El concierto

Melòmans del món sencer, no us la perdeu! Una pel·lícula magnífica en clau d'humor intel·ligent que em fa somriure tota l'estona fins que em fa plorar (literalment): una violinista preciosa tocant el concert de violí de Tchaikovsky i dirigida per un director rus represaliat per l'stalinisme... política, música i romanticisme: un to a la vegada caricaturesc i folletinesc però sensible i sense pretensions... una barreja explosiva per mi molt ben resolta. Hi ha gags impressionants: els gitanos fent visats a l'aeroport, vint comunistes francesos reunits en una sala on n'hi caben tres mil, el trompeta jueu arribant en el moment que el director aixeca la batuta...


la web oficial

però el que avisa no és traïdor: hi ha opinions pe a tots els gustos:

Se nos escapan los motivos de su éxito taquillero y académico, no vende ni un solo minuto de cine genuino o perdurable a pesar de los loables esfuerzos de Melanie Laurent y Aleksei Guskov por enmendar el desaguisado general y el desafinadísimo collage de estados de ánimo. (http://www.20minutos.es/cine/cartelera/pelicula/30611/el-concierto/)

En tierra hostil

la història d'un equip d'artificiers a la guerra de l'Irak amb un tio bastant boig que disfruta fent aquesta feina, més que res perquè la vida no li dóna res de millor. Sembla una tonteria però no està mal. Li van donar l'Oscar i efectivament alguna cosa té (els Oscars no són cap garantia, però els americans no sempre són burros del tot).

Wallace Stegner: En lloc segur

El millor llibre que he llegit en els últims temps. O simplement el que més m'ha agradat. El que més m'ha clavat al sofà (el meu lloc privilegiat de lectura). La història de l'amistat entre dues parelles d'amics, ells dos professors universitaris (un d'ells escriptor, el clar alter ego de l'autor)que s'inicia als Estats Units de la Gran Depressió i és reviscuda als anys 70 quan una de les parelles torna al lloc on "l'amistat va trobar el seu cau i la felicitat el seu quarter general" on una de les noies és a punt de morir. L'amistat, doncs, però també la mort, la malaltia, la dependència, les expectatives vitals, el pas del temps, l'art... tot hi surt, narrat amb un tempo magnífic que m'ha fet bategar el cor en moltes ocasions.
Brutal!

http://soma.bloc.cat/post/17590/246268

El escritor (The ghost Writer), de Polanski

Ens agrada l'últim Polanski. Un escriptor és contractat per acabar d'escriure les memòries d'un expresident britànc (Pierce Brosnan fentd'alterego de Tony Blair.) Un bon thriller amb una ambientació cuidada que sense ser genial, (si jo endevino el final és que el guió tampoc té gaires pretensions de sorprendre) fa passar una bona estona.

La bèstia del cor d'Herta Müller

Una noia a la Romania de Ceausescu viu la seva joventut en plena dictadura i comparteix l'oposició clandestina amb tres amics. Una novel·la, simbòlica, plena de metàfores (des del títol) , interessant però difícil. Una història que calla de vegades però que insinua molt. Em costa però té bons moments.

(...)"La Bèstia del cor no m’ha decebut. M’ha enganxat, tot i que, no sé per què en alguns moments de la lectura m’entrebancava. Probablement és per la duresa del que l’autora conta. O potser pel contrast entre la naturalitat amb que expressa aquesta duresa. L’autora no té cap interès a subratllar que el que ella i tants altres van patir durant la dictadura de Ceaucescu va ser horrorós. No calen adjectius. I en tot cas, si en posa, són per a despistar, per a distorsionar, per a contrastar. No sé com es fa això. No em sembla fàcil. Crec que ja en parlava en l’anterior post del posat falsament naïf de la literatura de Müller. I això, per a mi és desassossegant. Furga dins la ferida, però no ho fa amb un bisturí, sinó amb un xiclet de maduixa. Però la maduixa fa molt de mal igualment.(...)"

