Què em llegeixo

la biblioteca de Vilassar de Mar inaugura un bloc i em fa il·lusió recomanar-lo
http://queemllegeixo.wordpress.com/

Elegy

Ben Kingsley, profesor universitar madur, (vell?, gran?) coqueto i seductor s’enamora d’una de les sevs conquestes (la Penélope Cruz). Sona a Woody Allen, (no és una crítica) amb el punt de vista cinematogràfic personal i original que trobo que hi dóna la Coixet. Al final la història pren el seu sentit veritable i entre altres coses s’entén el perquè del títol de l’obra. Entra bé.
http://www.youtube.com/watch?v=rJLVS3lOcvI&feature=related

Edgar Morin: Tenir el cap clar

el repte de canviar el sistema de pensar, només això, així de fàcil... a favor del pensament humanista i en contra de la superespecialització. Després s'enreda amb la defensa de la història de la nació com a eix vertebrador del currículum escolar...
molt francès!

... fa pensar

per cert, existeixen les nacions sense territori?
el poble jueu era/és una nació?
i el poble gitano?
(ah! que és una ètnia!?...)

Al otro lado

...una tonteria: m'agrada que quan sembla que s'acaba, la pel·lícula dura una estona més. L'Oh! de frustració de moltes pel·lícules en el moment del FI em sap greu i em molesta molt sovint. I aquesta no és que tingui un final tancat amb l'home a la platja esperant que torni ... (el seu pare). Bé; Estambul-Bremen un immigrant turc contracta una prostituta pequè visqui a casa seva però la trama s'embolica i es converteix en una història sòlida, en un conte en què s'entreteixeixen històries que no acaben de coincidir del tot. Una llibreria alemanya a Estambul, una jove terrorista turca, una esplèndida Hanna Schygulla (comentari estúpid: com passa el temps!)...

Los falsificadores

Jo trobo que està bé, Los falsificadores. En un camp de concentració un grup de jueus experts en l'art de la falsificació són "protegits" per fer lliures esterlines falses amb què els nazis volen inundar l'economia anglesa. El tema no és en sí el camp de concentració ni la cinta cau en dureses a les quals ja quasi ningú no està disposat quan encara ens poden fer pensar una mica i fins sentir-nos malament... El tema és més aviat el paper del líder del grup, el protagonista de la història, un personatge excel·lent i complex , d'aquestes actuacions agraïdes i "oscaritzables".

Tres breus

Le temps des mots à voix basse d' Anne-Lyse Grobéty, més sobre l'Holocaust vist des dels ulls d'un nen; (m'agrada molt més que el Pijama de ratlles.) Un nen alemany veu com ell i el seu pare perden els seus veïns i amics de l'ànima, jueus.








No pasó nada, d'Antonio Skarmeta: un fill d'exiliats xilens després del cop d'estat de Pinochet viu les dificultats de l'exili. Sense valorar (com els suplents que surten al minut 87)









Informe al difunt, de la Teresa Pàmies. No m'interesssa gaire

De profundis d'Oscar Wilde

Wilde m'impressiona al cobert de Tavertet ben arraulit vora l'estufa. Espectacular la baixada als Inferns que narra De Profundis i el caràcter autobiogràfic de l'obra et fa trontollar absolutament. La trajectòria humana que descriu el llibre posa els pèls de punta: brutal, la decadència humana, moral, econòmica, sentimental, familiar a què es va veure abocat Wilde. Notar-lo a més tan sincerament egocèntric dóna humanitat i credibilitat a la seva narració. Sensació de ser davant d'una obra mestra de la literarura universal i quan arribes a aquest punt penses que segurament deus estar perdent perspectiva. Sort que al final l'exagerat misticisme et dóna un clau on agafar-te abans de caure en el deliri de la més absoluta lloança. i també després quan a Internet trobes les pàgines senceres dedicades a les cites i frases cèlebres d'O.W. pots justificar un "ja em semblava a mi que no podia ser tan mcao" i és el moment d'excusar-te de nou per la teva ignorància literària. Total que sembla que m'avergonyeixi de dir que un llibre m'ha agradat tant!

