Torno a les dones mig franceses mig magrebines. M'interessa força aquesta situació predescolonització, aquesta dona alsaciana que es casa amb un marroquí propietari de terres poc fèrtils, prou tolerant amb el cristianisme de la muller de qui està més o menys enamorat. ... Hi ha molts més o menys en aquesta novel·la, i això sempre és bo.
Luo Hongwu regresa a Kaili, su ciudad natal, después de haber escapado de esta hace muchos años. Allí comenzará a buscar a la mujer que amó y que nunca logró borrar de su mente. Su nombre era Wan Qiwen.
Originalíssim. Interessantíssim des del punt de vista literari per aquest mosaic de narradors, aquest doble mosaic: els fantasmes que poblen el cementiri on enterren el fill de Lincoln i els ficcionats testimonis reals i biògrafs del president.
https://edicions1984.wordpress.com/2018/04/04/lincoln-al-bardo-la-sorprenent-primera-novella-dun-dels-escriptors-mes-reconeguts-i-influents-de-la-seva-generacio/:
Febrer de 1862. La guerra de Secessió fa menys d’un any que dura, però ja comença a ser sagnant. Mentrestant, Willie Lincoln, l’estimat fill d’onze anys del president, és a la Casa Blanca, greument malalt. Malgrat que semblava que havia de recuperar-se, al cap de pocs dies mor i traslladen el seu cos a un cementiri de Georgetown. Els diaris de l’època informen que el president Lincoln, desfet pel dolor, ha visitat diverses vegades la cripta del seu fill per abraçar-lo.
A partir d’aquest fet històric, George Saunders basteix una història inoblidable sobre l’amor i la pèrdua que s’endinsa en un regne sobrenatural alhora hilarant i terrorífic. I és en aquest bardo —l’estat de transició entre la mort i la reencarnació segons la tradició tibetana— que Willie Lincoln, envoltat de fantasmes que es mofen i es planyen de la vida que han deixat enrere, haurà de lliurar una monumental batalla sorgida del fons de la seva pròpia ànima.
Què dir? Quarta vegada que el llegeixo i aquest cop em venia molt de gust tenir i llegir (les dues coses) la versió que n'ha fet en Miquel Cabal. Tinc molta simpatia per Crim i Càstig, potser pel mite (real?) que el vaig llegir amb 13 anys. De la primera lectura recordo l'emoció per la relació amorosa de Raskòlnikov amb Sònia i, en les lectures de després aquest punt em perd intensitat. En canvi aquella escena en què ella li llegeix l'episodi de Llàtzer a l'Evangeli és memorable!
Dir que vaig entrar en Crim i Càstig per un professor que va aparèixer un any i va desaparèixer per sempre més que ens dictava apunts de Literatura (i Llatí?) i que ens va parlar amb emoció de l'obra (i de la Bohème també). Es deia Romero.
com que no puc posar una entrevista a Dostoievski en poso una amb en Miquel Cabal:
Un còmic excepcional per apropar-se al tema trans.
Una autobiografía útil y conmovedora sobre la identidad de género y todo lo que conlleva. Maia Kobabe narra en esta catártica autobiografía lo que significa ser no binario y asexual. El viaje hasta descubrir su verdadera identidad en el que se relata la confusión de los amores adolescentes, la lucha por salir del armario, los amigos que hizo escribiendo fanfiction gay o el trauma que le supone ir al ginecólogo. Género Queer es más que su historia, es una guía imprescindible sobre género para aliados, amigos y humanos de cualquier parte.https://www.popularlibros.com/libro/genero-queer_962924És un clàssic, oi, ja? Novel·leta que retrata una època. I si mires el tràiler de la peli no pots deixar d'imaginar-te la Bergman amb Yves Montand i Anthony Perkins
Un fracàs. M'hi porta l'entusiasta recomanació del Toni i no hi entro de cap de les maneres.
https://www.salabeckett.cat/espectacle/els-ocells-2/
A l’obra Els ocells (441 aC), Aristòfanes explica la història d’un atenenc adinerat que, fart de la ingerència pública en els seus assumptes particulars, abandona el món dels humans i convenç els ocells de crear una nova civilització. La democràcia atenenca no ha complert encara cinquanta anys i Aristòfanes ja denuncia aquells que instrumentalitzen els problemes del poble per perseguir els seus objectius individuals.
.jpeg)
M'agrada llegir els clàssics. M'ha agradat llegir aquest totxo. El tercer dels novel·lots de Tolstoi en importància. Lectura conjunta amb els Diaris de l'escriptor. Es retroalimenten. La sensació particular és que des de la modernitat Tolstoi, com a pensador, no s'aguanta per enlloc. Però la novel·la és distreta i és molt representativa de la seva ideologia reformista cristiana .
