Lyubov, d'Svetlana Alexèivitx

Una pel·lícula magnífica on l'Alexèievitx, com en els seus llibres, pregunta, calla, escolta i sobretot endevines que, entre els milers d'entrevistes que deu haver fet, filtra molt bé una col·lecció de  personatges de carn i ossos amb unes històries immenses que trasbalsen. I aquest cop, com diu, toca el tema més difícil de tots: l'amor i la felicitat. (és el mateix?). Molt més complicat que el comunisme, Txernòbil o la vellesa i el dolor...

LYUBOV - Love in Russian from Taskovski Films on Vimeo.

¿Qué es el amor? ¿Qué forma toma en tiempos de represión, persecución, catástrofe y guerra? ¿Cómo puede sobrevivir cuando toda una cultura parece empeñada en menospreciarlo? Svetlana Aleksiévich, ganadora del Premio Nobel y cuyas historias orales han explorado la psique de la población rusa, se embarca en el proceso de investigación para un nuevo libro que reflexiona sobre la naturaleza más recóndita del amor. El documentalista Staffan Julen le acompaña con su cámara para crear una nueva película que retrata su viaje, una íntima colaboración que acaba por ser única, desvelando el proceso creativo de la autora, algo que siempre había protegido sin compartir con nadie. "Felicidad, ¿cómo se supone que vamos a hablar de felicidad? Solo hemos podido sobrevivir", responde la nonagenaria autora rusa a la pregunta: "¿Por qué aquí nunca habláis de la felicidad?".https://www.filmin.es/pelicula/lyubov-amor-en-ruso

L'estret camí cap al nord profund. de Richard Flanagan

 

Dorrigo Evans recorda les seves vivències com a presoner dels japonesos en la construcció del Ferrocarril de la Mort durant la Segona Guerra Mundial. Una tasca que europeus i americans havien definit com a impossible i que el Japó vol acomplir per guanyar la guerra i controlar tota Àsia.

Dorrigo, responsable de la vida de més de mil homes, farà l’impossible per salvar-los del destí gairebé inevitable i acceptarà representar el paper de líder, d’exemple, que tots necessiten però que ell no creu que sigui. En unes condicions infrahumanes, es resigna a sobreviure sense amor. Al camp de presoners intenta que els seus homes resisteixin el còlera, la fam i les tortures fins a l’endemà. Acabada la guerra i convertit en heroi, Dorrigo formarà una família i mirarà d’honorar i recordar els seus companys morts, però res d’això no importa si no pot estar amb l’única persona a qui ha estimat de debò.   http://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/lestret-cami-cap-al-nord-profund/

El sentit d'un final, de Julian Barnes

 

Tony Webster és ara un jubilat de vida tranquil·la, divorciat amistosament, amb una filla i aparentment en pau amb la seva vida. Però quan rebi una carta d'un bufet d'advocats, es veurà abocat a revisar el seu passat, especialment els seus anys adolescents.
Just abans d'anar a la universitat, el seu grup d'amics es va ampliar amb l'Adrian Finn, el més seriós i intel·ligent de tots quatre. Amb fam de sexe i de llibres, sense noies, van viure un any molt intens i van jurar ser amics per sempre. Ara, passats més de quaranta anys, Tony Webster s'adona que molts fets potser no van passar com els havia recordat. Perquè la memòria és imperfecta i pot fer aflorar sorpreses. I, fins i tot, obligar-te a reinterpretar tota una vida. https://www.angleeditorial.com/el-sentit-un-final-353

La mida justa, de Jostein Gaarder

Me l'empasso en un dia. Una bona reflexió sobre la vida, la mort, la malaltia i el suïcidi. Pertany al gènere que m'invento de "caseta vora el llac".

