La germandat del raïm, de John Fante

El fill escriptor ajuda el pare paleta a aixecar l'última paret de la seva vida. Italoamericans a la Califòrnia dels anys 70. Dostoievski derrotat pel vi, la literatura amb poc sentit quan la vida és  feta de companyonia mediterrània. Aquests perdedors que juguen  cartes en un bar de mala mort o que beuen i s'emborratxen sota una pèrgola emparrada, són realment els més perdedors de tots?

 Sí, quan vegi les arrugues que solquen el rostre i les mans grogoses del pare i, tot ell, es commogui en entendre que el pare només vol fer l’últim encàrrec de la seva vida amb ell per ensenyar-li com es puja una paret dreta… encara que la que acaben pujant sigui torta i deformada. Qui n’aprèn més, el pare vell o el fill no tan jove? 

Marina Espasa al diari Ara 

Hölderlin

"Allò que dura, ho funden els poetes"
(Gràcies, Nuccio Ordine)

Robert Redford, Cuando tot está perdido

Ell solet xoca amb un contenidor al mig de l'oceà Índic i es pasa una setmana naufragant. Hem de dir allò de gran interpretació i he de reconèixer que no em va avorrir del tot tenint en compte el que podia haver estat: un únic actor en tota la pel·lícula i un un únic diàleg que és un moment que diu Merda! ...

Para Redford, todas esas razones convertían Cuando todo está perdido en un proyecto "muy atractivo, porque dentro del cine actual no hay muchas oportunidades de hacer una película como esta, que es una experiencia cinematográfica pura", explica en la entrevista el actor, cuyo personaje en la película no tiene ni nombre; aunque eso tampoco importa.

rtve/noticias

translations/traduccions, de la Perla 29

Una obra de teatre absolutament suggerent en aquest escenari meravellós que és la sala de la Biblioteca de Catalunya.
primera meitat del Segle XIX: En un poble d'Irlanda hi arriba una tropa de soldats anglesos que vénen a cartografiar el país i a canviar els noms dels topònims gaèlics adaptant-los a l'anglès: la llengua, la memòria històrica, la dominació d'un poble sobre el seu veí, la pobresa dels irlandesos, enamoraments que s'inicien, fins i tot còmiques incomprensions lingüístiques ... I l'escenari i les actuacions que contribueixen a donar una aire d'autenticitat que em sedueix absolutament. Gran espectacle!






http://www.timeout.cat/barcelona/ca/teatre/traduccions-translations

http://www.butxaca.com/ca/teatre/cartellera/details/traduccions-translations/18704

Un mundo común, Marina Garcés

"(...) la honestidad no es la virtud de un código moral que un sujeto ajeno al mundo puede aplicarse a sí mismo sin atender a lo que le rodea. Desde ahí, no hay "un hombre honesto" capaz de convivir, más allá de su honestidad, con la hipocresía y con la barbarie de su entorno. La honestidad es a la vez una afección y una fuerza que atraviesan cuerpo y conciencia para inscribirlos, bajo una posición, en la realidad. Por eso la honradez, de alguna manera siempre es violenta y ejerce una violencia. Esta violencia circula en una doble dirección: hacia uno mismo y hacia lo real. Hacia uno mismo, porque implica dejarse afectar y hacia lo real porque implica entrar en escena."

(la negreta és meva)

(dedicat al meu amic Simón)

Digueu-ne son, de Henry Roth

El Nova York de començaments de segle des dels ulls d'un nen jueu, en David. El pare dèspota, la mare massa bona, els amics, el carrer, el rabí, el tramvia d'on surten xispes... I un llenguatge curós en què la traducció respecta bé la intenció de mostrar els matisos de l'argot, del yiddish, de l'anglès de barriada... I una narració original amb moments faulknerians amb monòlegs interiors joycians i faulknerians en què vola el pensament en què s'encadenen les sensacions més enllà de la lògica gramatical...  jo d'això no hi entenc, però és un joc que m'agrada.




















