Años de penitencia, de Carlos Barral

Més enllà de l'interès particular de trobar-hi la Universitat dels anys 40 o la mili a Santa Fe i Ronda que he sentit explicar tants cops, gaudeixo la prosa brillant, l'agudesa en la descripció dels personatges, l'anàlsi sociològica d'una època i d'un grup social i cultural destacat (Gil de Biedma, Goytisolo, Castellet, Oliart...). O els pescadors de Calafell... O els bars de putes...
Tot un personatge, Barral!

«Tú sabes que soy un anarquista ibérico y que lo que de verdad me importa es poner bien una coma en un verso», le había confesado a su amigo Alberto Oliart, quien se ha encargado ahora de prologar el nuevo volumen con un perfil biográfico que merece comentario aparte: describe al personaje, al amigo, al intelectual sensible que se ve sometido a las lecturas obligatorias como editor, al «personaje que por su convicción ética -explicó ayer- se ve obligado a mantenerse en primera línea de batalla a pesar de que no tiene espíritu combativo y de que lo que le gustaría es vivir retirado en Calafell».

http://www.abc.es/hemeroteca/historico-02-03-2001/abc/Cultura/reunen-por-vez-primera-en-un-libro-las-memorias-de-carlos-barral_15732.html

Boyhood

Interessant experiment cinematogràfic que de seguida recorda la trilogia d'Abans del crepuscle/ la mitjanit/ l'alba, El mateix director, Richard Linklater, i el mateix actor,  Ethan Hawke, la mateixa idea, el pas del temps ficitici lligat al pas del temps real.
M'agrada observar com es va fent gran aquest noi, com es van fent grans els que l'acompanyen i a diferència de la trilogia anomenada aquí el pas del temps és gradualíssim, quasi imperceptible, com ho és en la realitat dels que ens acompanyen en la vida quotidiana. M'agrada observar els matisos en el canvi de les personalitats, en la conformació de les personalitats quan es tracta de nens  que es converteixen en nois.
I el noi aquest em sembla un actor esplèndid. Com el van detectar als sis anys? Ni els escrutadors futbolístics del Barça...!

En 'Boyhood', obra maestra que haría resucitar de alegría a André Bazin, Linklater ha ido mucho más allá que Apted. Rodando una semana al año durante 12 años con los mismos actores, dibujando la historia de una familia que parece robada de la propia vida, ha logrado captar el latido del tiempo en cada uno de los gestos de su devenir, en el modo en que afecta a nuestro vínculo con el mundo cuando este se está formando –vemos en qué se convierte Mason (Ellar Coltrane) de los 5 a los 17 años, ese periodo que identificamos con el relato de iniciación–; y en cómo la vida nos abre los ojos, cumple y frustra nuestros sueños (el personaje de la magnífica Patricia Arquette es, en este sentido, sintomático). En definitiva, en cómo el tiempo nos hace humanos. (Fotogramas)

absoutament d'acord

i, en canvi

Es claro y nítido que Ethan Hawke y Patricia Arquette se comen la pantalla y anulan al pequeño héroe en pleno crecimiento, que su presencia y sus vidas son más atractivas y apreciadas que la de nuestro joven protagonista y su sonámbulo andar (més Fotogramas)

què va, què va...

Poemes, d'Òssip Mandelstam

M'agraden molt aquest poema; quina força els dos primers versos!

I la traducció d'Helena Vidal fa que el llenguatge llisqui de manera fantàstica!

Solaris

El trailer no té res a veure amb el que és la pel·lícula: aquí sembla un thriller d'acció i, en canvi, és d'una lentitud no apta per a tardes de diuemnge. Cal vèncer la nyonya per gaudir d'una història de ciència-ficció de les que m'agraden:   moralina filosòfica i amors intrínscament  impossibles.Estètica 2001 Odissea de l'espai, que és feta 4 anys abans.


Bien es cierto que su ritmo lento, y la aparente casualidad con la que se introducen algunas secuencias —ese paseo en coche por Akasaka, una ciudad japonesa, que se erige en doble metáfora del estado mental del personaje de Berton y del despegue de la nave en la que Kris viaja a Solaris—, pueden hacer, y hacen, de ‘Solaris’ un filme del que el espectador de a pie huiría irremisiblemente... http://www.blogdecine.com/

aquest trailer és molt més significatiu:

Barcelona, any 64

La Barcelona de la meva infància. Un vídeo molt curiós.
Aspectes i Personatges de Barcelona, 1964 from Carles Barba on Vimeo.

