Tavertet: el meu àlbum de fotos

cliqueu aquí
es podrien editar una mica, però mira: tal com raja; la pròxima tanda serà un especial cingles

Vides paral·leles

Montaigne em porta a Plutarc (ja quasi no es pot anar més lluny, l'estiu que ve hauré de llegir Homer...). Sembla un plantejament modern el d'aquestes biografies comparades: amb les dues primeres potser n'hi ha prou: m'agrada llegir la seva versió de les històries de Teseu i de Ròmul i em fa gràcia aquesta barreja d'escepticisme i creença respecte dels mites; devia ser freqüent en l'època segons expliquen.

Plutarc i les Vides paral·leles a la Wikipedia

Religió, cultura, diversitat...

Un llibre que m'ha deixat pensar una mica: Elogio de la diversidad de Ramin Jahanbegloo, un filòsof iranià (passat per Harvard i Nova Delhi).
Hi planteja la necessitat d'una tolerància interreligiosa per aconseguir una cultura democràtica i pacifista a nivell global.
Crític amb la cultura de la mort instal·lada en els sectors extremistes islàmics però també amb cert dogmatisme occidental que de totes maneres no acaba de definir (o sóc jo que instal·lat en aquest dogmatisme no el sé llegir?) aborda el problema bàsic de fins a quin punt la concepció dels drets humans és susceptible de convertir-se en un sistema de valors morals universals o si és fruit d'una determinada situació històrica i representa una intromissió en els valors tradicionals d'altres cultures.
Planteja l'esperit tolerant d'Al_Andalus, com l'exemple a seguir per a una convivència de civilitzacions i la no violència gandhiana com a criteri moral que caldria assumir a nivell mundial.
Plana per sobre tot el text el dilema difícil de resoldre de com es pot aconseguir una aproximació entre cultures i civilitzacions (que la globalització està duent a terme sense demanar permís) sense anar al mateix temps cap a una homogeneïtzació que faci desaparèixer les cultures minoritàries i elimini una diversitat que segurament és necessària per a la mateixa supervivència de l'espècie.

Buf! Déu n'hi do com a tema de pensament per a les vacances!

Al blog de Rafael Robles hi ha un post sobre el llibre molt en la mateixa línia (més extens i amb algunes "perles")

(Entrevista a El País amb Ramin Jahanbegloo)

Alta i baixa cultura

A Escola Catalana, la revista d'Òmnium Cultural que sovint és molt interessant, descobreixo un article d'Isaac Gonzalez sobre alta cultura i baixa cultura. I m'agrada la definició de "baixa" (s'ha de posar entre cometes és clar) cultura com la que busca simplement l'entreteniment i es difon de manera comercial i una "alta" que busca més l'expressió i l'impacte cognitiu que queda reduïda a cercles d'un determinat nivell social (i per tant cultural) perquè requereix una iniciació i el coneixement de determinats codis. Interessant el comentari que aquesta cultura minoritària és la que s'enduu la majoria de subvencions! (hauria de ser d'una altra manera?)
Cert com diu que determinades manifestacions culturals d'origen molt popular poden acabar convertides amb el pas del temps en producte de consum per a minories, com el jazz o la música folk o fins i tot el flamenc.
La tesi de l'article és que aquesta és una bretxa que dificulta cada cop més de manera subtil l'ascens social de determinats sectors de la població.

Tavertet, juliol,

llevar-se sense rellotge
hores llargues de lectura que permeten els clàssics per als quals no hi ha mai temps
al matí un cafè a Cal Miquel per llegir el diari
a la tarda un cafè a Cal Miquel per rellegir el diari
camí de la font de la Vena la fageda es mostra amb la seva teranyina horitzontal
des del cingle el sol ponent fa néixer les ombres i dibuixa valls i torrents sobre la catifa de les Guilleries
sortir després de sopar i oh miracle! la Via Làctia! (però existia encara?)
i al llit el silenci és només el seu ressò a l'oïda

i un fantàstic pèl d'avorriment

una bonica web d'en Rafael Sevilla sobre Tavertet

El comte de Montecristo

un monument de lectura

un record borrós en alguna pel·lícula d'infància d'un home que fuig d'una presó fent-se passar per un cadàver...

