el tiempo parece haberse detenido y los espíritus del pasado se pasean entre coches abandonados. Alegría se alza sobre una costra de tierra a lo largo del río Connecticut; sobre el río se alza un puente de carga que lleva el nombre del jefe wampanoag que lideró una rebelión para recuperar su territorio de manos de los puritanos; y sobre el puente se alza Hai, de diecinueve años, pasando una pierna sobre la barandilla tras haber decidido lanzarse desde treinta metros de altura. Y entonces, de repente, algo interrumpe lo que parecía inevitable: una voz al otro lado del río. Es Grazina, una anciana atrapada en los laberintos de la memoria, con recuerdos de una guerra lejana y de su Lituania natal. https://www.casadellibro.com/

Crepuscle, de Philippe Claudel

Pels balcans, als finals de l’imnperi otomaà dos policies que son el Gordo i el Flaco i un capellà assassinat. M’ho passo bé

Vaig començar la lectura de Crepuscle esperant trobar-me un thriller, un assassinat per resoldre en un indret remot, no del tot definit, però que sembla Moldàvia. Hi ha un assassinat, sí, el del capellà del poble, però no és ni una lectura àgil ni l'interès de la trama rau en la resolució del crim. 

Com deia, la novel·la comença amb l'assassinat del capellà Pernieg, un crim que desperta un punt de felicitat al policia, en Nourio, ja que tindrà l'oportunitat de tenir un rol rellevant entre els habitants de la ciutat. Malauradament, aquest assassinat és l'excusa perfecta per desencadenar un odi entre cristians i musulmans que no havia existit mai a la ciutat. 

Crepuscle és una crítica molt ben construïda a la manipulació de les masses, la religió, la demagògia i la corrupció del poder. La tensió és creixent en tota la novel·la, que es desenvolupa en un ambient feixuc i pesat.

http://llegirperviurealtresvides.blogspot.com/2025/06/crepuscle-philippe-claudel.html

Los europeos, d'Henry James

Europeus als Estats Units del segle XIX. És com una petita sorpresa que l'aristòcrata alemanya sigui la representat de la modernitat i la llibertat de pensament...

La historia comienza en Boston, Nueva Inglaterra, a mediados del siglo diecinueve, y describe la experiencia de dos hermanos europeos, protagonistas de la obra (Felix Young y su hermana mayor Eugenia Münster) que viajan desde el Viejo al Nuevo Mundo. Eugenia se habría casado en Alemania en matrimonio morganático con el príncipe Adolf of Silberstadt-Schreckenstein, el hermano menor del príncipe reinante, quien se vería actualmente apremiado por su familia para anular su matrimonio por razones políticas. Debido a esto, Eugenia y Felix habrían decidido viajar a América y encontrarse con sus parientes lejanos, de modo de poder ganar fortuna con una que otra unión familiar conveniente. https://es.wikipedia.org/wiki/Los_europeos

Caledonian road, d’Andrew o’Hagan

 Un senyor totxo que m’emoasso sense gaires dificultats ia això ja diu bastant de la novel.la. Una b9na descripció del Londres actual, una bona teranyina de personatges de totes les capes socials que convieuen peruqe s8enfronten en una lluita que és la de. CLasses, suposo , adaptada al segle XXI. 

Un retrat punyent de les classes socials, la política i els diners explicat a través del destí comú de cinc famílies.

Campbell Flynn, historiador de l’art i biògraf de Vermeer, sempre havia sabut que, quan la seva vida s’esfondrés, ho faria en públic. Com a expert en celebritats, ha gaudit d’una carrera fascinant envoltat d’oligarques i aristòcrates, dissenyadors de moda i artistes de prestigi, sempre còmode tant amb l’elit intel·lectual com amb el gran públic.

Però ara el món està canviant. Una xarxa de secrets i crims sortirà a la llum, i Campbell Flynn serà incapaç de protegir-se de la devastació que podria suposar l’exposició dels seus privilegis.

https://mesllibres.cat/ficcio/9719-caledonian-road-9788417353650.html

https://youtu.be/ZV21_t9Gc74?si=5ZzC_AMRjrVZEX4u 

“Campbell Flynn,(es)  el clásico hombre liberal bajo presión. Cree haber vivido una buena vida, estar en el lado correcto de la historia. Le gusta presentarse como feminista y antirracista. El drama llega cuando la siguiente generación lo señala con el dedo y le dice que también él es parte de un sistema corrupto. Porque ahora es un liberal que vive en una casa de 7 millones de libras. Podemos despreciar las guerras culturales, pero no podemos ignorar su mensaje central: ha surgido una generación que no tolerará la injusticia que nosotros hemos tolerado. Espero con ansias leer las novelas que escriben”. https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20250526/andrew-o-hagan-caledonian-road-entrevista-117751411

Lisa Cohen d'Ada Klein Fortuny

 Me'l deixa l'Aina. M'agrada força aquesta successió de nòvios amants i marit... al final, però és una mica más de lo mismo cada cop. S'aguanta bé perquè no té més de 150 pàgines i perquè no té pretensions.

