"La roja"

La passió que es viu a Catalunya aquests dies per "la roja" em transporta a aquell sentiment de fa uns quants anys (només 30) quan davant de les primeres eleccions guanyades per en Pujol (i perdudes per en Reventós) jo m'exclamava sorprès i comentava: No pot ser! Aquest poble no és nacionalista! Avui veure banderes espanyoles pels balcons (davant del super una amb l'àguila i tot) potser va bé perquè tots plegats sapiguem on som i recordem no només els índexs d'abstenció sinó també els d'assistència als cinemes en català entre altres coses.

A proposito de Elly

Una pel·lícula iraniana que em sembla interessant. D'entrada podria ser igualment italiana, sueca espanyola o americana i això s'agraeix: no hi ha deserts, no hi ha integrisme, no hi ha guerra ni terrorisme, els cotxes són normals, igual que els caps de setmana. Quasi sembla Fi de Monteagudo: una de tantes històries de gent tancada en una espai reduït on la felicitat i la tranquil·litat preludien de manera inequívoca la tragèdia. Nens que juguen a la platja, la convidada desconeguda que els ha de vigilar... I després el més interessant és com surt tot allò que no hi era, quan l'Islam apareix i semblava que estava desaparegut i era només que es dissimulava sota la capa de normalitat burgesa i intel·lectual. Una mica massa teatral de vegades en el mal sentit de la paraula, és a dir la disposició dels personatges recordant massa un quadre escenogràfic estàtic... però interessant interessant i unes actuacions que m'han agradat, especialment la de la protagonista, que per cert no és Elly (avui em sembla que he explicat massa coses...)

Temps d'estiu de John Coetzee

Coetzee se n'en fot d'ell mateix i de quina manera! Molt bo aquest tripijoc d'inventar-se a ell com a personatge, o inspirar-shi, deixant-se com un drap brut. Interessant el recurs de les diverses entrevistes que fa un pressumpte biògraf alguns anys després de la seva pròpia mort (amb una amant, una cosina, una ballarina de qui C. figura que està enamorat...) Sudàfrica de rerafons i una esplèndida ironia! Figura que és la tercera part de les seves memòries fictícies: corro a agafar les altres parts.

crítica a

la bitàcola d'en Xavier Diaz

"Ángulo de reposo" de Wallace Stegner

Durant un mes em passejo per un Oest americà molt poc pel·liculero de la mà de Susan Burling Ward: New Almadén, Leadville, el canó del Boise... California, Colorado, Mèxic, Idaho... Gran personatge aquesta dona artista intel·lectual de classe alta que segueix el seu marit enginyer de mines per un periple professional, artístic i sobretot vital duríssim.
Un novel·lot: una història explicada pel seu nét, un vell historiador paralític que a mitjans dels anys 60s es decideix a investigar aquest passatge familiar
Wallace Stegner, una passada de nou. Algunes crítiques, però: la llargada de la novel·la i un petit sentiment de trampa perquè quan el narrador és al mateix temps un personatge no pot jugar a enganyar-te amb girs narratius sorprenents. Però vaja: m'ho he passat bé.

Vinga, tres crítiques:

complicedetuslecturas.blogspot.com

lasvacacionesdeholden.blogspot.com/

queleoahora.com

Welcome

Una pel·lícula interessant sobre un noi iranià immigrant il·legal que arriba a Calais i vol travessar nedant el Canal de la Mànega. La història té ganxo.

estan bé les crítiques de la butaca: dos al precio de una

Les Corberes diumenge

més vinyes, pinars, més roselles, Lagrasse poble esplèndid, no hi ha ningú, carrers medievals mercat porxat al mig d'una plaça, visió de conjunt esplèndida al fons l'abadia immensa, la visita un pèl decebedora però al costat un llibreria molt ben posada literatura, clàssics, art, filosofia... la senyora ens aconsella i al sortir cerveseta al jardinet, revolts i revolts i revolts paisatge d'un verd intens, ara les Corberes són verges i salvatges i verdes de castanyers i revolts i revolts verd frondós petits poblets sense restaurant i gana gana una senyora ens ofereix com a últim recurs (són ja quarts de tres i ho ha acabat tot, és França) ja una assiette de fromages, clapadeta en un coll, revolts i revolts i poblets on no hi ha estació de servei, les gorges de Galamus, saint Paul de Fenouillet patint per la benzina fins que un tio ens deixa utilitzar la seva carte (les nostres no funcionen) al Carrefour de Saint Paul, hotelet tonto però al darrera un ruisseau on es llegeix bé , saint Paul no val gaire però el cel és esplèndid i el Fenouillet és una vall magnífica, per què ho tenen tot tan ben conservat aquests francesos? pizza bona per solucionar la gana i el pressupost. Estem cansats; el cotxe també cansa.

