No m'agrada tant com el de la Némirovsky. La Ginzburg va més per feina i no li dona temps suficient al personatge per anar-se dibuixant, a ell i a les seves relacions.
diumenge, 15 de març del 2020
Anton Txèkhov, de Natàlia Ginzburg
(temps de crisi important. Temps de coronavirus. Confinats a casa. Ja veurem com acaba tot això. Aquí continuem amb les lectures.)
No m'agrada tant com el de la Némirovsky. La Ginzburg va més per feina i no li dona temps suficient al personatge per anar-se dibuixant, a ell i a les seves relacions.
Con su intuición de las constelaciones familiares y de las pasiones calladas, Natalia Ginzburg narra la vida breve de Antón Chéjov (1860-1904), desde su juventud en Taganrog y sus primeros años en Moscú, los inicios como escritor humorístico y su trabajo como médico rural, hasta su viaje al campo de Sajalín, sus primeros éxitos como autor teatral, la enfermedad, los últimos años en Yalta y la muerte prematura en Badenweiler. En este hermoso libro, como si se tratara de uno de aquellos azares del destino, la escritora italiana consigue de manera asombrosa ese tono que el retratado dominaba de manera magistral, y nos ofrece un pequeño pero hermoso bocado de quien fue, es y será siempre uno de los mejores retratistas del alma humana.http://www.acantilado.es/catalogo/anton-chejov/
No m'agrada tant com el de la Némirovsky. La Ginzburg va més per feina i no li dona temps suficient al personatge per anar-se dibuixant, a ell i a les seves relacions.
divendres, 6 de març del 2020
La mort d'Ivan Illitx i La sonata a Kreutzer, de Tolstoi
Dos Tolstoi de cop, dos relats curts que va escriure després dels dos monstres de Guerra i Pau i Anna Karènina. Dos relats curts per parlar de la vida/mort i de l'amor/matrimoni. Sensacionals tots dos. Jo trobo més subtil La mort d'Ivan Illitx, més descarnada la Sonata a Kreutzer. I al club de lectura es debat sobre si Tolstoi era feminista o no. Pels temps que corrien..., i tant que ho era!
En esta brevísima novela, Lev Tolstói nos relata la historia de Pózdnyshev, un hombre que se casa enamorado y dispuesto a llevar una vida de tranquila felicidad doméstica. Pero las dulzuras de la luna de miel pronto dejan paso a la rudeza de la vida cotidiana, cuando el amor se quita la máscara y queda la descarnada realidad. Cuando por último entran en escena los celos, el final trágico se precipita: Pózdnyshev quitará la vida a su mujer. (...) La primera parte de la novela, en la que el protagonista se dedica a narrar sus reflexiones acerca de lo que suponen las relaciones entre hombres y mujeres, es magistral. Tolstói se sirve de un personaje que ha tocado fondo, un asesino, para poner en su boca pensamientos que nadie más podría expresar sin causar escándalo y que sin embargo, están llenos de razón.https://www.solodelibros.es/sonata-a-kreutzer-lev-n-tolstoi/
En esta brevísima novela, Lev Tolstói nos relata la historia de Pózdnyshev, un hombre que se casa enamorado y dispuesto a llevar una vida de tranquila felicidad doméstica. Pero las dulzuras de la luna de miel pronto dejan paso a la rudeza de la vida cotidiana, cuando el amor se quita la máscara y queda la descarnada realidad. Cuando por último entran en escena los celos, el final trágico se precipita: Pózdnyshev quitará la vida a su mujer. (...) La primera parte de la novela, en la que el protagonista se dedica a narrar sus reflexiones acerca de lo que suponen las relaciones entre hombres y mujeres, es magistral. Tolstói se sirve de un personaje que ha tocado fondo, un asesino, para poner en su boca pensamientos que nadie más podría expresar sin causar escándalo y que sin embargo, están llenos de razón.https://www.solodelibros.es/sonata-a-kreutzer-lev-n-tolstoi/
¿Estamos preparados para la muerte? Poco más o menos esa es la pregunta que se plantea en La muerte de Iván Ilich: si el ser humano puede llegar a aceptar su condición de mortal, si puede congraciarse con la idea de desaparecer. Evidentemente, Tolstói no ofrece respuestas… porque no las hay. La naturaleza se revela caótica, desenfrenada, ignota, y el propósito del ser humano se nos desvela como una banalidad; nuestro afán de trascendencia choca con la idea de finitud, por lo que no hay consuelo ni reconciliación posibles. Iván Ilich encara su muerte con miedo, pero sobre todo con frustración: ¿es posible que una vida termine de forma casi anecdótica, sin mayor importancia?https://www.solodelibros.es/sonata-a-kreutzer-lev-n-tolstoi/
Tolstoi en viu:
dilluns, 2 de març del 2020
Frankisstein, de Jeanette Winterson
Doncs prometia però se'm fa desagradable. Mary Shelley m'interessa però aquest Homo Deus novel·lat no m'aporta res després de Harari. Potser és que tot plegat és massa punki. Ara feia temps que no deixava un llibre a la meitat.
