El cel és blau, la terra blanca, Hiromi Kawakami

Ritme japonès, algú diria novel·la femenina, les crítiques positives que he llegit són sobretot de dones (gràcies Ada Castells)... dona que ínicia relació amb el seu exmestre gran i lentament la relació es va estrenyent. La quotidianitat pren importància i la passió va soterrada , tan soterrada que sembla que no hi sigui, però això li dóna un toc curiós i interessant de realitat. Em costa l'entrada però a poc a poc jo també els acabo entenent a ells dos...

Saramago- Ricardo Reis

Ricardo Reis passeja per Lisboa, dorm en un hotel ben cèntric on fa l'amor amb la cambrera i on desitja una joveneta de braç impossibilitat. Rep visites de Pessoa, mort, i respira el feixisme portuguès que conviu amb el nazisme ascendent i el colpisme franquista.
està bé, està molt bé: l'ambient de l'hotel, el del seu pis desordenat, les relacions inclassificables, les absurditats quotidianes, les caminades sota la pluja...
per mi, dels millors Saramagos. i això és molt, és clar!

aquest noi ho explica bé: http://www.opotserno.com/2007/11/14/els-meus-llibres-xviii-lany-de-la-mort-de-ricardo-reis

La meva vida, Txhekov

No és la seva autobiografia. És una novel·la curta en què un jove burgès d'una ciutat de províncies s'enfronta amb el seu món, la seva família i les expectatives del seu pare pel fet d'optar pel treball físic i deixar la carrera d'oficinista: es dedica a fer de pintor de parets i ho compagina amb les seves elucubracions sociològiques, artístiques, culturals; també amb els seus fantasiejos amorosos i les seves experiències de felicitat i dolor, com qualsevol fill de veïna Un plantejament molt tolstoià, prerevolucionari fins i tot. És bo, Chejov! I es llegeix en una tarda de pluja intensa a Tavertet. (Bé, se li dóna l'empenta final el diumenge a la nit de retorn a Vilassar des de casa els pares en el tren de la costa quan va especialment buit)

Relato que, al igual que “El pabellón nº 6″ (L5591), incide o se rebela contra las tesis ético-morales mantenidas por Tolstoi, MI VIDA (Relato de un hombre de provincias) es otra de esas magistrales narraciones aparentemente intrascendentes de ANTON CHÉJOV a través de las cuales se descubren, como iluminadas de súbito por un relámpago, facetas y aristas insospechadas de la existencia y la naturaleza humanas. “A menudo me echan en cara -dice Chéjov en un fragmento que recoge Ricardo San Vicente, traductor de la obra, en su introducción- que escribo sobre fruslerías, que no tengo héroes positivos, revolucionarios (…). He escrito mis obras para decir a la gente sólo una cosa: “Miraos bien y fijaos en la vida inútil y triste que lleváis”. Lo más importante es que la gente se dé cuenta de esto. Y cuando lo entiendan seguro que construirán otra vida, una vida mejor”. http://www.lalibreriadejavier.com/?p=6465

Un crim de qualitat

En una Setmana Santa fluixa de lectures en algun moment John Le carré ha provocat una punta d'intriga amb Un crim de qualitat: l'assassinat de la dona d'un mestre en una petita high school al poble anglès de Carne cobert per la neu. George Smiley s'hi presenta i interrroga el personal: típic un món tancat, tots amb motius per ser l'assassí, que mai no és el qui sembla, o sí?Una pol·licíaca de les d'abans.

Músser (o Mussa?)

A la tarda passejadeta amb pluja fina fins el Pont del diable sobre el torrent d' Aransa (o Arànser) i després Saramago, Jay Gould, Ben Jelloun, Houellebecq i crema de bolets.

Casares-Pous i Pagès

Una estona fantàstica aquest Rei i senyor. Passat de moda sí, és clar, però i què? teatre de primera amb un personatge esplèndid, (gran Lluís Soler) i el tema del pes de la tradició sobre la llibertat individual en un ambient completament Terra Baixa. No és pas l'amor, tampoc no és el conflicte social, tot i que està ben plantejat aquest paternalisme feudal dels Reixach. És sobretot el dubte del sempre s'ha fet així i l'orgull del no em tiro enrere. I , Toni, el final és de campionat; felicitats!

El director de l'espectacle, Toni Casares, afirma que "la història de l'enfrontament generacional d'un món que s'acaba i d'uns valors nous que topen amb un món intolerant ha passat tota la vida malauradament". "L'obra parla de dos generacions que topen i no poden conviure", ha ressaltat.( http://www.radiosabadell.fm/Noticies/)

per cert El muntatge s’estarà al Teatre Nacional fins el 29 d’abril.

Toni Casares presenta Rei i senyor

El poni roig

Quatre contes de Steinbeck, després del meu entusiasme per aquest autor l'any passat. Són relats de joventut, curts, sobre el mateix personatge, el nen Jody, i la seva vida en el ranxo i la seva relació amb els cavalls. Relats senzills però amb tota la intenció i amb un punt d'originalitat en la trama que els fan seductors.