(alícia al bloc Llegit)

un fragment a "El poder de la palabra"

Febre, amb l'Eduard Farelo

El Toni ens porta al Teatre Lliure a veure el tour de force de l'Eduard Farelo. Un monòleg d'una hora i mitja en què un home, (un turista o un viatger a un país del Tercer Món) s'enfronta amb la mala consciència de sentir-se culpable de la injustícia social. Amb una posada en escena i una actuació minimalista (és apropiada l'expressió?) l'obra va a més (sobretot si al començament t'adorms) i acaba amb uns bons cops de puny a la consciència de l'espectador progre occidental. (els espectadors no progres no es deixen donar cops de puny; això jo penso que diu bastant a favor encara dels espectadors progres). El Farelo ho borda i el text té moments esplèndids.

entrevista amb l'Eduard Farelo a El Periódico

aquí la roda de premsa amb la Carlota Subirós i l'Eduard Farelo:

A la caza del amor, de Nancy Mitford

Una jove aristòcrata anglesa relata la vida d'entreguerres a casa dels seus cosins. El personatge de la seva cosina Linda destaca especialment com el d'una noia amb personalitat que no troba en cap dels homes que passen pel seu costat la felicitat i plenitud a què aspira. Em recorda "les germanes Grimes" i altres novel·les amb dones intel·ligents que no es resignen a no trobar un príncep blau.

Bona novel·la, sembla que parcialment autobiogràfica. Nancy Mitford em sembla que devia ser tot un personatge. Serà qüestió de seguir-la perquè aquest ha estat un llibre en què he passat una estona ben agradable.

(...)Pues estos días he tenido entre sábanas una novela que me ha recordado lo mucho que me gustan esas historias: A la caza del amor, de Nancy Mitford. No sé si se la puede calificar de novelón, porque tiene apenas 260 páginas y se lee en un par de noches, pero conserva intacto el espíritu de esa literatura victoriana que parece que te está contando un simple chafardeo folletinesco, pero que en realidad te está poniendo ante los ojos la radiografía de una época. Una radiografía en la que no queda nada por diseccionar: a sus rayos X no escapan ni la superficie ni las profundidades, ni el interior ni el exterior, ni las apariencias ni las verdades.(...) (Imma Muñoz a El Periódico)

i com més coses llegeixo més ganes tinc de llegir la "continuació" http://www.ojosdepapel.com/Index.aspx?article_id=2465

Millenium 3

La Lisbeth Salander més punki i més esquerpa (amb raó). La tercera part de la història (no he llegit el llibre) em sembla la més fluixa, sense cap mena d'intriga ni d'emoció. En el fons se me n'enfum completament aquesta història de vells espies que no se sap què espien exactament. En fi, adéu Lisbeth i fins sempre

La història dels grecs, d'Indro Montanelli

Pitàgores com un antipàtic, Alcibíades com un traïdor, Sòcrates com un orgullós... Tota una rècula de grecs famosos que desfilen des de la seva humanitat per aquestes pàgines. Montanelli explica aquesta història amb distanciament i sornegueria i es fa entretingut; i d'això es tracta; i és que la història de Grècia se m'havia quedat endarrerida i ben oblidada .

La cinta blanca

En un poblet alemany just abans de la 1ª Guerra Mundial es produeixen uns fets i accidents misteriosos. Ambient opressiu, rígida moral luterana, normes educatives espartanes, rostres feréstecs... però un blanc i negre preciós en una pel·lícula interessantíssima. Li dic a la Marta que no em sabria greu tornar-la a veure...
Us deixo el tràiler sense subtítols (i òbviament en versió original) perquè gaudiu més de la força de les imatges i d'aquest alemany que és tan terrorífic com les mirades dels nens.



Michael Haneke dice que 'La cinta blanca' no es una explicación del nazismo

Fantàstiques Matemàtiques!

M'ho passo bomba amb un llibre del qual no n'entenc la meitat (i em quedo curt). El llibre Simetria de Marcus de Sautoy és un interessantíssim passeig per la Història de les matemàtiques (o almenys d'alguns dels seus camps). I encara que els conceptes, els teoremes i les demostracions em són absolutament inassequibles trobo sensacional la vivència humana que rau en les vides de tants matemàtics : tornetjos sobre equacions al Renaixement, duels on moren genis joveníssims, matemàtics al límit de la síndrome d'Aspeger...

caldrà buscar ràpidament el llibre precedent sobre els nombres primers

i aquí hi ha du Sautoy amb les idees del llibre:

(podeu posar subtítols si els necessiteu)

Gràcies, Jose Luis Castillo

(...)