les Corberes dissabte

autopista, frontera, ginesta, roselles, vinyes i vinyes, roquissars blaquinosos, torrents engorjats, Durban primer poble amb caràcter francès, passejada fins el chateau (càtar o no), passeig amb plàtans, pont de ferro curiós sobre el riu, dinar a l'abadia de Fontfreda, menú correcte, lloc preciós amagat entre els turons i els alzinars, al fons Milmanda o Riudabella, ai no! , migdiada sota les alzines, visita interessant, claustre, sala capitular, patis Lluís XIV, curiosa explicació sobre la diferència entre el romànic tardà i el gòtic primitiu, la clau és la clau de volta i mai tan ben dit, ens arribem a Fabrezan, el paisatge s'obre, més vinyes, més roselles, cel de tarda què tenen els colors de tarda? no és només la inclinació dels rajos de sol que deu ser la mateixa que al matí però potser la terra escalfada, l'hotelet és una mica estrany però el poble és supertranquil, una horeta de lectura després passejada pel poble que ens enamora per la seva naturalitat i poca afectació però netedat i tornaré a dir això del caràcter, restaurantet fantàstic, Les calicots recomanat Routard, preu correcte, ambientació coquetona i cuidada, camembert croupillé (?) patés de foie, filet de boeuf (au point) tartine de primera, passejadeta buscant el sentier botanique però no el trobem ara des de la carretereta silenci i granotes llum de solstici proper

Els idus de març, de Thornton Wilder

Quin Juli Cèsar més creïble! Suposo que el caràcter epistolari tan ben imitat hi ajuda . Hi ha moments una mica pesadets (buf Cleopatra!) però aquesta història en semiprimera persona sobre els últims dies d'aquest personatge mític ha tingut puntes d'interès fantàstiques. M'agrada l'emperador dubtant de l'existència dels déus! Bo el persontage de l'amic mutilat que sense sortir en tota l'estona pren importància només pel fet de ser el destinatari dels escrits de Cèsar. Jo que sóc tan crític amb moltes novel·les històriques, aquesta m'ha semblat molt ben plantejada.

http://decasaalclub.blogspot.com/2010/03/els-idus-de-marc.html

Fi de David Monteagudo

M'ha semblat fluixíssim! Una història sense cap interès! Un argument de novel·la juvenil dolenta: un grup d'amics es reuneixen després de vint-i-cinc anys de no haver-se vist, en una casa de colònies al mig del bosc i de sobte comencen a cdesaparèixer l'un darrera l'altre. Absolutament incomprensibles no tant la posició en els hits parades (a això ja hi estem acostumats) com els comentaris crítics en els mitjans de més prestigi (El brillant debut de Monteagudo deia El país) i no diguem els comentaris a la solapa del llibre (però a això també ja hi estem acostumats). En tot cas que discrepi de tots els elogis que li han caigut no vol dir que no me'l llegís amb una tarda.

http://www.criaturasdelanoche.net/2009/11/fin-david-monteagudo.html

http://www.elplacerdelalectura.com/2010/04/fin-david-monteagudo.html

An education

Londres 1962: una noieta de 16 anys guapa i intel·ligent educada ben tradicionalment coneix un home de trenta-cinc amb qui inicia una relació que la farà entrar de cop en el món dels adults. Entretinguda i interessant encara que previsible i una mica tòpica.

està explicada fins i tot a la Wikipedia. Què no hi ha a la Wikipedia?

