The Green book

Amb la Glòria al Texas o de com un trailer que et deixa absolutament escèptic amaga una pel·lícula magnífica amb un Viggo Mortensen fantastic, una guió divertit i unes pinzellades de descripció social del Sud dels Estats Units als anys de Kennedy amb certa mala baba. (i jo sense saber que havia guanyat l'Òscar)


curiositat de la peli: https://www.elle.com/es/living/ocio-cultura/a22883660/green-book-pelicula-oscar/

Bajo el paraguas del racismo, los prejuicios y la intolerancia, Green Book cuenta el esfuerzo por aprender, entender y conectar con el otro que realizan dos personas completamente diferentes, por dentro y por fuera, obligadas por las circunstancias a convivir durante varias semanas. Es la historia, como bien diría el capitán Renault en Casablanca, del "comienzo de una hermosa amistad". (https://www.elmundo.es/cultura/cine/2019/02/19/5c66f80dfdddfff13a8b45d2.html)

La dona de la muntanya

Pel·lícula ecologista, feminista, amb un ritme molt ben trobat, passa molt bé. Gran actuació.

A sus cincuenta años, Halla, profesora de canto, declara la guerra a la industria local del aluminio, que está contaminando su país. Para ello, toma todo tipo de riesgos con el fin de proteger el medio ambiente en Islandia. Pero su situación podría cambiar con la llegada inesperada una carta que da luz verde por fin a sus trámites de adopción de una niña. (FILMAFFINITY)

L'abadia de Northanger, de Jane Austen

Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine

Continua el fil de la Memòria, aquesta que porta majúscula. D’Auschwitz, a la “nostra” guerra el “nostre” exili. Perquè, i això és el que diu el llibre, aquesta guerra, aquest exili, també són nostres, dels que vam néixer els 50s i els 60s i n’hem sentit a parlar tant que s’ha ficat als nostres ossos. I ho llegeixo, primer amb la mandra de “oh, no! un altre cop la guerra i l’exili” però com amb la Charlotte Delbo. el que enganxa és que parla dels pòsits, de vegades tan potents que acaben formant part de la pròpia identitat.
I el porto per casualitat a la motxilla quan visito el 16, rue de Pessac a Bordeus on la família Roca va viure el seu exili, on m’imagino escenes que no sé si són veritat, la mare anant a buscar el pa o veient l’entrada dels nazis per les avingudes i les places.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-marta-marin-domine-escriptora-i-traductora-acaba-de-publicar-fugir-era-el-mes-bell-que-teniem/video/5817508/

La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo

Això sí que és una obra sensacional, un cop de puny ben donat sense grans gesticulacions, o com fer veure que el pitjor d'Auschwitz va ser el retorn. Memorable.

La diversitat dels punts de vista de cada una de les protagonistes sobta i contrasta amb la unitat de l'experiència dramàtica.

La mesura dels nostres dies no és reductible a la definició del llibre de memòries, del document testimonial. És una obra fragmentària. Està formada per una sèrie de monòlegs dramàtics rodejats de poemes. En cada monòleg s’hi expressa un Jo diferent amb la seva veu particular. En cada personatge hi conflueixen, en un major o menor grau, els diferents dilemes, paradoxes i problemàtiques del que significa haver sobreviscut a Auschwitz. (Oriol Roig a Núvol) (+)

“No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. Dençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest?”

Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veus de dones deportades per haver participat en la resistència al nazisme i que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entre els vius. La que les fa parlar és Charlotte Delbo, una de les escriptores més punyents del segle XX europeu, encara avui desconeguda del gran públic. Les va anar a veure vint anys després de l’alliberament per preguntar-los com era la vida. Ella també pren la paraula, sovint en forma de poema:

“La ciutat estava plena
d’homes que jo no veia
el desconegut que avançava
era després de tants anys
el primer home que mirava.”

D’aquesta polifonia de dones, cada una amb el seu timbre, la seva personalitat inconfusible, n’emergeix una reflexió rica, directa, trasbalsadora, clarivident, que t’interpel·la i et modifica. (https://clubeditor.cat/llibres/la-mesura-dels-nostres-dies/)

I més:

https://www.catorze.cat/noticia/12023/tornar/entre/morts

I encara més: Xavier Antich parla del llibre:  

Jo només discrepo que a mi el llibre no se m'ha fet difícil.

Color de llet, de Nell Leyshon

Una petita joia. Una novel·la rural a l'Anglaterra del segle XIX on una noia empoderada que es diu ara explica l'opressió del pare a la granja i després la seva venda al vicari del poble. Entre Pedra de tartera i  aquella gal·lesa, la Rebecca Jones. Llenguatge fantàstic imitant la senzillesa de l'escriptura d'una noia que acaba de deixar l'analfabetisme.

