Me'l deixa la Maria O. i l'encerta, i mira que jo amb els catalans... No té res perquè en teoria m'hagi d'atraure especialment, però me l'empasso ràpid. La infància d'aquest noiet empordanès més o menys de la meva quinta (els referents futbolístics i musicals en són prova) m'enganxa.
A través dels ulls d’un vailet, fills dels masovers d’un xalet de gent de Barcelona a l’Empordà transitarem per qüestions tan universals com la mort, l’amor (en el més ampli sentit de la paraula) i l’amistat. Ho fem sempre a través de la visió del narrador, un noiet que, per edat, viu totes aquestes qüestions per primera vegada, la seva mirada és neta de prejudicis, encara no ha tingut temps de fer-se’ls. El veurem créixer i com la seva manera de veure i viure la realitat va canviant. És un pas de cadència lenta, sense grans ensopegades. Veurem com el narrador fa el sempre complicat pas de la infantessa a l’adolescència: el descobriment del propi cos i la d’experimentar amb ell, del desig carnal, dels primers amors i les primeres atraccions sexuals que no sempre acaben de ser totalment clares.
Un dels canvis que experimenta i que més m’ha xocat, per bé, és la visió que té del món dels amos del xalet: primer es meravella de l’opulència i frisa per heretar la roba dels fills dels amos, enveja la seva piscina, les seves motos…, però amb el pas del temps i amb l’edat va canviant aquesta visió idíl·lica i pensa que no és més que una comèdia que serveix per tapar les seves misèries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada