La Plaça del diamant

(no serà qüestió de fer-ne una mala crítica)
Coincideixo en general amb les opinions que he llegit i amb els propis comentaris del Toni:
1- gran espectacle des del punt de vista visual (els recursos tècnics del TNC son brutals: preciós colomar)
2- La història, ben explicada, no es fa especialment llarga malgrat les quatre hores.
3- M'agrada que els tres actes tinguin tons tan diferents: dóna una visió molt global del món que es descriu
4- El primer acte em sembla menys reeixit: espais molt buits, massa entrades i sortides i canvis de decorats...
5- Detalls molt bons i especialment emocionants en el segon acte (monòleg i afusellament de Julieta, el Mateu...)
6- Actors i personatges fantàstics: la senyora Enriqueta impressionant, el senyor Antoni molt en el seu paper, moments espectaculars de la Colometa)
7- Molt bona feina de direcció (je, je)
En fi, cal anar-la a veure

promesas del este

Un pel·liculot al qual m'acompanya incomprensiblement la Marta (ho dic per la crua violència anunciada). Màfies russes a Londres, una noia recull una nena acabada de néixer (es diria "una nadó"?, "una nadona"?) i entra en contacte amb un xofer chico martini ple de tatuatges. Pel·liculot intens a l'alçada d'un Padrino amb un metratge massa curt perquè prengui tota la potència que mereixeria.

(bastant ben explicada a un bloc desconegut )
(trailer en castellà)

Chagrin d'école

Daniel Pennac escriu les seves memòries d'escola. Les de quan era alumne i les de quan era mestre. Pennac va en una línia que m'agrada en general; però és un provocador i aquí em sembla absolutament pressumptuós i molt sovint poc creïble.

El oso, de William Faulkner

I en el tercer, Faulkner em derrota: incapaç de saber qui és exactament Ike McCaslin i la relació que manté amb els seus familiars: quins són esclaus, quins són cosins, quins són descendents del patriarca, quins... llegit del dret i del revés espectacular l'estructura general de l'obra: quina sorpresa quan s'acaba la caça a meitat del llibre; en quin libre , en quina pel·lícula el protagonista (l'ós) mor a la meitat...? I de sobte comença una altra novel·la ...

impressionant...

El soroll i la fúria, de William Faulkner

Explosió de passió per Faulkner. Començo avui el tercer llibre en quinze dies. A Mentre agonitzo va seguir El soroll i la fúria que ha omplert un fantàstic pont d'estar per casa. Quentin, Caddy, Jason i Ben -deficient mental-són germans i els narradors que expliquen en una absoluta confusió narrativa i temporal la història de la seva família en l'ambient postesclavista del sud dels Estats Units. Difícil d'explicar perquè enganxa una història tan complicada de seguir. Confós absolutament entre els personatges rellegeixo de nou el llibre des de la pàgina 150 endavant endarrera amunt i avall i potser és aquesta múltiple perspectiva la bona manera d'entrar en una trama en espiral, en xarxa, calidoscòpica (no se m'acut res més) original com em penso que no havia llegit mai res.

Total, que passo per la Gàbia de llibres buscant un llibre petit per llegir al tren i quan trobo el relat "L'ós" decideixo que no cal buscar més: al tren jo normalment no hi sé llegir novel·les i tot em despista però la primera pàgina ja em deixa amb la boca oberta

(continuarà)

"El soroll i la fúria" al bloc "El lamento de Portnoy "

Michael Clayton

Oblidable

William Faulkner: Mentre agonitzo

Amb Mentre agonitzo descobreixo (tinc llacunes literàries absolutament inperdonables) Faulkner. I és tot un sotrac! La novel·la comença, com moltes, desenfocada i es va enfocant a poc a poc. De fet potser no s'acaba d'enfocar mai. Lentament es va construint l’ambient: pluja, mort, estultícia, incomprensió, egoismes, absurds...
Pronoms sense referents, subjectes misteriosos. El temps verbal incoherent… (una mica Joyce; no tan opac, però).

Em fa gràcia saber que era el rival literari de Hemingway después que els contes d’aquest que he llegiut fa poc em van deixar sorprès per la seva falta de substància. Faulkner em deixa clavat a la butaca mentre que Hemingway em deixa cara de tonto.