la història de la venjança d'Edmon Dantès

(Marsella, la presó, l'illa de Montecristo, la Roma dels bandolers, el París aristocràtic del segle XIX, enverinaments, drogues, poder, diners, segrestos, cotxes de cavalls tota l'estona, alguns protagonistes catalans!, suïcidis, casaments trencats, bandits... i un home que es creu Déu i que al final dubta)
fantàstic poder llegir un llibre així en una setmana. I això que les primeres pàgines em van semblar molt fluixes i decebedores!
I en alguns moments la pell de gallina (i això tan fisiològic quan no és una metàfora no enganya)


si us el voleu llegir telemàticament... http://bibliotecas.reduaz.mx/libros-e/libros/Alejandro_Dumas-El_Conde_de_Montecristo.pdf

Robertson Davies: El cinquè en joc

Un llibre-vida (és un gènere això?)
un nen s'enganxa a una dona que queda boja per una bola de neu...La seva vida gira al voltant d'aquest personatge i d'altres dos: l' amic triomfador i un prestidigitador. Bona perspectiva l'informe per a un director desconegut.

Per cert: per què la primera línia de la contraportada explica allò que passa al penúltim capítol del llibre? O és que l'autor no pretenia que la novel·la anés a més, que només les últimes pàgines donessin la perspectiva global del perquè explica el que explica... (no us llegiu mai les contraportades!)

así renace un escritor

Manon

Manon de Massenet era l'òpera preferida de l'àvia Montserrat (no crec que hagués anat gaires vegades al Liceu però sí que la recordo a la butaca del carrer Madrazo escoltant òpera a la ràdio i criticant la Caballé)

El Liceu sempre és una passada. I des de la fila 12 de platea és una meravella. Quatre hores gens gens pesades al contrari un plaer constant. Posada en escena espectacular; àries precioses molt ben cantades. Res més a dir. Gràcies, Lali.

Recomaneu-me alguna cosa

Va, obro aquest post perquè em regaleu una recomanació per quan visiti el Robafaves de Mataró o la Tralla de Vic. Cliqueu aquí sota on diu Comentaris

William Maxwell: Vinieron como golondrinas

un llibre preciós (n'hi ha que són boníssims, n'hi ha que són excel·lents, n'hi ha que són fantàstics, n'hi ha que són això: preciosos...). Tres personatges observen la vida d'una família americana dels anys 20 però especialment m'atreu la visió del nen de 8 anys enganxat a la seva mare, del nen que juga sol, del nen tímid i poruc... Després el germà, el pare, una epidèmia de grip espanyola... No em fixo normalment en l'estil narratiu i aquestes "collonades" (em deixeu?) de les assignatures de Filologia però sí que em sorprèn una manera de narrar en què les pinzellades i els detalls són incomplets però evidentíssims...

llegiu això ; us convencerà

Dedicat a la Núria

Cirlot

Descobreixo a la biblioteca un d'aquests llibres que es fan agafar de tan ben editats que estan. afegiu-hi poeta que no conec, però cognom que sona, poesies 1943-1959 (una bona època per a poetes maleïts), una contraportada que ens dóna pistes i ens llança l'ham, (fuera de los circuitos..., tiradas muy cortas..., lejos de los postulados...)
Un poema impressionant que imagino llegit pel Jorge Larrosa: Susan Lenox (Google m'explica que era una pel·lícula de la Greta Garbo, més hams...). Deixeu-me que us en copiï el començament:

Aquí estoy, en un bar, bebiendo vino
como otras tantas tardes. La tristeza,
la tristeza de muchas cosas muertas,
perdidas o no sidas, me acompaña.

Niebla, niebla.
La niebla baja lenta como un río;
su invasión me atenaza.
Ni música de jazz se oye a lo lejos
y un silencio infinito me circunda.

Da lo mismo.
Las horas que han pasado no me importan,
no me importan las horas ni los días,
los días que han pasado ni los años.
Da lo mismo.
Niebla, niebla.
Aquí estoy en un bar, bebiendo vino

(...)

no sé qué me sucede; es un recuerdo,
y un sonido de lluvia o de cortina.
En efecto,
la cortina, a mi lado, lenta oscila;
la cortina de alambres y bambúes.