les notes de traducció d'en Xavier Pàmies

un llibre extraordinari (Robert Saladrigas a Catalunya Radio)



una bona crítica:
http://biblioteca.ucm.es/blogs/sinololeonolocreo/260.php

La lladre de llibres, de Markus Zusak

Digueu-me elitista però no m'agrada gens trobar-me els llibres que llegeixo a les llistes de best sellers ni a les banderoles dels fanals.
Però La lladre de llibres m'ha agradat. No té una especial profunditat intel·lectual, però és una novel·la ben explicada que té bons detalls poètics i un plantejament narratiu original. M'agrada aquesta narradora i tant que sí! Aporta un distanciament de la història  que ens separa d'un excessiu sentimentalisme i hi ha bons secundaris, una de les claus de les bones novel·les i les bones pel·lícules: m'agraden la mare, el nen atleta, la dona de l'alcalde... alguns simplement apuntats... El Führer és un Hitler especial, el jueu és atípìc... I un petó que no es dóna  ronda la història com un pal de paller.
Al final, la pell de gallina i això que ho saps i que sóc dur nomalment per a aquestes coses!

Aniré a veure la peli i em temo que no m'agradarà.

http://www.campana.cat/index.php/llibres/294

el comentari sobre el llibre a TV3

comentaris al fòrum de l'Espolsada

a propósito de Llewyn Davis, dels germans Coen

Aquest cantant de música folk no té l'èxit de Bob Dylan. Més aviat tot li va de mal en pitjor, des del gat que s'escapa del pis on ha passat la nit fins als embarassos i avortaments de les seves amants -ocasionals-. Una mica depriment però el personatge està ben trobat, bona l'ambienbtació a l'Amèrica dels inicis dels anys 60 i alguns secundaris caricaturescs sensacionals: els visitants a casa els pares del seu antic partenaire mort, la dona que toca l'arpa(?) al tuguri on ell canta, els dos acompanyanyts del cotxe en el viatge a Chicago... Humor jueu woodyallenià?. Els germans Coen l'encerten.

A próposito de Llewyn Davis huele a Nueva York por los cuatro costados; a ese Greenwich Village de 1961 cuyos escenarios estaban tomados por músicos de jazz y bluesmen y en cuyas calles todavía podía sentirse el regusto bohemio y drogota de los años de gloria del movimiento beat
(La balada del perdedor: a propósito de los hermanos Coen)


Inside Llewyn Davis trailer por Flixgr

banda de la pel·lícula a l'Spotify

IX fòrum d'innovació educativa a l'ICE de l'UAB

http://ice.uab.cat/FORUM13/index.php

Algunes idees recurrents:

• La innovació no pot ser una iniciativa individual. Imprescindible el treball en equip, imprescindible el treball de centre. ajudar-se amb el treball en xarxa.
• Necessària una relectura i una reinterpretació del  currículum (no hi estic gaire d'acord; el currículum ja està prou bé: simplement no cal confondre'l amb els libres de text)
• Necessitat d'explicar a les families. és normal que tinguin la percepció de l'escola de fa trenta anys. cal per a això convidar-les a entrar a l'escola!
• El més difícil és perpetuar les innovacions. Problema de la inestabilitat de les plantilles.  Cal documentar! Dificultat de perpetuar innovacions d'Infantil a Primària, de la ESO al Batxillerat i a la Universitat
• No deixar d'aprendre; el professorat aprèn de l'alumnat; l'escola aprèn de l'entorn
• Necessitat de lideratges distribuïts; no a l'assemblearisme mal entès; tothom és capaç de liderar alguna cosa; confiança en les persones i en els processos
• Escoltar l'alumnat
• Hi ha un moment que les escoles fan un  click; no sabem com provocar-lo però sempre és a l'inici de la innovació
• Aprenem dels errors i els fracassos

Algunes idees que destaco:

