Copa-Lliga-Champions i Alcorcón
dimarts, 27 d’octubre del 2009
Jardí d'hivern
De nou la Zgustova em porta a Praga. La història d'una noia és la història d'un país. Vivint un amor-desamor poc definit entre dos personatges ( el músic artista violoncelista allunyat del món i el militant comunista pràctic i realista) ens passegem per l'estalinisme, la primavera de Praga i la revolució de vellut. No em sembla especialment brillant però té el seu interès.
dilluns, 26 d’octubre del 2009
Moon
Un home sol a la cara oculta de la Lluna en una base que es dedica l'extracció d'heli per enviar a la Terra. L'única companyia és el seu ordinador-robot. Té un accident i es desperta sorprenentment... en una camilla i acompanyat, ... d'ell mateix. Una bona història de ciència-ficció, senzilla però ben feta. Una mica monòtona, com a molt. Força referències a 2001 en l'ambientació i en la reflexió filosòfica. M'ho passo bé. Per cert, una cagada: si és la cara oculta de la Lluna, com pot ser que en un moment es vegi la Terra? O m'he perdut alguna cosa
dilluns, 19 d’octubre del 2009
El mapa dels sorolls de Tokio
Sergi López venent vi a Tokio i enrollant-se amb la noia que l'ha de matar perquè la seva ex-nòvia s'ha fet l'harakiri. Explicat així quina xorrada, no? A mi m'agrada. Em sembla plena de poesia i de sensibilitat, d'una estètica detallista que no enfarfega i d'un excel·lent savoir-faire cinematogràfic. I la japonesa, guapíssima.
ja sé que no ha tingut gaire bones crítiques, però:
Sin embargo, no funciona. O no como anteriores trabajos de la directora.Los problemas empiezan por el guión. Todas las películas, sin excepción (a un lado 'Elegy', escrita por otras manos), de Isabel Coixet están perfectamente escritas. Improbables o no, las tramas avanzan gracias a una escritura capaz de dosificar evocación y drama en dosis justas. Coixet, antes que nada, es lectora. Y se nota. Nada de eso ocurre ahora. Esta vez, el improbable amor entre una asesina a sueldo (Rinko Kikuchi) y un español aficionado al vino (Sergi López) se pierde en un ritual de frases demasiado afectadas para la emoción, demasiado esquemáticas para la tristeza.
i aquí 4 minuts amb la Coixet que parla de la peli:
dilluns, 12 d’octubre del 2009
Agora
ens ho passem bé veient l'última "peli" de l'Amenábar. Són molts temes interessants: ciència i dona, ciència i religió, religió i política, Roma i Egipte, Roma i cristianisme, ... No se'ns fa gens pesada tot i que jo li critico el simplisme i l'exageració dels grans moviments de masses. Però en les escenes més íntimes, en les distàncies curtes, guanya molt.
I per cert hi retrobo un tema científic que no he entès mai: la trajectòria dels cossos llançats des d'un vehicle en moviment. (quines coses em preocupen de vegades a mi!) Hauré de consultar-ho amb algun Casanova
dissabte, 10 d’octubre del 2009
Palabras desde el limbo
Per compensar la meva desatenció recomano aquí el blog inútilment deliciós del meu amic Jorge Larrosa; des d'allà tindreu accés al programa Palabras desde el limbo de Radio Contrabanda. Quin plaer la intel·ligència!
el Puig Rodó
El recordava ventós, pelat i desolat, amb una vista fantàstica sobre mig Catalunya. Ara és un pinaret per on corren els boletaires. Costa trobar una racó amb una mica de pèrspectives. La carretera de Montjoia és tancada amb una cadena i em perdo.
El Crist de 200.000 braços
el testimoni de Bartra sobre el camp de concentració d'Argelers l'any 39. Un lirisme profund i un llenguatge exquisit. Excel·lent.
dissabte, 3 d’octubre del 2009
Testament a Praga
No l'havia llegit i me l'he empassat en dos dies. I ha estat un flash-back als temes del final del franquisme i de la transició (que vaig viure de molt jovenet però que van formar part del meu primer background polític (quantes parauletes angleses avui!)): la invasió de Txecoslovàquia, l'eurocomunisme... I el testimoni de la lluita obrera a pagès per part del pare de la Pàmies és també interessant. Bé, m'ho he passat bé, no podia ser d'altra manera...
dissabte, 26 de setembre del 2009
Dezsö Kosztolányi: Anna Edes
M'agrada la història d'aquesta criada que entra al servei d'una família burgesa de Budapest, en el marc dels dies convulsos d'una revolució que evidentment desconeixia, a la Hongria de l'any 1919.
El "servei" com a símbol i exemple d'una tremenda injustícia social, reminiscències de l'Ancien Régime que encara perduren avui en dia.
diumenge, 20 de setembre del 2009
El Marquet de les roques
Una passejada agradable pel parc de Sant Llorenç del Munt. Al peu del Montcau, amb aquestes roques tan típiques, arrodonides, granelludes, morades, un casalot enorme modernista que havia estat de la família d'en Joan Oliver, Pere Quart.
dissabte, 19 de setembre del 2009
Gaziel: L'exprés de França
Bona entrada en el món de Gaziel, un personatge interessant, una prosa de primera.
