divendres, 27 d’abril del 2012

El cel és blau, la terra blanca, Hiromi Kawakami

Ritme japonès, algú diria novel·la femenina, les crítiques positives que he llegit són sobretot de dones (gràcies Ada Castells)... dona que ínicia relació amb el seu exmestre gran i lentament la relació es va estrenyent. La quotidianitat pren importància i la passió va soterrada , tan soterrada que sembla que no hi sigui, però això li dóna un toc curiós i interessant de realitat. Em costa l'entrada però a poc a poc jo també els acabo entenent a ells dos...