La mirada de la mort cau sobre ell com una sentència inapel·lable. El diagnòstic és clar. Ara només cal decidir què fer amb el que li queda de vida. I per pensar, per fer net, decideix confinar-se (perdoneu) a una cabana de fusta perduda en el bosc a la vora d’un llac, durant una llarga nit catàrtica. Us pot semblar un argument sinistre i trist, però no. Tot i que estem davant d’un home que ha de decidir entre morir i continuar vivint, el to és diàfan i vital. L’honestedat brutal de l’Albert amb si mateix, amb els errors del seu passat, les meditacions sobre l’univers ‒és aficionat a l’astrofísica‒, la parella, els fills, la infidelitat, l’amistat. I per sobre de tot: què fer, ara? Visc? Moro?https://www.vilaweb.cat/noticies/fragment-la-mida-justa-de-jostein-gaarder/

Rabos de lagartija, de Juan Marsé

Los inolvidables personajes de esta novela, como la entrañable y desgarrada pareja formada por el adolescente David y su perro Chispa, el enamorado inspector Galván, o Rosa Bartra, la hermosa pelirroja embarazada, obedecen a una tristeza y una estafa histórica muy concretas, pero también a la estafa eterna de los sueños, encarnada aquí por las fantasmales apariciones de un padre libertario fugitivo y de un arrogante piloto de la RAF que, desde la vieja fotografía de una revista colgada en la pared, actúa como confidente del fantasioso David.https://www.casadellibro.com/libro-rabos-de-lagartija/9788426412843/706876

William Kentridge al CCCB

Al CCCB una exposició molt interessant de William Kentridge, un artista sudafricà, amb uns vídeos impactants que, sense ser explícits, reflecteixen l’experiència de l’apartheid i del postapartheid. Des del punt de vist tècnic curiosíssims i estèticament impactants.

  Una mica més: https://www.rtve.es/alacarta/videos/metropolis/metropolis-william-kentridge/4268603/

I Was, I Am, I Will Be, de Ilker Çatak

Que un matrimoni de conveniència derivi cap a una història d'amor no sembla un plantejament molt original però a mi m'ha semblat molt ben explicada, manté bé la tensió i no cau al pou temptador del cursilerisme malgrat el càncer de la protagonista. En canvi, t'apropa a la problemàtica de la immigració turca a a Alemanya i per extensió a la de tants altres llocs del món occidental.

Dos mundos opuestos chocan cuando Baran, un gigoló turco, se encuentra con Marion, una piloto alemán, en las playas de Marmaris. En su búsqueda de una vida mejor en Europa, Baran convence a Marion de llevarlo de regreso a Alemania, pero lo que comienza como un acuerdo de mera conveniencia comienza a convertirse en algo más profundo. "I was, I am, I will be" propone un examen de la imprevisibilidad y la progresión de la vida desde un pasado problemático hasta un presente complicado y la esperanzadora promesa del futuro.

https://www.filmin.es/pelicula/i-was-i-am-i-will-be

Under the skin, de Jonathan Glazer

Una misteriosa mujer (Scarlett Johansson) deambula por las calles de Escocia, arrastrando a hombres solitarios y confiados a un destino fatal... Adaptación surrealista de la novela homónima de Michel Faber. (FILMAFFINITY)

i un que l'explica: https://www.youtube.com/watch?v=MjyvY9IbxLk

Kuessipan, de Myriam Verreault

Abans en dèiem esquimals . Ara són inuits i van a l'institut a Quebec. M'agrada molt el personatge de la noia protagonista, grassa, (sí, ho dic, em sembla significatiu)  que es planteja el dilema de si val la pena el manteniment de les tradicions, gairebé de la identitat. Hi ha identitats retrògrades? 

Dos amigas inseparables crecen en una comunidad Innu. Mikuan vive en una familia amorosa, mientras que Shaniss vuelve a unir las piezas de una infancia robada. De niñas se prometen permanecer siempre juntas, pase lo que pase. Pero al amanecer de su decimoséptimo cumpleaños, su amistad se desmorona cuando Mikuan se enamora de un hombre blanco y comienza a soñar con dejar esta reserva demasiado pequeña para sus ambiciones. (FILMAFFINITY) 

Solitud, de Víctor Català

 Un plaer rellegirt Solitud, que vaig llegir fa molts molts anys. Llenguatge espectacular i un personatge molt ben definit, simbòlic, que defineix molt bé un feminisme avant-la lettre i una crítica social prou progressista venint de qui ve.

Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d'una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l'art de la paraula.https://lletra.uoc.edu/ca/obra/solitud-de-victor-catala/detall

Eulàlia Bosch al Museu de la Vida Rural

Al @MuseuVidaRural l’Eulàlia Bosch ens explicava que les escoles són el millor microcosmos des d’on explicar el cosmos. El miIlor encreuament de ciències i lletres per educar en la cultura de la sostenibilitat.