Quin plaer llegir-lo en una edició tan cuidada!
Narra la seducción de una joven sirvienta pueblerina, Katiusha Máslova, a manos de su señor, el príncipe Nejliúdov. La joven se convierte en prostituta y después es acusada de robo y asesinato y condenada injustamente por un jurado presidido precisamente por el príncipe, el cual siente remordimientos de su mala acción y experimenta una suerte de resurrección moral intentando salvar a la joven y redimirla de su condena, llegando incluso a ofrecerle el matrimonio y, al final de la obra, a descubrir el cristianismo. La trama, propia de un folletín, es verídica.
...
Si se lee a la luz de la conciencia, Resurrección parece haber sido concebida por su autor como continuación, y en cierta manera inversión, de Crimen y castigo de Dostoievski, y constituye, ciertamente, una obra compleja y contradictoria. El tema de la novela, presente ya en el título –un concepto clave del cristianismo– es la resurrección moral, entendida como regeneración espiritual del ser humano.
https://www.revistadelibros.com/articulos/resurreccion-ultima-novela-de-tolstoi
Hong Kong, 1962. Chow, redactor jefe de un diario local, se muda a un nuevo piso con su mujer. Allí conoce a Li-zhen, una joven que acaba de instalarse en el mismo edificio con su esposo https://www.filmin.es/pelicula/deseando-amar
Sinan es un apasionado de la lectura y siempre ha deseado ser escritor. De regreso al pueblo donde nació, hace un esfuerzo enorme para reunir bastante dinero y publicar la novela que ha escrito, pero las deudas de su padre le atrapan https://www.filmin.es/pelicula/el-peral-salvajeRepeteixo Jocelyne Saucier. Al començament em costen tants germans, però a poc a poc la intriga d'aquesta bessona inexistent se m'emporta. El poder de les bones editorials amb criteri.
"Nuestra familia es la fascinación de mi vida y mi mayor éxito de conversación. No tenemos nada en común con nadie, nos hemos construido con nuestro propio aliento, somos esenciales para nosotros mismos, exclusivos y disonantes, los únicos de nuestra especie. La gente corriente que ha revoloteado alrededor nuestro ha terminado quemándose las alas. No somos malos, pero enseñamos los dientes. Cuando a una panda de Cardinal le daba por abrirse camino, la estampida estaba garantizada.
—Pero entonces, ¿cuántos erais?
La pregunta exige una respuesta prodigiosa, y prodigios tengo para dar y regalar. No sé si consigo disimular mi orgullo cuando los veo repetir al unísono, asombrados como tontos:
—¿Veintiuno? ¿Veintiún hijos?»
Al Canadà, uns vellets al mig del bosc, una periodista que arriba investigant supervivents d'un gran incendi, després un jove, un plantació de maria, una velleta sortida d'un manicomi. Molt bo. Aquestes coses que compra la Marta...
https://www.filmin.es/pelicula/josep?origin=searcher&origin-type=primary
https://www.filmin.es/pelicula/la-ultima-tentacion-de-cristo?origin=searcher&origin-type=primary
Tae-suk es un joven que da vueltas por la ciudad buscando casas donde establecerse temporalmente en ausencia de los propietarios.Aquesta recomanació de la Lolita Bosch em té enganxat i meravellat durant tot un any. Vaig gaudint-lo a poc a poc, vaig captant l'evolució del dietari, i empatitzo de quina manera amb aquest escriptor (desconegut, ho confesso) que durant trenta anys transcriu els seus dubtes, els seus amors, les seves depressions, les seves malalties... els seus processos d'escriptura i la seva passió pels dietaris Una prosa senzilla, gens barroca, però riquíssima si és que aquesta combinació és possible...
Dos articles d'anàlisi del llibre:
https://cvc.cervantes.es/literatura/aih/pdf/15/aih_15_4_042.pdf
https://core.ac.uk/download/pdf/327098896.pdf
...
¿Y el placer? La respuesta se me dificulta mucho. El placer es intransferible, por eso mis razones son solamente eso, mías. Lo cierto es que cuando comparo La Tentación del Fracaso con otros diarios relevantes, constato una suerte de vacío, de insuficiencia, no en la expresión ni en la factura sino en la inteligencia y en el ritmo vital del personaje. Leo entretenido a los Goncourt y con admiración a Amiel; a Pavese y a Kafka, con cautela; a Jünger, con respeto. La lectura de estos tres tomos proporciona una imagen de Ribeyro paradójicamente exterior. Me explico: una sensación de que, en rigor, las páginas de La Tentación del Fracaso no encierran secreto esencial alguno ni un excesivo interés por lo ajeno. Y por ello desconcierta y atrae la figura de Ribeyro. Porque es engañosamente común.