La vinyeta literària de l'Andreu Sotorra

Joan Herrera

Va, no faig gaire propaganda polítca en aquest bloc però mireu-vos aquest vídeo de les intervencions d'en Joan Herrera sobre l'AVE

Arguments

LUIS De Sebastián a El Periódico posa de manifest un fet que em rebenta sovint: que les crítiques a una opinió es basin en crítiques a la persona. Parlat de Gore diu:
La dreta acusa Al Gore de cobrar una milionada per les seves conferències, de viatjar en avió particular, de no haver firmat el Protocol de Kyoto quan va ser vicepresident. Totes aquestes acusacions constitueixen un cas típic d'argumentació ad hominem. Intenten desvirtuar el contingut d'un missatge desqualificant la persona que l'emet. Si la vida del missatger no estigués d'acord amb el missatge, seria un cas d'incoherència d'aquella persona, però això no comporta necessàriament la falsedat del missatge. Si es tracta, a més, de temes verificables, la seva credibilitat s'ha d'avaluar pels seus propis mèrits, no tant per les credencials del missatger.

L'educació a Catalunya sota mínims?

Toca dir alguna cosa de l'informe sobre l'educació a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill. Només dues percepcions: els recursos són importants però encara ho són més els criteris a què es destinen; l'impressionant creixement de l'alumnat en els últims anys ha provocat segurament una priorització de les inversions en infraestructures i de l'augment del professorat. Però, per exemple, el vell problema, l'autèntica assignatura pendent de la formació del professorat, continua irresolt. Mai no s'ha donat respostes a les noves situacions sociològiques que han empobrit el nivell de les facultats de magisteri; potser com a totes les facultats però en les de magisteri la conseqüència és un efecte dominó que acaba repercutint en tot el sistema.
Una altra percepció: l'enfrontament dels criteris pedagògics de tot tipus entre la Primària i la Secundària (i no parlem de l'Educació Infantil de qui ningú es preocupa -ho fan els informes famosos?) es pot veure en els tòpics que circulen en la literatura més seriosa. Avui a La Vanguardia un preclar professor d'institut proclama que el problema és la permissivitat de la Primària on "es posa més l'èmfasi en què els nens siguin feliços que no en els coneixements"
I evidentment (gràcies, Simón) que el criteri per valorar l'exit o el fracàs de l'escolarització sigui la promoció /repetició de cursos indica que ens estem bellugant encara amb perspectives absolutament del segle XX, sinó del XIX).
Per cert deixeu-me caure a mi en el tòpic: el preclar professor és catedràtic de Llengua i Literatura Castellana...

(per cert, comentari dedicat a l'Imma Jordana)

evidentment no m'he llegit l'informe: si ho voleu fer el teniu aquí

49 contes de Hemingway

Els contes de Hemingway em deixen cara de tonto. Una història sense interès pot ser una narració interessant si el llenguatge és excepcional, o si ho és l'ambient o si és excepcionalment representativa o... Però sense excepció, la literatura és alguna cosa? Però vaja, és una de les millors obres de la literatura universal. (potser els bons són els 39 últims que no he llegit...)

Once

A mi m'agrada però no és una opinió gaire compartida. Un músic de carrer es troba amb una noia txeca i viuen una impossible i soterrada història d'amor pels paisatges de Dublín en què la música es fa absolutament present. Una pel·lícula molt senzilla, lenta, de música suau, d'un absolut romanticisme però gens empalagós. No sabem ni el nom d'ells; ni ells se'l diuen i potser ni se'l saben, i el seu tocar-se són només dos segons emocionants. L'amor de la vida pasa pel seu costat de manera fugaç i constaten amb acceptada resignació la seva impossibilitat.

(el trailer)

Política, política i política

En la línia d'algun post d'en Ramon Bassas comparteixio absolutament la tesi de l'Àlex. Em quedo amb ganes de comprar El Ciervo. (per cert en Maragall molt atent al discurs)

Chaleur de sang

De nou, Irene Nemirowsky; ara una novel·la prèvia a la seva Suite francesa però com aquesta inèdita durant molts anys. En un petit poble de la França profunda el narrador, Silvio, un vell solter de tornada de tot, observa l'apacible vida familiar dels seus parents Helène, François, Colette, Brigitte... . De sobte morts, assassinats i la trama que fa girs inesperats (i més d'un). L'amor, la passió és en el fons de tantes voltes que dóna la vida. Un bon personatge el del vell narrador, un bon argument.