No diguis res, de Patrick Radden

Un llibre esplèndid sobre Irlanda del Nord i la lluita de l’Ira en els últims 50n anys. Sense saber-ne res el començo com una novel·la i a poc a poc es va convertint en un llibre d’història o en un reportatge, en periodisme d’investigació, en un thriller fins i tot. Excel·lent aquesta combinació. Alguns moments de confusió, de tenir-ne ja prou però la trama se sap reforçar amb nous personatges, amb nous ganxos, amb nous contrastos i de sobte el personatge de Gerry Adams, el pacificador, queda absolutament en entredit. Llarg, però molt bo.

El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia trenta-vuit anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles. Aquest llibre sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l’IRA ressentits per una pau que estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats. https://periscopi.cat/llibre/antipoda/no-diguis-res

La mirada aprofundida a la violència i les seves repercussions viscudes a Irlanda del Nord els últims 50 anys ha fet que ‘No diguis res’ (Periscopi / Reservoir Books) s’hagi convertit en un dels llibres de referència sobre el conflicte. Patrick Radden Keefe s’endinsa en un grapat de vides marcades pel compromís i l’acció armada en un entorn de gran complexitat https://llegim.ara.cat/actualitat/arribar-sigut-deixar-buscar-veritat_0_2525747435.html

Des del punt de vista literari -i aquí l’adjectiu “literari” inclou des de la novel·la fins a la poesia, passant pel periodisme narratiu-, la manera més eficient d’abordar un tema tan brutal i complex com el conflicte d’Irlanda del Nord és renunciar a les pretensions d’exhaustivitat, centrar-se en uns quants personatges i, sense bandejar el context, prendre com a nucli dramàtic uns esdeveniments concrets. Això és el que ha fet Patrick Radden Keefe, un dels periodistes més brillants de la revista The New Yorker, a No diguis res. Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord

https://llegim.ara.cat/ficcio/panoramica-detallista-real-conflicte-nord-irlandes_0_2546745333.html

Piero Sacchetto, al Museu de la Vida Rural

Aquest matí visitem una exposició de Piero Sacchetto al Museu de la Vida Rural. Per casualitat podem parlar amb l’Eulàlia Bosch, la comissària, (de qui la Marta és fervent  seguidora i admiradora) i la Gemma Carbó, la directora del Museu, amb qui conversem sobre les Estampes Rurals de l’avi Ramon. L’exposició és magnífica: quadres molt semblants, amb games de colors homogènies, i amb una textura sorrenca molt especial. Estèticament són molt vistosos i al mateix temps comuniquen en que en podríem dir “terralitat”. Després, si investigues,descobreixes el lligam amb Erri de Luca, amb els refugiats etc….

https://museuvidarural.cat/nomes-anada/

The tale, de Jennifer Fox

Un guió que em sembla esplèndid per tractar el tema de l'assejament sexual. Fantàstica la intriga amb què acompanyem el descobriment dels fets en la memòria de la protagonista i aquest desdoblament de personatges que s'enfronten a ells mateixos. Pederàstia, sí, tractada sense embuts, jo diria que amb prou delicadesa. la Laura Dern està sensacional.

Reencontrada con un pasado que había logrado aislar con cierto éxito en una esquina de su cabeza, Jennifer (a la que aquí da vida una excelente, para variar, Laura Dern) se decide a volver a explorar los hechos, partiendo primero del cuento que escribió en su día para sobrevivir a lo sucedido y echando mano después de fotos, cartas y declaraciones de gente que la rodeaba en aquel momento. Esta vez, el objeto del documental es su propia vida.https://www.blogger.com/blog/post/edit/1123974945222554755/4840900259976206799

Men have excused, explained, downgraded, or denied their experiences for far too long, and it’s now Fox’s prerogative to tell her story as she sees fit, building to a confrontation with Bill in the present (now played by John Heard) that isn’t as cathartic for us as it must have been for her — but again, “The Tale” is her story, and we might just be surprised how many other women do identify.https://variety.com/2018/film/reviews/the-tale-review-laura-dern-1202670927/

Una temporada para silbar, d’Ivan Doig

(Quina pena quan baixa el germà del tren... Que bé que anava la història... 

