Després de l’Alexanderplalz em fa mandra de nou els baixos fons, els meublés, la prostitució, revolvers i navalles, però en la segona part del llibre aquest txitxarel-lo fill de la madam del prostíbules va a petar a la presó i es revela com un Rakòlnikov (no m’ho invemto jo és clar però és cert) escèptic i nihilista i autodestructiu i és el moment que la lectura es torna interessant i Simenon es revela com un gran.
Escrita el 1948 durant el periple de l’autor als EUA, és la narració encoberta dels crims comesos pel seu germà, activista de les SS belgues, està considerada una de les seves obres cabdals, on hi trobem la capacitat de Simenon per mostrar-nos les diferents cares que pot tenir un individu, en una novel·la on es reuneixen moltes de les seves influències. A part del Dostoievski de Crim i càstig, l’obra que ens ve al cap un cop hem llegit algunes pàgines de la novel·la, el Joseph Conrad d’El cor de les tenebres i l’ Stevenson d’ El club dels suïcides són altres dels referents en els que podem pensar, per l’atmosfera i cruesa dels fets, així com de la intenció desafiant i reflexiva envers el costat més tenebrós i incongruent de l’existència humana. Dividida en dues parts, la primera es centra en la inhumanitat del protagonista, en el seu dia a dia, fins que l’empresonen. La segona part trenca amb la primera, és la del monstre empresonat, lluitant contra els seus dimonis i alhora amb la situació que viu, engabiat i atemorit pel que li espera, circumstància que Simenon crea perquè el protagonista s’horroritzi de sí mateix, tal i com fa el Gregor Samsa de Kafka. https://www.bcncultura.cat/llibres/la-neu-era-bruta-de-georges-simenon/
Per veure i sentir Simenon:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada