divendres, 11 d’octubre del 2013

Therèse D.

No hi entro en aquesta pel·lícula francesa que protagonitza la ex-Amélie. I és per culpa seva: perquè em carrega la seva sobreactuació. La història, una novel·la de François Mauriac, tampoc no és gaire original. Noieta amb inquietuds i somnis condemnada a viure una vida d'avorriment i submissió per un casament de conveniència mentre al costat la seva cunyada jove viu una apassionada història d'amor. Ambientada a  les Landes franceses de començaments del segle XX, pins, incendis, barquetes amb les veles vermelles...



Thérèse se nos presenta como una nueva Bovary, como una mujer que trató de romper los moldes de su época para terminar rompiéndose ella misma. (post al bloc La mirada de Ulises)

o

 Ahora bien, ajeno como soy a la obra literaria de Mauriac en la que se basa la película, encuentro difícil saber si los puntos más criticables de esta ya eran un punto de partida en la narrativa o si simplemente no han sabido cómo manejar las idas y venidas del personaje central de la historia. A veces aparece la duda durante el filme, ¿es Thérèse una víctima o una psicópata? ¿Intentan que construyamos un nexo empático con ella, o sin embargo pretenden que nos pongamos en su contra? (crítica a"Las horas perdidas")


dimarts, 24 de setembre del 2013

El gran disseny, d'Stephen Hawking


He de confessar que al mig m'he perdut absolutament però puc salvar algunes frases que donen idea de per on va el tema


La teoria M és l'única candidata a teoria completa de l'Univers: segons les seves prediccions el nostre univers no és únic, sinó que molts altres univers foren creats del no-res

o 

els processos biològics estan  regits per les lleis de la física i la química , per tant, estan tan determinats com ho estan les òrbites planetàries

o

la realitat és un model mental que concorda amb les observacions

o

 les teories construïdes sobre un marc aliè a l'experiènca quotidiana poden explicar els esdeveniments que formen part d'aquesta experiència

o

les característiques crucials de la física quàntica són: la dualitat partícula /ona, el principi d'incertesa i el principi que obervar un sistema en modifica el curs. 

o 

Les forces conegudes de la natura poden ser dividides en quatre classes:  la gravetat, l'electromagnetisme, la força nuclear feble i la força nuclear forta

o

si es modifiquen les regles del nostre univers tan sols una mica, les condicions necessàries per a la nostra existència deixen d'acomplir-se

i, en resum, 

La creació espontània és la raó per la qual existeix l'univers. No cal invocar cap Déu per encendre les equacions i posar l'univers en marxa.. Per això hi ha alguna cosa en lloc de no-res, per això existim

Doncs, queda claríssim!

dilluns, 16 de setembre del 2013

La millor oferta

Sembla que la història d'home madur, milionari, traficant d'art apassionat dels quadres amb retrats femenins fins al vici i la trampa , que s'enamora de joveneta malalata d'agorafòbia, hereva d'una villa vienesa plena d'andròmines de molt més valor del que ella mateixa es pensa, amb una història fosca al darrera i amb un noi guapo intel·ligent i manetes, contrapunt apte per a la gelosia i el perill ja donava prou de sí. Doncs en un  el temps de descompte Messi dóna la volta al marcador i res no és com abans. a m'hi m'ha encantat. El cine Verdi de Cardedeu és una meravella. I Geoffrey Rush, Barbosa de Pirates del Caribe (sí!) i logopeda de El discurso del rey, magnífic.
Per cert, el director és el de Cinema Paradiso.

crítica a Blog de cine


Un amor, o habría que decir obsesión amorosa (...) servido además en un marco de thriller de suspense, sólo unas gotas, las justas y necesarias para despertar el interés. 
d' una altra crítica al mateix blog

dissabte, 14 de setembre del 2013

Sense ànim de lucre, de Martha Nussbaum

M'hi porten les recomanacions estiuenques d'en Jaume Cela i en Juli Palou. Interessants reflexions sobre la necessitat de les humanitats en la societat actual, en el sistema educatiu actual. Jo quasi no m'ho acabo de creure això de que les empreses més "punteres" busquin més humanistes que tecnòlegs o que els Estats Units avancessin Europa des del punt de vista econòmic pel caràcter humanista dels seus estudis universitaris. Si ho diu ella.. En tot cas Sòcrates, Rabindranath Tagore, Dewey... són referents prou seductors per fer plantejaments pedagògics en els quals em senti còmode; i si al final parla fins i tot de Lipman i el projecte Filosofia 3-18 encara més.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez

El rellegeixo buscant l'emoció de retrobament que alguns diuen que és una de les caracteristiques que defineixen els clàssics. No hi ha retrobament perquè la desmemòria és així de dura però sí que hi ha emoció literària i admiració absoluta davant tantes frases, tants paràgrafs, tantes pàgines sneceres que em provoquen un buf meravellat. Els personatges (a mi m'encanta Ursula, especialment, aquest pal de paller etern), les situacions màgiques (és clar: havia  de sortir la paraula) i aquesta repetició, aquest retorn, aquest voltar del temps i de la història en què tot canvia però res no és mai com abans.
Quina obra mestra!

i  un punt més, llegir-lo en aquesta edició tan anys seixanta que em vaig apropiar de casa la Tiat, un record afectuós tante.



s'imposa això:

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo. 



(no diré en veu alta que el vaig deixar a 50 pàgines del final de tan enganxat que estava a Juego de Tronos, va sí potser algun dia d'aquests l'acabi)

dijous, 29 d’agost del 2013

Hanna Arendt

La filòsofa nordamericana d'adopció  i jueva segueix el judici d'Eichmann i amb els seus articles desferma una crisi en els esquemes i patrons d'anàlisi del nazisme. Gran defensa de la llibertat de pensament. Una pel.lícula esplèndida.


Monika Zsgustova ho explica de conya en aquest article: 

Tres fueron los temas de su ensayo que indignaron a los lectores. El primero, el concepto de la “banalidad del mal”. Mientras que el fiscal en Jerusalén, de acuerdo con la opinión pública, retrató a Eichmann como a un monstruo al servicio de un régimen criminal, como a un hombre que odiaba a los judíos de forma patológica y que fríamente organizó su aniquilación, para Arendt Eichmann no era un demonio, sino un hombre normal con un desarrollado sentido del orden que había hecho suya la ideología nazi, que no se entendía sin el antisemitismo, y, orgulloso, la puso en práctica. Arendt insinuó que Eichmann era un hombre como tantos, un disciplinado, aplicado y ambicioso burócrata: no un Satanás, sino una persona “terriblemente y temiblemente normal”; un producto de su tiempo y del régimen que le tocó vivir.(llegir-lo sencer) (de veritat val la pena llegir-lo sencer per la potència dels matisos que aporta) 

La marinada sempre arriba, de Lluís Foix

Tota la família ens emocionem amb el llibre d'en Foix, com a descendents i admiradors que som d'aquest secà i d'aquesta terra àrida. Prosa excel·lent per descriure la vida de postguerra en un Rocafort de Vallbona que podria ser Vimbodí o tants altres pobles  en una ruralia que estava a punt de desaparèixer després de segles d'invariabilitat. El llibre és entre les Memòries del pare i les Estampes rurals de l'avi i ens provoca a la Marta i a mi (i especialment a la Marta , néta de Ciutadilla)  passejades esplèndides per la Vall del Corb.



selecció d'afotos:


dimarts, 27 d’agost del 2013

L'últim concert

Un violoncelista que toca en un quartet de primera catgoria descobreix els primers símptomes del Parkinson que de manera progressiva i irremissible el durà a l'abandó de la seva activitat. La sacsejada posa en evidència allò tan típic en les històries fictícies i reals que "no es oro todo lo que reluce" i que en les relacions personals hi ha sempre un rerefons velat i enredat. Recorda pel tema "Una música constant" i m'agraden especialemnt les escenes que tenen a veure amb la música (ah aquesta polèmica entre el violí primer i el violí segon) i molt menys les qüestions personals (amors i desamors...)