• incorporar la recerca a les classes habituals més que dedicar-los estones pròpies (Ramon Grau)
• trencar models mentals: públic-privat, esforç-motivació... (Màrius Martínez)
• el més important és trencar barreres (Màrius Martínez)
• practiquem la cultura de la possibilitat, el "i per què no?..."(Màrius Martínez)
• Cal documentar; no només allò que va bé sinó també allò que no va bé!(Màrius Martínez)
• Posar la tecnologia  en mans dels alumnes i no dels professors (Jordi Adell)
• Mirar l'educació infantil Mirar l'educació informal
• Tancar la porta de la classe i fer el que vols?  així no anem enlloc(Agnès Barba)
• Els equips informatics ja detecten les emocions: (Joan Subirats)
• Sistema nacional de masses educatiu public. Tot està en qüestió:  Nomes queda l'educatiu (Joan Subirats)

em sorprèn:

• Comissions de treball 10pares 1mestre !!!!
• Assemblees d'infants (escola Els Encants)

Frases

• Per a la innovació és imprescindible la barreja de perspectives i sortir de la cultura de la queixa Roser Argemí)
• Hem innovat pequè no podíem sobreviure d'una altra manera (Carme Oriol)
• Les escoles descobreixen que hi ha coses que no estan bé i que no està bé que no ho estiguin (Màrius Martínez)
• No tant "bones pràctiques" com "pràctiques de referència" (o res no és copiable) (Màrius Martínez)
• Una dieta rica sempre és adequada encara que després en vingui una de pobra (sobre com justificar a les famílies el treball innovador que després no té continuïtat (Màrius Martínez)
• La innovacio és fer coses estadísticament improbables (Martí Olivella)
• No hi ha res mes pràctic que una bona teoria (Jordi Adell)
• De les TIC en traiem el que hi posem(Jordi Adell)
• La societat té problemes i la Universitat departaments (Joan Subirats)
• LA innovacio de dretes està basada en la competivitat la d'esquerres en la col·laboració (Joan Subirats)
• Com comencem? I.P.: Espais x trobarse J.S.: Pensar inductivament i no deductivament Mirar l'educ infantil i el lleure educatiu, píndoles d'experts Incrustar l'escola a l'entorn

Hauria preguntat

• Davant de la complexitat del sistema ( del món) com prioritzem els aspectes que necessitem innovar?
• Innovem de vegades en coses que no caldria innovar?
• Són les competències bàsiques un component innovador per al sistema?

Hauria tuitejat

• "Jornades pedagògiques: allò que alguns mestres consideren teoria allunyada de les aules"

A seguir:

Fernandez Anguita

Bloc Ismael Peña

Evgeny morozov

nova.cat

El mínim que es pot dir. Les memòries polítiques de Raimon Obiols

Un altre cant a la política. Els orígens i la formació del PSC. Per entendre com costa deixar un partit que és la teva vida i que d'alguna manera t'han robat o simplement ha deixat de ser el teu. Amb anàlisis lúcides dels problemes dels partits, molt abans del 15M

P. 362

Alguns moments de bona literatura i de bona reflexió mes enllà del dia a dia de la lluita política

NIts fredes, de Ba Jin

El pobre Wang Wenxuan viu amb la seva mare i la seva dona que es barallen com a gat i gos mentre ell es va morint. M'entra a poc a poc, potser per la llunyania cultural que,ja en algun altre cas m'ha provocat una especial sensació de fredor. Però al final te l'estimes el pobre Wuang.

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=829

Mai havia trobat una crítica que parlés del tacte de la coberta...

L'edició és superatractiva. No te la pots treure dels dits. El tacte suau i una mica gomós de la coberta és impagable. El paper, amb un lleuger toc groguenc que li dóna un aspecte clàssic, és del gruix ideal. La lletra té la mida adequada... així, doncs, he de felicitar @Viena_ (http://xines.blogspot.com.es/2013/06/nits-fredes.html)

Els tres tenors al Jamboree

jazz  de primera al local més emblemàtic. 

http://www.masimas.com/jamboree/concerts-jazz/barcelona/els-tres-tenors
Diversos coneguts en escena.

