Mèlich

"...L'escola hauria d'ensenyar que mai no viurem en el millor dels mons, que el paradís és fora de l'abast dels éssers finits, que la justícia, la veritat o el bé absoluts mai no es faran presents. L'escola ha d'ensenyar que no tot es pot ensenyar, i el que (...) no es pot ensenyar és l'ètica. Els humans som éssers que hem de comnplir les normes, però som també éssers que les podem transgredir. Però, quan s'ha de transgredir una norma o una llei? Això és el que l'escola no pot ensenyar..."

"Escola, ètica i moral" a Perspectiva Escolar 379

La mare, de Grazia Deledda

"A la Sardenya més recòndita i feresta, el conflicte entre les obligacions del celibat i els embats de l'amor, la lluita inexorable entre els deures religiosos i les temptacions de la carn, fan d'un jove sacerdot una veritable joguina a les mans del destí. Ni la condició del protagonista, ni la presència obsessiva de la seva mare, convertida en la veu porfidiosa del remordiment, no poden aturar en absolut el curs implacable dels esdeveniments, que Deledda fa brollar de manera magistral en aquesta novel·la".(Ed. Adesiara)

Fedra, de Racine-Belbel

A mi m'ha entusiasmat, i el Toni diu que sóc l'únic

La història m'enganxa, els alexandrins em funcionen bé, l'escenografia geològica em deixa... petrificat (barato...)

Racine és d'aquells clàssics que cauen antipàtics, Molière és el que cau bé!,  com Calderón de la Barca amb Lope de Vega. Però surto del Romea pensant que alguna cosa deu tenir aquest senyor sortit dels llibres de literatura del batxillerat, quan les seves paraules i els seus versos et fan sentir durant dues hores que allò que fa referència a les passions i els sentiments i que es va transmetre segurament de boca en boca en la Grècia mil·lenària i que recolliren Eurípides i després Sèneca,  descriu de manera meravellosa la condició humana i en concret el dolor dels amors impossibles. (ah! l'amor incestuós! i ah! l'amor sempre mal vist  de les dones madures pels noiets joves)

Per cert la Vilarasau una mica passada de voltes és l'única que va sovint més enllà de la necessària artificialitat tràgica i cau en l'exageració ridícula. Els altres, esplèncidids!

el Romea: http://www.teatreromea.com/ca/season/1003/fedra

el text: http://www.nuvol.com/ebooks/fedra/

Chemin à l'école, de Pascal Plisson

Una pel·lícula preciosa sobre
com quatre nens fan hores de camí per arribar a l'escola (al Marroc, a Kènia, a l'Índia i a l'Argentina) Encara que de vegades la barreja de documental i de ficció grinyola el resultat final toca la fibra amb eficàcia i et fa pensar no només sobre les diferències i les injustícies d'aquest món mundial sinó sobre el paper de l'escola i d'allò que hi ensenyem.




Aquí, muchos niños ricos pasan horas en autobuses para ir a escuelas exclusivas -un sacrificio que les imponen los padres que desprecian el valor de la educación pública-, en las que realmente no les gusta estar, porque no les divierte estudiar. Se aburren. El pequeño protagonista africano de esta película conoció a algunos de estos niños cuando acompañó a Plisson a presentar su trabajo en Japón. “Primero no entendía nada, pero luego se volvía loco de enfado. No daba crédito a su inconsciencia. No es normal que los niños en nuestros países no quieran aprender, que no les guste la escuela. En los países ricos algo estamos haciendo muy mal en el tema de la Educación”.  http://www.publico.es/culturas/camino-escuela.html

i m'agrada molt la crítica de Salvaoret en aquest bloc que recomano

http://educarentiemposinciertos.blogspot.com.es/2015/01/camino-la-escuela-un-ejercicio-de-fe-en.html

A todos los que amamos la educación -que no es lo mismo que trabajar en el sistema educativo- esta película no puede dejarnos indiferentes, sino que nos toca, nos llega y nos emociona. La recomiendo vivamente: es un documento valioso sobre la relevancia de la educación, del trabajo docente, del sacrificio de los alumnos por ir cada día al aula, alfabetizarse, abrir ventanas al conocimiento.

