Joseph Roth: fuga sense fi

Més que no una novel·la, un conte llarg, i la mida em sembla excel·lent perquè la trama no és especialment emocionant ni cridanera: Franz Tunda, un tinent austríac va a parar a Sibèria a l'acabar la guerra (1a Mundial) i des d'allà comença un llarg viatge que el porta per la Rússia bolxevic, l'Alemanya d'entreguerres i que acaba a París en la recerca de la seva antiga nòvia. Un home gris i apagat, que es mira el món amb escepticisme i ironia. Un bon personatge. Un bon llibre.

Mel

Lentíssima i preciosa. En una Turquia insòlita per verda, humida i muntanyosa, (ah els tòpics, els prejudicis i les ignoràncies!) un nen de sis anys contempla el món des del seu aïllament incomprensible, només amb connexió amb el seu pare apicultor i el món de la naturalesa que l'envolta. Una pel·lícula minimalista (has de tenir el dia, per això, eh?)

m'encanta quan hi ha gent que discrepa:

La ganadora del Oso de Oro a la mejor película en el Festival de Berlín 2010 ha sido una de los peores films que ha desfilado por esta edición de Cineuropa 2010.(http://www.reysombra.com/)

Per cert em vaig perdre al Mataró Parc a veure "Tiempo de brujas" No us hi apropeu.

Wallace Stegner: El pájaro espectador

el meu tercer Stegner, i de nou un home vell mira enrere (on més poden mirar els vells?) cercant en el passat familiar o personal en el moment que el camí de la mort li comença a ser present. No em sembla tan esplèndid com "En lloc segur" o "Angle de repòs": aquests records de Dinamarca es converteixen en una novel·la de vegades semigòtica que quasi podria formar part del Millenium de Larsson i que fa pensar fins i tot en el Dr. Mengele i els seus experiments amb genètica humana. Però aquesta tercera edat d'Stegner arriba al fons de l'ànima.

Recuerdos de detalles del pasado que irrumpen en la vida como lo hacen los achaques físicos. La esperanza que da paso a la cercanía de la muerte. Lo que se ha hecho frente a lo que no se alcanzó. Una vez más, Wallace Stegner nos mantiene atrapados en la aventura de vivir, haciéndonos disfrutar con historias que no están llena de carreras ni explosiones, sino de sutilezas, pensamientos, traciciones y renuncias. Y siempre, con emoción (labuenavidaweb.wordpress.com/)

http://complicedetuslecturas.blogspot.com/2010/11/el-pajaro-espectador-de-wallace-stegner.html

Chico y Rita

Dibuixos simpàtics i banda sonora de primera, una estona agradable. La història sense pretensions.Si bien es cierto que a la hora de plasmar sentimientos y emociones en los protagonistas el trabajo del estudio de Mariscal no acaba de resultar demasiado logrado, el cálido ambiente general y una casi permanente banda sonora repleta de sabor y canciones reconocibles salvan ese aspecto de la producción.

Pero superada la mitad de la historia el ritmo decae, un frenazo curiosamente anticipado por una transición visual La Habana-Nueva York de toques psicodélicos y alucinados que queda como uno de los mejores aciertos de la película. Los amores de ida y vuelta de la pareja central en la ciudad de los rascacielos no enganchan en una narración que pasa deprisa y corriendo por tópicos ya por todos conocidos, mil veces vistos y reflejados en el cine. (de la crítica a la butaca.net)

Jo no estic d'acord que la transició la Habana-Nova York sigui un dels grans encerts de la pel·lícula. Visualment és sempre molt atractiva.

curioses fotografies dobles

Viatge al fons de la nit, de Céline

... la guerra i la malaltia, els dos infinits de malson.

Sensació d'haver llegit una obra mestra. Ja sé que els crítics ho diuen però no sempre coincidim. La guerra i la bogeria, efectivament. I aquest llenguatge, sintàcticament torturat però tant de carrer.

La Gran Guerra, la colònia africana, Nova York, França... I aquest personatge boig que s'hi passeja amb el seu menyspreu absolut per la Humanitat i per l'ètica, que prefigura el Céline racista i nazi posterior. Que bèstia és que un llibre així sigui tan bo!