A ‘Frankissstein’, Jeanette Winterson planteja un futur on la intel·ligència artificial està tan desenvolupada com per elaborar noves formes de vida artificials. En aquest context, que inclou des d’androides fins a robots sexuals, coneixem dos científics: el doctor Victor Stein, que treballa en el camp de la robòtica, i el doctor Ry Shelley. A través d’aquests dos personatges, Winterson representa una societat on els conflictes heteropatriarcals no s’han vist erradicats, on la vida artificial no ha esborrat els debats sobre els gèneres i on la possibilitat de transcendència es concreta en un ordinador que assimila els records i els pensaments del cervell de l’individu. I mentrestant, Winterson ens parla de Mary Shelley i del seu ‘Frankenstein’ com a embrió de tot plegat.https://beteve.cat/artic/jeanette-winterson-frankisstein/
L'unica història, de Julian Barnes
Llegeixo molt bé aquesta última història que ha escrit Barnes. L'excusa és tonta: rollo d'un noi jove amb una dona madura en un club de tennis londinenc. Però a mesura que avança la trama, allò que semblava tan fàcil evidentment no ho és , i ens trobem encarats a les dificultats d'un amor intergeneracional.
«¿Preferirías amar más y sufrir más o amar menos y sufrir menos? Creo que, en definitiva, esa es la única cuestión», reflexiona al inicio de la novela su protagonista.
En la década de los sesenta, cuando tenía diecinueve años y regresó de la universidad para pasar el verano en casa de sus padres, Paul se apuntó a un club de tenis en el que conoció a Susan Macleod, de cuarenta y ocho años, casada no muy felizmente y con dos hijas ya mayores. Entre ese joven inexperto en asuntos de amor y sexo y esa mujer madura, ingeniosa, inteligente y que bebe más de la cuenta se inicia una relación que marcará a Paul el resto de su vida.
Ahora, muchos años después, él evoca esa aventura juvenil, se confronta con una experiencia que fue crucial e indeleble y rememora los momentos felices, pero también los dolorosos que vinieron después.
Aquí Barnes no parla del libre però és interesant el que comenta sobre com escriure una novel·la i com és de diferent respecte de la realització d'una pel·lícula:
dimecres, 26 de febrer del 2020
Sabrina, Nick Drnaso
https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20190228/entrevista-nick-drnaso-comic-sabrina-7329245
Una joven de 27 años desaparece. Pero no es su secuestro, o su posible asesinato, la búsqueda del culpable ni los motivos del crimen lo que importa en 'Sabrina' (Salamandra Graphic), sino la devastación que su ausencia causa en las vidas de su hermana, su novio y un viejo amigo de este, tres víctimas colaterales que ven impotentes cómo las redes sociales, internet, los medios de comunicación sensacionalistas y la opinión pública se ceban en su desgracia y explotan el morbo mientras ellos experimentan en carne propia cómo cualquier desconocido se siente con derecho a opinar, juzgarles e, incluso, amenazarles. Desasosegante, tenso y asfixiante reflejo de la actual sociedad americana, la de las 'fake news' y las teorías de la conspiración, sobre todo las nacidas después de los atentados del 11-S, este segundo cómic de Nick Drnaso (1989, Palos Hills, Illinois) hizo historia el año pasado al convertirse en la primera novela gráfica nominada al Man Booker, el prestigioso premio literario a la mejor novela en lengua inglesa (que en casi medio siglo de historia han ganado autores como John Banville, Margaret Atwood e Ian McEwan).
dimarts, 25 de febrer del 2020
Dos amics, d'Ivan Turgènev
De Tolstoi a Txèkhov i despŕes aquest relat (nouvelle?... novel·la curta?... - a Ciutat maragda discuteixen l'existència i els avantatge del gènere-) que m'agrada molt. Una hostòria senzilla de dos amics molt diferents i que un li busca dona a l'altre.
Una petita joia d'un dels grans autors de la literatura russa
Viazovnín, un home de món que de mica en mica ha anat perdent la seva fortuna, decideix tornar a la finca familiar, on es fa molt amic del seu veí Krupitsin, tot i que tenen poc en comú: mentre que l’un és culte i elegant, l’altre és descurat i poc instruït. Els dos amics deixen passar els dies mandrosament, fins que Krupitsin aconsella Viazovnín de posar ordre en la seva vida a través del matrimoni, i s’ofereix a presentar-li unes quantes candidates que bé podrien merèixer la seva consideració. Però com podrà encertar la tria? I sobretot, què suposarà l’entrada d’un element femení en la seva amistats, fins aleshores de pedra picada? https://vienaedicions.com/book/dos-amics
Una petita joia d'un dels grans autors de la literatura russa
Viazovnín, un home de món que de mica en mica ha anat perdent la seva fortuna, decideix tornar a la finca familiar, on es fa molt amic del seu veí Krupitsin, tot i que tenen poc en comú: mentre que l’un és culte i elegant, l’altre és descurat i poc instruït. Els dos amics deixen passar els dies mandrosament, fins que Krupitsin aconsella Viazovnín de posar ordre en la seva vida a través del matrimoni, i s’ofereix a presentar-li unes quantes candidates que bé podrien merèixer la seva consideració. Però com podrà encertar la tria? I sobretot, què suposarà l’entrada d’un element femení en la seva amistats, fins aleshores de pedra picada? https://vienaedicions.com/book/dos-amics
La vida de Txèkhov, d'Irene Némirovsky
Nemirovsky fugia dels nazis i encara pensava en Txèkhov (0'havia de guanyar la vida és clar) i n'escrivia una biografia preciosa.