Estupor i tremolors d' Amelie Nothomb

He estat a punt de tirar-lo per la borda. De sobte vira i tot pren sentit. Sí, té gràcia. Li donaré una altra oportunutat a aquesta Amelie

la historia de una joven belga que empieza a trabajar en Tokio en una gran compañía japonesa. Pero en el Japón actual, fuertemente jerarquizado, la joven tiene el lastre de un doble handicap: es occidental y mujer, lo cual la convertirá en blanco de una cascada de humillaciones y de una progresiva degradación laboral que la llevará a pasar de la contabilidad a servir cafés, ocuparse de la fotocopiadora y finalmente encargarse de la limpieza de los lavabos masculinos.

i genial el comentari del rincón del vago: 

Es un libro escrito en prosa. Las frases son largas. Predomina la subordinación, en algunas partes predomina más la yuxtaposición. Predominan los verbos, pero los adjetivos tienen un papel dominante en algunas partes.

Senectud, d'Italo Svevo

Buf!
Trieste, anys 20 (suposo) un homenet més o menys mediocre s'enamora/juga amb rossa guapa i inicien una relació poc definida en la qual no se sap gaire què pretén cadascú. Tot  m'és llunyà i això que Trieste m'és simpàtic...
el deixo a la meitat. Em sap greu per en Vallcorba, just en aquest moment... ( i per James Joyce)

Escuetamente diría que este libro trata de la desbordante pasión que arrastra a un hombre de 35 años a los brazos de una joven, criatura de su imaginación. Un tema bastante trillado, dada la naturaleza ficticia de todo amor. Sin embargo, Italo Svevo lo afronta bajo una mirada particular a la que parece no escapársele ningún ángulo de la pasión o relación amorosa. (Revista de Letras)

Memòries

Vimbodí és la biblioteca de memòries del pare. Aquests dies fullejo les de deGaulle, les de Paco Farreres, les de Carlos Barral. El segleXX en primera persona.

In one person (Personas como yo), de John Irving

En una sola persona és la narració autobiogràfica d’un escriptor anomenat Billy Abbott que va des de la seva adolescència fins al moment actual, quan ja té uns 70 anys. La vida sentimental d’aquest home i com descobreix la seva condició de bisexual és un dels pilars sobre els quals gira la trama, que sovint voreja el documental, perquè ens submergeix en l’agonia de l’època Reagan i els morts per la SIDA. La podem catalogar com a drama, però els episodis amb una càrrega irònica o sarcàstica sovintegen. (Nosaltres llegim)

«Ens forma allò que desitgem», diu en Billy Abbott, l'escriptor i narrador protagonista, a l'inici de la novel·la. I és ell qui ens explica la història tragicòmica de la seva llarga vida com a «sospitós sexual»: els seus primers anys de formació a mitjan segle passat en un poblet de Vermont, amb l'enamorament, imprevist i sobtat, d'una dona més gran que ell, la senyoreta Frost, bibliotecària, i la descoberta incipient de la seva homosexualitat, que li provoquen un torrent d'emocions contradictòries https://www.grup62.cat/llibre-en-una-sola-persona/94854

Las tres bodas de Manolita, d'Almudena Gandes

Madrid 1940s, Manolita, el seu germà Antonio, comunista guapo amagat, la seva germana Isa reclosa en un internat de Bilbao, escenes a la porta de la presó de Porlier, , el Palmera, transvestit, el Orejas, el xivato, (un real comissari Conesa), Silverio, el manetes, Eladia, la despampanant,... un món, una galeria de personatges increïbles- l'ambient de les dones que van a visitar els presos és potser el més original -. Novel·la potent potser una mica massa, en alguns trossos em cansa un mica.

"En los buenos tiempos las chicas se casan por amor. En los malos no siempre pueden elegir."

August

M'agrada aquesta aproximació a la Roma imperial calidoscòpica en els narradors i amb l'acompanyament de grans personatges, de noms que retornen als llibres de literatura del Batxillerat, Ciceró, Horaci, Mecenes, Ovidi... Una passejada una mica light per la Roma imperial però a mi  m'agrada descobrir la batalla d'Actium, entendre Marc Antoni i Cleopatra i, com sempre, veure que en la Història, com en la vida, no hi ha bons i dolents. 

'August', de John Williams, narra la història sobre l’ascens al poder d’un dròpol de 18 anys que, entre traïdors, bergants, estafadors es va convertir en el primer emperador de Roma. www.timeout.cat

Home, n'hi ha que es passen!

L'alcohol i la nostàlgia, de Mathias Enard

Una joieta que em passa la Marta, un trio, el transsiberià, París, Moscou, drogues, Thomas Bernhardt...