I el final esplèndid amb ell recuperant el somriure a l'última fila de platea mentre els companys toquen "by heart" el quartet 131 de Beethoven


dilluns, 12 d’agost del 2013

Cor de gos, de Bulgàkov

Bulgàkov m'havia agradat molt amb Margarida i el mestre. Aquesta és una obra menor que comença molt bé amb aquest narrador caní que cau en mans d'un científic frankensteinià antisoviètic, una barreja una mica surrealista però en el fons d'això es tracta.  Després se'm fa una mica més pesadet.

diumenge, 28 de juliol del 2013

I ara què, homenet? de Hans Fallada

el meu tercer Fallada de l'any.

ara ja "còpia i enganxa" del meu facebook:

Al Pallars es deixa acabar el meu tercer Fallada. El llibre creix com els personatges. Ingenus, pusil.lànimes i honrats contrasten amb el món en crisi salvatge que els envolta i al mateix temps i precisament per això el defineixen i el dibuixen amb precisió. Que bé el silenci absolut de les valls penjades pirinenques i l'esperit despert d'un dia regalat de vacances per enfonsar-se en una llarga estona de lectura, opaca campana aïllant. (Buf com estic avui...)

afegeixo només que ella, la Xaieta és encantadora i l'autèntica protagonista i  es passa la novel·la dient-li "nen" al seu nòvio-marit, símptoma de la seva personalitat. M'agrada l'ambient de la botiga de roba on els venedors van a comissió per les vendes fetes i aquests personatges misteriosos, àngels salvadors , el senyor Jachman amant de la mare, Heilbutt, venedor i practicant del nudisme...
i aquest passar del pessimisme a l'optimisme més injustificat

Els reptes de l'educació en la modernitat líquida, de Zygmynt Bauman

lectura de Pujalt (Pallars Sobirà),

no es pot fer res més que posar unes quantes cites:

van caldre més de dos mil·lennis, des que els savis de l'antiga Grècia van inventar el concepte de paideia, perquè la idea de "l'educació al llarg de tota la vida" passés de ser un oxímoron (la unió de dos paraules contràries) a ser un pleonasme.
*   *   *
La modernitat líquida és una civilització de l'excés, de les coses supèrflues, de les deixalles i de la seva eliminació.

*     *     *
En un món com aquest no hi ha altre remei que prendre'ns la vida a trossets, a mesura que surten al pas, tot pensant que cada trosset diferirà dels altres i exigirà capacitats i coneixements distints.

*     *     *
En el món de la modernitat líquida (...) no es pot concebre cap mena d 'educació que no impliqui una "reformació" constant i sempre inacabada.

Au, ja ha quedat clar...

dimecres, 17 de juliol del 2013

Victus

Victus finitus. Me l'empasso en dos caps de setmana i per tant seria una mica exagerat deixar-lo per terra com un drap brut. Però continuo pensant que aporta molt poc i que distreu encara menys. Té la majoria de defectes que trobo a les tan populars novel.les històriques: sobretot aquest regust de falsedat de les situacions en què la gent del carrer coincideix amb els personatges de primera fila. Ho sento, no m'ho crec que el duc de Berwick fos Jimmy per al seu enginyer.
M'agrada l'entrada, aquest relació iniciàtica amb l'enginyer Vauban, pequè trobo molt curioses les explicacions sobre les tàctiques d'atac i dde defensa, dels baluards i les trinxeres... però després les voltes i revoltes de Martí Zuviría per lña Pênínsula Ibèrica seguint ara un exèrcit ara l'altre se'm fan poc interessants. 
És cert que al cap d'uns dies passejo pels carrers del barri de Sant Pere i les pedres i els murs centenaris em transporten una mica. 


sempre hi ha gent que hi veu de tot:
Victus és també, alhora, literatura de la bona. Novel·la d’aventures, viatge iniciàtic, novel·la psicològica… Podem trobar-hi traces de Dumas i Defoe, de la tradició picaresca castellana, fins i tot espurnes quixotesques en algun dels personatges (magnífica, per cert, la juxtaposició i interrelació de personatges històrics i personatges literaris, un dels grans encerts de la novel·la), Tolstoi, el Tirant lo Blanc de Martorell, els Episodios Nacionales de Galdós… - (el bloc de les biblioteques de Barcelona)

dissabte, 13 de juliol del 2013

La bicicleta verda

Buf! Com m'agrada la història d'aquesta noia àrab  i del seu desig d'una bicicleta, símbol del desig d'aquesta llibertat que posen tan difícil a les dones en els països islàmics.
http://www.blogdecine.com/criticas/la-bicicleta-verde-no-es-un-juguete-para-ninas

diumenge, 7 de juliol del 2013

George Kaplan a la Beckett

Tres actes diferents però no tant. Un primer molt divertit, els altres dos menys, però li donen la volta a l'argument i li donen la perspectiva reveladora La revolució integrada? Els antisistema utòpics, marionetes del poder? M'agrada sobretot la trama que uneix els tres actes, feta de frases, de gestos, de caràcters... tot plegat, interessant.