Publicada pòstumament el 1946, la biografia de Txèkhov escrita per Némirovsky revela la proximitat que l’autora tenia amb la sensibilitat del gran escriptor rus. Així, ens restitueix Txèkhov en tota la seva veritat, amb les seves alegries, patiments i esperances, amb tota la seva humanitat i sensibilitat excepcional. Anton Txèkhov (1860-1904) va conèixer totes les dificultats de la vida. Una infantesa “sense infantesa”, com deia ell mateix, la violència del seu pare, fill d’un serf, l’escriptura com a mitjà de mantenir la família, la consciència aguda d’una condició miserable, la carrera de metge i el desig de guarir la tristesa. Però va ser també un exemple de coratge, d’obstinació, de treball. Tot i que la fama com a escriptor li va arribar de jove, la dissort, en el seu cas en forma de malaltia, li va escapçar massa aviat la vida. Com a la mateixa Némirovsky.http://www.elsllibresdelavenc.cat/?p=2325
divendres, 14 de febrer del 2020
Asylum i He visto ballenas de Javier de Isusi
Els Reis de la Núria em porten Asylum i com ella diu, estava cantat que m'agradaria. M'agraden molt aquests dibuixos de llapis i aquarel·la i la història de tercera edat i refugiats és molt maca. Després busco de nou de Isusi i el trobo en aquesta història sobre presoners d'ETA i del GAL que encara m'agrada més.
Asylum
He visto ballenas
La última que ha contado, He visto ballenas (Astiberri), fue una de las primeras incursiones del cómic español en el conflicto vasco, sus desgarros y la vida después de la violencia. “Uno de mis objetivos era que pudiera leerlo gente de sensibilidades opuestas. A gente con familiares en la cárcel y a gente que ha vivido con escoltas les ha gustado muchísimo y esa es una de las mayores satisfacciones que he tenido”, cuenta. Gracias a este álbum fue el único español que compitió en el Festival Internacional de Angulema de 2015 por el premio a la mejor obra. No se le ha subido a la cabeza. “Los autores de cómic somos unos francotiradores locos. Un dibujante de cómic está más cerca de un artesano que de un artista, es un fabricante de historias”.
https://elpais.com/cultura/2015/07/22/actualidad/1437598476_641430.html
Con la actual crisis de los refugiados han aumentado los sentimientos xenófobos contra los extranjeros, pero no podemos olvidar que no hace tanto tiempo que fuimos los españoles los que llamamos a las puertas de Europa y América en busca de refugio, a raíz de la Guerra Civil. Algo que nos recuerda el cómic Memorias compartidas (CEAR-Euskadi/Astiberri), de Javier de Isusi (Bilbao, 1972).http://www.rtve.es/noticias/20170222/asylum-comic-recuerda-espanoles-tambien-fuimos-refugiados/1490664.shtml
Asylum
He visto ballenas
La última que ha contado, He visto ballenas (Astiberri), fue una de las primeras incursiones del cómic español en el conflicto vasco, sus desgarros y la vida después de la violencia. “Uno de mis objetivos era que pudiera leerlo gente de sensibilidades opuestas. A gente con familiares en la cárcel y a gente que ha vivido con escoltas les ha gustado muchísimo y esa es una de las mayores satisfacciones que he tenido”, cuenta. Gracias a este álbum fue el único español que compitió en el Festival Internacional de Angulema de 2015 por el premio a la mejor obra. No se le ha subido a la cabeza. “Los autores de cómic somos unos francotiradores locos. Un dibujante de cómic está más cerca de un artesano que de un artista, es un fabricante de historias”.