Una lectura que dura un viatge d'avió des de les Canàries i que malgrat les dificultats de concentració enganxa  i emociona

Sovint és el punt de vista del narrador allò que ens fa estimar o avorrir una novel·la i només els grans autors són capaços de jugar amb ell i anar-nos-el mostrant o amagant perquè siguem a la fi nosaltres, els lectors, els qui arrodonim el relat amb la nostra pròpia veu. 

www.nosaltresllegim.cat

viatget a La Gomera

Siete cajas, de Dory Sontheimer

Ja hem llegit moltes coses de l'Holocaust, però aquesta me l'empasso en un cap de setmana i té el seu interès. És la història real d'una família jueva, història descoberta per una descendent un cop queda en possessió d'unes caixes on els seus pares van amagar la identitat jueva durant la seva vida posterior, vida catòlica, barcelonina i "normal".  Endevino que les cartes estan una mica massa retocades però apart d'això posa els pèls de punta veure l'evolució i l'enfonsament en la tragèdia de famílies que eren absolutament "normals" (altre cop la parauleta amb cometes)

Article llarg a La Vanguardia

Pasión del dios que quiso ser hombre, de Rafel Argullol

Ser déu i ser home a la vegada és una monstruositat, diu Argullol. Ell , que no és ateu però que ha de deixat de ser anticristià es mira la figura de Jesucrist amb "carinyo",  ni que sigui per com l'ha gaudit a les obres d'art que milers d'artistes ens han llegat.

Tapiró, al MNAC

Pinzellades d'aquarel·la que detallen de manera sorprenent els rostres i els vestits d'aquests vells, d'aquestes noies, d'aquests xamans magrebins... Curiós i sorprenent. Val la pena...

El llogaret, de Faulkner

La història dels Snopes al Revolt del francès. L'he gaudit extraordinàriament i m'ha costat d'acabar-lo encara més extraordinàriament.. Recordaré però els moments d'absoluta emoció, cap com la meravellosa fugida de l'idiota amb la vaca.

Adéu, Shangai, d'Angel Wagenstein

Els jueus que fugen dels nazis es refugien a Shangai l'any 38. Allà els espera un port franc envaït pels japonesos que acaben aliant-se amb els nazis i entrant en la segona guerra mundial després de Pearl Harbor. Espies, violinistes, dones fabuloses, lladres de  carrer, nazis que no ho són tant, jueus de primera i de segona... De nou aquest Wagenstein fa una novel·la que m'encanta.

I que em transporta al Lotus blau.

http://www.librosdelasteroide.com/-adios-shanghai

Temps de guerra, de Francesc Fontbona

Temps de guerra són els records d’un metge català que havia acabat la carrera just el juny del 1936, i que s’estrenà en la pràctica mèdica en aquella circumstància tràgica i complexa. L’autor viu el gran drama del 1936-39 en una peripècia constant, sempre jugant amb el marge que el desgavell oficial li permetia. El llibre és un testimoni directe de l’ambient contradictori d’aquell conflicte, però també del descontrol que es vivia al bàndol republicà, així com de les pèssimes condicions penitenciàries de Catalunya durant la guerra, que l’autor patí des de la tardor del 1938.

Francesc Fontbona Vázquez nasqué a Barcelona l’11 de setembre del 1913, en una família d’origen tarragoní vinculada al món marítim. Nebot i hereu de Josep Fontbona Ventosa, metge eminent, estudià medicina i acabà la carrera el 1936. Durant la guerra fou metge militar a Barcelona, al front d’Aragó, Mataró i Berga, però aprofità les facilitats que li donava la seva condició per a encaminar cap a França persones perseguides per les seves tendències religioses o polítiques. Després exercí com a internista i metge de capçalera, orgullosament desvinculat de mútues i organitzacions oficials, fins la seva mort el 25 d’octubre del 1998. http://www.bnc.cat/Visita-ns/Activitats/Presentacio-del-llibre-Temps-de-Guerra-de-Francesc-Fontbona

El sueño de Ellis, de James Gray

No passarà  a la història del cinema, ni tampoc a la meva. Em va semblar mal explicada i avorrida

En 1921, Ewa y su hermana Magda dejan su Polonia natal y emigran a Nueva York. Cuando llegan a Ellis Island, a Magda, enferma de tuberculosis, la ponen en cuarentena. Ewa, sola y desamparada, cae en manos de Bruno, un rufián sin escrúpulos. Para salvar a su hermana, Ewa está dispuesta a aceptar todos los sacrificios y se entrega resignada a la prostitución. La llegada de Orlando, ilusionista y primo de Bruno, le devuelve la confianza y la esperanza de alcanzar días mejores. Con lo que no cuenta es con los celos de Bruno.http://www.filmaffinity.com/es/film236633.html

En la parte final, uno de los fragmentos de cine más portentosos de los últimos tiempos, todo se hace nebuloso, incierto, y los personajes aparecen y desaparecen en un baile de disoluciones que, a la vez, nos está hablando del carácter frágil y efímero del propio cine. Gray habla del país en el que vive y del medio en el que trabaja con la delicadeza de un orfebre, el último de los mohicanos.http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-194666/sensacine/

Jo no devia tenir el dia...