No sóc tan bo com per valorar d'aquesta manera la traducció però sí que sóc el suficientment bo per detectar traduccions dolentes; per tant em permeto afegir el comentari d'Enric Iborra.:

El motiu fonamental d’haver corregut literalment a comprar i a llegir El poni roig és que la traducció la signa Joaquim Mallafrè. Sí, el traductor al català de l’Ulisses i de Dublinesos, del Tristam Shandy i del Tom Jones. Per a mi, un llibre traduït per Mallafrè serà sempre de lectura obligatòria, encara que ja me l’haja llegit en anglès. L’aparició d’una traducció de Joaquim Mallafrè hauria de ser saludada en el nostre món cultural amb traca i mocador.

Per cert, tot el comentari de l'Enric Iborra és molt bo i porta un vídeo d'en Mallafré llegint un fragment del llibre que no puc deixar d'adjuntar. Tot plegat fan venir ganes de llegir-lo i fins de rellegir-lo.

Los idus de marzo

George Clooney presidenciable. per a forofos (o forofes...) i els merders i els intringulis de la seva campanya.

No aporta gaire cosa, encara que com a thriller és entretingut. Una frase: has fet l'únic que no pot fer mai un president: tirar-te una becària.

Un cap de setmana, dos cines

I cap genialitat

al Verdi tres dones tres, entre les quals la Maribel Verdú disfressada de lagarterana pels Monegros, belleses edulcorades, històries falses (una tonta romanticona de començaments del segle XX, violada dins del túnel de Canfranc) (postguerra inexplicada entre el cierzo) (càncer en les increïbles manifestacions saragossanes de la transició) En fi: de tu ventana a la mía.

I després Le Havre, una mica millor sí, però ho sento Núria i Marta em costa d'entrar en aquest to ingenu-poètic-Amélie que tractar el tema de la immigració. i aquest nano és tan atontat... hi havia una altra pel·lícula amb temàtica idèntica que em va agradar molt més.

Jo confesso

Confesso que he llegit el Jo confesso del Cabré (que barato, Martí!), aquestes memòries d'un antiquari-violinista-professor i que he aconseguit acabar-lo. La veritat és que fins a la meitat amb força interès però que després ha decaigut força. Massa coses, massa temes, massa pretensions em penso: els nazis, la inquisició, el Mal, la família, la música, la universitat, l'Alzheimer... ja sé que a la vida tot va junt però com en altres novel·les d'en Cabré el conjunt es fa poc creïble.

Això és curiós:

Cabré empra l’alternança de la persona narrativa –de primera a tercera, i a l’inrevés- en un mateix paràgraf que ja va començar a provar a “L’ombra de l’eunuc” i que va arribar a la plena maduresa expressiva a “Les veus del Pamano”. És un recurs que, un cop el lector l’ha assumit, li permet entrar i sortir de la subjectivitat de la veu narradora i li aporta una enriquidora visió panoràmica de cada situació. http://www.vilaweb.cat/noticia/3924041/20110901/jaume-cabre-jo-confesso-mal-mal-sempre-recomenca.html

i al mateix lloc:

Tot plegat –argument i tècnica- encaminat a reforçar la gran idea que dóna raó d’existir a “Jo confesso”: l’existència del Mal no és patrimoni d’una època, d’un ideari o d’un lloc en concret.

El cavall de Torí

Com més estona passa més esplèndida em sembla; la incomoditat és evident, la lentitud i la repetició pesen és clar. Però aquesta és una pel·lícula insòlita que produeix una experiència entre artística i mística, entre estètica i apocalíptica (visca les esdrúixoles avui). Un home, impedit d'un braç, la seva filla silenciosa i sotmesa i el cavall i l'huracà. I la pobresa. la misèria absoluta de menjar una patata al dia. I cada dia igual que el següent, però no: pitjor. Un blanc i negre impressionant i una música minimalista només interrompuda pel vent, sempre el vent... I el pou, i l'estable, i els arreus del cavall, i el vestir-se... de quina manera es fa mirar tot. i de sobte tot s'atura encara més: és la finestra!

havíeu vist alguna vegada un trailer així?

Niño-Becerra a VdM

Les preguntes (que no vaig fer és clar): però la crisi no té culpables? no n'hi ha que s'han enriquit amb el model que ens hi ha portat?

O : si la política va tres passos per darrera de l'economia, amb quins criteris es dirigiran les actuacions que s'han d'emprendre? És la tecnocràcia realment apolítica?

The artist

Abans que li donin algun Oscar diré que a mi no 'ha interessat gaire. Potser s'ha de ser especialment cinèfil però ni l'humor del cine mut, ni la ingenuïtat dels seus gags em diuen ja gran cosa. Ja em feia mandra abans d'entrar i al sortir m'havia deixat absolutament fred. Tot plegat tan cursi...

només m'agrada l'escena d'ella amb la jaqueta d'ell i la imatge d'ells dos a les escales mentre puja i baixa la gent.

