dimarts, 11 de març del 2008

4 mesos, 3 setmanes i 2 dies


Una pel·lícula bonica però dura (o dura però bonica?) sobre una noia que ajuda la seva companya a avortar en el marc del Bucarest dels últims anys del comunisme. Dura per seca (sense música, amb els sons d'ambient que li donen un especial realisme), per angoixosa psicològicament, perquè no t'estalvia el patiment però interessant cinematogràficament , políticament, històricament, "feminísticament"...

dissabte, 8 de març del 2008

Lahore, Kabul...



No comento mai llibres de literatura infantil o juvenil i a més és que em costa de trobar títols que m'agradin, però ara he llegit dues coses que tenen cert interès lligades amb el món islàmic: La història de l'Iqbal és la d' un noi explotat per les màfies pakistaneses que venen catifes i que es converteix amb el temps amb un líder de ressonància mundial a favor de l'alliberament d'aquests nens esclavitzats. Impressiona saber que és una història real que es pot consultar a moltes pàgines web i que ha estat novel·lada també per en Jordi Sierra i Fabra per exemple.
L'altre, El pa de la guerra és molt apropiat per la jornada d'avui de la dona treballadora: al Kabul dels talibans una noia es veu obligada a transformar-se en noi per poder sobreviure. Una història ben explicada amb un to realista i sense concessions amb un final però que trobo massa obert per a una novel·la juvenil.
Dues històries molt adequades per treballar a les escoles el tema de la solidaritat del qual que no sempre encertem el plantejament.

la pàgina d'Amnistia Internacional sobre l'Iqbal

dissabte, 1 de març del 2008

Tom Spanbauer: El hombre que se enamoró de la luna


Idaho, tombant dels segles XIX-XX. Cobertizo, un noi mig indi homosexual treballa en un bordell d'un petit poble de muntanya on la potent comunitat dels mormons interfereix en el seu estil de vida lliure i provocador. Un llibre fantàstic! Un plaer! Profund i originalíssim! Bèstia, molt bèstia en alguns moments per la seva duresa explícita, però jo tinc la pell molt dura per a aquestes coses i la història em sembla una meravella on concorden temes com el sexe, la història de l'Amèrica profunda i el genocidi de la cultura índia, la cerca de la llibertat, els tabús de la societat, amb personatges esplèndids, com Ida Richilieu, la mestressa del bordell o Dellwood Barker, el "pare" del noi. Que el protagonista es digui "Cobertizo" (ves a saber com és en anglès) ja marca tota una tendència. He vist que hi ha alguna llibreria gai que es diu així; suposo que hi té alguna cosa a veure. Primera frase (oi que és Wagensberg que fa un estudi de les primeres frases delsllibres?): "Si tú eres el diablo, no soy yo quien cuenta la historia."

http://www.laespiadelsur.com/spanbauer02.htm
http://www.dosmanzanas.com/index.php/archives/1650

dimecres, 27 de febrer del 2008

Bartleby y compañía


Un divertimento de Vila-Matas, comentant casos d'escriptors que en un moment donat han decidit deixar d'escriure. No saps mai amb Vila-Matas què hi ha de cert i de fals però en tot cas és entretingut.

comentari al bloc B de llibre

dilluns, 18 de febrer del 2008

Anna Rossi quartet grup


Diumenge amb jazz en directe a la sala petita de l'Ateneu: que agradable es fan una veu, una guitarra... en la curta distància i al costat de casa! La senzillesa de l'acte, la facilitat de la logísitica, la sensació de familiaritat afegeixen satisfacció al plaer de la música brasilera ben cantada i interpretada per una noia simpàtica que ens deixa un excel·lent regust de boca.

Se voce disser que eu desafino amor
Saiba que isso em mim provoca imensa dor
So previlegiados tem ouvido igual ao seu
Eu possuo apenas o que deus me deu

dimecres, 13 de febrer del 2008

Raimon al Monumental de Mataró


Un plaer la seva veu encara plena i potent (i afinada). Quin personatge, Raimon! Quina presència la de la seva coherència, de la seva ètica i el seu compromís! Quina intel·ligència la seva cultura, la seva poesia, la seva música... Sense que fos tampoc un devessall de comunicació excessiva, sense res que s'assemblés a un míting polític , sense exageracions... va saber estar tant al seu lloc! Vam sentir des de Al Vent i Diguem No i La nit fins les darreres cançons amb presagis d'adéu ("amb més records que projectes...")

diumenge, 10 de febrer del 2008

Les Benignes.