Es que estoy intentando que el alumnado comprenda que la educación no es algo que haces para obtener notas. Y que aprender no es estudiar antes de los exámenes. De verdad que le estoy dando vueltas a la cabeza para ver cómo se cambia esto. Y no está resultando tan trivial, a pesar de que parece muy sencillo. Y es que aprender es una actividad cotidiana. Y cambiar los hábitos del alumnado, que no hace trabajo diario, y que está convencido de que se puede aprobar con alguna hora de estudio en casa el día antes del examen, no es fácil. Puede que no guste, pero el alumnado es un freno frente al cambio. Es un sector conservador, que no quiere modificaciones.

Y las familias… Las familias también dicen querer que sus hijos e hijas aprendan, pero, en realidad, la mayoría de las veces sólo les preguntan sobre las notas. Y sólo vienen a preguntar por cómo va la cosa si las notas están flojas, no si sus hijas e hijos están aprendiendo, ni qué, ni cuánto, ni cómo. Llevo 22 años dando clase y son contadísimos los padres o madres que me han formulado esa pregunta.

Y nosotros… Que no nos atrevemos a modificar las cosas. Aun sabiendo que es necesario el cambio. Que sí, que nos esforzamos en dar clases buenas. Muchos docentes lo hacen. Pero luego, lo que cuenta es el examen en la mayoría de los casos. Cambiamos nuestro modo de enseñar, pero no el de evaluar. Así, no hay manera…

(El blog de Jose Luis Castillo)

Thomas More: Utopia

Torno als clàssics. Es llegeix tan bé que fins i tot és una mica decebedor. Però és curiosa aquesta visió tan progressista de l'organització de la societat que l'obra de More destil·la (en general, perquè hi ha excepcions) quan tot just s'acaba de tancar la porta de l'Edat Mitjana : comunisme, divorci, eutanàsia, justícia social, tolerància religiosa... . Montaigne sembla més profund i més àcid. Però, vaja, no hi entenc jo.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3676820/accent-editorial-publica-utopia-thomas-more.html

Últimes pel·lícules

Va estar bé Garbo, la història de l'espia català que va enganyar Hitler i li va fer creure que l'atac a Normandia només era una maniobra de distracció. Un documental original amb barreja d'escenes tretes de ficció, i entrevistes amb gent que ha investigat la història.

I ahir m'arribo a veure La carretera (The road) i confirmo la impressió de la novel·la, que la història no té gaire suc, que és molt lineal i que desaprofita moltes possibilitats. Però tal com em pensava les imatges són corprenedores i és interessant de veure.

Les germanes Grimes (o Easter Parade en V.O.) de Richard Yates

Per què no l'han titulat "La desfilada de Pasqua"? perquè a més no és la història de les germanes sinó la d'Emily Grimes molt més que la de la seva germana Sarah. La d'aquesta dona neoiorquina insatisfeta, per a la qual la vida va passant com els amants, com els nòvios, en contrast amb la germana casada i aposentada. Llegeixo una altra novel·la de Yates en quinze dies i l'experiència de repetir autor m'agrada, apart de que a més la novel·la m'agrada molt. Retrobes temes, retrobes tics, retrobes moments, retrobes personatges...

post al bloc "Neguit de pantorrilla"

Avatar

Home, jo m'ho passo bé però l'argument en el fons és tan infantil i tòpic... ! Això sí és realment espectacular i val la pena veure-la en 3D. Entreteniment fàcil, missatge ecologista barato, però els efectes especials i un ritme que no decau la fan atractiva.

em fa gràcia que Fotogramas parli de estética de tebeo francés de hace 30 años perquè és veritat que em va recordar còmics del Pilote de la meva època, o els còmics de ciencia-ficcio de Bourgeon o Schuitten.