... i la novel.la va agradant però quan saps que aquest tio ha escri 16 novel.les sobre el mateix tema és una petita decepció...

I que una novel.la tan costumista tingui aquesta dosi d'intriga vol dir que l'estructura és boníssima 

...

Quantes coses endevinades!

...

Senyor Eduard Castanyo, he pensat en tu tota l’estona

...

A ningú se li ha acudit fer-ne una de les millors pel·lícules sobre educació? Paper per a un mestre oscaritzable. I nens a cavall cap a l'escola amb el fons de les Rocalloses...)

Doncs una novel·la esplèndida! De vegades les novel·les són bones; de vegades a més són un plaer. Me l’empasso amb tres dies. Aires de Kent Haruf però molts anys abans... aires claríssims de Wallace Stegner a Angle de repòs... El passat torna com el cometa Halley tant per als inspectors d’educació com per als que en fugen per motius inconfessables.

No cocina, pero tampoco muerde”. Así comienza el anuncio en el que Rose Llewellyn, una viuda de “buenas costumbres y disposición excepcional”, se ofrece en el otoño de 1909 como ama de llaves; la frase capta de inmediato la atención de Oliver Milliron, un viudo con tres hijos y poca maña en las tareas domésticas, que la contrata para poner un poco de orden en su casa de Marias Coulee, Montana.http://www.librosdelasteroide.com/-una-temporada-para-silbar

Doig's strengths in this novel are character and language—the latter manifesting itself at a level of old-fashioned high-octane grandeur not seen previously in Doig's novels, and few others': the sheer joy of word choices, phrases, sentences, situations, and character bubbling up and out, as fecund and nurturing as the dryland farmscape the story inhabits is sere and arid. The Whistling Season is a book to pass on to your favorite readers: a story of lives of active choice, lived actively.

https://www.litlovers.com/reading-guides/fiction/1144-whistling-season-doig?start=2

Alabama Monroe, de Felix Van Groeningen

Una parella belga, un granger hippie, una tatuadora, una nena amb càncer, moments bonics en un guió interessant. Totes les crítiques parlen de la seva meravellosa banda sonora però és que el country i jo...

Hay convicción y fuerza en los actores y buena mano ejecutora en Van Groeningen, también una banda sonora carismática, pero todo puesto al servicio de una falsa trascendencia El País

Nacida de una obra de teatro (escrita, producida e interpretada por Johan Heldenbergh, protagonista del flm) que brotó como airada respuesta a un hecho político (el veto de la Administración de George W. Bush a la investigación con células madre), 'Alabama Monroe' propone un choque constante en su trama, discurso y forma. Así, Didier y Elise (una luminosa Veerle Baetens), la pareja que vive un drama familiar que nos recuerda al de 'Declaración de guerra' (Valérie Donzelli, 2011), no pueden ser más diferentes: agnóstico y reservado él; sensibilísima, soñadora y tatuada ella.https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a525004/alabama-monroe/

Antes del invierno, de Philippe Claudel

Claudel... escriptor i cineasta interessant... senzill , proper, la parella quan passen els anys, amb actors bons,

Nada parece empañar la felicidad de Paul, un neurocirujano de 60 años, y su mujer Lucie. Sin embargo, un día empiezan a recibir ramos de flores anónimos; al mismo tiempo, Lou, una joven de 20 años, empieza a cruzarse constantemente en el camino de Paul. Será entonces cuando empiecen a caer las máscaras: ¿son todos ellos lo que aparentan ser? ¿La vida de Paul y Lucie es realmente la que habían soñado? (FILMAFFINITY)

L'Acusació, de Bandi

 Contes de Corea del Nord. Molt interessants

Dos Filmins sobre la terra i la misèria

Dues bones pel·lícules a Filmin: El prado, una molt bona versió cinematogràfica a partir del que deu ser una molt bona obra de teatre sobre la lluita d’un vell irlandès perquè no el desposseexin del camp que la seva família té arrendat des de fa dècades, i, en la línia, Lazzaro felice, també sobre la misèria i l’esclavatge pagès a la Itàlia profunda amb la mirada del neorealisme i amb el referenmt de Miracolo a Milano de qui recordo allò de Cinque deddi Cinque deddi! per la semblança de la mirada ingènua, estulta, mancada... 

La panthère des neiges, de Sylvain Tessson