divendres, 24 d’abril de 2020

L'esperit del temps, de Martí Domínguez

M'empasso el Martí Domínguez de 400 pàgines en dos dies. Ritme vertiginós. Lectura frenètica. I em decep! (i ja d'entrada quan l'excusa narrativa d'un presoner justificant-se davant d'un comandant soviètic penso que no s'aguanta per enlloc) Quina merda que la narrativa dolenta pugui ser tan fàcil! (Agafo idees de la Lolita Bosch. He començat el seu curs online : la història no és la literatura, diu, i faig això fàcilment aplicabe a aquesta trama que podria ser interessantíssima sobre un metge nazi, segurament comparteixo amb la Lolita el desinterès per l'anomenada novel·la històrica). La trama podria ser interessantíssima, sí, les barbaritats que s'hi expliquen són noves fins i tot; no és el tema dels camps de concentració jueus sinó el de les pràctiques eugenèsiques per seleccionar la població ocupada germanitzable.  Però van passant els fets i la història sembla falsa, no perquè el personatge no sigui creïble, que no només ho és sinó que està inspirat en la figura del premi Nobel Konrad Lorenz, (recordo haver-lo estudiat a la facultat en alguna assignatura de psicologia). És que el personatge no se'm fa creïble com a persona. Recordo la sensació que em va provocar Les Benignes de Jonathan Little que et transmetia la sensació que tots hauríem pogut ser nazis. (quin cop de puny!).  Aquest no transmet res que arribi realment endins i l'horror t'arriba més aviat en form a d'avorriment. (Quina diferència també amb Imre Kerstesz!) Només el final, quan deixa el protagonista de ser metge, quan viu com a soldat la derrota em sento interpel·lat i encara més per l'epíleg en què veiem com les eminències nazis s'han incorporat sense problemes a la vida acadèmica vienesa. 

I després agafo Faulkner, Llum d'agost i el ritme torna a ser suau, lent com el del carro que avança pels camins polsegosos de l'Amèrica profunda dels anys 20(?) amb una noia embarassada recollida al camí . Endavant i endarrere per aclarir coses, gaudiment del llenguatge, un altre estil de lectura, com llegir Proust...






dilluns, 20 d’abril de 2020

La gran caiguda. de Peter Handke,

Em costa desembolicar aquest text, superar l’entramat de dificultats lògiques, aquest laberint, aquesta espiral narrativa.  Un text que és com un camí oníric, el mapa d’un espai entre el bosc, la clariana i la ciutat on deambula un actor sense nom. Presència cinematogràfica de personatges boirosos. Una passejada  com  la de Handke i Wenders pel Berlín dels àngels. (És l'actor Bruno Ganz? No se m'havia acudit, fer protagonista un actor trenca la quarta paret). Un relat oral a la manera de Joyce?,  a la manera de Bernhardt? No ho sé, no hi entenc prou...)  Tot plegat no acabo de saber on va a parar si no és la boira, la contradicció i les vacil·lacions de la vida (bé, potser és això). Caminar de recules, alegria dolorosa, riure seriosament...


Des del matí fins a la nit, la narració d’una jornada sencera d’un actor que s’endinsa en l’arquitectura de les seves arrels més profundes. Des de la perifèria fins al centre d’una ciutat, el camí que segueix és el de la seva pròpia vida. La solitud i el descens, descrits en tercera persona, acompanyaran el protagonista buscant la relació personal amb allò que succeeix.
L’actor, ja retirat, troba un seguit de personatges interiors plasmats en una metròpoli; ens mostra un viatge d’una realitat, la seva realitat, peregrinant cap al fons d’ell mateix i enfrontant-se al seu jo més íntim; el jo dels obstacles i dels reptes en les relacions pròpies i intersubjectives. Un paisatge amb figures estranyes ple de sensacions, pors i descobriments.http://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/la-gran-caiguda/
No, Handke no és un escriptor fàcil. L’autor austríac (Griffen, Carintia, Àustria, 1942) pertany a aquella saga d’autors d’expressió alemanya que es plantegen la literatura com un lloc d’experimentació formal per a la provocació i l’autoconeixement, és agosarat i innovador, d’això no hi ha cap dubte. És un experimentador nat (...) La gran caiguda ens deixa moltes preguntes obertes, no és un llibre plaent; fa treballar el lector de valent: a què remet el títol? És un de les grans incògnites que planteja el text i que queda sense resoldre, el gran repte que empeny Handke a seguir escrivint i a nosaltres a seguir llegint.http://www.annarossell.com/blog/resenya-danna-rossell-peter-handke-gran-caiguda

altres crítiques: 

dimecres, 15 d’abril de 2020

Bajo el árbol de les toraya, de Philippe Claudel

Bé, continuar amb Claudel (aquest Claudel que em va costar diferenciar de l'altre) després d'haver tastat dues pel·lícules seves que ens han agradat (aviat faré llistat de Filmins com vaig fer de Netflixs) perquè a més  aquest protagonista director de cinema preocupat per la mort i la relació amb les dones (les ex i les noves jovenetes) no és Woody Allen sinó que és ell mateix.