En la cárcel, Wilde escribió De profundis (1895), una extensa carta de arrepentimiento por su pasado estilo de vida. Algunos críticos la han considerado una obra extremadamente reveladora; otros, en cambio, una explosión sentimental muy poco sincera.(web el poder de la palabra)

"De profundis" al bloc de luxatenealibros

Tavertet Setmana santa

Teniu: i espero que l'enveja no us sigui gaire insana

Tavertet Setmana santa 2008

Crònica del pobres amants

Una obra fantàstica de Vasco Pratolini: Florència, via del Cormo, un carreró curtíssim que no surt ni al Google (bé, el carreró sí però no el nom) i que és tot un món. Se'n pot dir una obra coral, una novel·la neorealista, una metàfora de tota una època (l'ascens del feixisme italià), en tot cas un micromón on es desenvolupen totes les passions humanes, l'amor, l'odi, la por, l'enveja, la gelosia, l'esperança, la desesperació, la valentia... Un ferrer, un carboner, quatre noies joves per merèixer, els feixistes, els comunistes, la vella prostituta que s'ho mira tot des del balcó... Tavertet, Setmana Santa, fred i lectura (vora del foc, al costat de l'estufa, sota la manta...). M'enganxo a la M.O.L.U. Novel·les que no estan de moda amb la garantia Molas, Gimferrer, Castellet. De moment no m'han fallat.

endavant i endarrera

cada vegada m'agrada més llegir anant endavant i endarrera; pels meus problemes de memòria i per les ganes de resituar els fets en el context d'allò que passa després. (l'Emili Teixidor continua provocant-me reflexions sobre la lectura)

4 mesos, 3 setmanes i 2 dies

Una pel·lícula bonica però dura (o dura però bonica?) sobre una noia que ajuda la seva companya a avortar en el marc del Bucarest dels últims anys del comunisme. Dura per seca (sense música, amb els sons d'ambient que li donen un especial realisme), per angoixosa psicològicament, perquè no t'estalvia el patiment però interessant cinematogràficament , políticament, històricament, "feminísticament"...

Lahore, Kabul...

No comento mai llibres de literatura infantil o juvenil i a més és que em costa de trobar títols que m'agradin, però ara he llegit dues coses que tenen cert interès lligades amb el món islàmic: La història de l'Iqbal és la d' un noi explotat per les màfies pakistaneses que venen catifes i que es converteix amb el temps amb un líder de ressonància mundial a favor de l'alliberament d'aquests nens esclavitzats. Impressiona saber que és una història real que es pot consultar a moltes pàgines web i que ha estat novel·lada també per en Jordi Sierra i Fabra per exemple.
L'altre, El pa de la guerra és molt apropiat per la jornada d'avui de la dona treballadora: al Kabul dels talibans una noia es veu obligada a transformar-se en noi per poder sobreviure. Una història ben explicada amb un to realista i sense concessions amb un final però que trobo massa obert per a una novel·la juvenil.
Dues històries molt adequades per treballar a les escoles el tema de la solidaritat del qual que no sempre encertem el plantejament.

la pàgina d'Amnistia Internacional sobre l'Iqbal

Tom Spanbauer: El hombre que se enamoró de la luna

Idaho, tombant dels segles XIX-XX. Cobertizo, un noi mig indi homosexual treballa en un bordell d'un petit poble de muntanya on la potent comunitat dels mormons interfereix en el seu estil de vida lliure i provocador. Un llibre fantàstic! Un plaer! Profund i originalíssim! Bèstia, molt bèstia en alguns moments per la seva duresa explícita, però jo tinc la pell molt dura per a aquestes coses i la història em sembla una meravella on concorden temes com el sexe, la història de l'Amèrica profunda i el genocidi de la cultura índia, la cerca de la llibertat, els tabús de la societat, amb personatges esplèndids, com Ida Richilieu, la mestressa del bordell o Dellwood Barker, el "pare" del noi. Que el protagonista es digui "Cobertizo" (ves a saber com és en anglès) ja marca tota una tendència. He vist que hi ha alguna llibreria gai que es diu així; suposo que hi té alguna cosa a veure. Primera frase (oi que és Wagensberg que fa un estudi de les primeres frases delsllibres?): "Si tú eres el diablo, no soy yo quien cuenta la historia."

http://www.laespiadelsur.com/spanbauer02.htm
http://www.dosmanzanas.com/index.php/archives/1650

Bartleby y compañía

Un divertimento de Vila-Matas, comentant casos d'escriptors que en un moment donat han decidit deixar d'escriure. No saps mai amb Vila-Matas què hi ha de cert i de fals però en tot cas és entretingut.

comentari al bloc B de llibre

Anna Rossi quartet grup

Diumenge amb jazz en directe a la sala petita de l'Ateneu: que agradable es fan una veu, una guitarra... en la curta distància i al costat de casa! La senzillesa de l'acte, la facilitat de la logísitica, la sensació de familiaritat afegeixen satisfacció al plaer de la música brasilera ben cantada i interpretada per una noia simpàtica que ens deixa un excel·lent regust de boca.