Miklós Bánffy: Las almas juzgadas

Aquesta segona part de la trilogia de Transilvània potser no és tan potent com la primera. Hi perd importància el personatge de Lázlo i hi ha alguns capítols amb poc interès. De totes maneres em sembla encara un senyor novel·lot amb pàgines esplèndides i un final excel·lent. M'agrada submergir-me en la geografia i la història d'aquest país mig romanès mig hongarès amb l'excusa de l'amor impossible d'aquesta parella aristocràtica que formen Bálint Abady i Adrienne Miloth, dos personatges dignes dels míllors llocs en la llista de Romeus i Julietes que pululen per la literatura mundial.

la pàgina web de la COPE (sí!) explica un cosa curiosa:

Forma parte de una trilogía: "Los días contados", "Las almas juzgadas" y "El reino dividido", en alusión al pasaje bíblico sobre la interpretación de los sueños que hizo el profeta Daniel al rey Nabucodonosor, después de que aparecieran unos dedos de mano humana escribiendo sobre el muro del palacio: “Contado, Pesado, Dividido”. La interpretación es ésta: “Contado”: Dios ha contado los días de tu reinado y les ha señalado el límite; “Pesado”: te ha pesado en la balanza y te falta peso; “Dividido”: tu reino se ha dividido y se lo entregan a medos y persas.

El concierto

Melòmans del món sencer, no us la perdeu! Una pel·lícula magnífica en clau d'humor intel·ligent que em fa somriure tota l'estona fins que em fa plorar (literalment): una violinista preciosa tocant el concert de violí de Tchaikovsky i dirigida per un director rus represaliat per l'stalinisme... política, música i romanticisme: un to a la vegada caricaturesc i folletinesc però sensible i sense pretensions... una barreja explosiva per mi molt ben resolta. Hi ha gags impressionants: els gitanos fent visats a l'aeroport, vint comunistes francesos reunits en una sala on n'hi caben tres mil, el trompeta jueu arribant en el moment que el director aixeca la batuta...


la web oficial

però el que avisa no és traïdor: hi ha opinions pe a tots els gustos:

Se nos escapan los motivos de su éxito taquillero y académico, no vende ni un solo minuto de cine genuino o perdurable a pesar de los loables esfuerzos de Melanie Laurent y Aleksei Guskov por enmendar el desaguisado general y el desafinadísimo collage de estados de ánimo. (http://www.20minutos.es/cine/cartelera/pelicula/30611/el-concierto/)

En tierra hostil

la història d'un equip d'artificiers a la guerra de l'Irak amb un tio bastant boig que disfruta fent aquesta feina, més que res perquè la vida no li dóna res de millor. Sembla una tonteria però no està mal. Li van donar l'Oscar i efectivament alguna cosa té (els Oscars no són cap garantia, però els americans no sempre són burros del tot).

Wallace Stegner: En lloc segur

El millor llibre que he llegit en els últims temps. O simplement el que més m'ha agradat. El que més m'ha clavat al sofà (el meu lloc privilegiat de lectura). La història de l'amistat entre dues parelles d'amics, ells dos professors universitaris (un d'ells escriptor, el clar alter ego de l'autor)que s'inicia als Estats Units de la Gran Depressió i és reviscuda als anys 70 quan una de les parelles torna al lloc on "l'amistat va trobar el seu cau i la felicitat el seu quarter general" on una de les noies és a punt de morir. L'amistat, doncs, però també la mort, la malaltia, la dependència, les expectatives vitals, el pas del temps, l'art... tot hi surt, narrat amb un tempo magnífic que m'ha fet bategar el cor en moltes ocasions.
Brutal!

http://soma.bloc.cat/post/17590/246268

El escritor (The ghost Writer), de Polanski

Ens agrada l'últim Polanski. Un escriptor és contractat per acabar d'escriure les memòries d'un expresident britànc (Pierce Brosnan fentd'alterego de Tony Blair.) Un bon thriller amb una ambientació cuidada que sense ser genial, (si jo endevino el final és que el guió tampoc té gaires pretensions de sorprendre) fa passar una bona estona.

La bèstia del cor d'Herta Müller

Una noia a la Romania de Ceausescu viu la seva joventut en plena dictadura i comparteix l'oposició clandestina amb tres amics. Una novel·la, simbòlica, plena de metàfores (des del títol) , interessant però difícil. Una història que calla de vegades però que insinua molt. Em costa però té bons moments.