La reconquesta a les valls de l'Anoia i el Gaià, de Josep Iglésies

La lenta reconquesta i repoblació per aquesta esquena d'ase que és la serralada prelitoral en aquests sectors desconeguts de Querol, la Llacuna, Ancosa...

Hi entenc perquè la Conca de Barberà es diu així i idees potents com els repobladors amagant-se en les petites valls i clarianes i aprofitant-se dels enclaus abandonats cent i dos-cents anys abans.

12 anys d'esclavitud

Un negre lliure dels estats del nord és segrestat i venut com a esclau i ha de treballar a les plantacions de Georgia. El seu nivell cultural li serà un obstacle i un ajuda al mateix temps per  resistir i per sortir-se'n. Llarga i de ritme lent em sembla que tampoc no aporta grans coses. Diguem que digna des del punt de vista cinematogràfic: guió, imatge, música... oscaritzable, doncs.

http://www.12anosdeesclavitud.com/

Inesperades vacances vimbodinenques

Montsant rogenc
El diumenge els pagesos cremen rostolls i el fum es barreja amb la calitja anticiclonica
El mar amb brillantors joganeres s'estén enllà per la seva immensa planúria
Priorat emboirat
Les Muntanyes de Prades vesteixen la Història de pobles abandonats i masos enrunats
L'ànima es disfressa per una estona de patriotisme amb el desig de fer-ne de tot això un país

https://picasaweb.google.com/108135886363860798918/SeleccioAlcoverMussara02?authkey=Gv1sRgCOGi9tKSkeqvbA#slideshow/5959836128514591378

Acumulació de cultura

quatre encerts:

Woody Allen: Blue Jasmine; pel contrast entre dos móns oposats que comparteixen en el fons i evidentment les misèries de la condició humana.

Pissarro: pel plaer d'apropar-me i allunyar-me de cada quadre (posant-me i traient-me les ulleres) en un vaivé d'admiració  i per l'homogeneïtat de la proposta: m'agrada, almenys aquest cop que l'artista i el comissari m'estalviïn els sobresalts.

Raimon  a Mataró: que gran que és Raimon! les Cançons de la roda del temps, Ausiàs March, Com un puny... Quin cant d'amor a tot! Quina intel·ligència!

Espriu al CCCB: Només en veiem una part; val la pena ni que sigui nopmés per veure el nen Espriu fent el pallasso davant de la càmera.

buff, aquest blog està desbordat!

Moo Pak, de Gabriel Josipovici

Aquest professor de literatura jubilat desgrana en un monòleg llarg passejat pels parcs i cementiris londinencs els seus pensaments sobre art, cultura, filosofia, sociologia, història i, evidentment , literatura i pretén aclarir-se en el seu camí cap al llibre que escriu: Jonathan Swift, els ximpanzés,  el llenguatge, els jardins...

Un llibre originalíssim que, com algú deia, subratllaries tot sencer.

Moo Pak* pasará a la historia (ese espacio en la historia que ocupan las grandes chorradas) como la novela en que servidor marcó, señaló o subrayó las citas más extensas. No hablo de las habituales citas de cuatro, cinco o seis líneas, sino de veinte, treinta o en algún caso concreto (y ateniéndonos exclusivamente a la versión digital en que fue leída) páginas enteras, esto es, quinientas, seiscientas palabras. Una locura. http://lamedicinadetongoy.blogspot.com.es/2013/04/sobre-moo-pak-de-gabriel-josipovici.html

D’apologies de la lectura se n’han fet moltes, però n’hi ha poques que funcionin o que resultin convincents. Qui no té ganes de llegir no llegirà, per més que, una mica d’esma i sense gaire esperit crític, reivindiquem la importància cabdal de llegir «els clàssics», així, a l’engròs. Em penso que els lectors que arriben a Moo Pak no en necessiten, d’aquesta mena d’apologies, però, per si fes falta, diré que en aquesta novel·la hi he trobat una de les descripcions més boniques que recordo del lloc que la lectura pot ocupar en una vida, de la relació íntima i continuada que es pot establir entre un lector i els seus autors més estimats. És una veritable amistat, ens diu el llibre, una conversa prolongada, i en vaig tenir prou amb les primeres pàgines de Moo Pak per saber que em moria de ganes de capbussar-m’hi, que volia formar part d’aquesta conversa.

http://lamaquinadeferllibres.wordpress.com/2013/03/14/moo-pak-de-gabriel-josipovici/

Juan Carlos Monedero: Curso urgente de política para gente decente

 I ara cites directes:

La política es el lugar donde vamos a decidir cuánta desigualdad estamos dispuestos a soportar.