Se voce disser que eu desafino amor
Saiba que isso em mim provoca imensa dor
So previlegiados tem ouvido igual ao seu
Eu possuo apenas o que deus me deu

Raimon al Monumental de Mataró

Un plaer la seva veu encara plena i potent (i afinada). Quin personatge, Raimon! Quina presència la de la seva coherència, de la seva ètica i el seu compromís! Quina intel·ligència la seva cultura, la seva poesia, la seva música... Sense que fos tampoc un devessall de comunicació excessiva, sense res que s'assemblés a un míting polític , sense exageracions... va saber estar tant al seu lloc! Vam sentir des de Al Vent i Diguem No i La nit fins les darreres cançons amb presagis d'adéu ("amb més records que projectes...")

Les Benignes.

Va "posem-s'hi"

El nazisme vist des de dins.
Una primera part impressionant per la tesi (tots hauríem pogut ser nazis) i pel punt de vista fred, però sembla que real i objectiu sobre les matances de jueus al començament de la segona guerra mundial. Realisme absolut que em provoca la sensació d'estar llegint unes memòries i no una novel·la. Segeixo emocionat sobre el mapa la campanya d'Ucraïna i l'avenç pel Caucas fins Stalingrad.
Després evoluciona i se'm fa menys interessant i més difícil.
Molt dures i pesades les pa`gines plenes de tecnicismes sobre l'eficàcia econòmica dels camps de concentracio i sobre les trifulques internes dels sectors diferetns del nazisme (apart de la dificultat per la no traducció dels noms dels organismes militars i polítics: la Wermacht, les SS, les SD, les SA, l'Arbeitsenzats, l'RSHA... i no diguem els graus militars (fantàstica paraula, però, obersturmbannführer)) i al guns trossos ja els llegeixo una mica en diagonal.
i de sobte descobreixes que la realitat s'intrinca amb la fantasia i això dóna profunditat a la novel·la i li fa donar un tomb però no sé si això m'agrada o no.

En fi, jo que sóc fill d'aquells volums del Readers Digest sobre la segona guerra munidal m'ho he passat bé retrobant Stalingrad, les ulleres de pinça de Himmler, l'atemptat contra el Führer i fins i tot els trens que la boira duia a Auschwitz.


Tota la fredor l'objectivitat i la perspectiva original no ens impedeix continuar creient que el nazisme va ser una barbaritat amb un plus d'inhumanitat respecte la immensa barbàrie que qualsevol guerra representa.


‘Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar’. Aquesta primera frase —memorable— ja ens introdueix en el to que presideix tot el llibre, (Melcior Comes)

Montaigne

Quants dies amb Montaigne pendent de comentari!
Simplement fer constar l'enorme interès quie m'ha desvetllat, l'enorme plaer de la seva intel·ligència i lucidesa, l'enorme sorpresa de la seva modernitat: frases i frases subratllades i un capítol sobre l'educació que és una meravella.

Guerres ianquis

Dues pel·lícules que hi fan referència: Lobos por corderos amb el Robert Redford, una mica rotllo (un professor universitari viu des dels Estats Units la influència de la guerra de l'Afganistan en els seus alumnes, els que se la miren des de la barrera , els que hi van... - recordaré l'escena dels dos nois tirats a la neu esperant que els salvin o els matin) i en el valle de Elah, que em sembla millor amb una notablñe interpretació de Tommy Lee Jones en el paper de veterà del Vietnam que investiga la mort del seu fill al retornar de la guerra de l'Irak: la guerra passa factura a la psicologia, els costums i l'ètica dels nois que hi prenen part i segurament de tota la societat.

El silenci abans de Bach

M'agrada aquesta experiència musical i visual que no té res a veure amb les pel·lícules que anem a veure normalment. Res d'històries però sí sensacions i emocions. Ajuda a entendre Bach i a gaudir-lo.

el silenci... a vilaweb