(...)"La Bèstia del cor no m’ha decebut. M’ha enganxat, tot i que, no sé per què en alguns moments de la lectura m’entrebancava. Probablement és per la duresa del que l’autora conta. O potser pel contrast entre la naturalitat amb que expressa aquesta duresa. L’autora no té cap interès a subratllar que el que ella i tants altres van patir durant la dictadura de Ceaucescu va ser horrorós. No calen adjectius. I en tot cas, si en posa, són per a despistar, per a distorsionar, per a contrastar. No sé com es fa això. No em sembla fàcil. Crec que ja en parlava en l’anterior post del posat falsament naïf de la literatura de Müller. I això, per a mi és desassossegant. Furga dins la ferida, però no ho fa amb un bisturí, sinó amb un xiclet de maduixa. Però la maduixa fa molt de mal igualment.(...)"

(alícia al bloc Llegit)

un fragment a "El poder de la palabra"

Febre, amb l'Eduard Farelo

El Toni ens porta al Teatre Lliure a veure el tour de force de l'Eduard Farelo. Un monòleg d'una hora i mitja en què un home, (un turista o un viatger a un país del Tercer Món) s'enfronta amb la mala consciència de sentir-se culpable de la injustícia social. Amb una posada en escena i una actuació minimalista (és apropiada l'expressió?) l'obra va a més (sobretot si al començament t'adorms) i acaba amb uns bons cops de puny a la consciència de l'espectador progre occidental. (els espectadors no progres no es deixen donar cops de puny; això jo penso que diu bastant a favor encara dels espectadors progres). El Farelo ho borda i el text té moments esplèndids.

entrevista amb l'Eduard Farelo a El Periódico

aquí la roda de premsa amb la Carlota Subirós i l'Eduard Farelo:

A la caza del amor, de Nancy Mitford

Una jove aristòcrata anglesa relata la vida d'entreguerres a casa dels seus cosins. El personatge de la seva cosina Linda destaca especialment com el d'una noia amb personalitat que no troba en cap dels homes que passen pel seu costat la felicitat i plenitud a què aspira. Em recorda "les germanes Grimes" i altres novel·les amb dones intel·ligents que no es resignen a no trobar un príncep blau.

Bona novel·la, sembla que parcialment autobiogràfica. Nancy Mitford em sembla que devia ser tot un personatge. Serà qüestió de seguir-la perquè aquest ha estat un llibre en què he passat una estona ben agradable.

(...)Pues estos días he tenido entre sábanas una novela que me ha recordado lo mucho que me gustan esas historias: A la caza del amor, de Nancy Mitford. No sé si se la puede calificar de novelón, porque tiene apenas 260 páginas y se lee en un par de noches, pero conserva intacto el espíritu de esa literatura victoriana que parece que te está contando un simple chafardeo folletinesco, pero que en realidad te está poniendo ante los ojos la radiografía de una época. Una radiografía en la que no queda nada por diseccionar: a sus rayos X no escapan ni la superficie ni las profundidades, ni el interior ni el exterior, ni las apariencias ni las verdades.(...) (Imma Muñoz a El Periódico)

i com més coses llegeixo més ganes tinc de llegir la "continuació" http://www.ojosdepapel.com/Index.aspx?article_id=2465

Millenium 3

La Lisbeth Salander més punki i més esquerpa (amb raó). La tercera part de la història (no he llegit el llibre) em sembla la més fluixa, sense cap mena d'intriga ni d'emoció. En el fons se me n'enfum completament aquesta història de vells espies que no se sap què espien exactament. En fi, adéu Lisbeth i fins sempre

La història dels grecs, d'Indro Montanelli

Pitàgores com un antipàtic, Alcibíades com un traïdor, Sòcrates com un orgullós... Tota una rècula de grecs famosos que desfilen des de la seva humanitat per aquestes pàgines. Montanelli explica aquesta història amb distanciament i sornegueria i es fa entretingut; i d'això es tracta; i és que la història de Grècia se m'havia quedat endarrerida i ben oblidada .