En la ciencia política, objetividad, toda. Neutralidad, ninguna. Quien no sea objetivo traiciona la ciencia política. Quien diga que es neutral, miente.

La única solución con un mínimo de futuro es decrecer.

El capitalismo condena a dos tercios de la humanidad a la exclusión, la marginalidad y la violencia. El capitalismo está moralmente, pues, por debajo de los chimpancés.

Tenemos la tendencia a la cooperación -de ahí que nos sintamos bien ayudando- pero hay marcos sociales que fomentan el depredador que también nos habita; el modelo neoliberal, sin ir más lejos, que convierte la sociedad en un campo de batalla de todos contra todos.

Para hablar de política también conviene coger papel y lápiz, leer despacio y sacar después, sólo después, las propias conclusiones.

dice Anselm Jappe (...) en la senda de Walter Benjamin (...) "es la catástrofe la que está programada, no la emancipación; las cosas abandonadas a su discurrir espontáneo únicamente conducen al abismo. Si hay "leyes de la historia", éstas van siemre en el mal senido; la libertad y la felicidad humanas no son nunca su resultado, sino que siempre se logran contra ellas.

en resum: qualsevol cosa menys quedar-se quiet.
(continarà)

Monedero

Participar és feina

Comparteixo la idea de Juan Carlos Monedero. La subscric i l'amplio i la dedico als que critiquen la política (i es queden a casa tan satisfets, és clar, gaudint del benestar que les lluites polítiques de tants anys , de tants segles els han concedit) : política és sortir de casa a 2/4 de 10 del vespre per anar a una reunió en comptes de quedar-se escarxofat al sofà (això sí rient del gags de Polònia), política és llegir i redactar documents, en comptes de llegir novel·les (o poesia si ho voleu), politica és manifestar-se un dissabte al matí (en comptes d'anar a la platja  o a passejar pel Montseny), política és fer cartells i pancartes i dedicar el divendres (o el dissabte, o el dijous tornant -cansat- de treballar) a penjar-los, política és barallar-te i emprenyar-te amb el que no pensa com tu ni fa les coses com tu,  sobretot si només és per una petita minúcia que en el fons no és gaire important (en comptes .... bé, no en comptes de sinó  a
més d'emprenyar-te amb el teu company de feina, amb el teu cap o amb el teu familiar per normalment minúcies del mateix estil).

Participar és feina. Fer política és dur.

Els partits (alguns) i els polítics (alguns) és un altre tema.

Inés y la alegría, d’Almudena Grandes

La Historia inmortal hace cosas raras cuando se cruza con el amor de los cuerpos mortales. 

"Després de l'èxit del lector de Julio Verne torno a Almudena Grandes. Inés y la alegría. De moment descobreixo dirigents comunistes que no sabia ni que existien i que tenen vídeos sencers penjats al youtube"
                       x          x          x
"Amb Inés y la alegría em submergeixo en l'episodi històric de la invasió de la Vall d'Aran pel maquis comunista. Internet i la biblioteca del pare m'ofereixen múltiples versions i interpretacions d'allò que tal vegada s'esdevingué: no només no coincideixen sinó que algunes es contradiuen del tot. Història autèntica, doncs."

                        x          x          x

" Per mi s'equivoca absolutament a plantejar una última part que és com un epíleg i que es fa interminable"

Però globalment un llibre esplèndid. Em quedo amb més ganes d'Almuden Grandes

el vídeo sobre Jesús Monzón que em fa conèixer aquest personatge sorprenent que desconeixia del tot

post al bloc De todo un poco