Victus

Victus finitus. Me l'empasso en dos caps de setmana i per tant seria una mica exagerat deixar-lo per terra com un drap brut. Però continuo pensant que aporta molt poc i que distreu encara menys. Té la majoria de defectes que trobo a les tan populars novel.les històriques: sobretot aquest regust de falsedat de les situacions en què la gent del carrer coincideix amb els personatges de primera fila. Ho sento, no m'ho crec que el duc de Berwick fos Jimmy per al seu enginyer.
M'agrada l'entrada, aquest relació iniciàtica amb l'enginyer Vauban, pequè trobo molt curioses les explicacions sobre les tàctiques d'atac i dde defensa, dels baluards i les trinxeres... però després les voltes i revoltes de Martí Zuviría per lña Pênínsula Ibèrica seguint ara un exèrcit ara l'altre se'm fan poc interessants. 
És cert que al cap d'uns dies passejo pels carrers del barri de Sant Pere i les pedres i els murs centenaris em transporten una mica. 

sempre hi ha gent que hi veu de tot:

Victus és també, alhora, literatura de la bona. Novel·la d’aventures, viatge iniciàtic, novel·la psicològica… Podem trobar-hi traces de Dumas i Defoe, de la tradició picaresca castellana, fins i tot espurnes quixotesques en algun dels personatges (magnífica, per cert, la juxtaposició i interrelació de personatges històrics i personatges literaris, un dels grans encerts de la novel·la), Tolstoi, el Tirant lo Blanc de Martorell, els Episodios Nacionales de Galdós… - (el bloc de les biblioteques de Barcelona)

La bicicleta verda

Buf! Com m'agrada la història d'aquesta noia àrab  i del seu desig d'una bicicleta, símbol del desig d'aquesta llibertat que posen tan difícil a les dones en els països islàmics.
http://www.blogdecine.com/criticas/la-bicicleta-verde-no-es-un-juguete-para-ninas

George Kaplan a la Beckett

Tres actes diferents però no tant. Un primer molt divertit, els altres dos menys, però li donen la volta a l'argument i li donen la perspectiva reveladora La revolució integrada? Els antisistema utòpics, marionetes del poder? M'agrada sobretot la trama que uneix els tres actes, feta de frases, de gestos, de caràcters... tot plegat, interessant.

http://www.btv.cat/btvnoticies/2013/07/05/la-beckett-fa-pujar-a-escena-george-kaplan-en-el-marc-del-grec/

·Un dels grans encerts de l’obra és la barreja de gèneres. Per tal de connectar amb el públic i agafar distància de la realitat, Sonntag opta per passar la història pel filtre de la comèdia. Una decisió que fa de George Kaplan una comèdia política accessible a un ampli ventall d’espectadors. (crítica a nuvol.com)"

Abans de la mitjanit

No he vist les dues anteriors però malgrat això la tercera part d'aquesta trilogia té el seu interès. Diàlegs bergmanians, escenes i plans  llargs, amor i desamor. Aquesta parella passeja i parla, en alguns moments una mica massa pel meu gust , d'ells dos i de l'amor i dels homes i les dones i de les expectatives que deixem tots pel camí. M'ho passo bé i i quan s'acaba la peli penso Ah ja està?

Lluny del brogit del món, de Th. Hardy

"Déu era palpablement present al camp, i el diable se n'havia retirat amb el món a ciutat. Els vistosos gatells dels salzes de florida més tardana; les frondes de falguera, cargolades com bàculs de bisbe; l'almescat de cara quadrada;la curiosa sarriassa, com un sant atacat de feridura en una fornícula de malaquita; els créixens de muntanya, blancs com la neu; els frares, amb la seva flor de color de carn; l'herba de les encantades, i la belladona de pètals negres constituïen els elements més pintorescos del món vegetal de Weatherbury en aquest temps esponerós;..."

Batsheba, el ramader Gabriel Oak, el burro del senyor Boldwood, l'espavilat i antipàtic Troy... Aquest segle XIX anglès  ja me'l començo a conèixer. Però em va agradar més la Dama de James,  malgrat que d'entrada em deixen meravellat les descripcions  i les escenes rurals, per cert endevino que molt ben traduïdes. La història em patina una mica i el personatge no m'enamora gens, ella tan tonta i caient de quatre grapes a la trampa.
Bona escena truculenta al final amb  taüt inclòs. A l'època devia fer furor. Molt dickensiana.
Preciosa portada per altra banda...