Dos taüts negres i dos de blancs

El Pallars encara em dóna de si.
Començament espaterrant amb les diferents visions narratives d'aquest drama de la Catalunya profunda. Després potser es fa una mica  llarg. Em moro de ganes, però, de passejar-me per la serra del Boumort.

http://www.grup62.cat/llibre-dos-tauts-negres-i-dos-de-blancs-114305.html

El retorn del comte, d’Assumpció Cantalozzella

M'interessa la història d'aquest últim comte feudal català enfrontat a Joan II i a Ferran el catòlic. La trama, fluixeta i encara més quan entronca amb l'actualitat per justificar l'enfocament narratiu. bruixes pallareses, amors i amants, incestos i aguns dels vicis de la novel·la històrica dolenta. però no coneixia el personatge i m'ho he passat bé.

http://www.grup62.cat/llibre-el-retorn-dhug-roger-101211.html

Mr. Turner

Pinzellades per descriure un pintor. Una visió original, sarcàstica, caricaturesca, exagerada, teatral.
Grunys i roncs. Psoriasi. Imatges precioses, no tant perquè siguin dels seus quadres ni els recordin especialment. Interessant sociologia de l'art: paper del pintor, mode de vida del pintor, l'acadèmia, les botigues, els mecanismes de distribució, els motius d'inspiració, la bohèmia avant-la-lettre...

Una princesa a Berlín

Un llibre esplèndid per entendre els inicis del nazisme. L'Alemanya dels anys 20 és una época molt explicada (Zweig,Fallada...), però aquí és molt interessat la visio del paper de la burgesia-aristocràcia jueva.

Berlín, 1922. Reina la confusión en la capital alemana tras la victoria aliada. Recorren las calles, con banderas rojas, las víctimas de la más impresionante inflación de todos los tiempos. Y, tras ellos, las bandas incontroladas de ex-combatientes nacionalistas, que siguen las consignas de un oscuro militar austríaco, Adolf Hitler. Indiferentes al barullo callejero, conservan aún sus privilegios unas pocas familias aristocráticas, en su mayoría judíos, de gran tradición en el mundo de las finanzas.

En este escenario irrumpen el americano Peter Ellis y el alemán Christoph. Peter vive una doble vida : frecuenta, por un lado, los elegantes salones de nobles y banqueros y, por otro, los tugurios bohemios de los artistas. Para su desgracia, se enamora de la hija de la familia Waldstein, a la vez que se ve involucrado sin querer en un asesinato político, que presagia ya los horrores del Tercer Reich. Poco a poco, todos se ven arrastrados en el torbellino de desatinos que sacude a Alemania y que la prepara para la dictadura nacionalsocialista.

(http://www.tusquetseditores.com/titulos/andanzas-una-princesa-en-berlin)

Gombrich , història de l ' art

Es pot resumir tota una història de l'art  en dos paràgrafs?  Doncs jo soc aixi de xulo!
L' art mes antic pinta allò que sap, els grecs pinten allò que veuen  i descobreixen l'escorç.El cristianisme recupera la importància de la claredat pròpia dels egipcis. El pintor que fa el salt cap al naturalisme és  el Giotto. Amb el Renaixement l'art es proposa buscar la bellesa El geni de Leonardo consisteix a combinar realisme amb harmonia. Manet el gran revolucionari per la manera com representa els colors i la llum. Cezanne  Pare de l'art modern.Kandinski aboleix la representació. El cubisme la reforma. Picasso i els seus contemporanis  ja no volen copiar la realitat sinó construir-la .
Total, anar i tornar d'Egipte : la mirada versus el coneixement

Interstellar

De les millors pel·lícules de ciència-ficció des de 2001 Una odisea del espacio (a la qual fa algunes picades d'ull) i amb l'excepció de Blade Runner. Aquí un granger ex astronauta és enviat per una NASA secreta a buscar un planeta on la Humanitat pugui continuar la seva existència després que la Terra mostra ja símptomes d'esgotament vital. Una mica de filosofia senzilleta i de missatge ecologista, el guió i el muntatge amb moments ben trobats i imatges espectaculars, sí.