https://elpais.com/cultura/2015/07/22/actualidad/1437598476_641430.html
Con la actual crisis de los refugiados han aumentado los sentimientos xenófobos contra los extranjeros, pero no podemos olvidar que no hace tanto tiempo que fuimos los españoles los que llamamos a las puertas de Europa y América en busca de refugio, a raíz de la Guerra Civil. Algo que nos recuerda el cómic Memorias compartidas (CEAR-Euskadi/Astiberri), de Javier de Isusi (Bilbao, 1972).http://www.rtve.es/noticias/20170222/asylum-comic-recuerda-espanoles-tambien-fuimos-refugiados/1490664.shtml
Oscuridades programadas (Rolling Blackouts) , de Sarah Glidden
Una bona novel·la gràfica sobre periodistes que se'n van a l'Orient Mitjà. Dibuixos molt bonics d'aquesta Sarah Glidden
La dibujante estadounidense Sarah Glidden acompaña a dos amigos reporteros —fundadores de una organización de periodismo sin ánimo de lucro— en un viaje por Turquía, Siria e Iraq con el fin de descubrir historias que ilustren el efecto causado por la guerra de Iraq en Oriente Próximo en general, y en los refugiados en particular. Al trío se une un amigo de la infancia y exmarine, cuyo servicio en Iraq aporta un punto de vista inesperado y a menudo desconcertante, tanto para las personas que van conociendo en el camino como para ellos mismos.https://salamandra.info/libro/oscuridades-programadas-cronicas-turquia-siria-e-irak
La dibujante estadounidense Sarah Glidden acompaña a dos amigos reporteros —fundadores de una organización de periodismo sin ánimo de lucro— en un viaje por Turquía, Siria e Iraq con el fin de descubrir historias que ilustren el efecto causado por la guerra de Iraq en Oriente Próximo en general, y en los refugiados en particular. Al trío se une un amigo de la infancia y exmarine, cuyo servicio en Iraq aporta un punto de vista inesperado y a menudo desconcertante, tanto para las personas que van conociendo en el camino como para ellos mismos.https://salamandra.info/libro/oscuridades-programadas-cronicas-turquia-siria-e-irak
dimarts, 11 de febrer del 2020
L'illa del tresor, de R. L. Stevenson
I pel camí L'illa del tresor. Per retrobar John Silver i el capità Flint després que m'ho he pàssat tan bé amb Black sails a Netflix
dimecres, 5 de febrer del 2020
Dona al punt zero, de Nawal El Saadawi
(això no és Dòria, això és Marta que me'l traspasa confessant-me l'impacte)
La prostituta que abans de ser executada confessa des de la presó a la psiquiatra/metgessa/periodista (?) que la visita, assegudes les dues al terra fred de la cel·la, la seva vida de filla, neboda, dona, amant, treballadora, prostituta i enamorada, sempre dominada per un home, sempre explotada.
És Egipte, però és a tot arreu i sempre, o quasi.
A sus 86 años, de los que Nawal el Saadawi no pierde ocasión de presumir, esta feminista, escritora, médica e izquierdista egipcia no deja indiferente a nadie. Ningún autor árabe, quizá ni siquiera el Nobel Naguib Mahfuz, goza de una popularidad internacional como la suya. Tampoco su protagonismo dentro del mundo árabe se queda corto, si bien en él su obra y sus posicionamientos provocan controversias de las que Saadawi está libre en Occidente, al que tanto critica y al que tanto debe. Saadawi fue la primera feminista árabe en diseccionar la opresión sexual de las mujeres árabes. Corría la década de los 60 y otras feministas, como Huda Sharawi, Doria Shafiq o Latifa al-Zayyat, ya se habían ocupado de su discriminación política, social y económica. Pero Saadawi metió el dedo en lo que el marxista sirio Bu Ali Yasin denominó “el triángulo tabú” de los árabes: sexo-religión-lucha de clases. Y lo hizo aunando psiquiatría, feminismo y literatura. Dispuso así de unas herramientas no solo para diseccionar la violencia como enfermedad social que apunta específicamente a las mujeres, sino para denunciarlo ante el gran público....
La prostituta que abans de ser executada confessa des de la presó a la psiquiatra/metgessa/periodista (?) que la visita, assegudes les dues al terra fred de la cel·la, la seva vida de filla, neboda, dona, amant, treballadora, prostituta i enamorada, sempre dominada per un home, sempre explotada.
És Egipte, però és a tot arreu i sempre, o quasi.
A sus 86 años, de los que Nawal el Saadawi no pierde ocasión de presumir, esta feminista, escritora, médica e izquierdista egipcia no deja indiferente a nadie. Ningún autor árabe, quizá ni siquiera el Nobel Naguib Mahfuz, goza de una popularidad internacional como la suya. Tampoco su protagonismo dentro del mundo árabe se queda corto, si bien en él su obra y sus posicionamientos provocan controversias de las que Saadawi está libre en Occidente, al que tanto critica y al que tanto debe. Saadawi fue la primera feminista árabe en diseccionar la opresión sexual de las mujeres árabes. Corría la década de los 60 y otras feministas, como Huda Sharawi, Doria Shafiq o Latifa al-Zayyat, ya se habían ocupado de su discriminación política, social y económica. Pero Saadawi metió el dedo en lo que el marxista sirio Bu Ali Yasin denominó “el triángulo tabú” de los árabes: sexo-religión-lucha de clases. Y lo hizo aunando psiquiatría, feminismo y literatura. Dispuso así de unas herramientas no solo para diseccionar la violencia como enfermedad social que apunta específicamente a las mujeres, sino para denunciarlo ante el gran público....
dilluns, 3 de febrer del 2020
Memòries d'Adrià, de Marguerite Yourcenar
(més Dòria)
Al club de lectura el defineixo com Les Memòries de la Yourcenar, i explico que em sembla que l'autora aprofita aquest personatge més o menys "progre" de la història (pensador, pacifista, homosexual...) per justificar a través d'ell la seva (de la Yourcenar) visió del món.