Va "posem-s'hi"

El nazisme vist des de dins.
Una primera part impressionant per la tesi (tots hauríem pogut ser nazis) i pel punt de vista fred, però sembla que real i objectiu sobre les matances de jueus al començament de la segona guerra mundial. Realisme absolut que em provoca la sensació d'estar llegint unes memòries i no una novel·la. Segeixo emocionat sobre el mapa la campanya d'Ucraïna i l'avenç pel Caucas fins Stalingrad.
Després evoluciona i se'm fa menys interessant i més difícil.
Molt dures i pesades les pa`gines plenes de tecnicismes sobre l'eficàcia econòmica dels camps de concentracio i sobre les trifulques internes dels sectors diferetns del nazisme (apart de la dificultat per la no traducció dels noms dels organismes militars i polítics: la Wermacht, les SS, les SD, les SA, l'Arbeitsenzats, l'RSHA... i no diguem els graus militars (fantàstica paraula, però, obersturmbannführer)) i al guns trossos ja els llegeixo una mica en diagonal.
i de sobte descobreixes que la realitat s'intrinca amb la fantasia i això dóna profunditat a la novel·la i li fa donar un tomb però no sé si això m'agrada o no.

En fi, jo que sóc fill d'aquells volums del Readers Digest sobre la segona guerra munidal m'ho he passat bé retrobant Stalingrad, les ulleres de pinça de Himmler, l'atemptat contra el Führer i fins i tot els trens que la boira duia a Auschwitz.


Tota la fredor l'objectivitat i la perspectiva original no ens impedeix continuar creient que el nazisme va ser una barbaritat amb un plus d'inhumanitat respecte la immensa barbàrie que qualsevol guerra representa.


‘Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar’. Aquesta primera frase —memorable— ja ens introdueix en el to que presideix tot el llibre, (Melcior Comes)

Montaigne


Quants dies amb Montaigne pendent de comentari!
Simplement fer constar l'enorme interès quie m'ha desvetllat, l'enorme plaer de la seva intel·ligència i lucidesa, l'enorme sorpresa de la seva modernitat: frases i frases subratllades i un capítol sobre l'educació que és una meravella.

Guerres ianquis



Dues pel·lícules que hi fan referència: Lobos por corderos amb el Robert Redford, una mica rotllo (un professor universitari viu des dels Estats Units la influència de la guerra de l'Afganistan en els seus alumnes, els que se la miren des de la barrera , els que hi van... - recordaré l'escena dels dos nois tirats a la neu esperant que els salvin o els matin) i en el valle de Elah, que em sembla millor amb una notablñe interpretació de Tommy Lee Jones en el paper de veterà del Vietnam que investiga la mort del seu fill al retornar de la guerra de l'Irak: la guerra passa factura a la psicologia, els costums i l'ètica dels nois que hi prenen part i segurament de tota la societat.

diumenge, 3 de febrer del 2008

El silenci abans de Bach

M'agrada aquesta experiència musical i visual que no té res a veure amb les pel·lícules que anem a veure normalment. Res d'històries però sí sensacions i emocions. Ajuda a entendre Bach i a gaudir-lo.

el silenci... a vilaweb


dissabte, 26 de gener del 2008

Lídia Pujol


La Maria em porta a sentir la Lídia Pujol al Monumental de Mataró. Trobo l'espectacle molt interessant: (re)interpreta romanços tradicionals que es converteixen en molt moderns, amb una posada en escena i un acompanyament musical molt cuidats. Té una veu esplèndida i canta molt bé i amb molta intenció Tot i que ella a mi em costa una mica i trobo que crea en el públic una certa incomoditat amb una actitud entre provocadora i irònica que no acaba de lligar amb la seva veu dolça. M'ho passo molt bé.















Power point

He après a posar presentacions al bloc?
SlideShare | View | Upload your own

SÍÍÍ!!!!!!!

divendres, 25 de gener del 2008

La carretera


Negra, negríssima. Una història brutal la d'aquest pare i aquest fill que passegen sols per un món fosc, cendrós i apocalíptic. Un nou mecanoscrit del segon origen que primer em decep per la seva linealitat però que a poc a poc m'atrau per la relació entre ells dos i pels altibaixos en la seva situació i la seva desesperació. Impressionant sequedat del llenguatge. I ara que Cormac mac Carthy està de moda vull reivindicar com em va agradar Tots aquells cavalls

dissabte, 19 de gener del 2008

pensaments per a després d'un assessorament (insuportable)