Esta es una historia íntima sobre un padre y una hija. También es una colosal parábola sobre nuestra relación con el infinito, la obra más ambiciosa de un director que nunca se ha caracterizado por su modestia. Hay algo sinfónico en sus espacios sonoros, algo temerario en su empeño por conjugar la física teórica de Kip Thorne con el monólogo de Anne Hathaway sobre el amor como constante espaciotemporal, algo heroico en el salto mortal de su tercer acto. (Fotogramas)

Diplomacia

(Crema París?) El general von Choltitz, governador de nazi de París rep l'ambaixador suec que intenta convènce'l que no obeeixi l'ordre que ha rebut d 'arrasar París amb motiu de l'avanç de les tropes aliades. Von Choltitz va existir de veritat, l'ambaixador no ho sé i la història no sé si va anar així). Duel interpretatiu d'altura, consideracions morals interessants i un final que no tothom interpreta igual.

Si li haguésssiu de donar un premi a un dels dos actors a qui li donaríeu?
El van donar a Niels Arestrup, el general (m'ha sorprès).

..., la película, premio al mejor director y al mejor actor, para Niels Arestrup, en la Seminci de Valladolid, destaca por su ausencia de maniqueísmo, pero es incapaz de salir de dos baches previos. Primero, la falta de garra en el texto original de Cyril Gely, que apela a la solidaridad a través de la cultura, sin apenas crescendo dramático, con esporádica calidad, pero sin brillo en sus diálogos, y que solo sobrevuela sin hacer sangre por el tema más interesante: ¿qué era más importante, salvar París, o a los parisinos, el fulgor del pasado, el legado cultural o la fuerza del futuro?

Y en segundo lugar, la decisión de sacar la acción del cuarto donde se desarrollan las conversaciones, quizá por miedo a resultar excesivamente teatral, cuando eso se evitaba con gran cine desde dentro y no con discreto cine desde fuera, con acciones y conversaciones que poco aportan. Así que finalmente el encargado de sostener el armazón dramático no es ni el dramaturgo ni el director, sino uno de sus protagonistas, Arestrup, inmenso en su porte, en su gesto y hasta en su respiración, que mientras pierde la batalla dialéctica gana la interpretativa.(crítica a El País) vegeu-la tota aquí.

En Joan Herrera

Sento en Joan Herrera a Mataró. El que diu ho comparteixo però el que no diu és el que em desagrada: I penso que aquest oblit ens deixarà amb cinc diputats i incapacitats per a molt de temps per aplicar les polítiques transformadores d'esquerres que portem al programa i que amb la història, la seritetat i l'honestedat que, segons en Joan,  ICV porta a la motxilla, anirien tan bé al país.

Això que ha passat a Catalunya i que ha culminat en el 9N és extraordinari; absolutament extraordinari:  dos milions de persones desafiant l'estat per dir-li que volen separar-se'n és una cosa absolutament insòlita. El país és plural i "bastard" és cert (es deia ahir a l'acte); més que "bastard" jo en diria "mestís", però acceptar que no està clar que la majoria del país estigui per la independència no vol dir que no valorem que la il·lusió que provoca el projecte no li doni un plus d'importància que va més enllà de les matemàtiques.