un parell de crítiques que vénen a dir el mateix:

http://www.notasdecine.es/19722/criticas/critica-avatar/

http://ktarsis.wordpress.com/2009/12/20/critica-avatar-de-james-cameron/

Revolutionary road, de Richard Yates

M'ha semblat una gran novel·la. La història d'un matrimoni difícil: una parella novaiorquesa, ell treballa en una oficina grisa i sense interès (d'una empresa grisa i sense interès) i ella l'embolica en el projecte d'anar-se'n a viure a Europa com a solució per a les desavinences matrimonials i sobretot com a últim recurs per trobar sentit a la vida. Bon retrat dels sentiments íntims de la parella, de les angoixes i les frustracions per les expectatives que no s'acompleixen, de les virtuts i els defectes que tots arrosseguem. En van fer una peli que no he vist, però de Caprio i la Winslet no sé si dónen gaire el perfil d'una història prou profunda.

Dues comedietes

El cap de setmana dóna per tornar al cinema que ja tocava. I ha tocat somriure. I ha tocat humor intel·ligent. El del germans Cohen a Un tipo serio és un humor woodyallenià que passa bé malgrat que la història, tens raó Jordi, no tingui gaire suc: a un profe de mates jueu tot li va malament a la vida i ell ho contempla més aviat aturadet... la dona que es vol separar, el fill només pendent que li arreglin l'antena de televisió, a la feina l'ascens està en perill per un pressumte soborn d'un alumne coreà... tot plegat una mica surrealista però cola força.

Diumenge a Cardedeu més somriures amb els 500 dies amb Summer, encara que força fàcil tot pegat: un noi que es dedica a dissenyar felicitacions s'enamora a l'oficina d'una noia que no vol establir amb ell una relació seriosa; tampoc és que aporti gaire la veritat però almenys no diu tonteries.

Relatos de Kolimá, de Varlam Shalámov

Bons, bons aquests relats sobre els camps de concentració estalinistes al gulag siberià. Històries curtes, anècdotes que de vegades semblen sense importància, però que es revelen plenes de significació i que descriuen meravellosament la brutalitat d'aquests camps de concentració. I el fred, el fred bestial !

Varlam Shalámov se adentra en el infierno blanco de Kolimá, región situada en el límite oriental de Siberia. La maestría de Shalámov se enfrenta al paisaje intimidante de la taiga, a los sufrimientos padecidos en los campos de trabajo, a todo lo que implica saber que el horror de Kolimá es imposible de narrar aunque él esté determinado a hacerlo. Para superar ese reto, para representar la inhumanidad, para escapar a la maldición del grito silencioso, Shalámov escoge la forma del relato breve, cuyos rasgos principales son, según su propia expresión, el «laconismo», las frases «cortas como una exhalación» o «secas y musculosas como una bofetada»

(de la web d'Ed. Minúscula)

El arte de volar

Bé pels Reis de la Núria!

Un comic d'aquests que ara se'n diuen novel·les gràfiques amb tema guerra civil-postguerra-franquisme-vellesa-residència de jubilats, amb tema vida destrossada com tantes per Espanya pel segle XX i per la misèria. Amb dibuixos de l'autor de Martínez el facha. una disfrutada de tres dies de no me'l vull acabar no me'l vull acabar...

(Una obra compleja y ambiciosa, para la que Altarriba necesitaba un compañero sobre el que descargar la responsabilidad de la narración gráfica mientras él se centraba en el descarnamiento de sus sentimientos. La elección podía parecer sorprendente. A fin de cuentas, Kim es un autor que está encasillado y aplastado por la leyenda de una de las series más conocidas de la historia del tebeo español, Martínez el facha, un personaje tan potente que había fagocitado casi por completo a su autor. Sin embargo, aquellos que recuerden al Kim de las historias de los primeros Rambla, y al que se destila por las historias sueltas que publica en El Jueves de tanto en tanto, sabrán de un autor de inmensa capacidad gráfica, detallista, de facilidad en la expresividad de sus personajes y de narración fluida.)

fragment del post de La cárcel de papel