En un poblet alemany just abans de la 1ª Guerra Mundial es produeixen uns fets i accidents misteriosos. Ambient opressiu, rígida moral luterana, normes educatives espartanes, rostres feréstecs... però un blanc i negre preciós en una pel·lícula interessantíssima. Li dic a la Marta que no em sabria greu tornar-la a veure...
Us deixo el tràiler sense subtítols (i òbviament en versió original) perquè gaudiu més de la força de les imatges i d'aquest alemany que és tan terrorífic com les mirades dels nens.
Michael Haneke dice que 'La cinta blanca' no es una explicación del nazismo
diumenge, 28 de febrer del 2010
dissabte, 13 de febrer del 2010
Fantàstiques Matemàtiques!
M'ho passo bomba amb un llibre del qual no n'entenc la meitat (i em quedo curt). El llibre Simetria de Marcus de Sautoy és un interessantíssim passeig per la Història de les matemàtiques (o almenys d'alguns dels seus camps). I encara que els conceptes, els teoremes i les demostracions em són absolutament inassequibles trobo sensacional la vivència humana que rau en les vides de tants matemàtics : tornetjos sobre equacions al Renaixement, duels on moren genis joveníssims, matemàtics al límit de la síndrome d'Aspeger...
caldrà buscar ràpidament el llibre precedent sobre els nombres primers
i aquí hi ha du Sautoy amb les idees del llibre:
(podeu posar subtítols si els necessiteu)
dimecres, 10 de febrer del 2010
Gràcies, Jose Luis Castillo
(...)
Es que estoy intentando que el alumnado comprenda que la educación no es algo que haces para obtener notas. Y que aprender no es estudiar antes de los exámenes. De verdad que le estoy dando vueltas a la cabeza para ver cómo se cambia esto. Y no está resultando tan trivial, a pesar de que parece muy sencillo. Y es que aprender es una actividad cotidiana. Y cambiar los hábitos del alumnado, que no hace trabajo diario, y que está convencido de que se puede aprobar con alguna hora de estudio en casa el día antes del examen, no es fácil. Puede que no guste, pero el alumnado es un freno frente al cambio. Es un sector conservador, que no quiere modificaciones.
Y las familias… Las familias también dicen querer que sus hijos e hijas aprendan, pero, en realidad, la mayoría de las veces sólo les preguntan sobre las notas. Y sólo vienen a preguntar por cómo va la cosa si las notas están flojas, no si sus hijas e hijos están aprendiendo, ni qué, ni cuánto, ni cómo. Llevo 22 años dando clase y son contadísimos los padres o madres que me han formulado esa pregunta.
Y nosotros… Que no nos atrevemos a modificar las cosas. Aun sabiendo que es necesario el cambio. Que sí, que nos esforzamos en dar clases buenas. Muchos docentes lo hacen. Pero luego, lo que cuenta es el examen en la mayoría de los casos. Cambiamos nuestro modo de enseñar, pero no el de evaluar. Así, no hay manera…
dimarts, 9 de febrer del 2010
Thomas More: Utopia
Torno als clàssics. Es llegeix tan bé que fins i tot és una mica decebedor. Però és curiosa aquesta visió tan progressista de l'organització de la societat que l'obra de More destil·la (en general, perquè hi ha excepcions) quan tot just s'acaba de tancar la porta de l'Edat Mitjana : comunisme, divorci, eutanàsia, justícia social, tolerància religiosa... . Montaigne sembla més profund i més àcid. Però, vaja, no hi entenc jo.
diumenge, 7 de febrer del 2010
Últimes pel·lícules
Va estar bé Garbo, la història de l'espia català que va enganyar Hitler i li va fer creure que l'atac a Normandia només era una maniobra de distracció. Un documental original amb barreja d'escenes tretes de ficció, i entrevistes amb gent que ha investigat la història.
I ahir m'arribo a veure La carretera (The road) i confirmo la impressió de la novel·la, que la història no té gaire suc, que és molt lineal i que desaprofita moltes possibilitats. Però tal com em pensava les imatges són corprenedores i és interessant de veure.
dissabte, 30 de gener del 2010
Les germanes Grimes (o Easter Parade en V.O.) de Richard Yates
Per què no l'han titulat "La desfilada de Pasqua"? perquè a més no és la història de les germanes sinó la d'Emily Grimes molt més que la de la seva germana Sarah. La d'aquesta dona neoiorquina insatisfeta, per a la qual la vida va passant com els amants, com els nòvios, en contrast amb la germana casada i aposentada. Llegeixo una altra novel·la de Yates en quinze dies i l'experiència de repetir autor m'agrada, apart de que a més la novel·la m'agrada molt. Retrobes temes, retrobes tics, retrobes moments, retrobes personatges...