És un procés del qual no podem quedar fora, no només per qüestions estratègiques (o són tàctiques?) sinó per principis i per programa: la definició fonamental d'ICV sobre el principi de l'autodeterminació (del dret a decidir que se'n diu ara) està absolutament bloquejada per l'estat espanyol: les perspectives de canvi (PSOE? Podemos?) si és que existeixen no obren cap via a l'esperança: el federalisme des de la sobrirania és tan impossible com la independència pactada! (i el federalisme concedit és un continuar per molt de temps sense

cap mena de garantia de progrés, d'autogovern, d'identitat...) Per això el trencament unilateral de l'statu quo és el camí que ICV hauria d'emprendre, aportant-hi el valor de la seva pluralitat i , evidentment, d'una perspectiva insubornable d'esquerres, negociant amb força perquè quedi oberta la possibilitat que la confederació amb Espanya sigui una de les opcions que s'ofereixi en el moment que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur.

Aquest és un camí en què podem coincidir amb CDC, ERC, CUP i MES. Cal ser amb ells en les negociacions, reposades, calmades, secretes si es vol.

Hem de continuar sortint a una foto de la qual no podem autoexpulsar-nos.

(com sempre escrit de pressa i corrents: no sé si aquest cop en Miquel Casares m'entendrà o em dirà que em dediqui a parlar de llibres i de cine.)

La sal de la terra, de Wim Wenders

Un recorregut per la trajectòria professional del fotògraf Sebastiâo Salgado. Molt interessant.

Jo tenia mania a Salgado pel que interpretava com un aprofitament dubtosament ètic per treure un profit estètic de les misèries de la gent. La pel·lícula el justifica és clar i el fa creïble.

A més un plantejament narratiu que m'agrada on, a més d'un fantàstic joc de llengües (anglès, francès i portuguès), es creuen les visions de Salgado, del seu fill i del mateix Wenders.

Hi porto el pare i jo penso que l'incomoda la duresa d'algunes escenes, però no, només és la incomoditat de les cadires del Verdi.

Al Fotogramas:
Lo mejor: la elegancia de la fotografía paisajística.
Lo peor: exhibe una mirada rendida, con poco espacio a la crítica.

http://www.fotogramas.es/Peliculas/La-sal-de-la-Tierra-2014

Museus

Montserrat i MNAC en dos caps d setmana: dues organitzacions diferents de l' art modern català. A Montserrat passejo solitari per  les sales de Cases, Rusiñol, Mir... i els quadres em transporten  una bellesa inesperada. Reconec que no sé per on començar a descriure-la amb paraules . Hi renuncio.

Al MNAC la nova presentació ens sembla original i sublim. Cada sala és un espai temàtic que et deixa amb la boca oberta amb la creació d'un ambient visual espectacular. Una manera que convida a gaudir dels quadres pres www.museunacional.cat cindint de si el seu autor és famós o no. Bona idea barrejar pintura i fotografia.

Em canso, però. Els meus ronyons cada dia suporten menys la marxa museistica Els dos dies lamento la falta de bancs, defecte universal en els museusd'arreu del món.

http:///ca/mobile/home

Lentitud

Curiós que trobi de manera coincident en les meves dues actuals dedicacions a l'educació artística i a la dels valors la idea de la lentitud:
Cal aturar-se per percebre de manera conscient i per convertir el veure i el sentir en mirar i escoltar. De la mateixa manera la intel·ligència espiritual necessita de la lentitud per a la sorpresa, per a l'admiració, per a l' anar més enllà d'un mateix i alhora fins al més endins.

Yuval Noah Harari, Sàpiens

La revolució cognitiva clau en la victòria de l'homo Sàpiens sobre els neandertals.

La vida del Sàpiens preagrícola permetia alimentació rica i oci. Era vida més sana i pacífica. L'agricultura és la trampa del luxe. És la victòria del blat

Els mites i l'escriptura han permès la cooperació posterior a la revolució agrícola

Els mites consoliden les injustícies fortuïtes.  El cas de les dones és diferent: el patriarcat és universal però no hi ha teories que ho expliquin clarament : ni la força ni l'agressivitat .