Són fragments de les seves memòries, en què explica la seva primera escapada a París, molt jovenet, un segon capítol per mi excessivament novel·lesc sobre un episodi amorós amb una cabaretera, i molt interessant però molt breu el tercer capítol sobre els seus inicis en el món del periodisme.
divendres, 11 de setembre del 2009
en general no estic gaire d'acord (per no dir gens) amb les tesis de Gregorio Luri però em sembla com a mínim divertida la comparació entre la pedagogia moderna i l'art contemporani
Podríem fins i tot proposar una analogia entre les històries contemporànies de la pedagogia i de l’art. En tots dos camps ens trobaríem amb un creixent desprestigi de l’academicisme amb la ben intencionada confiança de que el rebuig del canon permet l’obertura del joc lliure de l’esperit, de les emocions, de l’espontaneïtat creativa de l’artista. La crisi de l’experiència estètica tradicional es correspon, fil per randa, amb la de la pràctica pedagògica tradicional. http://diarimaresme.com/entrevistes/l\'entrevista/gregorio-luri/
Ah!, però, aquesta gent que s'atreveixen a considerar-se per sobre de tots els postulats d'una disciplina sencera i secular!
2666
un pal!
(quina heterodòxia!)
més de 1100 pàgines que acabo no sé perquè
quatre parts que tenen molt poc a veure:
1quatre crítics en busca d'un autor candidat al Nobel desaparegut i ignot
2un professor universitari destinat a una ciutat de Mèxic que no saps què hi fa
3un periodista negre va a cobrir la informació d'un combat de boxa a la mateixa ciutat
4crims i crims i crims i cims i crims en aquesta ciutat
5la història de l'escriptor desaparegut i ignot
avorrit, obscur, pretensiós; potser ha estat culpa meva, ja passa
llegit a Internet:
Una obra maestra, indiscutiblemente la mejor novela de un autor excepcional. En palabras de Susan Sontag «el más influyente y admirado novelista en lengua española de su generación. http://www.anagrama-ed.es/titulo/NH_366
premio a la mejor novela de ficción de 2008 por el Círculo Nacional de Críticos Literarios de Estados Unidos.
Lo que aquí se persigue y se alcanza es la novela total, que ubica al autor de 2666 en el mismo equipo que Cervantes, Sterne, Melville, Proust, Musil y Pynchon.» (Rodrigo Fresán, Qué Leer)
2666 es un monumento literario
2666 es una obra maestra, pero no todos estan preparados para entender las obras maestras, la historia tiene miles de ejemplos. (aquest deu anar per mi)
diumenge, 30 d’agost del 2009
ha quedat al tinter
una bona versió del somni d'una nit d'estiu al festival Shakespeare de Mataró
La noche del diablo, un llibre sobre un personatge curiós, l'anomenat comte Rossi, líder feixista enviat per Mussolini a Mallorca als inicis de la Guerra civil
No mires para abajo , una pel·lícula argentina sobre la relació eròtica d'un noi amb una veïna que l'introdueix en el sexe tàntric
...
i alguna altra cosa
La noche del diablo, un llibre sobre un personatge curiós, l'anomenat comte Rossi, líder feixista enviat per Mussolini a Mallorca als inicis de la Guerra civil
No mires para abajo , una pel·lícula argentina sobre la relació eròtica d'un noi amb una veïna que l'introdueix en el sexe tàntric
...
i alguna altra cosa
diumenge, 23 d’agost del 2009
dilluns, 10 d’agost del 2009
Així és la guerra
Bé l'exposició al MNAC. Les fotos de Cappa m'interessen com a document històric però també com a experiència estètica i com a reflexió ètica. Dels milicians republicans als soldats americans, alemanys i xinesos , el sentiment quen la guerra és igual de bruta a tot arreu s'imposa. I especialment quan les dones que fugen de Barcelona l'any 39 em recorden fotografies de Bòsnia. O del Sudan o de ...
Laia Pérez, bé pel MNAC.
divendres, 7 d’agost del 2009
Joan MARAGALL: La Setmana Tràgica. Tres articles
Els famosos articles de Maragall posen els pèls de punta si els valores a la llum del seu temps i de la seva condició sociològica de burgès catòlic de Sant Gervasi. Impressionants.
Interessantíssima la introducció d'Ignasi Moreta on descobreixo que el famós article "La ciutat del perdó" no va ser publicat en el seu moment per pressions del propi Prat de la Riba; Moreta insinua que altrament li hauria anat a Ferrer i Guàrdia...
En una altra edició Hilari Raguer els explica
“Ah! Barcelona…”, escrit a finals de setembre, no vol denunciar a ningú, sinó trobar l’arrel del problema i l’origen de l’aixecament popular. “La ciutat del perdó”, escrit a l’octubre mentre començaven a executar-se als primers condemnats, és una demanda de l’aplicació de la justícia en la seva proporció adequada. “La iglésia cremada”, escrit al desembre, ens presenta un Maragall que ha viscut una experiència religiosa molt marcada en assistir a una celebració dins d’una església que ha estat saquejada i cremada. Una experiència que li va plantejar sentiments molt interioritzats.
dilluns, 3 d’agost del 2009
Ricard II, de Shakespeare
O el destronament d'un rei situat en un parking. Se'm fa estrany que una representació tan històrica i tan medieval es transporti a l'època actual però és cert que en el fons el tema de la pèrdua del poder és atemporal i que la caiguda en desgràcia d'un poderós es pot plantejar en qualsevol moment. Per mi l'espectacle té alts i baixos des del punt de vista de la interpretació (m'hi sobren algunes pallassades i massa sovint els actors es mostren insegurs i no acaben de transmetre la personalitat del personatge) però en Shakespeare sempre hi ha moments i especialment monòlegs que et remouen l'ànima.
divendres, 31 de juliol del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)