I de nou, una editorial independent és un criteri. Gràcies L'Angle editorial.

La prova que el món de pagès serveix com a epicentre de qualsevol història tràgica.  (Manuel Lillo a El Temps)


És un panorama de dones embarassades en un cicle continu de violacions, embarassos i naixements de fills bords, com una fatalitat del destí. No explicarem què passa a la novel·la, simplement, cal constatar que, una vegada més -tant és Caterina Albert el 1898 o Nell Leyshon ara, sobre un fet ocorregut el 1831-, el fons de la història és el mateix: poderosos que agredeixen oprimits, molt especialment, homes que agredeixen dones. I sempre és una dona, una escriptora, la que parla d’aquests temes. Val molt la pena llegir Color de llet, amb una protagonista que aprèn a llegir i a escriure als 14 anys. I és capaç d’explicar als 15, amb una clarividència esfereïdora, amb una acceptació filla de segles d’opressió, en el moment decisiu de la seva vida, què li ha passat. I amb un final que si l’hagués llegit Català, tot i ser diferent del seu, li hauria fet fer un mig somriure. (Ll. A. Baulenas a l'Ara)

La biblioteca dels llibres rebutjats, de David Foenkinos

I em ve de gust la lectura ràpida i fàcil. La Marta deia que era molt fluix però a mi m'atrapa. En una  novel·la el tema m'ha d'interessar. El context potser millor dit. I el món de l'edició i dels escriptors m'és seductor

Aquest és curios: un thriller on l'investigador no apareix fins a la pàgina 150.

En un poblet de la Bretanya francesa, un bibliotecari decideix recollir tots els llibres refusats pels editors. Posa anuncis a les revistes literàries i en pocs anys reuneix prop d’un miler de manuscrits.

Aquest diu "desengrassant(sic) i amb una ironia que et fa relativitzar el món del llibre". I jo dic: desengrassant (sic també) i amb una ironia que et fa relativitzar alguns moments una mica massa patxangueros

Sí, hi ha gent que no li ha agradat especialment. Potser a mi m'ha anat bé després de Dostoievski:

“La biblioteca dels llibres rebutjats” és un llibre amb un peculiar sentit de l’humor. Una història coral simpàtica i agradable de llegir, però amb la que no m’he acabat d’implicar, sobretot pel pas d’un personatge a un altre, com sí vaig fer-ho amb “La delicadeza”. I, en aquest aspecte, ha estat una petita decepció. Per mi ha estat només bé, sense massa més. Potser esperava una altra “delicadesa”. (La finestra digital)

L'idiota, de Dostoievski

Confesso que m'he sentit desbordat i que la lectura ha estat una derrota contínua i que només al final he aixecat el cap. He respirat i he superat el cop de puny a la panxa i he recordat l'avi Joan i he dubtat de si el príncep rus que jo era tenia alguna cosa a veure amb aquest Lev Nikolàievitx Mishkin.

https://ca.wikipedia.org/wiki/L%27idiota


Quizá no haya novela en donde los acontecimientos se anuden de manera tan vertiginosa como en la primera parte de este texto, cuyo inicio se desarrolla en un vagón de tercera clase de un tren que recorre, un gélido día de finales de noviembre, el camino entre Varsovia y San Petersburgo. (El País)


5 motius pe llegir L'idiota: https://es.rbth.com/cultura/80811-el-idiota

Quan érem orfes, de Kazhuo Ishiguro

Algunes coses no em quadren en aquesta història del detectiu famós que busca els seus pares que van desaparèixer fa vint anys a Shangai. Això sí, em fa gràcia la història de les concessions internacionals que em fa pensar tota l'estona en el Lotus blau de Tintín i que mai vaig entendre en què consistia. (Era el senyor Mitsubishi?)
En general no m'agrada que els personatges i les situacions se'm facin desconcertants i poc lògiques.

https://www.elestanteliterario.com/resenas-de-libros/cuando-fuimos-huerfanos-kazuo-ishiguro

Amor mundi, de Victoria Szpunberg

Protegir el més dèbil justifica l’aplicació de la violència? S’ho pregunta, al final d’una llarga carrera, una professora enfrontada a un dilema moral. L’Aurèlia, una mestra amb molts anys d’experiència a l’esquena, està a punt de jubilar-se. Però justament quan arriba el moment en què podrà descansar i deixar de treballar, s’ha d’enfrontar a una situació força habitual en les nostres aules: una nena assetja una altra alumna i, per tal de protegir la més dèbil, la mestra acabarà pegant l’assetjadora. Ella creu que ha fet el que havia de fer però, alhora, és plenament conscient que res no justifica la violència contra els infants. Ha fet el que és correcte o no? El dubte l’obsessionarà i farà que es qüestioni els valors i principis que han regit la seva vida i la pràctica de la seva professió. Només una monitora jove que la visita i la seva neboda la connectaran amb una realitat que cada cop li resulta més aliena.https://www.salabeckett.cat/publicacio/amor-mundi/



I jo em pregunto:

Hi ha un canvi de valors en la societat que implica un nou paper de l’escola i sobretot del paper del mestre? Han quedat antiquats els mestres vells? Són innovadors els mestres joves?