Una bona lectura!
Al club de lectura el defineixo com Les Memòries de la Yourcenar, i explico que em sembla que l'autora aprofita aquest personatge més o menys "progre" de la història (pensador, pacifista, homosexual...) per justificar a través d'ell la seva (de la Yourcenar) visió del món.
Una bona lectura!
A veure si coneixeu aquesta que en parla!:
M'agrada que també valora les pàgines sobre l'amor i la mort d'Adrià.
diumenge, 2 de febrer del 2020
El camí dels esbarzers, d'Alba Dalmau
De nou el club de lectura de Dòria em guia en les seleccions literàries. D'aquest sí que no n'havia sentit a parlar gens. A mi els contes no m'agraden gaire potser perquè em semblen o inconsistents o excessivament quotidians o massa surrealistes. Aquests relats m'han agradat molt i diria que no és un llibre de contes sinó la novel·la sobre un poble a partir de les coses que els passen als seus habitants. De nou ningú no s'inventa res i això sona molt a Sherwood Anderson i fins i tot a Kent
Haruf.
A més aquesta cardedeuenca escriu sobre l'Amèrica profunda (ha viscut als Estats Units) i això li dona el distanciament que trobo a faltar tants cops en la narrativa catalana.
http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/109-2019/794-el-cami-dels-esbarzers
Dalmau fa allò que autors nord-americans com Sherwood Anderson com a precursor i Elizabeth Strout i Kent Haruf com a deixebles fan tan bé. Dalmau te veu pròpia i situa aquestes vides maldestres en un poblet a l'interior dels Estats Units, lluny de la realitat de l'autora.
i els de Documenta en parlen:
Haruf.
A més aquesta cardedeuenca escriu sobre l'Amèrica profunda (ha viscut als Estats Units) i això li dona el distanciament que trobo a faltar tants cops en la narrativa catalana.
els crítics coincideixen:
https://llegim.ara.cat/ficcio/gran-novella-Sandville_0_2202379775.htmlDe fet, sembla molt més una novel·la que no un recull de contes: els personatges són els mateixos, perquè, petit com és el llogarret, van saltant d’una narració a l’altra, fins que se’ns fan ben familiars.
https://www.nuvol.com/llibres/els-esbarzers-dalba-dalmau-59107 El nucli imaginari de Sandville, a prop de Nashville, és el marc del conjunt de relats corals amb voluntat novel·lística d’El camí dels esbarzers.
http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/109-2019/794-el-cami-dels-esbarzers
Dalmau fa allò que autors nord-americans com Sherwood Anderson com a precursor i Elizabeth Strout i Kent Haruf com a deixebles fan tan bé. Dalmau te veu pròpia i situa aquestes vides maldestres en un poblet a l'interior dels Estats Units, lluny de la realitat de l'autora.
i els de Documenta en parlen:
Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà
El club de lectura de Dòria m'empeny a llegir aquesta novel·la, que ha agradat a quasi tothom. Jo també m'ho passo molt bé. La trama, la gent que viu i mor en aquesta vall de Molló (quina casualitat haver estat a Espinavell pocs dies abans), no és el més important i l'originalitat (ningú no s'inventa res, és veritat) la proporciona el tractament literari curiós: aquests narradors canviants a cada capítol i no sempre humans (els núvols, les trompetes de la mort, un cabirol, la muntanya, mateixa…) fan la lectura satisfactòria a part d'un llenguatge molt ben pensat i adaptat a cada situació ¿Potser una mica massa un exercici literari que amaga en conjunt la força dels personatges i de les seves circumstàncies vitals?
Ho comentem amb la Irene Solà al Club de lectura i és una sessió realment interessant.
aquí a Mataró Ràdio amb algun conegut que llegeix el poema de l'Hilari que dona nom al títol: (min 12:37)
aquí la Irene Solà pasejant per Espinavell
i aquí amb el Grasset:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/irene-sola-ens-presenta-el-llibre-canto-jo-i-la-muntanya-balla/video/5878244/
Els d’Acció parallela:
https://accioparal.wordpress.com/2019/07/23/vencent-reticencies/
Ho comentem amb la Irene Solà al Club de lectura i és una sessió realment interessant.
aquí a Mataró Ràdio amb algun conegut que llegeix el poema de l'Hilari que dona nom al títol: (min 12:37)
aquí la Irene Solà pasejant per Espinavell
i aquí amb el Grasset:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/irene-sola-ens-presenta-el-llibre-canto-jo-i-la-muntanya-balla/video/5878244/
Els d’Acció parallela:
https://accioparal.wordpress.com/2019/07/23/vencent-reticencies/
dimecres, 22 de gener del 2020
Tu calla! de Laura Huerga i Blanca Busquets
El dret a la llibertat d'expressió manifestació, la llei mordassa i el Codi Penal. La presumpció de veracitat de la policia i de com la via administrativa és pitjor que la penal perquè elimina el dret de defensa i la presumpció d'innocència.