L'evolució de les cultures porta contradiccions en totes. la igualtat i la llibertat per exemple en la cultura occidental posterior a la revolució Francesa. Per això, per entendre les altres cultures, com la islàmica, cal entendre també les seves contradiccions

i més...

ple d'idees suggerents... m'ho passo bomba

els meus apunts

Un d’aquells pocs llibres que canvien la teva manera de mirar el món. (Pilar Beltran, Edicions 62).és molt bèstia però pocs llibres se m'han aproximat una mica a una barbaritat com aquesta

Good bye, Lenin

Un noi organitza per a la seva mare, militant socialista convençuda, una falsa realitat en la qual el mur de Berlín no ha caigut i l'Alemanya comunista continua vigent. Ironia, anàlisi sociològica i política, referències cinèfiles... Molt bona. Molt adequada per celebrar els 25 anys de la caiguda del mur!

La llebre amb ulls d'ambre, d'Edmund de Waal

Un llibre que m'apassiona: amb l'excusa dels netsukes, aquestes figuretes de porcellana japoneses que l'autor rep en herència d'un oncle-avi, l'autor remunta la història de la seva família, els Ephrussi, banquers jueus sorgits d'Odessa el segle XIX i que es van escampar per llocs diversos d'Europa. I especialment per París i Viena. La història dels palaus on van viure i la vida  de personatges, reals, que van ser testimonis propers i directes de la història i la història de l'art del XIX i del XX. I la gràcia és l'anar sentint com l'autor, un ceramista anglès de reconegut prestigi, va recorrent aquesta camí de descobriment familiar i d'apropament i identificació amb els avanatpassats
. M'ha apassionat

"De narració pròxima, la novel·la, és, a més una descripció del procés creatiu, per tot el que va haver de suar i treballar el seu autor per poder completar aquesta basta i documentada aproximació per la vida de la seva família al llarg de gairebé cent cinquanta anys. Obsessiu, empàtic, analític, De Waal ens guia amb grans dots d’historiador i de mestre pels diferents indrets, racons, localitzacions, ciutats i països, i també festes, sales, trobades, reunions, guerres i post-guerres on la seva família va descobrir el millor i pitjor de la condició humana."
(Daniel Bossio a bcncultura.cat)


Però res no agrada mai a tothom:

"Però si bé és cert que el material de partida és suculent, en tant que els Ephrussi atresoren una història digna de les millors sagues, que la seva implicació en la història europea més recent va molt més enllà d’una participació secundària, i que el seu ascens i caiguda es converteix en model de l’esdevenir de moltes de les més destacades famílies d’origen jueu, també ho és que Edmund de Waal, encara que amb un entusiasme molt benintencionat i una sensibilitat nascuda de la proximitat consanguínia, no és un narrador d’ofici i això provoca que l’interès decaigui per moments i la tensió pateixi de manca de rigor literari. Un interessant arxiu, un feble document"
.http://www.isabadell.cat/sabadell/cultura/critica-literaria-opinio/critica-literaria-la-llebre-amb-ulls-dambre-de-edmund-de-waal/

Sa meu mare, d'en Pau Riba

En Pauet, resulta que s'enamora de la seva mare, un any abans de morir (la mare). La veritat és que el llibre és deliciós, escrit amb una sensibilitat continguda i desbordant a la vegada.  Cadaqués, la vellesa, la família, ell... Quin paio!

i els que us heu llegit el llibre no us perdeu aquest reportatge entrevista (minut 17)

Trilogia jueva

La siete cajas, de Dory Sontheimer

Adéu, Shangai, d'Angel Wagenstein

La llebre amb els ulls d'ambre, d'Edmun de Waal

Tres bones lectures sobre els jueus
Que presents són els jueus a la literatura, al cinema, a ls política,  a la història...