La permissivitat que es dona als alumnes ve de les noves metodologies educatives? Es mira la societat l’escola i els mestres d’una altra manera? Tenim els nens en una bombolla protectora?

És la innovació educativa una moda?

Viuen els alumnes realment l’escola com un lloc on poden fer el que volen? Ha de ser,l’escola un lloc de llibertat. Fins a quin punt?

Les xarxes socials i les tecnologies digitals contribueixen realment a millorar els aprenentatges? Quins són els seus avantatges i els seus inconvenients?

On queden els valors en el neoliberalisme educatiu? Continua sent l’escola el principal ascensor social? L’escola ha d’anar contra corrent promovent uns valors de tolerància, solidaritat i empatia?

En la realitat és tan clara la diferència entre l’assetjat I l’assetjador. No és també l’assetjador una víctima?

La innovació educativa actual què té a veure amb la dels 70 de Rosa Sensat? És realment una innovació? No ve fins i tot de començaments del segle XX Amb Ferrer i Guàrdia, Montessori, Dewey, Freinet... Som en un moment de revolució pedagògica?

Visc i visc i visc, de Maggie o'Farrell

17 vegades a prop de la mort. I jo que, em penso no hi he estat ni una...

(el Pàmies)

Huckleberry Finn, de Mark Twain

Després de Tom Sawyer, en alguns llocs trobo la idea que Huckleberry Finn encara és millor (m'ho diu l'Âlex Seguí, per exemple). Sempre l'havia tingut per menor però és cert que és més madura, més literària potser i que fins i tot és més passada de voltes: picaresca, quixotesca, fins i tot un tram final propi de Lewis Carroll (això sí que m'ho invento jo).

Aquesta obra suposa, per a Twain, un punt i a part respecte a les seves obres anteriors: l'autor inicia una mirada pessimista sobre la humanitat que anirà creixent en les seves obres posteriors.(Viquipèdia)

Considerada una de las primeras grandes novelas estadounidenses, quizá presente una visión más oscura y desencantada que Las aventuras de Tom Sawyer (novela con la que comparte personajes pero intercambia protagonistas), porque en ella se visibilizan más descarnadamente temas como el maltrato infantil o la esclavitud; pero no es menos cierto que la trama está llena a rebosar de picaresca y de ese sentido del humor que tan bien dominaba Mark Twain. Así, Huckleberry, pese a los denodados intentos de la viuda Douglas por «civilizarlo», sigue siendo ese canalla entrañable y asilvestrado. Obligado a escapar de las palizas de su padre alcohólico, el camino de Huck se cruzará con el de Jim, un esclavo negro que se ha fugado al enterarse de que quieren venderlo. En ese camino de huida, ambos trabarán una sincera amistad, llena de lealtad y admiración mutua. La aparición final de Tom Sawyer, con sus estrambóticos planes de siempre, pone la guinda al pastel. Canto a la amistad, la libertad, los sueños y el idealismo, Las aventuras de Huckleberry Finn es una obra inmortal, una lectura inolvidable. Las soberbias ilustraciones de Pablo Auladell multiplican el placer de revisitar o descubrir este clásico. (Sextopiso.es)

Cafarnaüm, de Nadine Labaki

Carfarnaüm, justifica el seu nom.

Un nen denuncia els seus pares per haver-lo fet néixer en aquest món. Dura, és clar.

La represión que han sufrido mujeres y niños en las últimas décadas, ha impulsado a Labaki a centrarse en revelar información crucial para comprender que lo que ocurre en esos países está en las antípodas de la información que recibimos. No en vano, es la primera directora árabe que opta a un Oscar y no ha desaprovechado el tremendo éxito para lanzar un mensaje contundente: "Yo culpo al sistema por toda la miseria del mundo".  E.cartelera.es

Lluitar amb el diable, Memòries de la presó, de Ngugi wa Thiong'o

Gran personatge, Ngugi wa Thuing'o. El relat del seu pas per la presó ofereix una bona explicació de la història de la descolonització de Kenia, i encara més del període post colonial en què els revolucionaris, com a tants llocs deixen de ser de seguida allò que prometien. Generalitzable per apropoar-se el que ha estat el colonialisme en el continent africà.