"Voyage au bou de la nuit" a la Wikipedia

Madrid

La Marta es vol perdre per carrerons. jo penso que Madrid es respira especialment als seus carrers amples.

esbargínies amb mel i solomillo, tapes abarrotades a la Cava Baja i al mercado de San Miguel però sobretot Las meninas al fons del passadís del Prado i aquella llum que es projecta en 3D des de la porta que s'obre al darrera del quadre.I Goya negre i de color i pinzellades impressionistes a la Fundació Thissen-Bonemisza i la guerra i la història al reina Sofía amb Gris i Miró i Tàpies i la llibreria on Chillida i Zbiegniew Herbert i la Gran Vía i el Retiro i Atocha i Lavapiés i la Plaza mayor de dia i de nit.
I el metro.I art contemporani a las naves del Matadero i teatre recomanat pel Toni
I xocolata amb porras
I encara la Fundació Juan March amb art abstracte sudamericà i un concert de piano
I l'AVE

Sort del mar des del Rodalies a Badalona (vaya, vaya: allí no hay playa)

Oscaritzades i no

Doncs el discurs del rei no em sembla res de l'altre món: és cert que el plantejament és original i que es fa curiós veure la família reial anglesa tant de prop (els anglesos ja ho havien fet això) i no saps mai fins a quin punt és versemblant tot plegat. La figura del logopeda té la seva gràcia però a mi em sembla en resum que li falta "chicha"

Ara, que el Cigne negre encara més fluixa, ni fu ni fa. No m'interessa en cap moment.

Zbigniew Herbert (hi vaig entrant a poc a poc)

sobre Lascaux

Els colors : el negre, el marró, lóvre, el vermell coure, el carmesí, el malva i el blanc de les pedres calcàries. Són ,és intensos i vius que en cap fresc renaixentista. Els colors de la terra, de la sang i del sutge.

sobre Paestum

els primers constructors no coneixien les proporcions correctes i "es van esforçar a trobar normes que fessin que les columnes permetessins sostenir el pes i fossin considerades belles" Van mesurar la petjada d'un home i la van comparar amb la seva altura (...) i van aplicar la mateixa norma a la columna, comptant el capitell. Així la columna dòrica va començar a reflectir la força i la bellesa del cos humà.

Va de còmics

O de novel·la gràfica com se'n diu ara:

un de Reis: El invierno del dibujante, de Paco Roca, el d'Arrugas. La història dels dibuixants dissidents d'editorial Bruguera que em transporta al món mític del meu Pulgarcito. Història curiosa i original, dibuixos bonics, però massa monòton.

i tiro de biblioteca qui xollo!:

Los impostores, una història de nou amb dibuixos bonics, un guió una mica complicat d'un que es va passar per un escriptor en un món de jazz i gangsters

I després Lulú mujer desnuda, diré de nou això dels dibuixos bonics, però és que el món de la novel·la gràfica està ple de dibuixos desagradables, d'una dona que engega la família i es passeja per una ciutat francesa de l'Atlàntic (Bordeus?) mentre la seva filla esplica la situació als amics reunits.

Passejada fins el poblat ibèric

Finalment l'he trobat! Pedres, figues de moro, atmetllers florits... feia goig!

Els Reis, d'Orient. Mathias Enard i Kenizé Mourad

Mathias Enard: Parle-leur de batailles, de rois et d'éléphants, Quin títol més fantàstic! Miquel Àngel se'n va a Istanbul a projectar un pont sobre el Corn d'Or i allà reflexiona sobre l'art i l'arqutectura i les passions humanes i s'enamora i s'enamoren d'ell... Bonic i interessant.

I alguns milers de quilòmetres més enllà Kénizé Mourad, l'autora del "De part de la princesa morta" , explica la història de la princesa d'un regne indi que lluita contra els britànics en un precedent de la revolta gandhiana.

Aquest any els Reis han vingut d'Orient.

Boles de billar o fantasmes travessant parets?

"És encara força insòlit que els àtoms siguin principalment espai buit i que la solidesa que experimentem al nostre voltant sigui una il·lusió. Quan dos objectes es toquen en el món real (les boles de billar són l'exemple que s'utilitza amb més freqüència) no xoquen entre sí en realitat El que passa més aviat (...) és que els camps de les dues boles que estan carregats negativament es repel·leixen entre sí... Si no fos per les seves càrregues elèctriques, podrien com les galàxies, passar l'una a través de l'altra(...)"

Bill Bryson "Una breu història de quasi tot"

También la lluvia, d'Iciar Bollaín

Molt interessant i recomanable. Per molts aspectes, el cine dins del cine, els sentiments del personatge més malparit, l'egoisme del personatge més filantròpic, el contrast entre la situació dels indis al segle XVI i al segle XXI, la revolta social de Cochabamba per l'aigua... En tot cas potser massa temes i massa matisos per ser tractats tan ràpid... però sortim satisfets.