·Un dels grans encerts de l’obra és la barreja de gèneres. Per tal de connectar amb el públic i agafar distància de la realitat, Sonntag opta per passar la història pel filtre de la comèdia. Una decisió que fa de George Kaplan una comèdia política accessible a un ampli ventall d’espectadors. (crítica a nuvol.com)"

dissabte, 29 de juny del 2013

Abans de la mitjanit

No he vist les dues anteriors però malgrat això la tercera part d'aquesta trilogia té el seu interès. Diàlegs bergmanians, escenes i plans  llargs, amor i desamor. Aquesta parella passeja i parla, en alguns moments una mica massa pel meu gust , d'ells dos i de l'amor i dels homes i les dones i de les expectatives que deixem tots pel camí. M'ho passo bé i i quan s'acaba la peli penso Ah ja està?

dissabte, 22 de juny del 2013

Lluny del brogit del món, de Th. Hardy

"Déu era palpablement present al camp, i el diable se n'havia retirat amb el món a ciutat. Els vistosos gatells dels salzes de florida més tardana; les frondes de falguera, cargolades com bàculs de bisbe; l'almescat de cara quadrada;la curiosa sarriassa, com un sant atacat de feridura en una fornícula de malaquita; els créixens de muntanya, blancs com la neu; els frares, amb la seva flor de color de carn; l'herba de les encantades, i la belladona de pètals negres constituïen els elements més pintorescos del món vegetal de Weatherbury en aquest temps esponerós;..."

Batsheba, el ramader Gabriel Oak, el burro del senyor Boldwood, l'espavilat i antipàtic Troy... Aquest segle XIX anglès  ja me'l començo a conèixer. Però em va agradar més la Dama de James,  malgrat que d'entrada em deixen meravellat les descripcions  i les escenes rurals, per cert endevino que molt ben traduïdes. La història em patina una mica i el personatge no m'enamora gens, ella tan tonta i caient de quatre grapes a la trampa.
Bona escena truculenta al final amb  taüt inclòs. A l'època devia fer furor. Molt dickensiana.
Preciosa portada per altra banda...

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=821

I del bloc d'eb Joan Calsapeu (és de Mataró òbviament i potser el conec i tot)

El crim del soldat, d’Erri de Luca

Ell tradueix yidish i després canvi de narrador i és la filla d'un nazi i es troben a una fonda. Les narracions curtes han de ser molt impactants perquè em deixin petja.



diumenge, 16 de juny del 2013

Barcelona

L'he trobat bastant decebedora. Bombo i platerets al TNC xro aquesta família de la burgesia barcelonina durant la guerra civil no s'aguanta per enlloc. Ni històricament ni argumentalment ni teatralment. Públic entregat això sí. I la Santa Espina m'ha acabat els quartos.

divendres, 14 de juny del 2013

Escola nova, poble lliure

Se'm cola davant de Hardy a Sant Jaume de Frontanyà i és que  era evident que les explicacions d'aquest ex-conseller d'Ensenyamernt feien per mi. Me l'empasso d'una tirada. La LEC, el Pacte per l'educació, la tercera hora de castellà, els  intríngulis del Departament, les baralles amb l'USTEC i els altres sindicats... Hi trobo un Maragall que vol reformar el sistema educatiu i que és conscient del poc temps que té, que no se'n surt d'entendre's amb la comunitat educativa i que veu que té enemics a tort i a dret; de fet sembla que només s'entengui amb l'escola concertada. Igual que en les Memòries de l'altre Maragall, en Pasqual, el mot socialisme hi surt ben poc. I aquí ¿no s'hauria hagut de parlar del paper de l'escola com a compensadora de les injustes desigualtats socials?...