Descriu bé la varietat que hi pot haver en la.mateixa situació d'encontre-desencontre

El jardiner i la.mort, de Gueorgui Gospodínov

a tothom li agrada molt i a mi no tant. POtser perquè hi ha üestions personals que em distancien de l'experiència que s'hi reflecteix.

https://play.rtve.es/v/16343953

Fortuna, d'Hernán Díaz

Esplèndid! Dels millors girs de guió que mai hagi llegit. No perquè es busqui la sorpresa sinó per demostrar que res no és mai el que sembla. 

Hernán Díaz, premi Pulitzer amb 'Fortuna': el poder, és a dir els diners, com a fabricant de realitat https://share.google/WeVzdiBVDIp2ncK6J

La crítica que explica massa

L’epopeia d’Hernán Díaz sobre la manipulació del poder https://share.google/3nIHPbhHGFeY1ngx4

L'optimista d'E.M. Delafield

 Me'l deixa la Laia sense entusiasmes i, en canvi, m'entra molt fàcilment i em sedueix. Aire de novel·la victoriana en l'Anglaterra d'entreguerres: família de classe mitja, capellà vidu amb diversos fills i filles, amb amics, novios i enrenous, amb molta religiositat... M'ho passo molt bé.

El escritor Owen Quentillian regresa a la casa rural de su tutor de la infancia, el canónigo Morchard, luego de dos años en la guerra. Lo encuentra allí junto a sus hijos, ya adultos, como si nada hubiera cambiado. Pero el tirante régimen de obediencia doméstica establecido por Morchard, y sostenido sobre la base de un optimismo exasperante, una retórica florida y un autoritarismo disfrazado de rectitud, muestra pronto sus fisuras. La llegada de Quentillian desencadena en la familia una serie de cambios que, como un búmeran, impactan también en la defensiva postura cínica del escritor ante la vida.


Estupenda representación del estertor de la moral victoriana y sutilmente irónica respecto de las modas de entreguerras, El optimista se lee sobre todo como una moderna comedia de costumbres y, en la senda de Jane Austen, nos deja un elenco memorable de personajes y agudas reflexiones sobre el carácter inevitable, y hasta deseable, de los cambios.

https://www.txalaparta.eus/es/libros/el-optimista?srsltid=AfmBOoqS6b26hXivxsYdkKrilEpgwa5Kr86F31cr9fOFBoG89cZAuea8

La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda

 Bon intent, nano. Però derrotat per KO a la pàgina 60

La mort i la primavera és una novel·la inacabada de Mercè Rodoreda, publicada el 1986 pòstumament.[1] La trama és atemporal. La novel·la reflecteix l'angoixa i la mort. Aquesta és la més tràgica de totes les novel·les escrites per Rodoreda. El protagonista és un adolescent que viu en una societat cruel, per això la mort es transforma en una deslliurança. L'espai sagrat de la novel·la és el bosc dels morts, on són enterrats. Abans de suïcidar-se el protagonista hi fa una creu, amb claus, que simbolitza Crist, perquè no aconsegueix establir cap mena de contacte amb la vida. En una solitud desolada seguirà el ritu del poble i s'encaminarà cap al suïcidi ritual: la mort arbrada. Les papallones representaran les ànimes i les abelles seran símbol de la mort i de la rexaixença. El foc és un símbol de llum i de veritat.[2]https://ca.wikipedia.org/wiki/La_mort_i_la_primavera

Els desposseïts, d'Ursula K. Le Guin

Aquest Le Guin sí que m'agrada i em passa millor que La mà esquerra... Potser perque el personatge de Shevek és molt més persona i les seves circumstàncies estan més a l'abast d'una trama més reconeixible.

Premi Nebula a la Millor Novel·la, 1974. Premi Hugo, 1975. Premi Locus, 1975. Premi Prometheus categoria Saló de la Fama, 1993. En Shevek, el protagonista, és un físic que intenta desenvolupar una teoria temporal general. Anarres, el seu planeta, és en teoria una societat sense govern o institucions autoritàries. Però fent recerca, es va adonant que la revolució que va crear aquest món està estancada, envoltada de murs que haurà d'enderrocar. Les estructures de poder comencen a sorgir allà on no n'hi havia. En aquest moment decideix emprendre un viatge molt arriscat al planeta original, Urras, buscant un diàleg obert entre els dos mons per poder divulgar les seves teories lliurement fora d'Anarres. La novel·la detalla la lluita per alliberar-se que ha de dur a terme tant a Urras com al seu propi món, Anarres. Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin és un clàssic de la ciència-ficció, reclamada com la millor literatura des del feminisme i des de la construcció de la primera utopia que no està basada en un imperi. Una novel·la imprescindible, d'una profunda crítica social i política, escrita amb l'habilitat i el detallisme del que només és capaç Le Guin.

La mà esquerra de la foscor, d'Ursula K. Le Guin

Tenia ganes de Le Guin però se'm fa pesadet i el deixo.

'Illa d'Arturo, d'Elsa Morante

Gran novel.la. un personatge protagonista fantàstic. Submergit cibstantment de l'amor/odi çer culpa de la.soledat 

Uns secundaris esplèndids que han d'amagar molt, especialment el pare.