(Sergio R. Franco) https://webs.ucm.es/info/especulo/numero15/ribeyro.html
Un plaer, la manera com Strout explica el fer-se gran d'Olive Kitteridge, sense posar-li el focus directament, de manera que ella és al mateix temps la història del seu món, del seu poble, dels seus veïns...
Eixuta, rondinaire i franca, i, malgrat tot, ha captivat els lectors d’arreu del món. Amb els anys, ¿s’ha endolcit l’Olive Kitteridge? Doncs encara té aquell caràcter feréstec i continua dient clarament el que pensa, però, a mesura que s’ha apropat a la vellesa, la vida li ha canviat. Quan menys s’ho espera, troba un últim company de viatge, al costat del qual seguim els seus intents d’entendre’s a si mateixa, la nova situació que viu i les persones que l’envolten.
Amb perspicàcia i empatia, Elizabeth Strout dona veu a un personatge únic que ens parla de la vida quotidiana de Crosby, el petit poble costaner de Maine on sembla que no passi mai res, tot teixint personatges delicats i complexos, però excepcionalment propers, les vides dels quals contenen un món sencer. Llum de febrer és una novel·la profundament commovedora sobre l’amor, la pèrdua, el penediment, les complexitats del matrimoni i el pas del temps. https://edicions1984.cat/cataleg/llum-de-febrer/
Strout, seguint passos de Sherwood Anderson, construeix una novel·la a partir d’històries, en aquest cas de les vides petites dels habitants de Crosby, un poblet de Maine, on retornem anys després, l’Olive ara té 80 anys, ja no està casada amb el farmacèutic del poble i s’ha casat amb un republicà que l’estima tal com és, sense filtres. L’Olive ja és gran però no ha renunciat a viure, sentir i sobretot a dir el que pensa i fer el que li ve de gust. En paraules de Strout, l’Olive és un personatge complex, però és que en el fons tots ho som. L’Olive sembla antipàtica, ja ho tenen les professores de matemàtiques, però en realitat és la més empàtica de tots els personatges. La construcció de la novel·la fa que els protagonistes siguin els habitants de Crosby, però de cop ella és allà rere una llauna de salsa de tomàquet del súper i aquest anar i venir pel llibre fa que l’Olive sigui un personatge polièdric ja que l’observem des de molts punts de vista i encara que a vegades sigui eixuta després la voldries abraçar.
https://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/113-2021/860-llum-de-febrer
"Compro el llibre d’en Quim Torra. El seu dietari de fa un any. Els mitjans n’han parlat molt i al FAQS l’entrevistaven i en comentaven els punts més impactants: les baralles polítiques, la seva soledat, les seves plorades… Sí, és força impactant! Em fa gràcia que, com jo feia amb el meu dietari d’aquells dies, comença sempre amb la menció de les xifres de contagiats i morts. No em quadra la sensació que vam tenir nosaltres d’estar confinats des del primer dia i en canvi ell es passa encara quinze dies reclamant el confinament, fins que no el concedeix el Govern d’Espanya.
Discrepo del nacionalisme essencialista de Quim Torra, però humanament m’és un tio proper."
M'hi porta el Toni, que em parla bé d'Alberto Moravia. Si una persona s'obsessiona en què la seva dona no se l'estima, ella acabarà no estimant-lo, oi? Ben trobat! Godard en va fer una versió on la Brigitte Bardot despista completament .
Un día la actitud de Emilia revela a Ricardo que su esposa ha dejado de amarlo. ¿Por qué? Él entonces lo ignora, pero le anticipa al lector lo que averiguará al final: Emilia ha dejado de amarlo a raíz de un hecho banal. Tanto que el protagonista no atina ni a recordarlo. El lector sabe que se trata de un error de apreciación de Emilia, de un equívoco, de una tontería que podría resolverse hablando, lo cual provoca una angustia constante a lo largo de la narración porque el lector sabe que todo podría resolverse si Emilia se dignara en hacer algo tan sencillo hablar y decir qué le ha molestado. No ocurre así y, como siempre en la vida –por eso Moravia es un gran referente del realismo- lo que es se impone a lo que debe ser.http://librosyhumor.blogspot.com/2017/04/el-desprecio-alberto-moravia.html?m=1
https://youtu.be/eRgNLaTSbxM
Interessant el plantejament de la dona francesa que se'n va a treballar al Marroc i es troba tots els problemes de les diferències culturals, socials i econòmiques que no es pot fer veure que no existeixen.
https://www.filmin.es/pelicula/the-mauritanian