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=821

I del bloc d'eb Joan Calsapeu (és de Mataró òbviament i potser el conec i tot)

El crim del soldat, d’Erri de Luca

Ell tradueix yidish i després canvi de narrador i és la filla d'un nazi i es troben a una fonda. Les narracions curtes han de ser molt impactants perquè em deixin petja.

Barcelona

L'he trobat bastant decebedora. Bombo i platerets al TNC xro aquesta família de la burgesia barcelonina durant la guerra civil no s'aguanta per enlloc. Ni històricament ni argumentalment ni teatralment. Públic entregat això sí. I la Santa Espina m'ha acabat els quartos.

Escola nova, poble lliure

Se'm cola davant de Hardy a Sant Jaume de Frontanyà i és que  era evident que les explicacions d'aquest ex-conseller d'Ensenyamernt feien per mi. Me l'empasso d'una tirada. La LEC, el Pacte per l'educació, la tercera hora de castellà, els  intríngulis del Departament, les baralles amb l'USTEC i els altres sindicats... Hi trobo un Maragall que vol reformar el sistema educatiu i que és conscient del poc temps que té, que no se'n surt d'entendre's amb la comunitat educativa i que veu que té enemics a tort i a dret; de fet sembla que només s'entengui amb l'escola concertada. Igual que en les Memòries de l'altre Maragall, en Pasqual, el mot socialisme hi surt ben poc. I aquí ¿no s'hauria hagut de parlar del paper de l'escola com a compensadora de les injustes desigualtats socials?...

Sant Jaume de Frontanyà, "lluny del brogit del món"

1 i 2 de juny de 2013, gràcies Núria per l'excusa.

No i jo, de Delphine de Vigan

Torno a la de Vigan amb aquesta història sobre una noia superdotada (d'altes capacitats o talentosa, que se'n diu ara) que té una relació d'amistat amb una indigent de divuit anys. La història sembla poc creïble però passa lleugera i m'interessen més alguns personatges secundaris com aquesta mare enfonsada en una profunda depressió eterna des que va veure com moria un fill seu.
també és curiós llegir-ho després de llegir la història de la pròpia mare de la de Vigan. "Mérite le détour" però no arriba a "Vaut le voyage".

http://crítica al blog "El templo de la mil puertas"

Presentació del document sobre avaluació de l'OCDE

Nota de fundació Jaume Bofill

Barbara

Alemanya de l'est, anys 70, una doctora del Berlín comunista és depurada i destinada a treballar en un hospital de províncies per les seves simpaties proccidentals.
Malgrat la sobreactuació de la protagonista, una tia antipàtica i esquerpa, la pel·lícula retrata bé, em penso -jo no hi era-, l'ambient psicològic opressiu i la por quotidiana del lloc  i l'època. Em recorda algunes pel·lícules del Wajda sobre la Polònia soviètica.

Sol a Berlín, de Hans Fallada

Sol a Berlín

Una parella berlinesa grisa, modesta, anònima, els Quangel,  reparteixen postals contra Hitler després que els seu fill mori a la guerra.  Fantàstica novel·la, amb l'aire kafkià que  Fallada imprimeix sempre a les seves històries, en aquest cas per mi especialment reeixida per la diversitat de situacions i per l'aparició de personatges secundaris de primera. Els passejos pels carrers de Berlín, les escales dels edificis, les dependències de la Gestapo,les escenes de la presó... esplèndid recorregut...

JOSEP LAMBIES : Fallada va convertir-se en un referent de la gent senzilla, lloat per la seva capacitat de parlar dels últims peons, dels ciutadans anònims i dels esglaons més baixos de l'escala social. 

(article a l'Ara)

i en Jordi LLovet: 

 Fallada va tenir l’encert de presentar una cara del nazisme que sovint ens ha passat desapercebuda a causa de l’impacte que l’holocaust ha despertat en tota persona amb dignitat: vull dir el grau de corrupció, venjança, delació, arbitrarietat, prepotència, degradació moral i por, en especial, que inundava i ofegava totes les ànimes de la població alemanya durant els anys 1933 a 1945

(article a El País)

ca l'espinal passejada

del coll de Parpers en direcció Nord-Est la pista ressegueix la carena. Una caminadeta de vint minuts amb espais oberts entre boscos i sembrats. Ca l'Espinal, les restes d'un mas esplèndid on encara s'endevina l'era pavimentada... Quines coses que hi ha al costat de casa encara!