Amic meu, tot i les onades de pànic, no serveix de res que t’amaguis de la lluita. Ngugi wa Thiong’o, avui sòlid candidat al Nobel, s’ho repetia a la cel·la d’aïllament els mesos que va ser el presoner K6,77, “en un oceà de por i humiliació infinites”. Era el 1977, i feia més d’una dècada que era un escriptor conegut i apreciat a la Kènia postcolonial. Això no va impedir que fos empresonat sense procés ni judici per haver escrit i representat l’obra Ngaahika Ndeenda ( Em casaré quan jo vulgui ) en kikuiu, una llengua popular sense tradició escrita. El muntatge denunciava les desigualtats en una societat sense llibertat ni oportunitats per a les classes populars malgrat la independència.

(...) (Ara. Llegim)

Ngugi Wa Thiong'o al CCCB:  https://www.cccb.org/ca/participants/fitxa/ngugi-wa-thiongo/226311

A la deriva, de Penelope Fitzgerald

Nenna James, una joven canadiense sin medios para alquilar una vivienda en el Londres de principios de los 60, vive con sus dos hijas en una barcaza anclada en el Támesis. Ninguna de las tres «pertenece ni al agua ni a la tierra firme», y comparten su existencia con unos vecinos que se encuentran, como ellas, a la deriva: Willis, un artista que intenta vender su decrépita nave a pesar de su pésimo estado; Richard, que vive a bordo del Lord Jim con su mujer, Laura, aunque ella preferiría mudarse a otro sitio, o Maurice, que ni siquiera protesta cuando su barcaza empieza a llenarse de objetos robados. Todos ellos van a contracorriente, en un espacio en el que podrían primar la sencillez y la libertad de la vida excéntrica, pero que se ve salpicado por los pequeños reveses cotidianos de cualquier existencia humana.

El número uno, John dos Passos

Les eleccions americanes vistes des de dins de la campanya. Amèrica, anys 40. Un cop vist de què va, el deixo. 

En Homer T. Crawford és un polític populista sense escrúpols que, servint-se d’una oratòria abrandada i unes idees radicals i demagògiques, ha aconseguit el càrrec de senador i aspira a la presidència dels Estats Units. Els periodistes que l’afalaguen, els jutges venals que l’afavoreixen, les emissores de ràdio que li retransmeten els discursos, els homes de palla que li fan la feina bruta i un estol de mercenaris de la política moguts per l’ambició personal ens mostren cruament, en aquesta gran novel·la, les interioritats més infectes del sistema. I és que la democràcia, quan està corrompuda fins al moll de l’os, ahir com avui, crea monstres perillosos (...).(Adesiara)

La familia Karnowsky, de Israel Yehoshua Singer

Gran novel.la. Em recorda la trilogia hongaresa de Banffy pel retrat que fa d'una societat a partir d'una saga familiar. Escrita abans de  l'Holocaust   descriu molt bé la vida dels jueus i la seva diversitat en l'ambient alemany del primer terç del segle XX.

A través de la historia de tres generaciones de una familia judía, los Karnowsky, esta novela, publicada originalmente en 1943, nos ofrece un fresco extraordinario de la primera mitad del siglo XX. David, el patriarca, que en los albores del siglo abandona el shtetl polaco donde nació para instalarse en Berlín, animará a su hijo Georg a adaptarse y a convertirse en «judío entre judíos y alemán entre alemanes». Georg se convertirá en un respetable médico berlinés y encarnará así la cumbre de la integración y el éxito social de la familia. Su hijo Yegor, nacido durante el nazismo y profundamente marcado por el antisemitismo, desembarcará en una Nueva York inhóspita y culminará el accidentado destino de su linaje. En la presente obra, Singer no sólo escribió páginas de inusual belleza, sino que vislumbró además con una clarividencia sobrecogedora la suerte de los judíos tras la Segunda Guerra Mundial, confirmando, a su pesar, la capacidad profética que sólo los auténticos escritores poseen (Acantilado)

Teoría King Kong, de Virginie Despentes

Feminisme gamberro, no acabo de saber què pensa realment aquesta dona sobre les violacions, la prostitució i la pornografia. Les crítiques diuen que la seva peli Baise-moi era molt dolenta.

Olor de colònia, de Sílvia Alcántara

Si la ficció no m'ajuda a entendre el món, deixa d'interessar-me. Un cop m'he passejat per la colònia, els intríngulis sentimentals em cansen.

Els caçadors de llibres, de Jennifer Chambliss Bertman

Aquest m'ha agradat menys, Dimas, tot i que barrejar un exercici de classe amb la pista per trobar un llibre m'ha semblat una idea excel·lent.

L’Emily és una fan absoluta de Caçadors de Llibres, un joc en línia que consisteix a trobar llibres amagats per tot el país. Però el creador del joc ha estat atacat i està en coma, per desesperació dels seus seguidors.De manera que l’Emily i el seu nou amic, el James, decideixen investigar sobre aquest misteriós accident.  
https://www.grup62.cat/llibre-els-cacadors-de-llibres/245108