En aquest assaig s’analitzen, no únicament alguns dels casos on aquesta retallada de llibertats és més evident (presos polítics catalans com Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, però també CDRs com Adrià Carrasco i Tamara Vila, tuitaires com Cassandra, cantants com Valtònyc, Cesar Strawberry i Pablo Hásel, i també Ermengol Gassiot, els nois d’Altsasu, Willy Toledo, etc… Una llarga llista de persones represaliades en base a la interessada interpretació d’unes lleis que enlloc de garantir drets fonamentals com la llibertat d’expressió i de manifestació, restringeix el seu ús segons la finalitat de la causa que suporten.
https://elmati.cat/ressenya-llibre-tu-calla-laura-huerga-blanca-busquets/
En aquest assaig s’analitzen, no únicament alguns dels casos on aquesta retallada de llibertats és més evident (presos polítics catalans com Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, però també CDRs com Adrià Carrasco i Tamara Vila, tuitaires com Cassandra, cantants com Valtònyc, Cesar Strawberry i Pablo Hásel, i també Ermengol Gassiot, els nois d’Altsasu, Willy Toledo, etc… Una llarga llista de persones represaliades en base a la interessada interpretació d’unes lleis que enlloc de garantir drets fonamentals com la llibertat d’expressió i de manifestació, restringeix el seu ús segons la finalitat de la causa que suporten.
https://elmati.cat/ressenya-llibre-tu-calla-laura-huerga-blanca-busquets/
diumenge, 12 de gener del 2020
La mà que prenia la meva de Maggie o’Farrell
Un llibre que m’encanta malgrat alguns comentaris molt poc entusiastes. Hi ha llibres que van de menys a més i. Aquests va de més a molt més amb un final apoteòsic.
Detallisme interessant, presència de la maternitat com en pocs llibes, fils narratius que suggereixen, els quadres i al final els ports. Felicitats, Maggie.
La jove Lexie Sinclair somia en una vida extraordinària i, des del poblet on viu amb els pares i germans, planeja una fugida a Londres, la gran ciutat. Allà es trobarà amb l’Innes Kent, un jove sofisticat que l’introduirà en l’apassionant món del Soho bohemi dels anys cinquanta, i aprendrà l’ofici de reportera, coneixerà els artistes més importants del moment i es llançarà plenament a la vida i a l’amor. Anys més tard, al Londres contemporani, una jove pintora, l’Elina, navega vertiginosament per les primeres setmanes de maternitat, no acaba de trobar-se a ella mateixa i no pot recordar ni un sol detall sobre una petita gran qüestió: el part. Per a la seva parella, en Ted, la paternitat també està sent desconcertant: ha fet aflorar records perduts, plens d’imatges que no aconsegueix situar i que no sap d’on surten.
O'Farrell se serveix de les dues protagonistes per fer un tapís literari, mentre vas llegint saps que totes dues històries acabaran connectades sense saber massa com, però la prosa d'O'Farrell s'encarrega que a partir de les veus de la Lexie i de l'Elina en Ted aconsegueixi saber qui és. Dues dones, dues maternitats i molta riquesa de matisos en la condició humana, així són els personatges d'O'Farrell, deu ser per això que ens agrada tant com escriu. http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/764-la-ma-que-prenia-la-meva
Detallisme interessant, presència de la maternitat com en pocs llibes, fils narratius que suggereixen, els quadres i al final els ports. Felicitats, Maggie.
La jove Lexie Sinclair somia en una vida extraordinària i, des del poblet on viu amb els pares i germans, planeja una fugida a Londres, la gran ciutat. Allà es trobarà amb l’Innes Kent, un jove sofisticat que l’introduirà en l’apassionant món del Soho bohemi dels anys cinquanta, i aprendrà l’ofici de reportera, coneixerà els artistes més importants del moment i es llançarà plenament a la vida i a l’amor. Anys més tard, al Londres contemporani, una jove pintora, l’Elina, navega vertiginosament per les primeres setmanes de maternitat, no acaba de trobar-se a ella mateixa i no pot recordar ni un sol detall sobre una petita gran qüestió: el part. Per a la seva parella, en Ted, la paternitat també està sent desconcertant: ha fet aflorar records perduts, plens d’imatges que no aconsegueix situar i que no sap d’on surten.