La marca del meridiano

Tosaus em deixa aquest premi Planeta; una novel·la policíaca senzilla i amb poques pretensions literàries que passa amb un sol glop d'un cap de setmana. Poca acció i ni un sol tret; és així la realitat? Apareix un exguàrdia civil retirat penjat d'un pont i un antic amic seu s'encarrega de la invetsigació. Curiós especialment l'intríngulis de les relacions entre els diferents cossos de seguretat de l'estat, mossos d'esquadra inclosos. El "Tú te estás guardando algo" de la primera pàgina s'amaga fins a la 347 i allà, allò que era previsible esclata. Per cert: Quantes dones investigant dins la policia! és real això també?

http://librosquehayqueleer-laky.blogspot.com.es/2013/02/la-marca-del-meridiano-lorenzo-silva.html

Res no s'oposa a la nit, de Delphine de Vigan

L'escriptora intenta explicar la història de la seva mare, primer intenta una narració externa, objectiva i a poc a poc en dimiteix i s'hi implica i ens fa còmplices de les dificultats del seu procés escriptor. Una història dramàtica la de la seva família i la tensió entre la litaratura i la pretesa veracitat enganxa. Que guapes les dues, mare i filla, a la coberta (oi que se'n diu així bibliòfils?) i a la solapa...

"... tardé en leerla porque temía un melodrama confesional, una galería de atrocidades. Pero me lo recomendó la Espert, que tiene un gusto infalible, y acabó de atraparme la portada, una portada que promete otra cosa: esa fascinante criatura fotografiada en blanco y negro parece un personaje de Françoise Sagan, con el lema Bonjour tristesse tatuado en el omóplato derecho, o bailar, noche tras noche, en Modiano’s, ese club que se abre, fosforescente, a ciertas horas, en una alejada bocacalle de Neuilly". (Marcos Ordóñez a El País)

Wonder, de R.J. Palacio

«Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara
Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant.»


un noi, nascut amb la cara deformada, entra als deu anys per primer cop en una escola.
és "L'home elefant" amb nen i del segle XXI.
Els que coneixem la crueltat que poden tenir els nois i noies i el poder que té sempre el grup i encara més a aquesta edat tan fràgil, captem les peripècies d'aquest noi amb tota l'acritud del realisme més desgraciat , en el bon sentit de la paraula.
I el relat té gràcia pels canvis de perspectiva i pels personatges secundaris, com la germana i el seu nòvio, que fan passadors literàriament els mals tràngols de l'August.
Un llibre boníssim i de lectura obligatòria a les escoles. Em consta que més d'un mestre ja la'ha llegit als seus alumnes.
(tot i que el desenllaç és fluixet)


la crítica al bloc de la Sílvia Cantos

el book trailer:

A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker

Va quedar pel camí molt aprop del final.
Holanda. Una granja. un tio molt raro que té el pare morint-se al pis de dalt, un ajudant adolescent mig sonat...
I una fredor que inquieta
premi llibreter i tot el que vulgueu...

el seu començament —bo i estant encapçalat per una frase magistral, d’aquelles que queden en la memòria del lector: “He pujat el pare a dalt”— és tan aparentment insignificant que pot comportar el perill de fer pensar que es tracta d’una novel·la tan exquisida com asèptica, sense vida, bastida damunt el pur no-res d’un preciós enfilall de belles paraules, on no tan sols no hi passa res, sinó —el que és molt més greu, preocupant i desmotivador— on no hi pot passar res. http://www.racodelaparaula.cat/2012/06/a-dalt-tot-esta-tranquil-gerbrand-bakker/#axzz2QRwUeIG4

Cinema acumulat

Great expectations (Grans esperances)

A partir de la novel·la de Dickens que em sap greu no haver llegit perquè deu ser un novel·lot: un noi és adoptat primer per una dama misteriosa on coneix una nena raríssima de qui s'enamora i després és convertit en un gentleman per un protector misteriós que el fa anar a Londres. Dickensià en el bon sentit de la paraula evidentment i amb un toc màgic o fantàstic que el fa anar més enllà d'Oliver Twist i David Copperfield. Em quedo amb ganes de més metratge...

The host

estona fantàstica amb la Núria amb aquestes ànimes que entren en els cossos de les persones. Tota la terra és invadida, tota? no, un petit grup d'humans irreductibles viuen amagats aixoplugats en unes coves al mig de d'unes muntanyes del desert on conreen blat amb un enginyós sistema de captura de l'energia solar i bla bla bla

La cocinera del presidente

deliciosa la història que s'explica d'aquesta cuinera que trobem en una base científica de l'Antàrtida i que resulta que havia estat la cuinera del mateix François Miterrand