RT @RosaSensat: Us recomanem bloc molt interessant: "Educació en càpsules legals" de Ramon Plandiura. Feu una ullada! http://t.co/L8Yijv75 -- annitabo (@annitabo)

Katmandú

La història de la mestra catalana que va fundar una escola per als més desafavorits a la capital del Nepal: els seus intents pedagògics, les classes montessorianes, i també el seu matrimoni de conveniència, la relació amb la seva companya mestra nepalí, les nenes i els nens i les seves circumstàncies... . la idea és bona i les muntanyes precioses evidentment però tot plegat al final és una mica massa acaramelat.

http://criticas-de-cine.labutaca.net/katmandu-un-espejo-en-el-cielo-buscando-un-lugar-para-la-denuncia/

El mapa i el territori, de Michel Houellebecq

"Jeff Koons s’acabava d’aixecar del seient amb els braços estesos cap endavant en un gest impulsiu d’entusiasme. Assegut davant seu en un sofà de cuir blanc parcialment recobert de sederies, una mica enclotat, Damien Hirst semblava a punt d’emetre una objecció;mostrava una cara enrojolada, ensopida. Tots dos duien un vestit negre —el de Koons, de ratlles fines—, una camisa blanca i una corbata negra. Entre els dos homes, hi havia una tauleta baixa amb un cistell de fruita confitada al qual no prestaven gens d’atenció; Hirst bevia una Budweiser Light."

Es llegeix fàcil des del començament , però la primera part em deixa un regust de literatura de poca contundència: el personatge, l'artista modern, i el seu ambient són seductors és veritat, vistos amb ironia (ah! aquestes exposicions de fotografies de mapes Michelin) però la trama es desenvolupa de manera una mica pla, aquesta russa despampanant enamorada d'un franceset fràgil! En tot cas després la cosa s'anima i la novel·la apareix original amb el recurs del propi Houellebecq ficat per allí enmig i hi ha prou canvis de plantejament (de cop, tercera part, es torna una novel·la policíaca) i perspectives curioses (l'acusen d'haver plagiat la Wikipedia) perquè em sedueixi prou. Final fluix, per mi.

una bona crítica a Revistadeletras.net

La dama de ferro

Amb el doble interès de l'apropament al personatge polític i a la dona dement (i l'actuació oscaritzable de la Meryll Streep). Diuen que la humanitza massa però jo més aviat trobo que se'n podria criticar la caricatura, especialment i precisament en tant que política i primera ministra. Per mi el millor, la dona gran, perduda en les seves al·lucinacions i desrecords i el contrapaper, difícil en la realitat i en la ficció del seu marit.

Estic d'acord, en això, amb David Cameron "Meryl Streep tiene una actuación fantástica. (...) Es más una película sobre el envejecimiento y elementos de la demencia que sobre una extraordinaria primera ministra", (això d'extraordinaria ho diu ell és clar). A mi que la pel·lícula sigui això no em sembla malament en si.

Iaixò: (http://www.expansion.com/2012/01/10/entorno/1326225808.htm)No es solo que esté bien caracterizada, maquillada, iluminada, vestida y retratada, es que hay momentos en los que esa boca entreabierta de dentadura inglesa, esa mirada fría y distante, y esos pasos seguros en los momentos más difíciles, son los de Margaret Thatcher. (això no ho diu Cameron)

Màxim Gorki, La meva infantesa

Lectura mítica de la meva adolescència, evidentment no en recordava res excepte la figura de l'avi dèspota i maltractador. M 'endinso en la Rússia profunda pre-soviètica i degusto boníssimes descripcions però com sempre em passa no retrobo l'emoció en les desventures d'un pobre infant miserable que vaig sentir llavors ( paral·lela ara se m'acut a l'experimentada vers un David Copperfield)

http://lletraferit.blog.cat/2008/06/16/la-meva-infantesa/

Baruc en el rio

Història que passa bé, aquest noi que fuig de casa per una cleca de la seva mare. Ambientada al Valladolid dels anys 80, algunes coses ja semblen tan passades de moda! Ho explica el germà petit que ha estat còmplice de les aventis de l'altre i que no entén això de quedar orfe de germà (hi queda?). Està bé llegir-se llibres dels quals no saps res (ni tu ningú em penso) i que apareixen a la teva tauleta de nit de manera sorprenent. El dia que vegi a la mare de la C. li he de preguntar perquè me'l va regalar.

http://www.planetadelibros.com/baruc-en-el-rio-libro-53312.html

Un mètode perillós

Freud i Jung i una Keira Knightley sobreactuada però a mi la pel·li se'm fa interessant, malgrat les meves prevencions contra la psicologia i la psicoanàlisi i totes aquestes falòrnies. M'agrada la tensió pacient-doctor, la relació mestre-deixeble, el Freud que defensa les seves tesis i el seu cientifisme , la Viena de començaments de segle, els seus cafès i els seus carruatges , i sobretot la insòlita evolució malalta psiquiàtrica- reconeguda doctora en psiquiatria i trobar que aquest personatge va ser real.