O'Farrell se serveix de les dues protagonistes per fer un tapís literari, mentre vas llegint saps que totes dues històries acabaran connectades sense saber massa com, però la prosa d'O'Farrell s'encarrega que a partir de les veus de la Lexie i de l'Elina en Ted aconsegueixi saber qui és. Dues dones, dues maternitats i molta riquesa de matisos en la condició humana, així són els personatges d'O'Farrell, deu ser per això que ens agrada tant com escriu. http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/764-la-ma-que-prenia-la-meva
divendres, 10 de gener del 2020
La vuitena vida (per a la Brilka), de Nino Haratischwili)
Una recomanació d'en Xavi Cortès, més de 1100 pàgines d'un passeig per la història del segle XX de Geòrgia i, per tant de la Unió Soviètica. La saga de la Stasia, el Kostia, la Christine, la Kitty, l'Elene, la daria, la NItsa ... i els seus paral·lels, els Eristavi... Tinc la sensació que cada personatge és una novel·la, una bona novel·la. Saga i família de dones però on l'únic home, el Kostia és sempre present, és sempre culpable. Bé, Xavier, bona recomanació.
L'escriptora tracta, en aquesta immensa novel·la, l'herència dels valors familiars, la importància de parlar sobre el passat i el poder de la cultura per evitar tornar a donar ales als errors històrics comesos des d'una perspectiva de gènere que, assegura, li sorprèn que cridi tant l'atenció. https://www.elmon.cat/cultura/nino-haratischwili-escriptora-s-ha-de-defensar-la-llengua-d-alla-on-sents-que-tens-casa-teva_2073245102.html
Hay dos personajes que flotan permanentemente sobre la novela: Stalin, a quien nunca se le menciona con ese nombre, y Beria, el temido jefe de la policía secreta estalinista, a quien se le llama permanentemente en el libro "el pequeño gran hombre". "Los dos eran georgianos, los dos pesaron como una maldición sobre ese siglo y contar su historia sin nombrarlos es una manera de quitarles su poder", explicó la escritora.https://www.radiotelevisionmarti.com/a/la-octava-vida-saga-familiar-georgiana-stalin-beria-flotando-en-la-novela-/210375.html
Entrevista a la Nino Haratischwili: https://www.nuvol.com/llibres/nino-haratischwili-sense-una-quota-de-dolor-no-es-pot-escriure-bona-literatura-71799
Entrevista a la Nino Haratischwili: https://www.nuvol.com/llibres/nino-haratischwili-sense-una-quota-de-dolor-no-es-pot-escriure-bona-literatura-71799
dimecres, 8 de gener del 2020
Contra la izquierda conservadora, de Nancy Fraser et al.
Quines coses de llegir! I és que la Núria em diu que m'estan perdent (i no sé si vol dir l'esquerra, l'independentisme o qui...) i l'agafo pel títol . Però a mi em sembla poc radical... ( i a més tan afrancesat!)
algunes idees subratllades:
el dualisme biondat d'allò públic, maldat d'allò privat no porta gaire lluny...
el benestar socialdemòcrata va ser aconseguit amb la dominació dels pobles postcolonials
en el fons la dreta liberal és molt poc sensible als valors de la nació. La crisi l'han pagat els pobles i el medi ambient
El capitalisme actual està basat en les finances i està lligat al deute dels estats.
i en resum,
el capitalisme ha superat la cris transferint-la als estats
algunes idees subratllades:
el dualisme biondat d'allò públic, maldat d'allò privat no porta gaire lluny...
el benestar socialdemòcrata va ser aconseguit amb la dominació dels pobles postcolonials
en el fons la dreta liberal és molt poc sensible als valors de la nació. La crisi l'han pagat els pobles i el medi ambient
El capitalisme actual està basat en les finances i està lligat al deute dels estats.
i en resum,
el capitalisme ha superat la cris transferint-la als estats
¿Qué significa ser de izquierda en el siglo XXI? ¿Cómo evitar la deriva conservadora de discursos originariamente revolucionarios? ¿Cuáles son los caminos para volver a articular la crítica de la dominación y la filosofía de la emancipación? En una conversación apasionante, orientada por Philippe Corcuff, Nancy Fraser y Luc Boltanski responden estas preguntas y se sumergen en nuestra actualidad política: crisis del capitalismo, posibilidades emancipadoras y amenazas posneoliberales o neoconservadoras. Es hora de relanzar los diálogos y las cooperaciones entre los intelectuales y los movimientos sociales. Sin embargo, a contrapelo del sentido común imperante, para ambos autores apartarse de las críticas más someras del neoliberalismo implica abandonar la nostalgia estatista. https://www.traficantes.net/libros/contra-la-izquierda-conservadora
dimarts, 10 de desembre del 2019
Sempre hem parlat per nosaltres, de Najat el Hachmi
- Per al que no estava preparada era per les noies alienades ni per a l'esquerra que caigut en la trampa del relativisme culturall
- en contra d'un feminisme Islàmic perquè l'islam no és feminista
- hi ha una nova tendència a Europa de mantenir el vel que ja hi havia al Marroc
- l'Alcorà és un autèntic despropòsit a l'hora de normativitzar la vida de la societat
- els cabells, un element molt important d'identitat individual
- sense educació no hi ha Llibertat
- l'imperdible que tanca el vel és un símbol de l'auge de l'islamisme
- reivindicació de les mestres que es van oposar al relativisme i van imposar la prohibició del mocador a l'aula
- el feminisme Islàmic no és feminisme, és islamisme blanquejat. No hi ha feminismes, hi ha masclismes (o masclisme expressat de diferents maneres)
- la història va vom va I quant als drets conquerits les dones occidentals van al capdavant
Entrevista amb la Najat sobre el llibre:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-najat-el-hachmi-que-acaba-de-publicar-lassaig-sempre-han-parlat-per-nosaltres-feminisme-i-identitat/video/5923746/
dilluns, 2 de desembre del 2019
Els Budenbrook, de Thomas Mann
Li tenia ganes a aquesta obra mestra. Tot està dit d'ella, no? Jo, que el personatge que m'interessa més és la Tony i el seu fat i la seva lucidesa i el seu desprendiment i la seva humanitat. I que em sorprèn com la Història passa com d'esquitllentes per aquesta novel·la.
