Història senzilla. Però dona pistes sobre la trajectòria artística de Picasso i el perquè del seu valor revolucionari i disruptiu.
«He tingut a les mans una rèplica del carnet català de Picasso. Secretament, he passejat per Gósol amb el carnet a la butxaca del pantaló i l’he tret quan ningú no em veia per imaginar com devia apuntar alguna cosa o esbossava un dibuix».
Les demoiselles d’Avignon de Pablo Picasso van néixer a París, però van ser concebudes a Gósol. Si algú dubta d’això, només cal que es capbussi en aquestes pàgines. Vet aquí la crònica d’una revelació artística i d’una transformació personal. El 1906, en un poblet de l’Alt Berguedà, al peu del Cadí, Pablo Picasso va transformar-se en Pau: Pau de Gósol. Es va fascinar per l’enigmàtica Hermínia, per les «pageses d’Andorra» i per uns homes que semblaven fets de pedra i terròs. El viatge a Gósol era, a principi de segle xx, un viatge radical en el temps.
Pau de Gósol és el novè títol de la col·lecció «Espores», una nova línia per transmetre qüestions, problemes, experiències, històries de valor universal i que no caduquen.
M'enganxa de quina manera! Un comic sobre la sexualitat (l'asexualitat?) de l'autora, al mateix temps explícit i tendre, suau.
Impenetrable es un testimonio singular por su sinceridad. Alix Garin (No me olvides, Astronave) cuenta sin tapujos la reconquista de su cuerpo y su deseo después de sufrir durante años de vaginismo, un trastorno sexual que imposibilita la penetración. Para curarse, deberá enfrentarse a las convenciones, las normas y las heridas del pasado. Superar la culpa y la soledad impuesta por una sociedad en la que no hacer el amor es impensable; y hablar de ello, imposible.
Más allá del cuerpo, Alix reflexiona sobre nuestra relación con el deseo, la pareja y el mundo, desvelando una búsqueda de una misma que anima a no dejarse abatir. Audaz y optimista, esta historia de sanación promete no ser únicamente la suya… porque no hay nada más subversivo que escuchar nuestro propio deseo https://www.normaeditorial.com/ficha/comic-europeo/impenetrable
M'ha agradat. I aixo que hi anava amb totes les prevencions. Prou mesurada. I interessant a mostrar molts aspectes de la gestió interna, política i comunjcativa de la situació.
Evidentment no explica les causes.i circumstàncies del terrorisme islamista però tampoc no se li demana.
Basada en testimonios reales de los diferentes implicados, la película narra el desarrollo de la operación Cronos, el dispositivo activado el 17 de agosto de 2017 como reacción al acto terrorista de las Ramblas. Cuatro días interminables de confusión, tensión, dolor, frustración, rabia y confrontación política que acabaron con el abatimiento del último terrorista huido y muchas heridas dejadas abiertas.
Va de menys a més i això m’agrada. Trames que s’esgraonen i mantenen l’atenció i la tensió. Bé la història d'aquest nano que s'escapa d'un reforatori-presó a la Bretanya i que acaba fent de pescador fugitiu.
«El 1977, quan treballava al diari Libération, vaig llegir que tancarien la Casa d’Educació Vigilada de Belle-Île-en-Mer. En realitat, es tractava d’un centre penal per a menors. Entre els seus murs alts, on d’entrada havien estat reclosos els partidaris de la Comuna, des del 1880 es “reeducaven” petits brètols de ciutat i lladregots de pagès, així com estudiants conflictius, nens abandonats i orfes. Els més joves tenien dotze anys. La nit del 27 d’agost de 1934, cinquanta-sis nens es van escapar. Mentre els fugitius estaven envoltats pel mar, els gendarmes van oferir una moneda de vint francs per cada nen capturat. Llavors la gent es va llançar a la caça i van acorralar els fugitius als pobles, les platges i les coves. Tots van ser capturats. ¿Tots? No: a la primera llum de l’alba, en faltava un. M’he posat en la seva pell i aquesta és la seva història. La història d’un nen maltractat que s’assembla a mi. La metamorfosi d’una bèstia nascuda sense amor, d’un nano furiós obligat a obrir els punys per agafar les mans esteses.»
Sorj Chalandon
Amb la ràbia al cos té dues parts diferenciades. La primera part transcorre al centre penal, on coneixem la situació del centre amb una violència desfermada, uns interns que la societat rebutja constitueixen ma d’obra barata i que són sistemàticament maltractats per un vigilants ressentits i amargats que apallissen i forcen sexualment als nois. La segona part veiem ja el Jules fora del centre i la seva convivència amb la família que l’amaga i l’acull com un fill. Hi ha una certa ambigüitat moral en el Jules davant dels acollidors que el tracten prou bé i volen fer-li veure que hi ha noves oportunitats.
La segona part ens mostra la complexitat de la societat francesa d’aquell moment, la presència a través dels personatges als nacionalismes basc i bretó, i reivindicació de la França marginal i revoltada.
Història dura, de reivindicació però amb històries d’aquells nois terribles, d’una manca d’humanitat terrible.
Impactant, la seva qualitat narrativa i un llenguatge directe fan que sigui un molt bon llibre.
Una passejada per la França rural amb l'Ocupaciò nazi seguint la història d'un soldat desconegut que surt en una iscipció insospitada.
En 2020, Hervé Le Tellier enfrentó una inesperada inquietud: encontró el nombre André Chaix grabado en el muro externo de su nueva vivienda en La Paillette, al sur de Francia. Este descubrimiento, repetido en el monumento local a los caídos “por la patria”, llevó al escritor a indagar en la vida de un joven de la Resistencia francesa, cuya historia pasaría a protagonizar su libro más reciente, El nombre en el muro. Este proyecto literario surge del impulso de rescatar la memoria de quienes enfrentaron el fascismo, en un contexto en el que Le Tellier advierte la necesidad de no dejar de hablar de la Ocupación, del colaboracionismo y del racismo que persisten bajo nuevas formas.
El llibre m’ha agradat, i m’ha agradat que tot i les temptacions s’hagi contingut i no ens hagi fet una “novel·la basada en fets reals”, no hi tinc res en contra però si d’alguna cosa anem sobrats és de novel·les glorificant (i en part mitificant) la resistència francesa durant l’ocupació. L’autor s’ha decidit a intentar cenyir-se al màxim als fets, sense caure en la temptació, bé per ell! Una lectura d’allò més amena i entretinguda, no cal ser cap entusiasta en el tema per gaudir-ne, i l’estil és sensacional, molt recomanable.