El narrador de esta historia, un cineasta profundamente afectado por el fallecimiento de Eugène, su mejor amigo y confidente, descubre en los árboles de los toraya la síntesis del misterio de la vida y la muerte, como una llave maestra capaz de abrir ese recinto hermético en el que las personas escondemos las vivencias más íntimas. Asomándose al abismo de la pérdida, el narrador se encuentra, paradójicamente, cara a cara con la intensidad del amor, ese enigma insondable que nos liga al futuro mientras el presente desgarra nuestro ser.https://salamandra.info/libro/arbol-toraya

 "Almas grises" fue mi primera toma de contacto, hace ya unos cuantos años, con la escritura de este autor y cineasta francés al que me rendí incondicionalmente al comprobar que toda su producción posterior estaba a la altura de aquella primera obra que tanto disfruté.
A "Almas grises" le siguieron "La nieta del Sr. Linh", "El informe Brodeck", "Aromas" y ahora, "Bajo el árbol de los toraya", todas ellas publicadas por Ediciones Salamandra y entre las cuales resultaría muy difícil, sino imposible, elegir la mejor de todas, porque todas y cada una de ellas conforman el personal universo, intimista, cálido y poético que caracteriza el estilo de Claudel.http://boulevardliterario.blogspot.com/2017/04/bajo-el-arbol-de-los-toraya-philippe.html

diumenge, 12 d’abril de 2020

ranking de sèries de Netflix que he vist












Menció especial:

Creedme !!
Mindhunter !!
Sex education !!
Black mirror !! alguns capítols)


Especialment interessants, curioses o entretingudes:

Paquita Salas !
Outlander !
Breaking bad !
Homeland !
House of cards !
The sinner !
Peaky Blinders !
Black sails !
Unorthodox !
Black earth rising !
The crown !
Narcos !
Stranger things !
Friends !
You!
El método Kominsky !


interessants puntualment:

el caso Alcàsser
Sense 8
3%
Altered carbon
Dark


(un altre dia posaré els fracassos)

dilluns, 6 d’abril de 2020

Teseu, d'André Gide

Vaig prometre continuar amb Gide i en aquesta biblioteca de confinament vaig trobar aquesta evocació del mite de Teseu. Com que ja em ve de lluny (de nen) que trobo simpàtica la mitologia grega em sento molt còmode en la lectura i en aquesta visió tan subjectiva del personatge. Cruïlla de camins entre Monteverdi i Racine i aquell llibret de la mare (Figuras y leyendas mitológicas, editat l'any 41) amb una dedicatòria del seu  professor "a la más aventajada de entre todas sus alumnas"


Gide imagine un récit basé autour des réflexions de Thésée quant aux successives étapes de sa vie. Ce récit est écrit à la première personne. Thésée offre une réflexion sur la personnalité humaine, et autour de questions souvent développées par Gide au cours de son œuvre. Ce livre s'inscrit ainsi dans une lignée d'ouvrages gidiens – Saül (1903), Corydon (1924), Œdipe (1931), entre autres – s'inspirant des mythes sans réel souci d'historicité, mais simplement parce qu'ils présentent une multitude d'interprétations possibles.
Thésée est le dernier livre de Gide publié de son vivant. L'auteur met plus de vingt ans à élaborer ce récit. Pour ces raisons, il est souvent considéré comme un ouvrage constituant une somme gidienne, sur le plan du fond, comme de la forme

Envejo la gent que se sent trasbalsada per una lectura. Em penso que jo hauria de retornar als 13 anys per trobar un llibre que em sacsegés de veritat. (Un dia faré l'exercici:)
De tanto en tanto tenemos la suerte de que nos cae en las manos un libro que nos hace plantearnos cuestiones que ya creíamos resueltas sobre nosotros mismos, sobre como vivimos la vida y si vale la pena que la vivamos así. https://www.hislibris.com/teseo-andre-gide/
i encara 
probablemente Teseo no es más (ni menos) que el propio autor André Gide confesándose (tenía ya 77 años al escribir el libro) y dejándose ver entrelíneas en este escrito que podríamos calificar de memoria vital. No es, pues, una novela histórica al uso, ya que la vida de Teseo es una excusa para que el autor se exprese. Salvando las distancias, podría encontrarse un paralelismo con la “Casandra” o la “Medea” de Christa Wolf, obras en las que, a través de la historia que se narra, vemos la mente pensante de la autora.