Ni música de jazz se oye a lo lejos.
Da lo mismo, lo mismo.
La tristeza me mira; es un sonido,
un sonuido de lluvia o de cortina.
En efecto,
la cortina, a mi lado, en la ventana,
en la ventana muerta, leve oscila

(...)

ressenya a literaturas.com

poemes en una web força cursi

Inacabats

De vegades inacabes llibres amb el convenciment que se te n'ha perdut la qualitat i de vegades és simplement no haver-ne encertat l'època o, sobretot, no haver trobat la continuïtat imprescindible. I de vegades com més curts més impossibles!

Menciono els meus dos últims, doncs (que preciosos són, per cert, els llibres d'Acantilado! potser massa...):

El primer, Una tumba para Boris Davidovich de Danilo Kis . Contes sorprenents i incòmodes on el protagonista és sempre perseguit, castigat, assassinat(?) pel comunisme soviètic (cada un dels contes massa inassolible; en conjunt prenen més sentit).

El segon, El espejo ciego de Joseph Roth , una noia passeja pels parcs vienesos en un sense sentit que se'm fa impenetrable.

pactes

Sento i llegeixo molta gent que critica la política de pactes que s'ha dut a terme després de les darreres eleccions municipals. Per a molts els pactes són l'expressió d'allò més dolent que té la política en general i la conseqüència en concret d'una llei electoral que ara és la culpable de tots els mals: els pactes representen la lluita per les poltrones, la renúncia als principis ideològics, el desvirtuament de l'"autèntica" voluntat del poble, la nefasta influència dels partits petits... Jo, en canvi, valoro els pactes com a expressió d'una pluralitat que em permet fugir del vot útil i del bipartidisme: estic en contra d'una política que se'ns plantegi sense matisos ("amb mi o contra mi"). M'agrada més l'acord que no l'enfrontament, i penso que les majories absolutes potencien la corrupció i minven l'esperit democràtic.

Ajudar a casa?

Conferència de la Maria Jesús Comellas a l'escola: autonomia per als nens, fills, alumnes; molta més de la que els donem; moltes més responsabilitats en les feines de la casa...; molta menys protecció;
i més límits i més saber dir no. Res de nou. Res de fàcil. La teoria està molt bé.

No demanis llobarro fora de temporada

Sopar amb el Tate, en Carles i la Cristina. Alguns temes: menjar carn és absolutament insostenible? és bo que els fills dels mestres vagin a l'escola on treballen els pares? d'on ve la maldat dels que atraquen gent disminuïda? quant cobren els cangurs i les senyores de fer feina? (a partir de quantes hores cal assegurar-les?) convé acceptar pressupostos sospitosament barats?
la tertúlia, fàcil, el llobarro, fluixet.

Polítics

Tanta gent que som mentiders, ganduls, hipòcrites, egoistes... ens queixem que els nostres polítics són mentiders, ganduls, hipòcrites, egoistes...

Piratas del Caribe 3

A mi les superproduccions m'agraden i especialment l'efecte pantalla gran (i crispetes no ho digueu a ningú). Veig Piratas del Caribe 3 amb la Núria i són fantàstiques les imatges de mars antàrtics que es converteixen en cascada (observació erudita: homenatge a l'Arthur Gordon Pym de Poe?) remolins que s'enduen vaixells i especialment la mítica de les veles que s'inflen i els combats de pirates amb les banderes al vent. En la història ja m'hi perdo però m'agraden aquestes amistats/enemistats que no quadren i el paper de Jack Sparrow malgrat la pèrdua d'originalitat i frescor del començament manté algunes dosis d'humor absurd que permeten una certa visió adulta (de vegades impossible en les pel·lícules que volen ser d'humor)

Encara l'abstenció (i això que no m'agrada parlar-ne)

M'agrada la idea d'en Ramon Bassas que converteixo en frase: contra l'abstenció, més política!




per cert, llegint el bloc d'en Bassas m'assabento de la dimissió d'en Jaume Graupera el líder d'ICV a Mataró. Les dificultats d'ICV a Mataró, a Barcelona i a tants llocs de Catalunya donen encara més valor a l'increment de vots que ICV ha tingut a Vilassar. L'aposta per la renovació, l'operació Roger Solé, es confirma com un encert desitjat per un nombre important de vilasssarencs; jo m'atreveixo a dir un encert desitjat des de feia temps...

Abstenció

Coincideixo amb els que creuen que ja n'hi ha prou de tant parlar de l'abstenció després de cada jornada electoral; l'abstenció és una opció legítima i cada partit que s'espavili a buscar els seus electors , a convèncer-los i a il·lusionar-los. He dit.