diumenge, 24 de gener del 2010
Avatar
Home, jo m'ho passo bé però l'argument en el fons és tan infantil i tòpic... ! Això sí és realment espectacular i val la pena veure-la en 3D. Entreteniment fàcil, missatge ecologista barato, però els efectes especials i un ritme que no decau la fan atractiva.
em fa gràcia que Fotogramas parli de estética de tebeo francés de hace 30 años perquè és veritat que em va recordar còmics del Pilote de la meva època, o els còmics de ciencia-ficcio de Bourgeon o Schuitten.
em fa gràcia que Fotogramas parli de estética de tebeo francés de hace 30 años perquè és veritat que em va recordar còmics del Pilote de la meva època, o els còmics de ciencia-ficcio de Bourgeon o Schuitten.
un parell de crítiques que vénen a dir el mateix:
divendres, 22 de gener del 2010
Revolutionary road, de Richard Yates
M'ha semblat una gran novel·la. La història d'un matrimoni difícil: una parella novaiorquesa, ell treballa en una oficina grisa i sense interès (d'una empresa grisa i sense interès) i ella l'embolica en el projecte d'anar-se'n a viure a Europa com a solució per a les desavinences matrimonials i sobretot com a últim recurs per trobar sentit a la vida. Bon retrat dels sentiments íntims de la parella, de les angoixes i les frustracions per les expectatives que no s'acompleixen, de les virtuts i els defectes que tots arrosseguem. En van fer una peli que no he vist, però de Caprio i la Winslet no sé si dónen gaire el perfil d'una història prou profunda.
dilluns, 18 de gener del 2010
Dues comedietes
El cap de setmana dóna per tornar al cinema que ja tocava. I ha tocat somriure. I ha tocat humor intel·ligent. El del germans Cohen a Un tipo serio és un humor woodyallenià que passa bé malgrat que la història, tens raó Jordi, no tingui gaire suc: a un profe de mates jueu tot li va malament a la vida i ell ho contempla més aviat aturadet... la dona que es vol separar, el fill només pendent que li arreglin l'antena de televisió, a la feina l'ascens està en perill per un pressumte soborn d'un alumne coreà... tot plegat una mica surrealista però cola força.
Diumenge a Cardedeu més somriures amb els 500 dies amb Summer, encara que força fàcil tot pegat: un noi que es dedica a dissenyar felicitacions s'enamora a l'oficina d'una noia que no vol establir amb ell una relació seriosa; tampoc és que aporti gaire la veritat però almenys no diu tonteries.
diumenge, 17 de gener del 2010
Relatos de Kolimá, de Varlam Shalámov
Bons, bons aquests relats sobre els camps de concentració estalinistes al gulag siberià. Històries curtes, anècdotes que de vegades semblen sense importància, però que es revelen plenes de significació i que descriuen meravellosament la brutalitat d'aquests camps de concentració. I el fred, el fred bestial !
Varlam Shalámov se adentra en el infierno blanco de Kolimá, región situada en el límite oriental de Siberia. La maestría de Shalámov se enfrenta al paisaje intimidante de la taiga, a los sufrimientos padecidos en los campos de trabajo, a todo lo que implica saber que el horror de Kolimá es imposible de narrar aunque él esté determinado a hacerlo. Para superar ese reto, para representar la inhumanidad, para escapar a la maldición del grito silencioso, Shalámov escoge la forma del relato breve, cuyos rasgos principales son, según su propia expresión, el «laconismo», las frases «cortas como una exhalación» o «secas y musculosas como una bofetada»
(de la web d'Ed. Minúscula)
dissabte, 16 de gener del 2010
El arte de volar
Bé pels Reis de la Núria!
Un comic d'aquests que ara se'n diuen novel·les gràfiques amb tema guerra civil-postguerra-franquisme-vellesa-residència de jubilats, amb tema vida destrossada com tantes per Espanya pel segle XX i per la misèria. Amb dibuixos de l'autor de Martínez el facha. una disfrutada de tres dies de no me'l vull acabar no me'l vull acabar...