Un cor massa gran d'Eider Rodríguez

Els contes em costen molt. Potser perquè llegeixo de pressa i amb poca atenció (tal com menjo, també de pressa i mastegant poc, ja ho sé que és dolent) i el conte, amb la seva densitat de contingut, fa que si et passa per alt alguna cosa, al final et quedes amb cara de tonto pensant "Ja s'ha acabat?" "No l'he entès..."

Queixals trencats a destemps, un exmarit a qui cal cuidar, uns veïns ressorgits de les flames, l'extirpació d'un mioma, l'espera del retorn d'un desaparegut. Els personatges d'aquests relats es troben en aquell moment d'inflexió on sembla que tot està a punt d'esmicolar-se, quan la rutina s'ensorra i s'intensifica el diàleg entre l'emoció i la raó. Sense concessions ni filtres, l'autora observa la línia que separa l'amor del dolor, una frontera gairebé imperceptible que determina les accions dels que decideixen ser fidels a ells mateixos encara que sigui contra la moral establerta.
Aquest volum mostra l'obra d'una autora descarnada que treballa amb la matèria del que ens fa humans i d'allò que ens allunya de ser-ho. Incisiva, elegant i original, aconsegueix sorprendre'ns a cada pàgina.
Premi dels llibreters de Guipúscoa i premi Euskadi de Literatura 2018.http://periscopi.cat/antipoda/item/un-cor-massa-gran

La porta estreta, d'André Gide

Oscar Wilde, en còmic , i en pel·lícula em porten a André Gide. Diu que es van conèixer i van ser molt amics. (entre altres coses els unia l'homosexualitat). Aquest relat (nouvelle?) m'entra molt bé amb aquesta contradicció entre la passió amorosa i el misticisme religiós. Insistiré en Gide.




Pla deia:
NO FA GAIRE EM DEIA UN AMIC MEU que Carles Riba manté que André Gide (que acaba de morir) ha estat l'escriptor francès que ha escrit la seva llengua de la manera més absolutament distingida del seu temps, que ha estat l'últim gran escriptor de llengua francesa.
Això em sembla exactíssim.

i continua (curiós):
Sembla que fou un notable pianista –a jutjar pels testimonis de les persones que el pogueren sentir part darrera la porta. No pogué tocar mai davant de la gent. Es descomponia. Tenia el schock. Era, en aquest sentit, un intèrpret absolutament privat, burgès, egoista, tancat en ell mateix. Escriví sobre música molt bé i el seu llibre sobre Chopin és una meravella.

i que bo que és Pla:
Les poques vegades que juntament amb altres periodistes vaig tenir ocasió d'escoltar Gide en un terreny corrent (amb motiu de l'escàndol que produí el seu "Voyage au Congo", llibre ferotge contra el capitalisme i el sistema colonial) em semblà un home d'un tracte i d'una distinció exquisits, tolerant, d'una sociabilitat sense afectació, naturalíssima. Això contrastava amb la seva presència física, que era forta i espessa, i les seves faccions abruptes d'home calb i al mateix temps molt pelut, amb unes celles pobladíssimes que feien ombra els seus ulls d'una manera gairebé dramàtica, i els seus braços i les seves mans forts i peluts. Més aviat semblava un camperol, gairebé un cavernari, que la idea que hom es fa d'un poeta. Però el físic, aquí, importa relativament. Gide em confirmà una vegada més que els homes que admeten la diversitat i la discussió solen ésser de bon tracte, i que els que creuen que tot és u i el mateix són violents í tenen sempre l'estaca a punt. Aquesta és una paradoxa de gran rendiment per a comprendre la vida.

I acaba valorant:
Les seves novel·les, admirablement escrites, són molt dolentes. Són dolentes les seves novel·les de la primera manera ("Isabelle", "La porte étroite", etc.) són dolentíssimes; les de la seva segona manera ("Les caves du Vatican", "Les faux monnayeurs") i, en canvi, les de la seva tercera manera ("L'école des femmes", "Robert") són potables. No té Gide l'estil dels novel·listes. Potser escriu massa bé. 

dissabte, 4 d’abril de 2020

Pedro Páramo, de Juan Rulfo

Després del fracàs de l'Edna O'Brien, amb  només una pàgina t'adones de què és bona literatura. El llegeixo amb atenció, endavant i endarrere tants cops com faci falta i el subratllo com un estudiant de 3r d'ESO. (que benevolent que soc, va! de 1r de batxillerat!). Escric a Facebook: Potser el realisme màgic ja no està de moda però les modes literàries (ni les altres en general) m’interessen molt poc. Aquest anar i venir de la vida a la mort (de fet de la mort a la mort) endavant i endarrere en el temps m’ha semblat fascinant. Aquest castellà mexicà, una delícia...