Contra la riquesa?

El post de l'Obiols em crida l'atenció. Sí, és cert: ser d'esquerres és precisament no creure's que si els rics són més rics, els pobres també són més rics. Sí, els d'esquerres som els ingenus que no sabem economia i que encara ens creiem que els pastissos mal repartits no es fan més grans.
I està bé per cert el comentari que li fa el López Bulla.

Tres dramolette

Un bon text de Bernhardt, tres petits sketchos, teatre dins del teatre, una bona actuació de la Sardà i... una mica de son. Està bé anar al teatre de tant en tant i a Mataró aquesta programació del Monumental no està malament. Gràcies, Maria.

Ciència

De nou sobre la ciència. En Ramon Alcoberro comenta al seu bloc alguna cosa semblant al que jo insinuo en el meu post anterior; ell ho fa sobre les opinions de Watson (el de Watson i Crick) respecte la intel·ligència dels negres.

No estaria de més acceptar com a criteri metòdic que les dades empíriques contrastades per experiments repetits, i no la ideologia de cadascú, constitueix el fonament del coneixement científic. Deixar de banda els prejudicis personals i analitzar les coses com son (i no com voldríem que fossin) és l’únic acceptable per anar pel món, com a mínim des que Bacon de Verulam -segona meitat del segle XVI i principis del segle XVII-, va explicar que el mal que els ‘idola tribu’ feien a la ciència. Que un polític decideixi si el que diu un premi Nobel és ‘científic’ fa, com a mínim, mal d’orelles.

No confondre les dades amb les opinions i avançar a cops de dubte; ja n'havíem parlat a Vimbodí aquest cap de setmana.

Periodisme i ecologisme

Em revolten els comentaris periodístics escrits a partir d'intuicions i mancats de rigor que pretenen tenir més valor que els estudis realitzats per científics reconeguts. És cert que jo mateix em mostro escèptic davant les afimacions tipus "un estudi nordamericà diu que...", que em recorden la fantàstica frase de "oh , a la tele ho han dit...". Però em molesten últimament la proliferació d'articles en contra de l'ecologisme i l'atribució de catastrofisme als estudis que alerten dels perills del canvi climàtic. Vegi's articles com el de Sergi Pàmies sobre els talibans de l'ecologisme o crítiques a la prohibició de circular a més de 80/h amb l'argument que els polítics no són a les retencions de la Plaça de les Glòries etc.

Qué tan lejos

Una noia espanyola i una equatoriana coincideixen casualment en un viatge a peu per les carreteres equatorianes; una està de vacances i l'altra vol impedir el casament d'una mic. M'agrada que la pel·lícula no vulgui ser un reportatge antropològic, ni un film-denúncia, ni un road-movie filosòfico-esotèrica. Dues noies, una carretera i algun altre pesonatge, no gaires més. No diu gran cosa però passa bé.
(crítica interessant d'un blocaire equatorià)

el vel a les escoles

En Miquel Roca escriu a La Vanguardia un article sobre el cas de la nena de Vic a qui no deixaven anar a l'escola amb el vel. En Miquel insinua la seva posició a favor de prohibir aquesta indumentària en els centres educatius argumentant el caràcter laic de l'escola i l'estat. (potser li surt a més el "ramalasso" afrancesat propi de Can Roca).

Jo he defensat a l'escola més d'una vegada la llibertat d'indumentària quan no representi una dificultat per a l'acció pedagògica. Amb el mateix argument no faria cap mena de problema del vel perquè el fet que l'escola sigui laica penso que obliga l'escola però no pas els seus alumnes. No sembla que dur el vel sigui fer apologia d'una determinada creença religiosa, que és el que entenc com a criticable; i per cert, caldria potser que se n'assabentés la Conferència Episcopal i segurament també el MEC i el Departament d'Educació que possibiliten la discriminatòria assignatura de Religió a les escoles.