(...) Sus novelas se caracterizan por una reproducción precisa de los detalles de la vida moderna y antigua, por un profundo análisis intelectual de las ideas y los personajes, por un punto de vista distanciado e irónico, combinado con un profundo sentido trágico. Sus héroes son con frecuencia personajes burgueses que sobrellevan un conflicto espiritual. Thomas Mann exploró también en la psicología del artista creativo. http://julio-nihilobstat.blogspot.com/2013/04/libros-que-he-leido-los-buddenbrook.html?m=199
¿Qué pudo impulsar a Thomas Mann a narrar el ocaso de una familia de la alta burguesía alemana: cuatro generaciones de trabajo, riqueza, ocio, desengaño y decadencia? Escribió la obra en Múnich y en Italia, y tomó como modelo a su propia familia, algunos de cuyos miembros retratados jamás pudieron perdonarle la osadía. Fue su primera novela, y tuvo un éxito demoledor.
(...) Sus novelas se caracterizan por una reproducción precisa de los detalles de la vida moderna y antigua, por un profundo análisis intelectual de las ideas y los personajes, por un punto de vista distanciado e irónico, combinado con un profundo sentido trágico. Sus héroes son con frecuencia personajes burgueses que sobrellevan un conflicto espiritual. Thomas Mann exploró también en la psicología del artista creativo. http://julio-nihilobstat.blogspot.com/2013/04/libros-que-he-leido-los-buddenbrook.html?m=199
Sí, sentit tràgic, és cert...
tot s’ensorra amb la tercera generació, encapçalada per Thomas Buddenbrook, un home seriós, pulcre, idealista, però víctima de les circumstàncies que li han tocat viure. El rumb de les vides dels seus germans són cada qual pitjor: Tony no té sort amb el seu primer matrimoni, però tampoc amb el segon, i a la seva filla no li anirà gaire millor. A Clara la vida no li regala tampoc bones cartes, mentre que Christian és el germà amb un caràcter més clarament contraposat al de Thomas: és impuntual, irrespectuós, mandrós, incapaç de mantenir una feina ni una vida mínimament estable. Cada caiguda vital d’aquests personatge costa diners a la casa Buddenbrook i suposa un maldecap per a Thomas, que poc a poc es va veient derrotat. La quarta generació ja són les cendres d’una foguera que va ser esplendorosa en el passat. La vida burgesa dels Buddenbrook s’ha apagat, mostrant-nos així que no hi ha cap gran fortuna que tard o d’hora no es pugui convertir en pols.
(...)
no hi ha dos llibres de Thomas Mann que s’assemblin gaire, cada llibre és del seu pare i la seva mare, si m’ho permeteu, i aquesta és una de les grandeses d’aquest autor, que llegeixes La muntanya màgica, La mort a Venècia, Els Buddenbrook o Doktor Faustus i són universos totalment diferents. En canvi, sabem que la vida de Thomas Mann és darrera de cadascuna d’aquestes novel·les. Llàstima que ell mateix calés foc als seus diaris íntims, quan vivia als Estats Units, l’any 1945, després d’haver marxat de l’Alemanya de Hitler. La de vida (privada, privadíssima) i literatura que hi devia haver en aquells quaderns.no hi ha dos llibres de Thomas Mann que s’assemblin gaire, cada llibre és del seu pare i la seva mare, si m’ho permeteu, i aquesta és una de les grandeses d’aquest autor, que llegeixes La muntanya màgica, La mort a Venècia, Els Buddenbrook o Doktor Faustus i són universos totalment diferents. En canvi, sabem que la vida de Thomas Mann és darrera de cadascuna d’aquestes novel·les. Llàstima que ell mateix calés foc als seus diaris íntims, quan vivia als Estats Units, l’any 1945, després d’haver marxat de l’Alemanya de Hitler. La de vida (privada, privadíssima) i literatura que hi devia haver en aquells quaderns.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)