Un d'aquests inicis per saber-se de memòria:

"Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo. «No dejes de ir a visitarlo —me recomendó. Se llama de este modo y de este otro. Estoy segura de que le dará gusto conocerte.» Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después de que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.
Todavía antes me había dicho:
—No vayas a pedirle nada. Exígele lo nuestro. Lo que estuvo obligado a darme y nunca me dio... El olvido en que nos tuvo, mi hijo, cóbraselo caro."




Las 159 páginas de Pedro Páramo son atravesadas por ánimas en pena, caballos desbocados, prófugos que regresan a su atroz punto de partida. Territorio donde los tiempos y las identidades se diluyen, la novela sigue el curso circular del mito; nada lineal (ninguna trama con sentido de la consecuencia) puede pasar en ella porque sus personajes han sido expulsados de la Historia; encarnan «un puro vagabundear de gente que murió sin perdón y que no lo conseguirá de ningún modo».http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/leccion-de-arena-pedro-paramo--0/html/8e41d8c5-eb11-426c-b685-e38e132f46a7_2.html


a Youtube es troben coses molt curioses:

Carta a D. Història d'un amor, d'André Gorz

Aquest filòsof marxista francès en la seva vellesa escriu una carta a la seva dona excusant-se de no haver reconegut el paper important que va tenir en la seva vida i en la seva obra. Gorz em sonava a la llibreria del pare (he vist que hi havia un llibre seu traduït per Solé Tura que devia ser llibre de referència de les esquerres dels 70s...)


Com sempre cal malfiar-se de les explicacions que les editorials ens ofereixen a les solapes i les contracobertes, perquè malgrat que l'obra és cert que és una joieta no és la declaració d'amor a una persona gran que aquí se'ns pinta:
«Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai. Dins el pit hi tinc, una altra vegada, un buit que em devora i que només omple l’escalfor del teu cos vora el meu», escriu André Gorz l’any 2006 a Doreen Keir, la dona que ha estat al seu costat des que es van conèixer a Lausana l’any 1947. La Carta a D.és la demostració que es pot, alhora, estar enamorat i ser lúcid, i de manera sostinguda en el temps, però també és el balanç d’una vida al centre de l’ebullició política i intel·lectual de l’Europa de la segona meitat del segle xx.https://edicions1984.cat/cataleg/carta-a-d-historia-dun-amor/



Difícil agregar algo más que no sea la recomendación inmediata de la lectura de esta pequeña joya literaria, a medio camino entre el ensayo y la autobiografía. También es una referencia obligada para quienes quieran comprender un cierto costado de la intelectualidad francesa de los años 40 del siglo pasado, ligada al marxismo y al existencialismo y que evoluciona, con Gorz, hacia el ecologismo y la política.
https://papelenblanco.com/carta-a-d-historia-de-un-amor-andr%C3%A9-gorz-d394c87017dc

I per cert, es van suicidar tots dos junts un any després que ell escrivís aquest llibre https://www.lemonde.fr/disparitions/article/2007/09/24/le-philosophe-andre-gorz-s-est-suicide-avec-sa-femme_959048_3382.html

divendres, 3 d’abril de 2020

Jimmy Corrigan, de Chris Ware

El Toni que me'l deixa en deia el Bekett del còmic i jo hi afegeixo  el Joyce amb aquest seguiment quotidià del protagonista encara més quotidià i de les seves fantasies i somnis. Brutal! la catedral de la novel·la gràfica!








Jimmy Corrigan és un humil i solitari home de mitjana edat que coneix el seu pare per primera vegada en una celebració del dia d'acció de gràcies a Michigan. Jimmy és un personatge estrany i trist, amb una mare dominant i amb molt poca vida social. Jimmy intenta escapar de la seva infelicitat a través d'una gran imaginació que ho fa involucrar-se en situacions incòmodes. Una història paral·lela se situa a l'Exposició Universal de Chicago (World's Columbian Exposition) de 1893 on es mostra l'avi de Jimmy com un nen petit i solitari i la seva difícil relació amb un pare abusiu, el besavi de Jimmy. Una altra història mostra a Jimmy com un nen solitari producte d'un divorci, el que suggereix que aquest és el Jimmy "real", mentre que les aventures del "noi més llest del món" són, probablement, les seves fantasies.https://ca.wikipedia.org/wiki/Jimmy_Corrigan,_the_Smartest_Kid_on_Earth


(...) Ware ya no era autor de la pandilla de Eisner, Spiegelman o Moore, ahora las comparaciones eran con Joyce, Kafka, Faulkner o Beckett.(...)https://www.caninomag.es/critica-jimmy-corrigan-el-chico-mas-listo-del-mundo-el-legado-de-chris-ware/ (per cert un crítica boníssima i completíssima)
I aquí un article de fons molt bo: http://revistalaboratorio.udp.cl/un-raudal-continuo-de-imagenes-predecibles-tiempo-y-cuerpo-en-jimmy-corrigan-el-chico-mas-listo-del-mundo-de-chris-ware/