Em cau a les mans aquest fulletó de la
Federació de moviments de renovació pedagògica i estic molt d'acord amb la majoria d'idees que s'hi recullen.
per exemple:
"la gratuïtat dels llibres de text no és mecànicament un avenç (...)el que fa és entronitzar el llibre de text com "el recurs". Els diners per a materials escolars els han de gestionar els centres per a les opcions metodològiques que prenguin."
o
"Algú ha de posar seny a la dèria que es té des de cada especialitat d'augmentar el pes de cada matèria, i per a això cal un organisme amb autoritat..."
o
"Els inspectors van als centres no per vetllar per uns objectius que compartim, sinó tan sols a comprovar que s'està al dia en la lletra petita de les reglamentacions més nímies i més prescindibles"
Això és tocar de peus a terra!
i encara sobre l'importantíssim tema de la formació edels mestres:
"Els mestres fan classe a partir de l'estil de docència que han trobat en el seu camí professional, sobretot als seus primers llocs de treball. I la veritat és que, en general, han rebut una formació basada en la transmissió dels coneixements acadèmics de tota la vida. El professorat de les escoles de magisteri insisteixen en el valor de les didàctiques més innovadores, però és difícil que el modelatge que fan s'avingui amb el que defensen"
recordo com m'ensenyaven a la facultat de Pedagogia els principis de l'escola activa amb les didàctiques més tradicionals!
de Daoud hari. Un altre llibre per llegir amb el Google maps i buscant a la Wikipedia què és el que passa exactament al Darfur. No ho acabes d'aclarir gaire però tampoc no sé si és molt important entendre exactament els motius per condemnar els fets (però continuar llegint espatxurrat al sofà de casa és clar!). El llibre és la història real, explicada per ell mateix, d'un noi del Darfur compromès amb la lluita contra el genocidi que el govern del Sudan comet contra el seu poble i que es dedica a ajudar els periodistes extrangers a cobrir la informació del conflicte.
D'entrada jo penso que el títol hauria de ser La trilogia de Klaus i Lucas; o jo no he entès la història o algú s'ha colat.
El llibre és espaterrant i com deia el Jorge especialment la primera part. Un llenguatge potent a batzegades, dur com aquesta història brutalment freda dels dos germans que a l'Hongria de l'ocupació nazi i dels temps comunistes viuen la seva vida amb una espècie d'aïllament autista que de tan intens els apropa a la lucidesa. Tot el primer llibre em dura dues hores d'una tarda de dissabte estirat al sofà del menjador; els altres dos ja segueixen els camins habituals de les parades i les adormides.
per cert, bastants llibres i pel·lícules de l'Europa de l'est últimament, no?. està de moda? (Hongria, Txecoslovàquia, Ucraïna...)
post a frag-mentos.blogspot.com/
post a paula.cl
Els crítics ja l'han deixat prou bé, per tant jo em permetré dir que el llibre de la Laia Fábregas no m'ha agradat especialment, al cap i a la fi aquí només es tracta d'apuntar el que m'ha semblat a mi i no tinc cap intenció de "sentar càtedra" ni de fer crítica literària. I estic contentíssim del seu èxit i passo per davant de les llibreries esperant el moment en què estarà entre els deu llibres més venuts (A l'Actua a Mataró només de preguntar per l'autora em diuen ah sí espera't que no sé si me'n queda cap i era l 'últim).
Estranya història. I a mi els llibres "estranys" em costen. I com que també em costen els llibres catalans encara més. L'Assemblea de Catalunya i Tejero en un llibre on una nena va perdent dits... costumisme socialpolític i fantasia em són difícils de casar. Però, Laia, tinc més confiança en els crítics que en mi mateix.
I en tot cas em fa gràcia és clar que hi surti un mestre que es diu Martí.
article i entrevista amb la Laia al Punt
crítica a La Vanguardia
vídeo de la Laia llegint un fragment del llibre