(Una obra compleja y ambiciosa, para la que Altarriba necesitaba un compañero sobre el que descargar la responsabilidad de la narración gráfica mientras él se centraba en el descarnamiento de sus sentimientos. La elección podía parecer sorprendente. A fin de cuentas, Kim es un autor que está encasillado y aplastado por la leyenda de una de las series más conocidas de la historia del tebeo español, Martínez el facha, un personaje tan potente que había fagocitado casi por completo a su autor. Sin embargo, aquellos que recuerden al Kim de las historias de los primeros Rambla, y al que se destila por las historias sueltas que publica en El Jueves de tanto en tanto, sabrán de un autor de inmensa capacidad gráfica, detallista, de facilidad en la expresividad de sus personajes y de narración fluida.)
fragment del post de La cárcel de papel
divendres, 1 de gener del 2010
El lienzo de Tintoretto
Lectura molt fàcil i tòpica (mainstream, Miquel?); em freno per no llegir-me'l en una nit. Venècia, Renaixement, pintors, sectes, Croades. tresors, assassinats, emails... Em porta, però, a descobrir les pintures del Tintoretto, amb plantejaments molt orginals no ho sabia és clar!, i a evocar les passejades pels carrerons i els canals de la Perla de l'Adriàtic que vam fer aquest estiu passat.
afegeixo imatges del Tintoretto relacionades amb la lectura; per cert, Roc, si un dia et passes per aquí hi veuràs el teu patró:
El festí de l'amor, de Charles Baxter
L'autor es fa present en un escriptor que recull diverses històries sobre l'amor: les de Bradley i els seus diversos matrimonis i sobretot la de Chloé i Oscar joves, punkis i sense manies. Un top-ten de fa uns quants anys que m'agrada, un passeig simpàtic sobre el sentiment de l'amor sense cursileries, realista i interessant.
dimecres, 23 de desembre del 2009
Il·lusions perdudes
L'ascens i la ciaguda de Lucien de Rubempré, poeta de províncies que arriba a París disposat a menjar-se el món. I els problemes del seu amic i familiar David Séchard, per tirar endavant la seva imprempta a Angoulème. Un novel·lot de Balzac, a estones esplèndid, a estones una mica pesat. M'agrada especialment la descripció que fa d'aquest París del XIX, on l'aristocràcia i el periodisme, la política i els negocis es barregen com si la Història encara vacil·lés entre la recuperació -impossible- de l'Antic Règim borbònic i la modernitat burgesa, liberal i republicana. I la literatura, i encara més la poesia, sense tocar de peus a terra, en un món espiritual que no se sap quin paper hi juga.
dissabte, 5 de desembre del 2009
Winesburg, Ohio
Premi Llibreter, que sempre és una garantia, però en tinc prou amb mig llibre. Històries del mig Oest americà -que vist al mapa és bastant a l'Est, (es pot entendre que vist des de l'Est del tot, devia ser una mica cap a l'Oest quan li van posar el nom, i és que el LLunyà Oest era molt gran)- de personatges anònims d'un poblet anònim. Un calidoscopi sense continuïtat que s'apropa a Faulkner però que no m'excita com aquest.
La crítica ja se sap:
...
diumenge, 29 de novembre del 2009
Mansiones verdes
Una curiosa novel·la de W. H. Hudson, un autor argentino-anglès, sobre la relació amorosa entre Abel, un home blanc i Rima, una noia índia que viu amagada a la selva de l'Orinoco, supervivent d'una tribu extingida d'homes-ocell. Estrany, estrany... però alguns moments de prosa brillant. (sembla que va ser una famosa pel·lícula d'Audrey Hepburn i Anthony Perkins, però jo no hi era)
diumenge, 22 de novembre del 2009
Aquí s'aprèn poca cosa
Excel·lent obra la que ha dirigit el Toni a la Beckett. Una escola de criats es mostra com un món claustrofòbic , gris i obsessiu que l'arribada d'un jove aristòcrata remou com una pedra llançada en un bassal. Quins personatges! Quins actors! Quines caricatures! Un ambient kafkià i una posada en escena que et transporta...
dilluns, 9 de novembre del 2009
Petit indi
l'Alex Gorina la deixa pels núvols però a mi no m'agrada. Un noi tímid i introvertit viu a un suburbi de Barcelona (Montcada? santa Coloma?) amb la seva afició als ocells i amb la companyia d'una guineu que troba abandonada. Se'm fa lenta, avorrida i estranya. No hi entro. Per una vegada que fan una pel·lícula en català trobo que el fet d'utilitzar aquesta llengua provoca una sensació de falsedat difícil de superar. La mateixa història en uns suburbis que no fossin els barcelonins seria més creïble.
diumenge, 1 de novembre del 2009
Bartleby, l'escrivent
Això sí que em sembla una narració excel·lent! Un oficinista obscur i discret es nega de sobte a fer la feina que li encarreguen amb l'argument que "Preferiria no fer-ho". Això desmunta els plantejaments de l'amo, el narrador, que no sap com reaccionar-hi. Una fantasia irònica i suggerent!
Stefan Zwig i Hermann Hesse: Correspondència
Tampoc no trobo que tingui un especial interès. Res a veure amb les Memòries d'Zweig.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)