Per reorientar l’ació educativa de l’escola cal preguntar-se no només què és el que els alumnes fan malament quan passen a Secundària o als estudis superiors, sinó què és el que fan malament (el que tots fem malament –uns més que d’altres-) en diversos àmbits post educatius, en la vida, vaja. Cal preguntar-se llavors si l’escola podria fer alguna cosa per arreglar-ho una mica.

a veure, provem-ho:

en les relacions personals seria bàsic aconseguir que la gent fos més tolerant. I sí; l’escola pot ajudar-hi, al cap i a la fi és un lloc fantàstic de convivència

en les situacions professionals es demana gent competent i amb capacitat de treball més que no pas amb molts coneixements. I sí; l’escola pot ajudar-hi; és un lloc apte per a la pràctica del raonament i per a l’exigència del tan famós “esforç”

en les situacions acadèmiques es necessita que els estudiants siguin capaços de llegir i entendre, raonar, expressar-se i, sí, memoritzar. I sí, d’això l’escola en sap: segurament caldria només reorientar determinades prioritzacions

en tant que a ciutadans caldria crear una actitud favorable al bé públic; i sí l’escola pot ajudar-hi ja que l’individu s’hi troba immers en el grup en el moment d’adquisició dels hàbits i valors més bàsics.


L’escola podria ajudar-hi una mica, sí. Però és clar que ella sola no.

En aquesta línia, però, on hem de llençar el 80% del currículum?

diumenge, 13 de gener del 2008

Kafka a la platja


Me’l deixa el Toni perquè ja feia temps que en tenia ganes i sempre pensava ja me’l deixarà algú.
Dues històries paral·leles: la d’un noi de quinze anys, en Kafka que fuig de casa i va a parar a una biblioteca i la d’un vell analfabet i il·luminat, en Nakata, que parla amb els gats.
Después dels dubtes i desconcerts inicials per la topada amb el surrealisme la història se’m fa interessant i m’omple. Murakami crea personatges fascinants i em torna a semblar original i sorprenent. Em provoca de nou les anades i vingudes pel llibre i pel Google Earth.


Vaga de mestres

Doncs jo de la vaga dubto el següent:

les vagues, pel perjudici que representen ¿no són una mesura límit que es du a terme quan la negociació està encallada per culpa de l'altra part que negocia?
la defensa d'un servei públic es pot fer perjudicant els usuaris d'aquest servei públic? no seria millor pensar que en aquesta defensa els professionals han de ser-hi donant suport als usuaris?
les vagues de mestres no haurien de ser per defensar o millorar les seves condicions de treball? Tindran els mestres les penques de queixar-se de les seves condicions de treball?
l'avaluació del professorat que proposa la llei no és una mesura en la bona línia de millorar-ne la qualitat i estimular-ne el compromís responsable amb la feina?

en el proper missatge podem parlar d'autonomia de centre de professionalització de la direcció, de privatització de l'escola pública...

dilluns, 7 de gener del 2008

Frankenstein


Amb l'autèntic Frankenstein de Mary Shelley m'ho passo bomba. Res a veure amb el mite que ens ha arribat deformat; la història de l'inventor del monstre (i no del monstre) té entre altres coses curioses una estructura de narració dins de la narració i una trama ben portada, sorprenent i molt assequible per ser una obra del segle XVIII (EP! ERROR!)

el rincon del vago (per què no?)
la biblioteca del kraken

Ivern de Sergi Belbel


Guió per una futura sèrie de televisió. En un petit poblet dels Pirineus assassinats, bogeries, sang i fetge, morts que no ho són, fills que no ho són de qui es pensen... No m'ha agradat però me l'he acabat i això que és un totxo.

dimarts, 1 de gener del 2008

Deseo, peligro


la Xina invadida pels japonesos (les mateixes dificultats de comprensió històrica que al Lotus Blau de Tintín: l'escenografia és tan semblant que sembla fet expressament!) un grup de joves actors de teatre decideixen assassinar un alt càrrec col·laboracionista i la noia que es converteix en espia estableix una relació molt especial amb l'home al qual ha de trair. El final és previsible... Em costa d'entrar-hi però la història se'm va fent interessant a poc a poc. Bona tensió i unes escenes sexuals que m'impressionen perquè la seva cruesa és absolutament compatible amb una gran sensibilitat i amb una originalitat estètica com no havia vist mai. I mira que de polvos a les pel·lícules n'hem vist uns quants!

tres posts:
http://www.mercatdesantboi.com/20071214-deseo-peligro.html
http://ledu.bloc.cat/post/8394/203668
http://toies.wordpress.com/2007/12/18/lust-caution/