Un llenguatge excel.lent i a sobre amb el filtre de la prosa de Joan Oliver

Un reino junto al mar - RdL – Revista de Libros https://share.google/X9E9hCQyWSDfFlZk02

No obstant, el veritable amor/desengany de l’Arturo és amb son pare. És aquest el vincle que es fa afeblint, pàgina rere pàgina, fins a esfilagarsar-se del tot i trencar-se, permetent a l’Arturo volar i abandonar la infància. El pare, Wilhelm, és una figura vaporosa i irresponsable, fosca per al lector des de la primera pàgina. Potser és innecessària fins i tot la seva caiguda als inferns, al final de la novel·la, si no fos perquè realment l’Arturo necessita una catarsi per trencar definitivament amb la seva infància.

En definitiva, una novel·la especial, intensa i passional, adornada per regustos i espurnes personals, sí, però que va molt més enllà d’això: va tan enllà, que arriba a trobar l’essència més pura de la veu, la mirada i la ment d’un adolescent tan especial com les condicions concretes de l’Arturo podien arribar a produir. I això és magnífic.

Elsa Morante: La isla de Arturo (La isola de Arturo) - Blog de Joan Mayans. Autor de "Pensa un desig" i "El futur no és el que era" https://share.google/S1n9s0wW0RNOsL973

Carnicero, de Joyce Carol Oates

Una novel.la terrorífica que poca gent deu aguantar! Un metge ginecòleg que experimenta amb els cossos de les boges del manicomi del qual és director. Una espècie de Mengele del segle XIX als Estats Units en què l’esclavitud deixa pas a situacions igual de perverses. Me l'empasso. Jo soc dur amb la ficció.

En esta historia basada en hechos reales, Joyce Carol Oates sigue los pasos de un médico que en el siglo XIX sometió impunemente gran cantidad de mujeres a terribles experimentos para sus avances científicos. El doctor Silas Weir, conocido a posteriori como el padre de la neurología y de la «ginopsiquiatría», se obsesiona en esta novela con una de sus pacientes, Brigit, una joven sirvienta albina que se convierte en el principal sujeto de sus experimentos y en la semilla de su destrucción. Narrada por el hijo mayor de Weir, que ha repudiado el legado brutal de su padre, Carnicero se asoma al horror al que la comunidad científica ha sometido las mujeres a lo largo de la historia y se pasea por las regiones más oscuras de la psique, mientras trama al mismo tiempo una esperanzadora historia de amor.
https://www.penguinlibros.com/es/literatura-contemporanea/349962-libro-carnicero-9788420477954?srsltid=AfmBOopC83btS4Nl9oSWGa9-GrmCTDkblNDAYDZAsrxk5oA-_6_K4Yym

Teoria del joc, d’Arià Paco.

Lliçó d’antropologia sobre les relacions amoroses (poliamoroses es clar) i sexuals de l’actual postadolescència, dels vintarros de la pandèmia. Els seixantarros no els podem entendre es clar, però em penso que ni s’entenen entre ells.

Ernest, el protagonista, quiere narrar el deseo para alguien a quien ama, pero es incapaz de hacerlo sin caer en la autojustificación o la culpa. Convoca, pues, a una nueva voz, un narrador que explica su historia por él. Con este recurso, el lector descubre la historia del protagonista, desde el despertar sexual hasta la juventud en que se enamora de Aurora, con quien mantiene una relación que implica otras personas, como Gisela, madre de familia. Con el transcurso de su vida, el narrador refleja dos décadas de su generación (advenimiento de redes sociales, feminismo o discursos sobre el poliamor) desde el punto de vista del deseo masculino y heterosexual. “Cuando hay un cambio de valores en la sociedad, aparece el espacio de la literatura” afirma Paco, que se ha mostrado reacio hablar demasiado sobre la novela, “antes que escritor soy lector, y he escrito el libro que quería leer”, es decir, uno que aborda cuestiones sobre seducción y sexo cuando la masculinidad se está repensando. https://elpais.com/espana/catalunya/2025-01-20/aria-paco-gana-el-premi-llibres-anagrama-con-la-novela-teoria-del-joc.html?event_log=go

Arià Paco és un home que té ganes d’abordar els problemes de la seva generació. Si a Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam) l’escriptor feia un retrat de la societat globalitzada, amb personatges que marxaven a estudiar a fora i tornaven a la ciutat natal, ara amb Teoria del joc, premi Llibres Anagrama de novel·la, Paco se centra en l’educació sexual i afectiva dels protagonistes, marcada pel sentiment de culpa. En un context actual on l’última onada feminista ha condicionat la manera com entenem la sexualitat i el gènere,  el llibre de Paco ofereix paradoxalment un punt de vista poc explorat últimament, com és el de l’home heterosexual. https://www.nuvol.com/llibres/aria-paco-com-mes-es-polaritza-tot-mes-es-el-moment-de-la-literatura-423970

https://www.rtve.es/play/audios/son-4-dies/entrevista-aria-paco-autor-teoria-del-joc-premi-llibres-

anagrama-novel/16546156/https://youtu.be/tTl4N8kqzDk?feature=shared