Si se conjugan dos relatos acaecidos en distintas épocas suele ser para extraer un paralelismo en el que los hechos de uno resuenan en los del otro, aportándoles un nuevo significado, y viceversa. Al mismo tiempo o como otra opción, el recurso puede servir para demostrar que nada ha cambiado, a pesar del paso de los siglos, o que los cambios no han sido suficientes. ‘También la lluvia’, el último film de Icíar Bollaín, que cuenta con un guion del reconocido Paul Laverty, explota todas estas posibilidades. (crítica a blogdecine)

la crítica a Fotogramas

El amor y otras drogas

Es pot veure: una comedieta romanticona sobre la relació entre un comercial de Viagra i una noia amb un Parkinson prematur, una espècie de Love story actualitzat sense gaire llagrimeta i sense massa tonteries. I fins i tot amb un cert to crític cap a la indústria farmacèutica. No passarà a la història. Pel·lícula per veure amb crispetes i Coca-cola.

Vimbodí vs. Praga

(els de Vimbodí hi aniran i potser es quedaran decebuts que el seu/nostre poble no tingui absolutament res a veure amb l'obra. De totes maneres el nom tampoc no té al final la connotació despectiva que al començament em va fer patir una mica)

Ens ho passem molt bé. I això que al començament el tema em fa molta mandra quan sembla només les relacions que s'estableixen entre la gent que competeix per decorar els carrers d'un barri de Barcelona . Però no. És molt més. El personatge de la noia que té càncer té un ganxo sensacional i l'obra per mi toca molt bé aspectes sociològics molt interessants i amb un punt d'equilibri molt ben trobat; passa el mateix amb els aspectes melodramàtics i humorístics en què l'obra no es passa mai de frenada.

Com descriuries Vimbodí vs. Praga?

Com una comèdia amb un rerefons trist. Però una comèdia, al cap i a la fi.

Potser es diferencia dels altres T6 en el sentit que té referents molt concrets: hi

surten capsules Nespresso, la cançó Puff, el drac màgic, els cuplets de la Núria

Feliu... Hi surten marques, noms, situacions... És, de fet, tan realista que acaba

anant més enllà de la realitat.

(de

l'entrevista amb la directora)

ara fins i tot les obres de teatre tenen facebook

Chantal Mouffe

aquesta és la posició difícil de crear: tenir un sentiment de relativitat i de contingència envers les teves creences i alhora voler lluitar per elles.

Gràcies Ramon Bassas El bloc d'en Ramon Bassas [www.ramonbassas.cat]: Necessitem adversaris, no enemics

El mestre i Margarida, de Mikhaïl Bulgàkov

Una novel·la brutal i originalíssima! El diable passejant-se per un Moscou soviètic ple de literats i buròcrates i al mateix temps un Ponç Pilats a la Jerusalem de la Passió. Quina barreja! Bruixes nues sobre escombres, centres psiquiàtrics chejovians, sessions de màgia negra farcides d'humor, gats que paguen el tramvia... No és fàcil entrar-hi evidentment (ah! els russos) però està plena d'elements apassionanats. Gran lectura!

El mestre i Margarita, de Mikhail Bulgákov, és una de les novel·les russes més importants del segle XX. Aquesta disecció sobre el bé i el mal, la innocència i la culpa, influenciada directament pel Fausto de Goethe, ofereix una riquíssima lectura plena d’estrats que contemplen la crítica social, l’alegoria filosòfica i l’anàlisi de la vida moderna. (al Capgròs)

la novel·la a la wikipedia

Carles de Viana

Bruc

Bruc, la llegenda respon més a una pel·lícula d’acció tipus Rambo o Salvad al soldado Ryan que no pas a una pel·lícula amb vocació històrica.
(http://blogs.sapiens.cat/)

Hi estic d'acord. Una bona realització tècnica, imatges molt bones (i no només les més grandiloqüents i espectaculars) i un bon ritme però un guió molt pobre i uns diàlegs de vegades patètics. I la idea no és dolenta, però jo trobo que no funciona ni com a pel·lícula d'aventures (i no diguem com a pel·lícula històrica).

El almirante

Una barreja molt barata de Guerra i Pau i el Doctor Zhivago. Algunes imatges espectaculars de la batalla naval al Bàltic o del Transsiberià, però una història d'amor absolutament estúpida i mal presentada. Un interès històric mínim per un fet del qual no coneixia detalls: la resistència blanca a la revolució bolxevic. Potser amb versió original es fa més creïble tot plegat.

Com sempre hi ha gent per tot: comentari elogiós a "unmundodecine.com"